Maite Salord

Escriptora

Arxiu de setembre 2018

De cursos, escolars i polítics

 

 

Comença un nou curs escolar i polític. Durant molts anys, estant a l’oposició, els he hagut de fer compatibles, cosa que no és fàcil però -ves quin remei!- t’hi acabes acostumant. Ara, no és el cas. Mentre les meves amigues de l’institut arrepleguen el material escolar i es preparen per a la voràgine d’exàmens de setembre, alumnes nous i programacions,  jo repàs la llista de feines, dividida per temes i prioritats, que vull fer realitat abans d’arribar al maig del 2019; acab lectures programades (la darrera, Ciudad educadora y turismo responsable); i em mentalitz per la duresa d’un curs polític marcat per unes eleccions i durant el qual hauré de prendre decisions importants.

Pot semblar, vist de defora, que la feina docent i la política són dos mons absolutament diferents però no és així. I no em referesc, només, a les qüestions organitzatives comunes (programacions, objectius, memòries…); la capacitat de motivar l’equip de feina; o a la innegable càrrega pedagògica dels discursos polítics. En el meu cas, puc afirmar que, en els darrers temps, també  tot el que he après, durant gairebé 30 anys d’experiència docent, de dinàmiques de grups i resolució de conflictes a l’aula m’ha estat molt, molt útil en el dia a dia polític.

L’experiència -un aprenentatge complicat i ple d’errors pel camí- m’ha fet adoptar una determinada actitud davant els alumnes diguem-ne “difícils”, aquells que et planten cara enmig d’una classe i que viuen instal·lats en la provocació constant: com més criden, més baix és el meu to de veu; com més arrogants, més conciliadora la meva actitud; silenci digne davant els insults perquè, com deia la mare, no ofèn qui vol; o arguments serens però contundents davant les crítiques injustes i gens raonades. Perquè no és intel·ligent posar-te al nivell d’un adolescent enfadat amb el món: a la llarga, el sentit comú farà que aturem i li haguem de donar la darrera paraula.

He de reconèixer que les situacions de crisi dins una aula no són agradables, però són puntuals i, en la immensa majoria de casos, tenen un perquè, per poc que t’esforcis a posar-te a la pell de l’adolescent (desmotivació, rigidesa d’un sistema educatiu en què no tothom encaixa, situacions familiars i/o personals complicades, malalties…). Em costa molt més entendre aquestes actituds en adults que van pel món de dignes i de defensors de les causes justes. Com diu el refrany, “uns tenen la fama i els altres carden la llana”.

 

Els quarters des Castell seran públics

 

Avui, Ajuntament des Castell, Consell Insular de Menorca i Govern Balear han anunciat que comença el compte enrere perquè els quarters des Castell siguin públics, una reivindicació històrica que prest serà realitat gràcies a la feina constant, des de fa molts anys, de les entitats ciutadanes i  a la feina coordinada de les institucions. He participat de tot el procés com a presidenta del Consell, entre el 2015 i el 2017, i després com a vicepresidenta. Tanmateix, avui m’agradaria recordar la meva intervenció en el debat que hi va haver el 20011, just el dia abans de l’inici de la campanya electoral en què em presentava amb el PSM Més per Menorca. Aquí en teniu un resum:

“Acabam de veure un documental sobre la història -i la història de les reivindicacions històriques- dels quarters des Castell i, si m’ho permeten, començaré pel final: és tot un encert haver-lo dedicat a Gabriel Cardona, a qui hem pogut recuperar a través d’aquestes imatges, un gran expert en història militar contemporània, molt respectat i molt estimat per les persones que el coneixien. Feta aquesta valoració, voldria dir que es tracta d’un documental molt complet. D’una banda, segueix el fil de la història, des del naixement del municipi fins ara mateix, d’una forma àgil i rigorosa. I d’una forma molt plural, donant veus a historiadors, economistes, professors i a la població, especialment molta gent jove. En aquest sentit, i perquè de la resta en rallarem avui vespre al llarg d’aquest debat, em qued amb una frase de Xavier Martín que ralla de la necessitat de crear “poble”, enfront d’una realitat que converteix, en molts de casos, es Castell, en una ciutat-dormitori.

Ciutadella va ser es primer municipi de l’illa a apostar per un “Projecte de Ciutat” del qual ens sentim molt orgullosos. Aquest PdC parteix d’una doble definició de la ciutat en tant que espai o territori, i, sobretot, ciutat com a realitat humana, els seus habitants. Les ciutats han de ser vives i la vida els hi donen les persones que hi habiten. Però aquestes persones, certament, necessiten espais on desenvolupar-se socialment, culturalment i educativament. Si no és així, la ciutat- espai físic-  es va morint.

El tema que avui vespre tractam se situa, em sembla, en el centre de quin model de ciutat model. Què volem que sigui Es Castell. I perquè es Castell sigui el que volem hem de tenir ben present una altra frase que es diu també en el documental: “aprendre dels errors”. Fonamental. Crec que al llarg d’aquests anys n’hem comès tots, d’errors, i seria absurd no admetre-ho. I més absurd seria encara que l’experiència negativa no ens servís de res.

Acabam de veure un resum del passat, el present i el futur que volem per es Castell. I hem de començar a fer feina amb dues eines que són imprescindibles, i que de cada vegada ho seran més: consens i planificació. Sense consens i planificació no es construeix res. Al contrari. Ja ho hem vist. Aquest és el repte que tenim per endavant.”

I encara que hagi costat més del que voldríem, així ho hem sabut fer: hem après dels errors i amb consens i planificació avui podem anunciar que els quarters des Castell ben prest seran de tots. Estam d’enhorabona!