Les sales d’espera dels centres de salut són llocs on s’arriba de la mà del dolor, del malestar, de la sospita o de la certesa que alguna part del cos comença a fallar. Asseguts en una cadira de plàstic incòmoda, sense perdre de vista mai la pantalla que reflectirà el número imprès en un paperet que dona voltes entre els dits, la gent intenta no pensar en res, jugant amb el mòbil o girant els fulls d’un llibre o d’una revista. N’hi ha, però, que només miren a l’infinit o, amb el cap cot, el paviment brillant. De tant en tant, hi ha mirades que es creuen com un acte de solidaritat de qui es reconeix en els ulls dels altres. Uns ulls que és l’únic que es pot veure dels rostres encara amagats darrere mascaretes.
L’espera es fa eterna. Hi ha gent gran que demana al seu acompanyant, en un to de veu massa alt, si encara hi falta molt perquè els cridin. Criatures que els pares intenten entretenir i que resten assegudes amb una calma que no és habitual. De tant en tant, se sent alguna queixa, algun lament, algun plor. Fins que arriba el moment en què la pantalla canvia amb un so estrident i la gent es remou a les cadires. En sentir el seu nom, s’alcen amb rapidesa, impacients, com si fos possible recuperar el temps de l’espera. S’obre la porta darrere la qual hi ha la salvació. I el pacient s’asseu disposat a explicar, de la millor manera possible, el que sent, el que el fa patir, tots els temors i tots els dubtes, que són molts.
Les paraules per explicar el dolor i la por no són mai fàcils perquè s’han d’anar a cercar dels espais més íntims i profunds. Per açò, quan el pacient sent que, amb duresa, no el deixen parlar en la llengua del seu país, en la que pensa des que té memòria, es revolta. Qui l’escolta, va aprendre que hi ha una part d’art i una part de ciència en la medicina, i que la simpatia, la calidesa i la comprensió poden ser més poderoses que el millor bisturí o el millor medicament. Així, saber la llengua dels pacients que han dipositat la vida a les seves mans, hauria de ser molt més que un requisit: hauria de ser una obligació moral perquè forma part de l’ètica mèdica més elemental.
(ARTICLE PUBLICAT A LA REVISTA SERRA D’OR DE MAIG DE 2023)
- El pensament ordenat/Opinió
- 3 comentaris
En llegir relats curtets com ara aquest tan ben redactat, tan emotiu i tan colpidor a mi m’agrada al manco quedar-me’n amb una frase i, eureka, l’he trobada: “L’espera es fa eterna”.
I així és que m’ha vingut al cap aquella ja vella cançó de Pau Riba,
Oh que llarga es fa sempre l’espera
quan s’espera que vindrà el pitjor
i que trista es fa la llarga espera
quan s’espera la mort de l’amor
quan s’espera que ja tot s’acabi
per tornar altre cop a començar
quan s’espera que en el món tot s’enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar!
I es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se’n va.
I es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se’n vol anar mai
perquè els dies se’n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes i esperes i esperes
vols demà però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!
I es fan lents els matins i les tardes
quan l’espera et desvetlla el neguit.
I es fan grises les lentes tardes
perquè sents el teu cor ensopit
perquè sents que tens l’ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!
.
A vegades la nostra llengua també es fa esperar massa.
Maite, no ho podies expressar millor. Una abraçada.’
Una abraçada a tots dos, Nom Necessari i Vela, els més fidels seguidors d’aquest blog.