Maite Salord

Escriptora

 

La mort i la primavera de Mercè Rodoreda és una novel·la densa i despullada, plena d’elements simbòlics que dibuixen un món màgic i irreal on la presència de la mort és aclaparadora. No hi ha fronteres entre la vida i la mort, perquè la mort és la vida i viure no és sinó morir constantment. Es tracta, però, d’una mort entesa sempre com el pas ineludible cap a la resurrecció. Cap a una eternitat que només pot assolir-se, segons l’escriptora, d’una manera: perdurant en el món, integrats en el cosmos. Així, heures, glicines, arbres, abelles, ombres, papallones… esdevindran dins la novel·la símbols de la immortalitat de l’ànima. D’una ànima que reneix dissolta en l’aire o en la terra.

Aire i terra. Aigua i foc, també. Tots quatre, elements imprescindibles dins la novel·la. La mort lligada sempre a l’aigua. Perquè l’obra comença amb la immersió en el riu del pare del protagonista i la seva posterior mort. Llavors, el seu fill, amb només catorze anys, començarà un viatge interior que acabarà amb la descoberta de la realitat, tan dura, de la condició humana i de la mort com un alliberament. Aquesta descoberta es tancarà amb la seva pròpia immersió dins el riu, seguint el camí traçat pel seu pare. Llavors, físicament baldat, sol i abandonat per tothom, viurà només durant la nit. Una destrucció que vindrà lligada, tanmateix, a una construcció. Perquè l’ésser destrossat és aquell que sap, aquell que ja ha assolit el grau més alt de coneixement: la solitud de l’home, la crueltat del món i de la vida. I ja només pot esperar la mort. Com havia fet el seu pare en començar la novel·la, en un temps que esdevé, per tant, cíclic. Un temps on tot retorna i on no hi ha espai per al dramatisme.

La mort lligada sempre a l’aigua. Lligada sempre al foc. Al foc que és vida i destrucció; que purifica i transforma. Un foc que domina el ferrer, el senyor de la mort, el qui fa l’argolla i la medalla que s’ha de col·locar a la soca de l’arbre que cada habitant té assignat per morir des del dia del seu naixement. El ferrer, el sacerdot del poble, que coneix el secret de la vida i de la mort i d’aquí ve el seu poder. Un secret que també coneix el pres del poble, que per això és condemnat, i el fill del ferrer, que, igual que Prometeu, acabarà robant el foc del seu pare i cremarà el poble. Dins aquest context, la primavera simbolitza el desig, les ganes de viure. Un desig que sempre és perseguit. El delicte del pres és haver desitjat, qüestionar-se el món presidit pel ferrer. Un pres que representa la condició humana. L’home com a presoner del seu cos i com a presoner del món. Perquè ambdós personatges, ferrer i pres, són les dues cares de l’existència de l’home: la realitat dura i la necessitat de felicitat. Una felicitat que, tanmateix, l’ésser humà només podrà trobar darrere la mort en la naturalesa, en la llum.

No deixa de ser paradoxal que, justament, Mercè Rodoreda morís abans de veure acabada aquesta novel·la. Una novel·la que és el seu testament, unes pàgines en les quals ens transmet l’autèntic sentit de la vida i de la mort. D’una vida que va ser especialment dramàtica per a ella. D’una mort que volia alliberadora. De l’eternitat: “no sóc enlloc però en alguna banda alguna cosa ha quedat de mi”.

(Article publicat al diari Menorca el febrer del 2006)

Adreça per fer retroenllaços | RSS dels comentaris

Escriu un comentari