Maite Salord

Escriptora

Avui fa 38 anys que va ser aprovada en referèndum l’actual Constitució Espanyola, màxima norma de l’ordenament jurídic i de l’estat.  El 1978, va ser l’any del Mundial d’Argentina, amb els mítics Mario Kempes, Paolo Rossi, Arconada, Migueli o Juanito; va ser l’any del SEAT 128, que es publicitava com “esportiu, berlina i break” per la seva versatilitat; el 1978, miràvem Mazinger Z o Aplauso en uns televisors que començaven a tenir color; vèiem La escopeta nacional al cinema o ballàvem al ritme de Grease i Camilo Sesto, quan a les discoteques encara apagaven els llums per posar cançons “lentes”. Ha plogut molt, des de llavors.

Avui, en ple segle XXI, la realitat que acab de dibuixar se’ns fa molt, molt llunyana. Tot ha canviat a velocitat de vertigen i, tanmateix, excepte uns pocs canvis, podem dir que la Constitució Espanyola, que regula la forma i l’estructura de l’estat i els deures i drets dels ciutadans, es manté inalterable. Deia Thomas Jefferson, el tercer president dels Estats Units d’Amèrica i considerat un dels pares fundadors de la nació, “el poder constituent d’un dia no pot condicionar el poder constituent del demà”. O, per dir-ho, també en paraules seves, cada generació ha de tenir la seva Constitució, aquella en la qual s’hi pugui reconèixer.

La idea d’una reforma constitucional és clau en un estat de dret i, per tant, un deure democràtic ineludible. Des de la normalitat més absoluta, s’ha de començar a treballar per actualitzar la Constitució perquè doni cabuda a allò que els ciutadans reclamen. La societat ha canviat i no pot regir-se per un marc jurídic que encara respon a una fotografia del país en blanc i negre: som a l’època de Messi i Ronaldo; dels monovolums; de sèries americanes de culte; de músiques d’arreu del món. S’ha d’escoltar el poble, s’ha de treballar perquè la veu dels ciutadans sigui reconeguda com l’única vàlida en una democràcia en què el poder sobirà és del poble.

La paraula “Constitució” prové del llatí “constituere”, format pel prefix “con”, que vol dir “conjuntament”, i el verb “statuere”, “disposar”. Disposem, idò, tots junts, quin ha de ser el nou marc de convivència en el qual ens hem de moure i, a la vegada, treballem per enfortir aquells valors que ja contempla la Constitució actual, com la defensa dels pobles i de les llengües de l’Estat; la separació dels poders legislatiu, executiu i judicial; o el dret a un habitatge digne i al treball.

Adreça per fer retroenllaços | RSS dels comentaris

Escriu un comentari