Maite Salord

Escriptora

Arxiu de la categoria 'Amb totes les lletres'

Aquí teniu el text que vaig llegir a la presentació de la Història del turisme de Menorca:

És un autèntic plaer poder ser, avui, a la seu de l’Institut Menorquí d’Estudis per presentar el llibre A la recerca del paradís. Història del turisme de Menorca d’Alfons Méndez, una persona que no necessita presentació i que tots ja sabem que és sinònim de treball incansable i de rigor. Presentació que, a més, tenc el luxe de compartir amb els amics Guillem López Casasnovas i Pau Obrador.

Una de les primeres visites que vaig rebre com a Presidenta del Consell Insular de Menorca, va ser la d’Alfons Méndez i Fina Salord, Coordinadora cièntifica de l’IME, que venien a fer-me dues propostes que, en realitat, anaven molt lligades i que eren absolutament engrescadores. La primera, l’exposició “Almon s’està com aquí. Menorca i el turisme 1911-2017”, organitzada per l’Institut Menorquí d’Estudis i que va comptar amb la col·laboració del Consell Insular de Menorca i dels ajuntaments de Maó, Alaior i Ciutadella, i que sens dubte, va ser una de les apostes expositives més interessants d’aquest estiu, com així evidencia l’elevat nombre de visitants que va tenir.

Aquesta mostra ens va permetre veure com el turisme, des dels seus orígens, fa un ús intensiu de la il·lustració i la fotografia per crear una imatge de l’illa que s’ha anat transformant al llarg del temps. No cal dir que el turisme actual és el resultat d’un procés de maduració de més d’un segle, durant el qual ha esdevingut el sector més puixant de l’economia menorquina, fet que ja justificava l’organització d’una exposició dedicada a aquesta activitat. I, tanmateix, la interacció entre visitants i locals té multitud d’altres facetes, que aquesta mostra intentava, també, d’explorar. Una faceta cultural, social, històrica, arquitectònica, urbanística, paisatgística…

Dins aquest context, la segona proposta que em van fer, el llibre que presentam avui, la Història del turisme de Menorca d’Alfons Méndez està cridada a ser una obra de referència dins la bibliografia menorquina per múltiples raons: la primera perquè aborda, per primera vegada i de manera sistemàtica, una història completa, documentada i rigorosa de la història del turisme de la nostra illa des de «la formació de la imatge de Menorca en la literatura de viatges» del segle XVIII ençà fins a la realitat del turisme ara mateix.

La segona perquè el rigor i l’exhaustivitat amb què ha treballat Alfons Méndez, combinant fonts i coneixements d’un abast molt ampli, dona com a resultat una visió tan fonamentada que serà per força indefugible a l’hora de conèixer, sense tòpics, la història del turisme de Menorca i d’emprendre, amb aquest coneixement històric, qualsevol actuació que es cregui necessària.

La tercera, perquè posa a les mans de la gent de Menorca una obra riquíssima que situa la història del turisme insular dins un marc cultural, sociològic, polític i econòmic, que enriqueix el coneixement complet de la nostra illa.

Finalment, perquè ben segur que aquesta obra despertarà l’interès d’altres públics no insulars i de la comunitat científica, per la qual cosa el Departament de Promoció Turística treballa per poder oferir aquesta obra, al més aviat possible, en les seves traduccions castellana i anglesa.

I acab i ho vull fer parlant de futur, dels capítols que, segurament, d’aquí a uns anys un altre estudiós inclourà en una altra història del turisme de Menorca. Sabem que el turisme és un fenomen molt complex. Ja no és una activitat extraordinària que té lloc una vegada a l’any, sinó que és un fenomen cada vegada més central en la vida quotidiana de les societats occidentals. I la nova arquitectura institucional del turisme a Menorca vol fer-se ressò d’aquesta realitat. La Fundació Foment del Turisme de Menorca, en què la iniciativa pública i privada conflueixen, ha estat, és i ha de continuar sent la gran oportunitat de crear complicitats i sinergies per aconseguir l’objectiu comú que no és altra que el d’avançar en la creació d’un producte turístic de qualitat, diferenciador.

La gestió del turisme a Menorca s’està construint, des de fa anys, amb iniciatives que arriben des d’àmbits diversos i de les quals ja es comencen a veure els resultats. Voldria destacar la importància que té el reconeixement internacional de Menorca com a territori d’interès cultural i natural, a partir de dos projectes de gran envergadura: la posada en valor de la Menorca Reserva de la Biosfera, que el 2018 celebrarà el 25 aniversari, i la declaració de la Menorca Talaiòtica com a patrimoni mundial de la UNESCO. També l’impuls que s’ha donat al Camí de Cavalls, al Llatzeret, a projectes com les coves de Cala Blanca…, exemples de cooperació entre cultura, medi ambient i turisme.

I, ara, estam en un moment determinant, a punt de rebre les competències en promoció turística que ens han de permetre insisitir, més que mai, en mostrar tots aquests valors innegables que té Menorca, més enllà de les nostres platges, i que cada vegada són més valorats pels visitants. Tenim molta feina a fer des del debat, des de la pluralitat, des de la cooperació i la coordinació. I també, i sobretot, des del coneixement. Gràcies, Alfons, per regalar-nos aquesta història del turisme que, sens dubte, ens ajudarà a enfrontar-nos al futur amb una mirada més rica, més crítica i, per tant, més encertada.

Esculls

 

(Fotografia Damià Coll)

 

Emergeixen esculls de l’aigua densa de la vida. Sempre. És inevitable. La mar, travessada per petjades invisibles, acosta el vianant al seu destí. Obstacles insalvables que una força que ningú no pot controlar ha jugat a posar en el llarg camí incert. L’atzar. N’hi ha que només són punts que tot just s’endevinen damunt la feixuga estora líquida, amb reflexos d’argent, que es confon amb l’horitzó.  D’altres, en canvi, exhibeixen tota la seva força sobre la suau línia en què es fonen el cel i l’aigua.

I, tanmateix, el vianant, navegant expert, ja sap que els esculls s’han de mirar de cara. Si el dia és clar i calm, podrà esquivar-los amb un lleuger moviment, imperceptible als ulls dels altres. Si la nit és tancada i el temps advers, hi deixarà una part del cos i de l’ànima. Nafrat, tornarà a l’illa, al refugi etern, a curar les ferides. I, enfortit, podrà tornar a mirar de cara els esculls que emergeixen de l’aigua densa de la vida. Sempre. És inevitable.

 

Les històries que conflueixen a Les veus del Pamano

 

 

El corrent d’un riu és el corrent de la vida i de la mort. Les dues cares, sempre inseparables, d’una única moneda que no és altra que l’existència humana. Una existència humana que, en la novel·la de Jaume Cabré, s’emmiralla en les aigües del riu Pamano, un riu que el mateix autor ha definit com un riu “tímid, amagat” i que, tanmateix, és capaç de projectar amb tota la seva força la vida i la mort d’uns éssers, potser també tímids i amagats rere les muntanyes de la vall d’Àssua, que van veure la seva vida trencada per la guerra. La vida i la mort d’aquells éssers anònims que són els grans oblidats de la “Història” però que, sens dubte, són, també, els grans protagonistes de la veritat. Una veritat que cal recuperar. Una veritat que resta esmicolada, aquí i allà, en centenars, en milers d’històries silenciades. Cal recuperar la seva veu. Cal sentir la veu del silenci. Com les veus que ressonen, calladament, per les aigües fredes del Pamano.

Així, l’enderrocament, tot just iniciat aquest nou segle, d’una vella escola del poble de Torena serà el detonant que farà aflorar a la superfície tota la duresa d’una postguerra que, malgrat el temps transcorregut, resta ben viva en la memòria del poble. Tina Bros, una mestra aficionada a la fotografia, enfocarà amb la seva càmera alguna cosa més que un edifici a punt de desaparèixer: dins aquelles parets, amagats com un tresor, trobarà els diaris que Oriol Fontelles, el mestre d’aquella petita escola durant els anys immediatament posteriors a la Guerra Civil, adreça a la filla que mai no coneixerà i que expliquen els darrers anys de la seva vida. Unes pàgines que deixaran en evidència tot un joc d’interessos, de passions i d’odis sota els quals s’amaga l’autèntic Oriol: el maquis que la passió d’Elisenda Vilabrú converteix en màrtir de la causa feixista.

Treure a la llum la veritat d’Oriol Fontelles serà l’objectiu de la Tina Bros des del moment en què una simple fotografia la portarà al nom de l’home que, ja des de les primeres pàgines de la novel·la, sembla entestat a lligar, malgrat totes les distàncies temporals, la seva vida a la d’ella. No debades, la primera part de Les veus del Pamano duu per títol “El vol del verdum”, en referència a una altra fotografia que Tina havia fet una setmana abans al cementiri del poble i en la qual queda immobilitzat, al costat de la imatge d’un monument degradat, el vol de l’ocell que, amb el seu bec, sembla escriure les paraules gravades a una llosa que també ha volgut sortir a la instantània: el nom, no podia ser altre, d’Oriol Fontelles. No és estrany, doncs, que, al final de la novel·la, s’afirmi que la Tina “creia en allò que podia ser impressionat en una pel·lícula, ja fos matèria, record o sentiment. Però no creia en gaires coses més.”

El temps serà entès com un temps circular, repetitiu, que no deixa lloc al dramatisme. Les identitats es poden arribar a confondre. Els diàlegs combinats de personatges situats en dos eixos cronològics diferents són possibles. I, fins i tot, hi ha accions paral·leles tan colpidores com la del capítol 27 de la III part en què una ampolla, amb un missatge en el seu interior, llançada al riu per un dels alumnes de la Tina, adopta la forma del cos inert d’un maquis, també amb un missatge en el seu interior, que havia davallat, cinquanta anys abans, pel mateix riu. En el fons, tant se val que la Tina nasqués després de la mort d’Oriol Fontelles. Els lligams estrets que s’estableixen entre els dos són els lligams morals que estam obligats a establir amb el nostre passat perquè, com afirma la Tina, “la mort no tingui l’última paraula”. Es tracta, en darrer terme, de lluitar contra l’oblit que els vencedors ens han volgut imposar. Contra el silenci imposat als perdedors. A aquells que moriren a la guerra i, també, a aquells que van quedar-se sense vida i van haver d’aprendre a sobreviure en la foscor d’una postguerra, potser encara més cruel.

Aquesta concepció del temps converteix Les veus del Pamano en un riu en el qual hi ha múltiples corrents narratius que conflueixen per donar forma a una història de Guerra Civil espanyola que Jaume Cabré situa als Pirineus pallaresos i que fuig del blanc o negre per endinsar-se dins les misèries humanes de tots plegats. Dels falangistes als maquis, de les heroïcitats a les covardies, passant per la por, la destrucció, la crueltat, Cabré teixeix històries que va enllaçant les unes amb les altres de forma magistral, des del present cap al passat, en una estructura literària complexa que, lligada a la concepció del temps abans esmentada, no fa més que qüestionar el concepte de “veritat”.

A Les veus del Pamano, com a la vida, res no és el que sembla. I, en aquest sentit, la multiplicitat de perspectives amb què juga l’autor així ho fa evident. Els nombrosos fils argumentals que permeten al lector resseguir una història des de diversos punts de vista contribueixen, sens dubte, a fer aflorar les confusions, les sospites infundades, els secrets i els enganys. No serà fins que no s’hagi escoltat, bé de forma directa, bé a través del narrador, tot el que els personatges han de dir, que no es podran abastar tots els aspectes de la història que ens explica Jaume Cabré. No debades, els diferents fils narratius que s’enceten a la primera part de la novel·la se situen, bàsicament, en dos eixos temporals –primers anys de la postguerra i principis del segle XXI- que permeten al lector seguir, de forma simultània, passat i present. Un passat i un present lligats per la voluntat dels uns que aquells fets dramàtics no caiguin en l’oblit; per la memòria, pels records d’uns altres que, com diu el poeta-gravador de lloses Serrallac, es graven a foc al cervell. Uns records que, com els guardats als quaderns d’Oriol Fontelles, cal que surtin a la llum per retornar-li la dignitat. La seva i, de retop, la de tantes altres víctimes del silenci.

Els cementiris, com els rius, contenen tota la vida de les persones resumida en una simple pedra. La vida i la mort ben juntes, una altra vegada, com el corrent d’un riu. La remor, la cantarella del Pamano, només la senten aquells que han de morir. Tots, en definitiva. I al Pamano, davant la mirada buida d’Elisenda Vilabrú, potser castigada per haver ofès els déus, hi confluiran personatges i temps que ens parlaran d’amor i mort, de dignitat i de veritat. De la veritat que encara resta esmicolada, aquí i allà, en centenars, en milers d’històries silenciades que cal escoltar. Com les veus que ressonen, calladament, per les aigües fredes del Pamano.

(Fragment d’un text llegit, el 7 de maig de 2008, a la Jornada Jaume Cabré, organitzada pel Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Bellaterra)

Següent »