Lassitud. Dies feixucs. Cansament. És la calor, diuen. Però no ho crec. Massa fàcil. El cos es mou lentament i cerca, sempre que pot, la comoditat del descans. La placidesa de la lectura. O de les hores mortes. No fer res. Se’m fa estrany. Molesten els renous i, fins i tot, les converses.

Silenci. Els ulls tancats i horitzons que miren endarrere. Imatges que ja no hi són i que voldries recuperar. Consciència del temps. Del temps que habita dins el nostre cos. Del temps que no sap d’estacions. La feixuguesa del cos. De pedra i d’aire. La feixuguesa de la ment, que es resisteix a pensar.

Paraules. Posar paraules a la lassitud i al silenci. Acceptar que la vida és feta, també, de parèntesis. Aturar, potser, per agafar embranzida. Per recordar -per recordar-te- que ningú no és immortal. Ni tan sols imprescindible. Per sospesar la veritable mesura de les coses. La carn deixada anar, com en un mar transparent i fred. Esperar, lentament,  que la pell recuperi la força. Obrir els ulls i rompre el cercle.

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• 4 comentaris

VETLLA DE FESTA

Es sent, amunt del cel, la batallada

i en dolç esplai el nostre cor sospira,

i cada cosa amb nou posat ens mira,

tota en delit de la vinent diada.

Ja, malgrat el seu urc d’invulnerada,

la iniquitat tremola en sa cadira;

perquè fórem recòndita guspira

demà farem un salt de flamarada.

Es cobriran de flors tanques i espones,

s’esvairan el plany i l’agonia,

un destí jove saltarà a la sella.

L’ull del desig ens mira entre les ones,

i el cop de vent, en sa frisança pia,

blancs imperis de l’aire desgavella.

JOSEP CARNER

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 1 comentari

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 4 comentaris