11
feb
2012
Escrit per Maite Salord
L’home prim, vestit amb robes folgades de colors brillants i turbant al cap, destapa el cistell d’espart que ha deixat al mig de la pista central i el colpeja suaument amb la flauta que duu a la mà. Després, parsimoniós, s’asseu a terra, damunt una estora de colors vius, i creua, amb facilitat, les cames. Torna a colpejar el cistell i es posa la flauta entre els llavis. En pocs segons, se senten unes notes delicades que surten a través d’una carabassa a la qual s’han introduït, segellades amb cera, dues canyes de bambú. Aquella música monòtona omple l’envelat. L’instrument és estrany i atreu tota l’atenció del públic. Fins que, lentament, una serp de pell brillant, d’un color castany grogós, treu el cap del cistell i fixa els seus ulls de bronze líquid en els de l’encantador, que li aguanta, impassible, la mirada.
Un murmuri de sorpresa recorre l’espai. Els focus formen, al mig de la pista central, un cercle de claror intensa que abraça l’home i la serp. Es crea una atmosfera de misteri i de tensió. Es palpa el risc. La serp comença a desplegar el seu cos esvelt, tot iniciant un moviment sinuós i lent que sembla guiat per la música repetitiva que surt de la flauta de l’encantador. Tanmateix, són els suaus moviments que l’home fa amb l’instrument, com si dibuixàs petits cercles a l’aire, i el lleuger balanceig rítmic del seu cos, el que hipnotitza el rèptil, el qual, al seu torn, els correspon creant un zig-zag imaginari. Formes ondulants que tracen un camí que ningú no sap on té el final. Fins que, com si se sentís amenaçada, la serp desplega una mena de caputxa al voltant del seu cap perquè la protegesqui.
El públic, des de la distància, té la sensació d’assistir a un combat subtil entre un home, molt valent o molt temerari, i una serp que mou el cos a un ritme de defensa i atac constant. Una mena de joc en què l’encantador sembla controlar la situació des del primer moment, tot exercint el seu domini amb una certa facilitat. És ell qui guia els moviments de la serp. Ell qui la fa ballar al seu ritme. Li agrada saber-la exactament al lloc on la vol tenir. Sap que la gent l’admira per això. És un home que sembla humil però que, al capdavall, sota aquell posat de discreció, no pot amagar la vanitat de saber que controla el rèptil fins a la més mínima contorsió del seu cos. I insisteix amb les notes, tot i saber que ella es mou atreta per unes vibracions que són pràcticament imperceptibles per a la gent que els envolta. Unes vibracions que només ells dos coneixen i amb les quals juguen per acostar-se i repel•lir-se sense descans.
De sobte, la serp d’ulls de color de bronze treu, amb moviments ràpids, una petita llengua de color vermell intens amb la qual sembla voler tocar l’home. L’encantador juga, llavors, a fer veure que és perillosa. Que darrere aquella llengua de seda s’hi amaguen uns ullals esmolats que si li arriben a tocar la pell, li introduiran un verí letal en el cos. Cada cop que s’acosta a ell, el públic es mou a l’uníson. Ell manté el posat impassible i tranquil fins al final. L’únic que ha de fer és continuar amb els moviments monòtons de l’instrument i del seu cos que són els que van traçant el camí que el rèptil dibuixa en l’aire, com si, amb la punta de la llengua, volgués arribar a tocar el cel. L’encantador sap que la serp no és, malgrat les seves anades i vingudes torbadores, verinosa.
L’animal ha sortit del cistell i arrossega el seu cos infinit i esvelt als peus de l’encantador. La música només serveix per distreure la gent que els observa. Com si la resta que els envolta no existís. Són dos cossos que se cerquen però sense arribar a tocar-se. L’encantador de serps s’oblida del públic. Només existeixen ells dos. Es mouen en una bombolla transparent i fràgil en la qual només responen a l’estímul d’unes vibracions que els atreuen d’una forma inexplicable. Una melodia invisible que, com un fil tènue, els lliga de forma irremissible. Fins que l’home deixa la flauta a terra i agafa la serp amb les dues mans. Després, davant la remor del públic, se l’acosta al rostre, com si l’anàs a besar i la torna a deixar, delicadament, dins la cistella.
Es fa fosc a l’envelat del circ. Només els quatre llumets d’emergència permeten distingir les ombres que es mouen a la pista central. Quan s’encenen els focus, l’encantador de serps es troba dret al mig de l’envelat. Als seus peus, hi ha el cistell d’espart, ben tapat, on el rèptil reposa després del combat. L’aixeca i l’acomoda, amorosament, entre els seus braços, amb la mirada perduda, com si no sentís els aplaudiments del públic, al qual segueix a través dels moviments de braços i rostre. L’home i la serp abandonen la pista central com si fossin un únic ésser. Ningú no sap que l’encantador de serps ha estat hipnotitzat pels ulls de bronze líquid del rèptil.
Estic llegint Llibertat de Jonathan Franzen. Damunt la tauleta de nit o mal col·locats en un prestatge de la biblioteca, m’esperen Crim de sang de Sebastià Alzamora i Carretera secundària de Joan Carreras. També Kabul i Berlín a l’últim segon de Joan Mas. O el segon volum de Dones republicanes de Margalida Capellà. I, des de fa més temps, La vida manual d’ús de George Perec, o la Pastoral americana de Philip Roth. I, així, podria continuar fins a l’infinit. Perquè, a noves lectures, hi afegiria, encara, tots aquells títols que voldria tornar a llegir per un motiu o altre: Terres de l’Ebre de Sebastià Juan Arbó; Pa negre d’Emili Teixidor; Jo confesso de Jaume Cabré; Narracions completes de Dorothy Parker; La gavina de Sándor Marai…