Maite Salord

Escriptora

Arxiu de maig 2015

Àngel Mifsud i els governs de coalició

Pocs mesos abans de morir, el desembre de 2012, Àngel Mifsud, el meu estimat cunyat, em va deixar un llibre titulat Els governs de coalició, de Josep Maria Reniu (UOC, 2010). Val la pena que el llegesquis, em va dir, amb el seu somriure murri. Me’l vaig mirar amb cara d’escepticisme: feia només un any que el PP havia guanyat les eleccions municipals i autonòmiques a Menorca i a les Illes, amb unes majories tan aclaparadores que els més optimistes els donaven, com a mínim, vuit anys de vida.

Així les coses, en aquells moments, com us podeu imaginar, veia els “governs de coalició” molt, molt enfora i vaig agafar el llibre i el vaig col·locar en el munt -infinit- de lectures pendents. Aquesta setmana, però, l’he recuperat, convençuda que, una vegada més, n’Àngel me l’havia jugada. Que, d’alguna manera, la nit de diumenge, ell ja l’havia viscuda abans d’anar-se’n. Ell va ajudar a donar forma al projecte de Més per Menorca, el va pensar, el vam discutir… No el va poder veure fet realitat, però diumenge, mentre anaven arribant els resultats de les meses electorals, ell també hi era. El seu nom, el seu somriure de felicitat, surava entre els brindis i les paraules de satisfacció.

I, sí, l’he llegit. He llegit Els governs de coalició i m’ha ajudat a ordenar totes aquelles idees que em ballaven dins el cap. Aquí teniu les més significatives, des del meu punt de vista:

1- “Negociar, cedir, dialogar o pactar no són en cap cas signes de debilitat, d’incapacitat per tirar endavant un projecte polític propi, sinó que esdevenen els millors exemples de l’exercici democràtic de la política.”

2- “Arribem a la part més sensible de tot procés de negociació: la formalització de l’acord. Aquesta formalització, mitjançant un document públic -l’acord coalicional- persegueix deixar clars criteris de distribució de les diferents instàncies de poder entre els socis dins de la coalició, així com l’establiment de les seves pautes de funcionament.”

3- “La clau rau en el fet que l’èxit d’un govern de coalició no només depèn de la combinació dels socis de govern sinó que depèn molt especialment del disseny de pautes i patrons de comportament intern per garantir la cohesió i l’estabilitat del govern durant la legislatura.”

4- “Governar en coalició implica la corresponsabilització de l’acció de govern, per la qual cosa és indispensable generar un clima de confiança entre els socis de govern. Com en altres governs, impulsar l’acció de govern suposa negociar constantment amb altres actors socials, per bé que en un govern de coalició l’afegitó és que també cal negociar (inclús renegociar) constantment amb els mateixos socis de govern.”

5- “És altament aconsellable que la presència mediàtica del govern sigui rotatòria en funció de les temàtiques a comunicar i assumint, en darrer terme, que en cas d’especial gravetat o rellevància política ha de ser el president qui sigui la cara visible del govern. La comunicació ha de fer palesa l’activitat del govern, col·lectivament, i defugir les habituals cacofonies que molts governs de coalició generen pel fet de no definir clarament quins actors són els encarregats d’exposar l’acció de govern.”

6- “Les reticències inicials als governs de coalició es fonamentaven en l’afirmació (desmentida per les dades empíriques) que els governs de coalició eren més inestables que els unipartidistes, per la qual cosa eren solucions polítiques indesitjables. (…) No defugim pas el fet que governar en coalició també comporta riscos, especialment si els socis de la coalició obvien la seva vocació de treball conjunt per centrar-se en l’obtenció d’objectius particulars de partit. (…) Som de l’opinió  que una millora de la governabilitat de les nostres societats  democràtiques passa per la generació d’espais de col·laboració, de consens, de diàleg des de la diversitat de punts de vista, opinions i propostes polítiques que a la fi contribuiran a generar millors respostes des del govern a les necessitats dels ciutadans, és a dir, millors polítiques públiques.”

Gràcies, Àngel, per la teva clarividència tan discreta com contundent. El temps t’ha donat la raó. T’enyoram molt, aquests dies. Més que mai.

Crònica d’un Ple XLVII. El darrer.

consell-insular-de-menorca

Dilluns, dia 18 de maig, es va celebrar el darrer Ple del Consell Insular de Menorca, el nombre quaranta-set. Em permetreu, per tant, que avui en faci una crònica diferent.

La veritat és que no sé d’on em va venir la idea de fer aquestes cròniques. Supòs que han estat la manera d’apropar la meva feina a la gent -sense “filtres” periodístics- i, sobretot, un exercici de transformació de sentiments difícils de digerir (ràbia, decepció, indignació, perplexitat, cansament…) en uns textos que, gràcies a la ironia, em permetien marcar distàncies i carregar piles per continuar endavant sense perdre l’ànim.

La meva primera intervenció en un Ple del Consell va ser un accidentat discurs d’investidura del qual en Miquel Maria va fer un comentari al seu blog (molts recordareu la xiulada que va merèixer la referència a “la llengua catalana, la pròpia de les Illes, segons el nostre Estatut”).

Des del primer moment, per tant, vaig saber que els  quatre anys de consellera no serien una experiència fàcil. I no em vaig equivocar. Venia d’un govern municipal, acostumada a fer feina en equip (Magí, Joana, Pepe) i, de cop, em trobada sola davant temes que desconeixia. Però la veritat és que darrera la consellera, a l’ombra, es va crear un equip de luxe (moltes, infinites, gràcies!) que m’assessorava, m’animava, m’inspirava. No diré noms (amb més d’un, al PP li agafaria un cobriment de cor!) però, gràcies a ells, aquests quatre anys han estat un curs intensiu en ordenació del territori, renovables, benestar, lleis… A més, he d’agrair, també, la complicitat de tants ciutadans -alguns lligats a entitats- que han compartit amb mi les seves preocupacions, dubtes, suggeriments, cosa que no té preu.

Rellegint aquestes cròniques he de reconèixer que no he pogut reprimir algun somriure, alguna cara de sorpresa. La veritat és que havia oblidat moltes coses (pura supervivència, supòs!), que, avui, des de la distància, són vistes d’una altra manera. Ara, estic preparada per quatre anys MÉS que estic convençuda que viuré des del govern, duent a terme tot allò en què crec i que he defensat sempre.

La millor campanya d’un polític és la seva feina, la seva credibilitat, la seva honradesa. M’hauria agradat tenir més temps per estudiar a fons segons quins temes, per estar en contacte amb més gent, però no és fàcil si la dedicació política se suma a una jornada de feina completa. I, amb tot, estic satisfeta de l’experiència. De tot el que he après. De les persones que he conegut.

I, per acabar, un agraïment, amb noms i llinatges: gràcies, Maria Juan, per haver vingut a tots els plens del Consell perquè em sentís acompanyada, fins i tot quan vivies situacions personals complicades. Saber-te a prop, no té preu. Els teus consells, crítiques, dinars. La teva presència.

A partir de dilluns, començarem una nova etapa. I esper fer-la tan ben acompanyada com fins ara. Salut i força!