Maite Salord

Escriptora

Nadal plujós

Plou i fa dies que tot és gris. Voldria que Nadal ja hagués passat i, tanmateix, m’agrada viure la il·lusió dels meus fills. Potser perquè, en els seus ulls infantils, hi veig reflectida la meva il·lusió d’antany. No record cap Nadal trist, a casa. Cap. I segur que n’hi devia haver molts. Però ara sé que la tristesa no es comparteix amb els altres: és només d’un mateix i es transforma en somriure en el precís moment que intueixes la tristesa de l’altre. I l’altre fa el mateix que tu i, així, de moltes tristeses sumades, en surt una taula de conversa fàcil, de rialles espontànies, de versos de pastors i betlems. De criatures que mai no sabran que aquell és un nadal trist.

No m’agrada recrear-me en el dolor. No em fa por, però, perquè forma part de la vida. Fa poc, una persona que havia llegit la meva novel·la La mort de l’ànima em va dir una frase que em va desconcertar:  en aquest llibre hi ha, sobretot, la consciència de la teva pròpia mort. D’entrada, em va semblar molt dur. Al cap de poc, a més de cert, vaig veure que era una idea preciosa. Tenc consciència de la pròpia mort i, per això mateix, aprofit la vida al màxim i valor aquelles coses que poden semblar insignificants com poder donar el berenar als fills cada dematí, poder-me ficar dins el llit cada vespre i saber que tenc a qui estimar o decantar una cortina i poder veure la mar.

Tenir consciència de la pròpia mort fa que rigui de tot -sobretot de mi mateixa!-i fa que doni a moltes coses el valor relatiu que tenen. Sembla que no estàs contenta, m’ha dit molta gent després d’haver guanyat un premi o d’haver obtingut uns bons resultats electorals. Hi estic, que ningú no ho dubti. I lluitaré per obtenir-ne més o de millors. Però, com van deixar escrit els modernistes a tantes novel·les, tot i la lluita contínua i diària, tot i la voluntat de transformar el món per fer-lo un poc millor, l’ésser humà ha d’assumir que la natura s’acaba imposant sempre. Que hi ha una darrera batalla que tenim perduda. Aquesta certesa em fa tocar sempre de peus a terra.

Mentrestant, però, encara que els dies siguin grisos i plujosos i el cos no tengui ganes de festa,  la tristesa s’ha de transformar en somriures per compartir taula fins i tot amb aquells que ja no hi són. No vull que els meus fills recordin cap Nadal trist, a casa.

8 comentaris a “Nadal plujós”

  1. Fina Salord Escrit el 24 des. 2007 a les 18:58

    Bell com un poema en prosa. Bell com la pluja, no de dia gris, sinó de pluja dins l’ànima. Bell amb la bellesa que, justament perquè espanta, condueix a la veritable mesura de les coses: a aquella que, de tan immensa i infinita que és, només es pot encarnar en l’infant. En el que vam ser, en tots els infants estimats del nostre món, en el mateix misteri de l’infant que, encara, en aquestes dates celebram.

  2. josep Escrit el 25 des. 2007 a les 11:24

    Consciència de la teva i de la nostra pròpia mort, Maite estimada. Aquest és l’alè que batega en aquesta excel.lent novel.la
    La lectura de “La mort de l’ànima” colpeix a tots els lectors. I de retruc, l’autora que, des de la reflexió, també arriba a entendre el cicle vital dels germans protagonistes que es retroben i moren a la seva Ciutadella nadiva.
    Tampoc cal situar-se en un permanent “carpe diem”. Es tracta d’entendre on som i com actuam.
    En tot hi trobarem serenitat, sentit -mai arribarem a entendre del tot les forces del mal, que pertanyen a la naturalesa humana- i ho podrem gaudir. Cal tenir aquest sentit de la mort de cadascú, sense angoixa, sense crispació. I la teva novel.la ens fa reflexionar.
    Aixeca el cap del llibre i mira enfora. Obre la finestra de ca teva i més enllà de la imatge del port, el moll, el vaixell de Iscomar i l’estació marítima, nord enllà, a la mar que fa forat i tapa, més lluny del Pont den Gil i del far de Nati hi trobaras l’autèntic sentit de la nostra presència/petjada aquí.

    Ah! La realitat sempre superarà la ficció literària.
    Dintre els neumàtics del cotxe amb el que tornava d’Egipte a Menorca, hi portava les petites barres d’or que havia fus aprop d’El Cairo.
    Aquelles finques extenses que havia comprat devora el Nil… Demanau-ho als amics/famílies dels ministres (corruptes?) de Nasser.

    Quin regidor/company de la corporació llegirà (i entendrà?) “La mort de l’ànima”?

  3. Xisco Delacio Escrit el 25 des. 2007 a les 11:28

    He llegit el teu escrit quasi bé per atzar, però he quedat prendat de la força de les primeres línees, (les he llegides a illencs.com) i he volgut seguir llegint i m’ha duit a la teva pàgina i he vist que eres escritora. T’has guanyat la meva admiració i a més a més un lector més , passat demà anirè a comprar el teu llibre La mort de l’ànima, (demà es festa a Mallorca). Una salutació des d’un poblet de Mallorca … Mancor de la Vall.

  4. Maite Salord Escrit el 26 des. 2007 a les 9:32

    Fina, Josep, Xisco: és tot un luxe rebre comentaris com els vostres. Ja ho veis, el sol ha sortit del seu amagatall i la realitat es veu d’una altra manera. La vida. D’això es tracta, em sembla.

  5. Genie Escrit el 26 des. 2007 a les 15:23

    Avui he fet canelons. Han passat molts anys des de la darrera vegada. Sembla un poc frívol parlar de cuina després de la poesia de les teves paraules i la dels teus amics, encara que siguin acabats de conèixer-los.
    Però, mira, avui he fet canelons. La cuina no m’agrada, però fer alguna cosa especial per als meus m’ha fet feliç. Mentre s’acaben de fer en el forn aprofito per arribar a la teva pàgina. També em fa feliç llegir-te. I parles de la mort, tan present a la nostra vida. Ja ho diuen: la vida té sentit perquè ens espera finalment la mort. El nadal parla d’un naixement i es celebra a l’hivern quan la natura sembla adormida, morta. L’Església té aquestes coses, suplantar una festivitat pagana per una de cristiana. Encara que perdura un bri d’esperança: morir per tornar a renèixer. Salut!
    Que no se’m cremin els canelons de Sant Esteve.

  6. Antoni Anglada Escrit el 27 des. 2007 a les 9:12

    Hola Maite, he entrat al teu blog per recomanació d’un bon amic i m’ha agradat el teu escrit. Pens que és valent reconèixer que es pot compartir una taula de Nadal des de posicions anímiques diverses, i de fet, és cert que la tristesa és pròpia de cadascú, i que al mateix temps i des de la consiència que això forma part de tots nosaltres, és des d’on es pot compatir taules, celebracions i il·lusions. Molt encertat el teu article, ja que són moltes les persones que davant les festes i les representacions familiars no saben o no poden expressar el propi neguit que els genera participar-hi. En definitiva, es tracta de poder aportar des de llocs diferents, els sentiments que en aquell sopar o celebració poguem ser capaços de dir, d’explicar, o simplement com tu bé dius, de mostrar un somriure.

    Estaré atent al teu blog des d’avui, i gràcies per la teva literatura.

  7. Ximm Escrit el 29 des. 2007 a les 15:29

    Després de Nadal vindrà Capdany. És qüestió d’esperar. Dins d’una bimbolla de xampany sembla que he vist un teu lector amb un paraigües obert que em feia senyes. Com perdut en una festa. Sense convidar. Quan m’hi he atracat la bimbolla ha rebentat. Mil bocins de fantasia. Ni pudor d’existència ni fang d’absència. No deixem de fer aquesta prosa d’observació que la ficció ja vindrà de retop. Com deia Lou Reed en una cançó sarcàstica és qüestió de celebrar Nadal pel Febrer…

  8. Lluís Pons Pons Escrit el 02 gen. 2008 a les 16:56

    Maite, he llegit aquesta lectura que has fet i m’ha fet il·lusió deixar-te un comentari. Poc a poc aniré llegint els petits arguments aquests que deixes a la teva pàgina web.
    La veritat és que aquesta lectura m’ha impresionat. M’ha semblat bona i m’ha fet pensar una estona.
    Poc a poc ja aniré passant per aquí i deixant algun comentari.

    Bon Nadal i feliç 2008.
    Cuida’t!

Adreça per fer retroenllaços | RSS dels comentaris

Escriu un comentari