El foc fa por perquè és devastador. La impressió que provoca veure un bosc o una casa que crema queda gravada per sempre. Arbres que formen part del paisatge de generacions o records quotidians d’una vida que ja no es podran recuperar mai més i que restaran per sempre entre les cendres. Poques imatges hi ha més tristes que la terra cremada. Però hi ha persones, per estrany que ens pugui semblar a la majoria, que senten fascinació davant l’espectacle de flames que han provocat. Piròmans amb una propensió patològica a encendre focs, incapaços de controlar els seus impulsos i de reprimir la seva passió. Malalts que, malgrat tot, mereixen la nostra comprensió.
Tanmateix, hi ha qui provoca incendis amb finalitats més fosques: són els piròmans per encàrrec, aquells que cremen per especular o per venjança. Persones que empren el foc com podrien emprar qualsevol altra arma de destrucció. No s’enlluernen davant les flames: l’únic que compta són els interessos als quals serveixen, absolutament conscients del que fan i sense cap justificació possible. Exactament com actuen els que són especialistes a encendre focs en sentit figurat, sigui a la vida quotidiana, a la política, a la social, a la cultural… Individus que tenen la llengua de foc i que acostumen a mirar-se la realitat des d’una suposada superioritat moral que creuen que els atorga el dret a la crítica més irreflexiva i visceral i, per tant, més corrosiva. Éssers que no s’arronsen davant la covardia de les mitges veritats i que, moltes vegades, arriben a l’atac personal per ferir on fa més mal.
Un misto és suficient per acabar amb tot. Les paraules diabòliques, amb el debat assossegat i necessari: aquella confrontació d’idees que parteix de l’anàlisi acurada i de l’exposició racional i argumentada per arribar a conclusions fonamentades, que es poden modificar davant les evidències de l’altre. Per açò calen tallafocs que evitin que les idees es converteixin en cendra. El tallafoc de la sensatesa davant l’arrogància i la insolència. El tallafoc del sentit comú, de la humilitat, que no és altra cosa que acceptar la mesura humana. Perquè després del foc només hi resta el silenci més eixut.
(ARTICLE PUBLICAT A LA REVISTA SERRA D’OR DE MARÇ DE 2023)