Maite Salord

Escriptora

Arxiu de gener 2008

Només allò que és just

Es nota que s’atraquen eleccions generals. Els ciutadans assistim al·lucinats ( o no?) a les promeses econòmiques que, cada dia, ens van llançant els partits majoritaris. PP i PSOE han iniciat una carrera esbojarrada per avam qui és capaç d’oferir més. Que en Zapatero anuncia que augmentarà el salari mínim interprofessional fins als 800 euros, en Rajoy diu que ell 150 euros les pensions mínimes i de viudetat; que en Rajoy diu que reduïrà un 16% de mitjana l’IRPF, en Zapatero que tornarà 400 euros a cada contribuent en la declaració de la renda a partir del 2008. Etc, etc.

Tanmateix, enmig d’aquesta allau de xifres entabanadores, una notícia que ens fa tocar de peus a terra: una plataforma cívica, integrada per les entitats econòmiques i col·legis professionals de les Illes, denuncia que l’actual model de finançament de les autonomies discrimina Balears. Segons va explicar el seu president, acompanyat de Guillem López Casasnovas, som la comunitat que més aporta a l’Estat i la que rep més poc . Això vol dir que les inversions que es fan a les Illes són mínimes: esteim a la coa, per exemple, de llits hospitalaris i de mestres per habitants, per no parlar de temes com el cost de la insularitat o del transport.

El tema del finançament no és, certament, nou (en aquest sentit, us recoman, la lectura dels articles de Talaiòtic sobre “Espoli econòmic”). El que sí que és una novetat, i una excel·lent notícia, és que s’hagin unit veus de pes per denunciar que tenim un sistema de finançament injust que no podem -no ens podem- permetre.

A les Illes, per tant, no volem que se’ns facin regals electoralistes. Només volem el que és just: la superació de l’espoli fiscal a què ens veim sotmesos i que afecta de forma molt negativa la nostra qualitat de vida. No acceptam que ens escatimin, com fins ara, inversions en serveis socials, en educació o en infraestructures. I de cada vegada som més els que ho tenim ben clar.

Hi ha eleccions generals i, per primera vegada a les Balears, una plataforma electoral, “Unitat per les Illes”, que ens ofereix l’oportunitat única de fer sentir veus nacionalistes de les Illes al Congrés dels Diputats. No ens enganyem: ni PP ni PSOE han estat capaços de resoldre els autèntics problemes de la nostra Comunitat (el transport aeri és l’exemple més clar) i, per això, més que mai, cal tenir persones a Madrid que ens defensin. Que defensin un finançament just, que és la clau del benestar de tots.

Les mentides dels polítics

Fa un parell de dies, vaig llegir a l'”Avui” un article petit, que podia passar fàcilment desapercebut entre altres notícies més “importants” sobre les properes eleccions als Estats Units, però que vaig haver de llegir perquè no em podia creure el titular: “Bush va dir 935 mentides en dos anys sobre l’Iraq” (!).

La primera sorpresa va ser la precisió de la xifra. Per què 935 i no 840 0 2176? Idò bé, resulta que, segons els estudis fets per dues organitzacions nordamericanes (el Centre per a la Integritat Pública i la Fundació per a la Independència del Periodisme) aquest és el nombre exacte de comunicats falsos sobre l’amenaça que suposava el règim iraquià per a la seguretat nacional. Quasi res. Minúcies per a un presidents dels Estats Units, deu pensar ell. I aquí ve, lògicament, la segona sorpresa: i aquest “senyor president” pot continuar anant pel món com si res?

Si la sinceritat és un valor que totes les persones hauríem de practicar sense excuses, en el cas dels polítics no només això: és una obligació perquè, justament, no ho oblidem mai, el polític ho és en tant que els ciutadans han dipositat en ell la seva confiança. I mentir és trair la confiança dels electors i això, representa, a la llarga, dinamitar les bases més elementals del sistema democràtic. De la mentida d’uns pocs a “tots el polítics són iguals” i “no val la pena anar a votar” hi ha una passa molt petita.

Supòs que és per això que ahir, llegint l’entrevista que Última Hora feia a l’exregidor de cultura i urbanisme de l’ajuntament de Ciutadella, vaig tenir la mateixa sensació d’incredulitat que llegint l’article de les mentides de Bush: “La compra del Palau Saura Morell va ser una operació molt avantatjosa. Va sortir a preu de ganga”. Els record que, en un any, “Nerer” va guanyar prop d’un milio d’euros amb aquesta permuta: va comprar el Saura Morell a “Prominmo”el juliol del 2004 per 2 milions d’euros i, el juliol del 2005, el ven a l’ajuntament de Ciutadella per 2,8 milions. Operació rodona!

En fi, sembla que hi ha polítics que no seran les mentides que els facin dimitir o, com a mínim, desaparèixer del mapa de la vida política. Són polítics que, diguin el que diguin (fins i tot els seus!),  ho seran fins a la mort. Fins que el pes de la llosa els caigui damunt. Una imatge fabulosa si no fos que, a part de la justícia divina, a la terra, en tenim una altra que, si es dóna el cas,  pot ser bastant, bastant feixuga.

La noia que sortí del mirall, de Toni Moll Camps

noia-mirall.jpg

És sempre un plaer tenir un nou llibre d’en Toni Moll Camps entre les mans perquè, davall el seu posat discret, s’amaga un escriptor amb molta força. Un escriptor amb l’ofici ben après. A les “Divagacions entorn del vers i els relats d’intriga” que encapçalen la seva darrera novel•la, La noia que sortí del mirall, en Toni parla de la seva dedicació a la poesia –lligada sempre a la figura de la mare-, però, sobretot, de la fascinació que sent pels relats d’intriga –en aquest cas, una herència paterna- com és aquesta novel•la que avui propòs.

La qualitat de la prosa literària d’en Toni Moll és indiscutible. He de confessar que el seu llibre Inventari de minyonia, un text preciós en el qual aboca els records d’infantesa, em té el cor robat des de la primera vegada que el vaig llegir i, per això, és un llibre que no em cans mai de recomanar. Tanmateix, la seva darrera novel•la seria, com ja he dit, un relat d’intriga, un gènere que ja va conrear en el conjunt de relats aplegats sota el títol Lluna d’octubre (1996), unes pàgines en les quals ja es posa en evidència la capacitat de l’autor per teixir històries, dibuixar personatges i, sobretot, per crear un clima de tensió que fa que el lector no pugui abandonar la narració.
Així, La noia que sortí del mirall, a cavall entre Barcelona i Menorca, és una novel•la explicada en primera persona a través de les cartes de tres personatges diferents que, d’una manera o altra, s’han vist implicats en la mort “accidental” d’una dona, na Pepa Caimaris: les que envia el narrador, Marcel Quintana, al seu amic Artur Ponset, comissari de policia de Maó, i les respostes d’aquest; i la carta que envia Àgata Caimaris, neboda de la morta, a Marcel.
Tanmateix, el pes de la història el duu el narrador, un escriptor o “un home a qui li agrada inventar-se històries”, com diu ell mateix, que viu de fer de corrector i a qui, en un gest ben irònic per part de l’autor, el comissari li deixa anar: “Em plau comunicar-te que el teu relat m’ha semblat prou reeixit. Al llarg de més d’un centenar de pàgines, saps mantenir l’interès i, al capdavall, et treus de la màniga un original desenllaç”. Jo no ho hauria pogut resumir millor. Llegiu, llegiu La noia que sortí del mirall si voleu saber qui va provocar l’”accident” de na Pepa Caimaris.

Següent »