Sé que el que diré avui és políticament incorrecte, però ho he de dir.  Aquí va: no suport les inauguracions “oficials” d’obres públiques, especialment, tota la parafernàlia de discursos i desfilada de polítics, de com més i variades administracions públiques, millor. Ho puc dir amb una certa tranquil·litat perquè el 50% de la comissió de disciplina del meu partit i company de lluites municipals és qui m’ha acabat de convèncer: les inauguracions, com les primeres pedres, no deixen de ser tics franquistes, no es cansa de repetir. Per tant, no crec que el PSM m’expulsi del partit per això.

Feta la confessió, vull afegir que som partidària, això sí, de fer actes alternatius que segur que són més divertits i econòmics que traslladar polítics d’una banda a l’altra per escoltar les més que previsibles paraules que acostumam a dir: jornades de portes obertes, festetes amb activitats diverses, etc. L’important és el que es veu i celebrar que s’ha arribat a fer, sense oblidar mai que els doblers invertits són els de tots. Ja em perdonareu, però tots els discursos em sonen al borbònic “es un motivo de orgullo y satisfación…” de cada Nadal.

En fi. Si  qualcú em dóna arguments per fer-me canviar d’opinió em facilitarà molt la meva vida política.  O potser puc començar una campanya perquè les inauguracions es facin d’una forma diferent i sense discursos eterns i repetitius, seguint sempre el rigorós ordre establert. Mentrestant, només puc dir:  “queda inaugurado este pantano”!

• El pensament ordenat/Opinió
• 10 comentaris

Totes les llengües del món tenen diversitat interna. Els parlants rallen d’una manera diferent segons quina sigui la seva procedència dialectal, però també en funció de la situació comunicativa en què es troben. Així, l’emissor adopta una determinada estratègia lingüística tenint en compte els quatre factors contextuals : tema, canal (oral/escrit), intencionalitat i grau de formalitat. En aquest darrer cas, esteim rallant de varietats estilístiques o registres.

Per damunt de la variació dialectal i de registre, les llengües normalitzades tenen encara una altra varietat: un estàndard que pretén ser una varietat comuna als parlants dels diferents dialectes (en facilita la intercomprensió), però alhora és un registre amb un grau de formalitat mitjà-alt. És el model de llengua dels mitjans de comunicació de massa, de l’Administració o de l’ensenyament. Es pot manifestar oralment a través de la ràdio, la televisió, etc; i, per escrit, en la premsa, els llibres de text, en obres de divulgació científica, etc. L’estàndard representa la unitat de la llengua.

Quan escric una entrada en aquest bloc, empr un estàndard que incorpora l’article literari i les desinències verbals i el lèxic propi del meu dialecte balear. L’article “salat”, així, quedaria per a aquelles situacions comunicatives orals o escrites de tipus més poc formal (per exemple, al facebook). Com va dir Francesc de Borja Moll, “aquesta substitució té el seu fonament en la conveniència de facilitar la comprensió dels escrits d’autors baleàrics entre els llegidors del continent. Els mallorquins, menorquins i eivissencs conscients no se senten gens violentats per l’adopció de l’article literari perquè aquest article conserva una gran vitalitat en el parlar viu de les illes Balears (la mar, el Papa, el bisbe, el rosari, fer la bona…).”

Resulta evident que una llengua és una entitat abstracta que es concreta forçosament a través de les varietats dialectals que la integren. Qualsevol sistema de comunicació és llengua i dialecte a la vegada i totes les varietats d’una llengua són igualment bones. Només depèn de la situació comunicativa en què ens trobam que n’emprem una o altra. Esper haver contestat la pregunta que em feia, en un comentari, un visitant d’aquest espai.

• El pensament ordenat/Opinió
• 10 comentaris

VETLLA DE FESTA

Es sent, amunt del cel, la batallada

i en dolç esplai el nostre cor sospira,

i cada cosa amb nou posat ens mira,

tota en delit de la vinent diada.

Ja, malgrat el seu urc d’invulnerada,

la iniquitat tremola en sa cadira;

perquè fórem recòndita guspira

demà farem un salt de flamarada.

Es cobriran de flors tanques i espones,

s’esvairan el plany i l’agonia,

un destí jove saltarà a la sella.

L’ull del desig ens mira entre les ones,

i el cop de vent, en sa frisança pia,

blancs imperis de l’aire desgavella.

JOSEP CARNER

• Amb totes les lletres, Llibres i autors
• 1 comentari