(Fotografia Katerina Pu/ Diari MENORCA)

Fa unes setmanes, vaig tenir l’honor de presentar la darrera novel·la de Pau Faner, La dama de Constantinoble (La Campana), a la llibreria vaDllibres. Va ser una presentació càlida perquè en Pau és l’amic que es fa estimar, la persona propera que sempre hi és. Però la senzillesa d’aquest Pau no ens pot fer oblidar que en Pau Faner és el Mestre de les lletres menorquines, l’escriptor respectat que sempre ens ha fet de mirall a tots els que provam d’escriure. Perquè en Pau Faner és un dels autors en llengua catalana que té una obra més extensa i més ambiciosa des dels anys 70 fins a l’actualitat. I és, sobretot, l’escriptor que va posar Menorca en el mapa de la literatura catalana.

Amb una quarantena d’obres publicades, Pau Faner ha sabut crear un univers literari propi, original, imaginatiu i fantàstic. El crític Joan Mas i Vives ha dit d’ell: “És, per tant, a partir de Menorca, de Ciutadella, de la seva pròpia biografia i de les seves preocupacions intel·lectuals, que Pau Faner construeix el seu món narratiu. Un món bigarrat que es materialitza mitjançant una afluència verbal sorprenent i que, al capdavall, li atorga un lloc important en el panorama de la novel·lística catalana”.

Pau Faner, des de la dècada dels setanta en què publicà els Contes menorquins ha esdevingut un dels noms més representatius de la literatura catalana: el 1975 guanyà el premi Sant Jordi de novel·la amb Un regne per a mi; ha obtingut, també, el Ciutat de Palma, el Ramon Llull, el Sant Joan… tots els premis importants que hi ha en llengua catalana. I, com ja he dit abans, és, avui, el referent imprescindible, i molt estimat, per als escriptors menorquins més actuals.

Més de mig segle d’ofici, de l’ofici d’escriure, que és fàcil de dir però que tanquen tota una vida dedicada a la literatura. Infinitat de pàgines que ens han fet meravellar, somriure, emocionar, patir al costat dels personatges o recuperar la història petita del nostre poble. Admir la capacitat d’en Pau de construir personatges carregats de detalls, personatges ben vius, que van i venen i s’enduen el lector amb ells i no l’amollen fins a la darrera pàgina. Descripcions acurades, acolorides, perquè no podem oblidar que en Pau és, també, un excel·lent pintor.

Tot açò i més, m’atreviria a dir, ho trobam en aquesta magnífica novel·la, La dama de Constantinoble. Una novel·la d’aventures que parla d’amor i guerra, de llibertat i submissió. Una història que ens fa viatjar per la Mediterrània del segle XVI, per la Ciutadella del segle XVI, emmarcada en els grans fets històrics del moment però centrada, com ha de ser una obra literària, en com aquesta afecta la vida de les persones anònimes, esdevingudes matèria de ficció en mans d’un mag de les paraules com és en Pau.

L’enyorat Joan López Casasnovas, en una ponència del Congrés Internacional que l’Institut Menorquí d’Estudis (IME) va dedicar a Pau Faner, ponència que juntament amb les altres intervencions es va recollir en el volum Pau Faner, fabulador (Punctum & IME,2019, va dir: “Les bodes del diable (2011), El mal de la guerra (2013) i L’amor del capità Gavina (2016) ni són només novel·les d’aventures ni pertanyen al gènere històric, essent la Història un fons d’escenari. El bé i el mal sempre en lluita, l’amor que supera tots els entrebancs, la denúncia de la injustícia i la violència, el fracàs humà que les guerres comporten, etc, apareixen en aquesta trilogia configurant un relat emancipador, creador d’esperances.” I La dama de Constantinoble és una digna, digníssima, continuadora d’aquesta trilogia.

La novel·la gira al voltant dels fets del 9 de juliol de 1558, del saqueig turc de Ciutadella conegut com “s’any de sa desgràcia”. Així, tota la novel·la és una crítica a la guerra: “La guerra era horrible. Hi havia qui l’anomenava “art” però era una pràctica repugnant que, tanmateix, els homes duen a terme des que el món era món”.  I és, també, un cant a la llibertat i a l’amor, que van del tot lligats. De fet, és l’amor el que acaba donant la força necessària als personatges per aconseguir la llibertat, especialment a la protagonista, na Sola, una dona de caràcter que té el poder de calmar els moribunda o de transformar-se en papallona. A través d’ella, sobretot, s’introdueix la màgia a la novel·la, un dels trets que defineixen la prosa de l’autor.

Com he dit al principi, en Pau Faner és tot un referent, no només pel seu impressionant currículum, sinó, i sobretot, per la seva forma de viure la literatura: amb tota l’ambició literària però, també, amb tota la senzillesa i la generositat personal. Llegiu La dama de Constantinoble perquè xalareu. Hi trobareu història, màgia, erotisme, fantasia, crueltat, imatges bellíssimes, un llenguatge ric en expressions menorquines… Llegiu-la, entrau dins el món que ens ha creat en Pau i gaudiu de les seves paraules. Ho agraireu.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• Sense comentaris

La mort i la primavera de Mercè Rodoreda és una novel·la densa i despullada, plena d’elements simbòlics que dibuixen un món màgic i irreal on la presència de la mort és aclaparadora. No hi ha fronteres entre la vida i la mort, perquè la mort és la vida i viure no és sinó morir constantment. Es tracta, però, d’una mort entesa sempre com el pas ineludible cap a la resurrecció. Cap a una eternitat que només pot assolir-se, segons l’escriptora, d’una manera: perdurant en el món, integrats en el cosmos. Així, heures, glicines, arbres, abelles, ombres, papallones… esdevindran dins la novel·la símbols de la immortalitat de l’ànima. D’una ànima que reneix dissolta en l’aire o en la terra.

Aire i terra. Aigua i foc, també. Tots quatre, elements imprescindibles dins la novel·la. La mort lligada sempre a l’aigua. Perquè l’obra comença amb la immersió en el riu del pare del protagonista i la seva posterior mort. Llavors, el seu fill, amb només catorze anys, començarà un viatge interior que acabarà amb la descoberta de la realitat, tan dura, de la condició humana i de la mort com un alliberament. Aquesta descoberta es tancarà amb la seva pròpia immersió dins el riu, seguint el camí traçat pel seu pare. Llavors, físicament baldat, sol i abandonat per tothom, viurà només durant la nit. Una destrucció que vindrà lligada, tanmateix, a una construcció. Perquè l’ésser destrossat és aquell que sap, aquell que ja ha assolit el grau més alt de coneixement: la solitud de l’home, la crueltat del món i de la vida. I ja només pot esperar la mort. Com havia fet el seu pare en començar la novel·la, en un temps que esdevé, per tant, cíclic. Un temps on tot retorna i on no hi ha espai per al dramatisme.

La mort lligada sempre a l’aigua. Lligada sempre al foc. Al foc que és vida i destrucció; que purifica i transforma. Un foc que domina el ferrer, el senyor de la mort, el qui fa l’argolla i la medalla que s’ha de col·locar a la soca de l’arbre que cada habitant té assignat per morir des del dia del seu naixement. El ferrer, el sacerdot del poble, que coneix el secret de la vida i de la mort i d’aquí ve el seu poder. Un secret que també coneix el pres del poble, que per això és condemnat, i el fill del ferrer, que, igual que Prometeu, acabarà robant el foc del seu pare i cremarà el poble. Dins aquest context, la primavera simbolitza el desig, les ganes de viure. Un desig que sempre és perseguit. El delicte del pres és haver desitjat, qüestionar-se el món presidit pel ferrer. Un pres que representa la condició humana. L’home com a presoner del seu cos i com a presoner del món. Perquè ambdós personatges, ferrer i pres, són les dues cares de l’existència de l’home: la realitat dura i la necessitat de felicitat. Una felicitat que, tanmateix, l’ésser humà només podrà trobar darrere la mort en la naturalesa, en la llum.

No deixa de ser paradoxal que, justament, Mercè Rodoreda morís abans de veure acabada aquesta novel·la. Una novel·la que és el seu testament, unes pàgines en les quals ens transmet l’autèntic sentit de la vida i de la mort. D’una vida que va ser especialment dramàtica per a ella. D’una mort que volia alliberadora. De l’eternitat: “no sóc enlloc però en alguna banda alguna cosa ha quedat de mi”.

(Article publicat al diari Menorca el febrer del 2006)

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• Sense comentaris

Aquí teniu la presentació que vaig fer de la novel·la dia 20 d’abril a la Biblioteca Rubió.

Aquests darrers anys, la meva dedicació política m’ha permès conèixer gent molt interessant que sé que formaran part de la meva vida per sempre. Són persones que, segurament, en una altra situació no hauria conegut mai. Fins avui, em pensava que n’Emili era una d’aquestes persones. I dic que m’ho pensava no perquè dubti que la seva amistat serà una d’aquestes que quedaran per sempre sinó perquè avui sé que l’hauria pogut conèixer a través de la faceta que tenim en comú d’escriptors. Qui m’ho havia de dir, després de tantes converses sobre turisme i sobre drets dels ciutadans…

Ja sé que si dic que és un honor poder presentar la primera novel·la d’aquest -aquí on el veis!- escriptor novell, molts del que sou entre el públic pensareu que què he de dir.  Però els que em coneixeu un poc sabeu que som dona amb una pràcticament nul·la capacitat de fer comèdia i, si el que dic no fos cert, em podeu ben creure que hauria tingut fàcil trobar una excusa per evitar ser avui aquí. De fet, he de confessar que encara no sé d’on he tret el temps per preparar aquesta presentació.

Però aquí em teniu, presentant una novel·la que em va acompanyar a Eivissa, el cap de setmana passat, que jo també anava de presentacions amb L’alè de les cendres, un altre títol publicat per Editorial Arrela. Una editorial que avui també està d’enhorabona perquè amb  Del color dels ocells inicia una nova col·lecció, la col·lecció “Embosta”, que vol donar sortida a textos d’autors novells. Una bona iniciativa que, des d’aquí, vull aplaudir.

Però entrem ja en Del color dels ocells, novel·la encapçalada per uns versos de Tomàs Garcés, curiosament, el mateix poeta que jo vaig triar per encapçalar i donar títol a la meva primera novel·la, I del somni, tot. Els versos del poeta que ha triat n’Emili de Balanzó diuen: “Les dones tenen un breu / instant de benevolença”. Jo no necessitaré bona voluntat per mostrar als futurs lectors les qualitats d’aquest text que ha aconseguit una cosa que, darrerament, em costa molt que passi: que una novel·la m’enganxi prou per desconnectar-me del mon i ficar-me dins la història. Per tant, gràcies Emili per fer-me oblidar, durant unes hores, maldecaps i preocupacions, encalçant l’assassí o assassina d’en Nito Fullana, un home de negocis, tèrbol i ambiciós.

El primer que m’agradaria destacar del text és que hi trobam n’Emili curiós, la persona que es fixa molt en els detalls, inquieta i un excel·lent lector, qualitats necessàries però no suficients per escriure una bona novel·la. Perquè ell, a més, i sobretot, demostra tenir un domini del llenguatge literari que el fa capaç de construir una història que va embolicant, capítol rere capítol, el lector.

La novel·la comença amb un primer capítol que fa una detallada descripció del funeral d’en Nito Fullana, “a l’horrible nau de l’església de Santa Maria”.  La desfilada de personatges que passen a donar el condol a la família del mort són observats i analitzats per un narrador omniscient, en tercera persona,  que agafa, però, la perspectiva d’un personatge, en aquest cas, l’investigador amateur, Cris Robert. Aquesta omnisciència que es diu “limitada” és molt útil en la narrativa policíaca perquè permet que el lector vagi avançant en els descobriments de la mà de l’investigador. Comparteixen la mateixa informació i açò és clau per mantenir la intriga.

De la mà de l’investigador, idò, coneixerem una sèrie de personatges que se’ns mostraran amb totes les seves debilitats, pors, misèries i grandeses. Una autèntica obra coral tal i com es pot veure en el fet que cada capítol remet a un o dos noms propis. Passar pàgines és anar coneixent personatges que es fan molt propers, coneguts, encara que, com diu el mateix autor: “La majoria dels personatges d’aquesta narració són tan reals que mai han existit.”

Especuladors, dones frustrades, seductors patètics o homes respectables que amaguen una doble vida transiten per les pàgines d’aquesta novel·la i es converteixen en les peces d’un trencaclosques que acabarà dibuixant una realitat que xoca amb el món d’aparences, o no, a què estam acostumats. És innegable que n’Emili coneix bé la realitat menorquina i que té, a més, una capacitat brutal de captar allò que Llorenç Villalonga en deia “els estats de l’ànima”.  Diu Don Toni de Bearn: “El mínim a que pot aspirar la literatura és a expressar de forma intel·ligible –és a dir, intel·ligent-, els estats de l’ànima. El millor escriptor serà el qui més s’acosti a tal fi, que és per altra part inaccessible. Qui ni tan sols s’ho proposa no arriba ni a escrivent.”

I, salvant totes les distàncies, que sé que són moltes, mentre escrivia aquestes paraules, m’ha vingut al cap la novel·la Mort de dama de Villalonga. Davant el llit on agonitza Dona Obdúlia Montcada desfilen una sèrie de personatges que acaben dibuixant la societat mallorquina del moment. Com davant el taüt d’en Nito Fullana; o com davant els ulls d’en Cris Robert, mentre investiga la seva mort.

La mirada del nostre autor és, però, molt diferent a la corrosiva sàtira de Villalonga. La realitat que ens descriu Emili de Balanzó és filtrada per dos dels seus trets més característics i que m’agraden més d’ell: la ironia –de vegades un punt malèvola però sempre intel·ligent- i la bonhomia, l’Emili afectuós que sempre sap la frase que t’ha de dir només de mirar-te als ulls perquè ja sap si aquell dia estàs cansat, content o fart de tot i de tothom. I amb aquesta ironia i aquesta bonhomia tracta els seus personatges.

Al final, tot i que la intriga guia la lectura, he de confessar que saber qui va matar en Nito Fullana no ha estat el que, finalment, més m’ha interessat de la novel·la. No ha estat el més important. Al cap i a la fi, tothom tenia motius per acabar amb la seva vida. És el retrat dels personatges el que atreu l’atenció del lector. D’uns personatges que són com els estornells que tanquen la novel·la: “Un falcat d’estornells dibuixava capritxoses i fràgils geometries. Els ocells sempre volen massa amunt per saber de quin color són.”

Enhorabona, Emili, i gràcies per aquesta primera novel·la que esper, com a amiga i lectora teva, que no sigui la darrera. A partir d’ara, a les converses habituals, hi afegiren rallar dels nostres projectes literaris. Jo ho agrairé molt.

• Llibres i autors
• Sense comentaris