Maite Salord

Escriptora

Quin partit!

Ja sé que el títol de l’entrada haurà fet pensar a més d’un que he tornat a caure en la temptació de  rallar, una vegada més, de futbol.  No, tranquils, no és el cas. Rallaré del meu partit, del PSM, perquè en tenc ganes i perquè trob que, des que som “regidora governanta”, he tornat massa políticament correcta i això és francament avorrit. Així que, avui vespre, he decidit que jo també em ficaré un poc amb el PSM, ara que sembla que esteim de moda. I no ho dic, pobra de mi, per ser els regidors amb més glamour als jocs des Pla santjoaners!

En fi. Darrerament, tenim l’honor de comptar a les nostres files amb un alcalde propietari d’una illa “allende los mares” (ja l’he demanada però, com que encara no té la carretera desdoblada, esperaré que estigui en condicions de rebre turisme de qualitat). Un propietari que, a més, comparteix camps d’albergínies amb diputades peperes molt expressives i saleroses. Tenim, a més, directors insulars que fan crònica rosa i comenten concursos de missos de ja fa uns quants anys, organitzats pel gran defensor de la família i l’heterosexualitat. Ens ataquen els defensors del “bilingüisme”, els que entenen el progrés com a devastació i molts altres que, ja em perdonaran, sé que hi són, però ara no em vénen al cap.

D’altra banda, començam a sentir veus -moltes, ben properes- que ens diuen que no pactem amb el PSOE si no volem que ens devori. D’altres, però, ens acusen de tenir-los agafats pel coll i de fer-los fer el que volem. N’hi ha que em diuen que, a Ciutadella, amb quatre regidors, hem tocat sostre. També ho deien quan vam treure el tercer, fa deu anys. Per a uns, som una agència de col·locació. D’altres, m’han acusat de ser una covarda i de tenir por a governar. També ens hem sentit a dir que som quatre moixos que, tanmateix, mira per on, quan ens ho proposam, reunim tanta gent com els “grans”, etc, etc.

Conclusió: estic encantada de ser d’un partit que dóna tant de joc. De ser d’un partit petit que juga, però, a la primera divisió, com va dir el nostre diputat més elegant (bé, trob que només en tenim un… de moment!). M’encanta ser del PSM, és cert. Per això, jo, com tants altres, feim feina, dia a dia, perquè, de cada vegada, hi hagi més gent que pugui dir el mateix. Amb encerts i amb errors, és cert. Amb reflexions i anàlisis que no sempre donen el resultat esperat. Amb il·lusió i dubtes. Amb decisions discutibles. Parlant i escoltant, sempre. Hi som, però. Per a alguns, com una pedra -pedreta?- dins la sabata. Quin partit!

16 comentaris a “Quin partit!”

  1. Silve Escrit el 01 jul. 2009 a les 8:02

    Jo amb problemes d’autoestima que ahir em vaig comprar 2 kilos de xocolata i mitja filmoteca a El Corte Inglés i va na Maite i amb quatre retxes m’aixeca la moral i em desperta la líbido político-pesemera! benhaurada Maria Teresa!
    Certament som el partit de les combinacions: glamour i ruralia, por i valentia, experiència i renovació, per uns “partit del no” i per altres “partit del si”…tanmateix no ho aclarirem. El més important és que feim feina de formiguetes que és la que finalment cualla i dona resultats. No som de grans titulars però sí de gent feinera que creu en un projecte i que els quatre càrrecs electes que tenim prou bé saben liderar.
    I el millor és que tenim capacitat d’autocrítica i l’exercim, mentre no ens aturam de treballar pel dia a dia a les institucions on som presents i de preparar el 2011. Ja hem encès els fogons, ara només cal posar els ingredients idonis i vigilar que no se’ns cremi res. Bon profit pel PSM!

  2. Antoni Rodriguez Escrit el 01 jul. 2009 a les 16:07

    A veure si encara tots els del PSM haurem de venir a viure a Menorca. Amb gent com aquesta és normal que no volguem governar a altres indrets que no sigui aquesta terra. Salut i poesia

  3. Nom Necessari Escrit el 01 jul. 2009 a les 16:40

    Modèstia a part, podríeu dir.

  4. Àlmax Escrit el 01 jul. 2009 a les 17:35

    Bon exercici d’autoafirmació irònica, que sempre és saludable! Per a glamour a es pla, però, em qued amb la imatge de tota la corporació ajupida durant el darrer jaleo esperant l’apoteosi final de la banda de música. Creis-me que va ser una imatge impagable! (i aquí no te’n salves ni tu, Maite!)

  5. Maite Salord Escrit el 01 jul. 2009 a les 18:58

    Àlmax, és que els regidors som gent “enrotllada”! De ver, sort que, en aquella hora, trob que ja ningú fa fotos perquè devia ser un espectacle digne de veure.
    Nom Necessari: som un partit petit però que hi som i que tenim moltes ganes de ser-hi més encara. La feina és dura perquè rebem de per totes les bandes i, per això, de tant en tant, va bé una entradeta per apujar la moral de la tropa (en Silve i n’Antoni, per exemple). Sempre surt més baratet que dos quilos de xocolata i mitja filmoteca de “El Corte Inglés”! No ho trobes? I per cert, quan he llegit la teva frase m’ha vingut al cap la desapareguda -esperem que temporalment- mademoiselle de la Mole: són les frases teves que li encanta contestar!

  6. Matilde de la Mole Escrit el 02 jul. 2009 a les 11:38

    Sempre amatent a les crides, Matilde de la Mole compareix.
    .
    En primer lloc, Maite estimada, no estic desapareguda. Simplement els meu passeig diari per la plaça és discret i silenciós. Discret i silenciós, però no modest, perquè jo estic amb Le Rhocefoucuald quan sentencia que “rebutjar les lloances és el desig de ser lloat dues vegades”. Així que res de modèstia. Reivindic l’orgull. El sà orgull que, sens dubtes, pot tenir el PSM, que amb les seves forces migrades ha sabut impregnar tota la política menorquina des de fa més de trenta anys.
    .
    Menorca no seria el que és sense el PSM. Ni la protecció del territori, ni la normalització lingüística, ni l’aposta per una economia sostenible i diversificada s’entendrien sense el PSM. El mateix orgull que també glosava Le Rochefoucauld: “l’orgull sempre es recompensa”.
    .
    Si, Maite, donau joc. Sou per uns la mà que engronsa el bres, pels altres la creu que han de patir. Sou l’enemic a batre. L’amic odiat. La pedra a la sabata. El corc molest. La barrera incòmoda.
    A més, estimada, enorgulliu-vos també de les crítiques. Mai ha estat tan certa l’afirmació de Jules Renard: “La crítica consisteix en recriminar als altres les qualitats que pensam tenir”. Se us recrimina la coherència, la fermesa, el menyspreu per les clavegueres. Tot allò que els altres en fan ostentació per amagar-ne la mancança.
    .
    “Un equip petit que juga a primera divisió”. Un gran partit petit que no té por a enfrontar-se, a trencar els esquemes, a alçar la veu, a fixar els límits, a parlar de tu als grans aparells congriats a les àgores madrilenyes. Ja deia Ciceró que “la felicitat rau en la fermesa i en la constància”. El PSM, malgrat alguns els hi cogui, és un partit feliç.
    Definició romàntica?. No, al contrari, una definició que trenca la sequera conceptual que volen instal•lar les grans maquinàries. Hem de riure. Hem de gaudir. Que l’aridesa de la política mai us faci oblidar la felicitat de la fermesa i la constància que us fa necessaris i imprescindibles.
    .
    Deixeu-me, companys de la plaça, deixar aquesta contrada arrecerada amb una altra frase gloriosa. Penseu si no té raó Kafka quan, sec i dur, proclama: “ A partir d’un cert punt no hi ha tornada. És el punt que hem d’abastar”. No és així bona gent del PSM?.

  7. Silve Escrit el 02 jul. 2009 a les 12:23

    Matilde, una vegada n’Eduard Riudavets, el nostre (de moment) únic diputat em va regalar uns discs seus, entre ells un dels Esquirols. Era la meva època cumbayà i escoltava els Esquirols; ara encara record aquella cançó anomenada Arrels (o Fent Camí, no record bé) que diu: “Fent camí per la vida ens tocarà menjar la pols, ficar-nos dins el fang com ho han fet molts…” idò ara encara crec que el camí del PSM és un camí de menjar pols i fang, però és el nostre camí, i és un plaer compartir-lo amb qui ens acompanya. Amb o sense modèstia!

  8. Durruti Escrit el 02 jul. 2009 a les 16:12

    endavant!!!

  9. Menorquit Escrit el 02 jul. 2009 a les 17:30

    Vull un Camí de pols, fang, arbreda, aigues cristal·lines vora el rocam, amb aromes salinosos; l’olor de terra humida, o la sensació plena de la canícula a la pell… Vull que la gent sigui feliç, perquè tembé ho seré jo; vull que el Camí sigui oníric i el caminar un plaer al costat d’uns ideals fermes, senzills, humans i virtuosos.
    .
    Quin partit! … i quina dona dona tenim!! Que mai la voluntat de la teva lluita defallesqui. Serem molts que et seguirem, Maite, amb errors i encerts, però amb la convicció d’anar, peus descalços, caminant sobre la coherència i la sensatesa i amb el plaent entorn de la justícia. Que Déu, els metges o la teva constància, et donin la força per seguir amb aquest estandart tan meravellós.
    .
    A tot açò, voldria afegir que l’escrit de la Matilde (salutacions Madame) és el MANIFEST DE L’ESTIU (Oda al PSM, un salm a la política).

    Salutacions a la gent de la salordiana plaça. Som-hi!! que som molts més de quatre.

  10. Nom Necessari Escrit el 02 jul. 2009 a les 17:38

    “Bona gent del PSM” (les cometes hi són molt evidentment, eh) escolteu Na Matilde.
    No tingueu modèstia! Menorca és nostra! Tot, des del PSM, ho hem aconseguit!
    Crideu amb ella: Menorca, UNA GRAN I LLIURE!! …
    Ja ho veieu, “No hi ha res de nou davall el sol”. Eclesiastés.
    .
    .

    Fora Bromes, a vegades pens que, com deia aquell polític italià (Aldo Cammarota),

    “Qui llegeix només el que li agrada, mai està ben informat”.
    .
    Dic açò -no voldria ara que Ella m’apallissés amb un caramull de frases cèlebres- perquè, afortunadament, les places (blocs, perdó altra vegada per plagiar-la), són moltes i variades, …i n’hi ha més d’una d’elles que vam-ell-ara si n’hi manca de modèstia!
    .
    http://sindocumentos-indocumentado.blogspot.com/search?updated-min=2009-01-01T00:00:00+01:00&updated-max=2010-01-01T00:00:00+01:00&max-results=50

    Ja sabem que “Apocar-se és virtut, poder i humilitat; deixar-se apocar és vilesa i delicte”. Quevedo
    …Però entre poc i massa…

    .

  11. Nom Necessari Escrit el 02 jul. 2009 a les 17:53

    I donin-hi de modèstia,
    .
    http://francescsintes.illencs.com/17_el_claustre_de_shangri-la/archive/1259_ms_reflexions_sobre_el_psm.html

    Un poc de per favor, va dir aquell.

  12. Falciot Escrit el 02 jul. 2009 a les 19:25

    Estic d’acord amb tots i totes els que opinau que una mica d’autoestima sempre cau d’allò més bé. Ho reafirm i és ben cert!

    Però cada vegada més, crec que, tots plegats, vivim un engany de proporcions incommensurables. Sí, és ver que hi ha gent dels partits feinera, amb ganes de canviar les coses (alguns partits més que els altres). Però també és cert que hi ha molts de xucladors amagats davall les ales dels mateixos partits. I d’aquests insectes no hi ha cap partit que se’n salvi encara que cap dels tants ho admeti.

    Vertaderament és una llàstima que haguem perdut, gairebé per complet, el significat de les paraules política i democràcia. Si analitzam detingudament qualsevol discurs públic o privat dels nostres polítics (locals, insulars, autonòmics o nacionals) fa esgarrifar. Totes les seves actuacions finalment han de tenir algun rendiment el dia de les eleccions. Campanyes mediàtiques, discursos ambigus, col•locació en llocs directius (institucionals o grans empreses) dels amics de partit substituint els vertaders professionals. Açò sí! Sempre recolzats per unes urnes que els donen legitimitat per fer les actuacions que fan. Quina legitimitat? Per favor! (Essent optimista em surten aquests resultats per un partit que tingués majoria: hi ha entre un 25% i un 30 % de la població que no tenen dret a vot, per les circumstàncies que siguin, però viuen i les decisions polítiques els afecten; llavors tenim entre un 30% i un 40 % que no va a votar, pel desencís o poca confiança abans esmentat i seguesc dient que som optimista; i tan sols resta un 44% o 45% de la població real que va a votar). Si partim d’aquestes dades entre 23% i un 25% de la població elegeix els governants que encaminaran el seu ideari o programari com si d’una dictadura de quatre anys es tractàs perquè la finalitat de les seves actuacions seran els resultats electorals que els tornaran donar aquest 25% de la població i que esperen repetir o millorar, segons la posició obtinguda anteriorment.

    Uns partits més que els altres obren fòrums o comissions ciutadanes però aquests no són mai vinculants ni decisives perquè tal vegada fer feina per la “demos” podria perjudicar el nostre interès de partit. Si miram els darrers deu anys, una de cada quatre de les decisions polítiques beneficia realment el poble, dues de cada quatre va bé però algun interès ha de revertir en el partit (encara que tan sols siguin vots), i una de cada quatre es converteix directament en un atac directe a la democràcia i perjudica finalment la política.
    Si fos veritat que els partits estiguessin realment al servei de la població (de tota la població sense distincions) obririen i permetrien canals de participació directe dels ciutadans i, a més a més, com que la condició humana és corrupte per naturalesa, abans de caure en la temptació, establirien els mecanismes necessaris de control extern per assegurar el compliment dels deures i obligacions tant dels polítics com de la funció pública, cosa que s’ha descuidat i oblidat completament.

    Fixeu-vos que els membres dels partits polítics s’estan convertint en una nova classe social cada cop més autoritària i amb beneficis i privilegis extraordinaris i intocables de per vida que mai estan a l’abast de la resta del poble creant una barrera estamentària similar a les que estudiàvem a les aules d’història. Polítics que fan carrera o han convertit en ofici la política. On mai s’havia vist aquesta aberració! I per més inri, els estudiants de ciències polítiques quan els demanen que volen ser de majors diuen que polítics.

    Perdonau el to d’aquesta entrada però com a PSMero em preocupen totes aquestes incoherències que patim dins el nostre propi grup i no diguem dins els altres grups que sovint les tenen exponenciades. Crec que realment és un tema que no permet banalitats i hauria d’obrir un debat profund per veure realment cap on anam.

    Salut

  13. Menorquit Escrit el 02 jul. 2009 a les 21:44

    En l’actualitat hi ha un rerefons que és històric. Tot i la democràcia existent, el poder i els factòtums que manejen fan bastant inviable el que dius, Falciot. El poder econòmic comanda, abans com ferme autoritat, ara amb súbtil estrategia. Fins i tot saber els ersculls de la llei i la pròpia democràcia En el fons idíl·lic que dibuixes, i en el que estic d’acord, hi ha dos camps dibuixar: l’ideal a perseguir i el camí per arribar-hi. Entremig s’hi cou tot el que tu dius. Amb el que tu dius, és cert que molta gent s’acomoda en la ‘carrera’ política: a la dreta els poderos que manegen lobbys económics tenen molta força dins un partit. En el PSOE hi ha els dos sectors; els que encara creuen en uns ideals més o menys d’esquerra, i els ‘barons’ que manegen un partit des d’un intel·ligent i diplomàtic autoritarisme, que no sempra en la política local, però que la contralen. Hi ha una altra esquerra amb dificultats la renovació dels seus càrrecs n’és un dels principals problemes de regeneració. A mesura que açò s’aconseguesqui, avançarà. (un exemple, PSM Ciutadella, no així EU).
    L’esquerra té el problema de la renovació. Fixa’t qui son els caps dels partits PSOE, PSM, EU, Verds, etc… Són funcionaris, i el que no ho és i està al capdavant d’un d’aquest partits necessita la política per viure, i amb açò tens raó. La dreta consolidada (PP) no necessita funcinaris que encapçalin les llistes, els seus lobbys els col·loquen o no en funció si aquest cap de llista els farà la ‘seva’ feina en condicions adequades, i si no és així, durà poc.
    .
    Per tant, i d’acord amb el que dius, Falciot, el problema de tot plegat és el camí entre l’ideal a perseguir i el camí per arribar-hi. La participació ciutadana en decisions polítiques té el mateix fons. Un fórum cívic important pot ser condicionat pels poders econòmics… o sigui la gent fa feina a empreses, fàbriques, té familiars “i val més que no ens fiquem amb política perquè en sortirem perdent”… “Tu no et fiquis amb aquests que ens anirà malament a tots”… Ho hauràs sentit, no? “Jo votaré el meu mestre i així no perdré la feina…” És lamentable, però és així de dur. A vegades, tot i no estar d’acord, he d’entendre a molta gent. Jo he sentit a un empresari dir a un jove “saps amb qui fa feina es sogre teu…idò ja saps el que has de fer”.
    .
    Aii!! si la democràcia fos plena, i a més fos democràcia!! Per açò hi ha partit, tot i amb els seus errors que encara valen la pena.
    .
    Ben curiós l’analisi que en fa al seu bloc en Francesc Sintes del PSM. Ho explica bé, encerta en la visió global i cronològica, però em sap greu que parli amb pèls i senayls de la degradació dels PSM i no es parli, o ho faci molt poc, de la trascendència política que ha tingut aquest partit a Menorca durant els darrers 30 anys i la força que encara pot tenir per seguir fent tumbar polítiques. El PSM té encara l’arrel gruixada, però també és cert que li falta un estricte i riguros congrés de renovació i regenaració (ja li toca podar l’arbre). Pensa que el PSM (Mallorca i Menorca) és l´únic partit d’ambit autonòmic de tot l’Estat que no es va filiar al PSOE quan Felipe González va il·luminar a tota Espanya amb el projecete de canvi. Fins i tot a Balears, el PSOE es va inventar el PSIB per tenir una marca d’un pseudo-regionalisme inoperant, com a tal, i per competir amb els PSM’s nacionalistes, que no oblidem, també són socialistes. Un altre error del PSM concedir aquest terme al PSOE i deixant que a ells ‘només’ se’ls anomeni nacionalistes. El PSM sha de presentar en societat com a socialistes i, com no, com a nacionalistes, clar.
    .
    Veuràs que durant el camí, és questió, també, d’aplicar estrategies sense pserdre l’ideal que ens ha de guiar.

  14. Matilde de la Mole Escrit el 02 jul. 2009 a les 23:34

    No tinc ganes, ni temps, d’apallissar ningú. Però no deixa de ser ben curiós que un partit que es qualificat a alguns blocs com “un fracàs absolut” sigui encara -i el que li queda- ben present. Ara és clar, hi ha una munió d’exegetes del PSM que fan de l’anunci del seu final apocalíptic una espècie de lletania quotidiana. Però si com diu l’Stephen Crane “les lamentacions són el llenguatge de la derrota”, idò, de lamentacions cap ni una. Saber les pròpies limitacions, conèixer les possibilitats i treballar fins allà on és possible és senyal de seriositat, però la seriositat no comporta la penitència.
    .
    Voldrien un PSM acomplexat, demanant perdó per la seva existència, excusant-se per la seva trajectòria…idò, no, es troben amb un PSM que està orgullós del camí fet, conscient de les seves mancances però sense cap sentiment d’inferioritat…
    .
    Certament “nihil novum sub sole”. Quantes vegades no he vist enterrar el PSM?. Quants escrits no li han augurat la mort?. Quants finíssims analistes han parlat del seu fracàs?. Res de nou. El PSM des del mateix moment de la seva naixença ha estat un incordi. El PSOE ha volgut una i altra vegada fagocitar-lo. (Menorquit: bona remenbrança. El PSM fou l’únic partit nacionalista d’esquerres d’aquella ja antica federació de partits socialistes que no acceptà ser devorat pel PSOE…això no li han perdonat).
    .
    Però, més gran és la ràbia quan esguarden un PSM immodest, feliç, sense llagrimetes toves de beneitura…un PSM que fa seva la sentència de Stefan Zweig: “La mesura més segura de qualsevol força és la resistència”.
    El PSM ha resistit, resisteix i resistirà. I a sobre no demana perdò ni disculpes. Anatema! Sacrilegi!. El desdir dia rere dia, any rere any, els acurats anàlisi d’aquests profetes de l’anihiliació els treu de polleguera. Com és tan dolent el PSM que no desapareix com aquests savis de l’analítica política estan farts d’anunciar?.
    Sens dubtes, bona gent del PSM, sou uns insolents!. Gosau no acomplir les prediccions, gosau parlar de tú als grant partits, gosau refusar la casa comuna, gosau ser feliços des de la més impúdica immodèstia!.
    .
    No oblideu, bona gent del PSM, que com deia Bianchini; “Talment con hi ha lloances que denigren hi ha disguts que prestigien”. Així que no espereu lloances, no arribaran. Espereu els disgusts, els atacs a que ja esteu acostumats, i seguiu fent el vostre camí amb la insultant alegria que busxa l’ànima d’aquells que desitgen i anuncien la vostra desfeta.
    .
    Respecte a a l’anàlisi sobre el desprestigi dels partits d’esquerra, de la seva manca de renovació…en alguns aspectes hi combreg però em neg a autoflagelar-me o a fer d’altaveu d’aquells que de de la barrera no es mullent en el llot de la política. Jo també estic a la barrera, el dia que llenci aquestes crítiques serà arribada l’hora d’assumir el que dic i entrar al fangar de la política per intentar canviar el que critic. Mentre tant no alliçon a aquells que tot el dia s’hi debaten.
    .
    Bona gent del PSM, recordeu la coneguda frase humorística: “Hi ha certes diferències entre la implicació i el compromís. Per exemple, en un plat d’ous fregits amb pernil, la gallina hi està implicada, el porc ben compromés”. Mentre sigui gallina no gos criticar els porcs.
    .
    En tot cas, i adreçada als profetes del fracàs del PSM, deixeu-me escriure una cita final: “Tant dóna. Prova una altra vegada. Fracassa una altra vegada. Fracassa millor”. És de Beckett, un nom ben necessari i que deixa ben clar que ni un fracàs és excusa per a la renuncia. Massa n’hi ha que ho ha han fet, el PSM no.

  15. Simple curiositat Escrit el 06 jul. 2009 a les 0:44

    Il·lustríssima i reverendíssima senyora Matilde de la Mole. D’ón p… treu tantes frases cèlebres? Renoi, és que em deixa estamordit!

  16. Matilde de la Mole Escrit el 06 jul. 2009 a les 19:57

    Fa anys que recull el meu propi “aurea dicta”. Feina de formigueta, estimat/da.

Adreça per fer retroenllaços | RSS dels comentaris

Escriu un comentari