Maite Salord

Escriptora

Arxiu de juny 2008

Deixeu-me ser (moderadament) positiva

Divendres passat, vaig deixar Menorca per anar a La Seu d’Urgell, a la XV Trobada d’Escriptors al Pirineu. Poc abans de marxar, vaig pensar que, en tornar, havia de fer una entrada en aquest bloc comentant el “Manifiesto” a favor de la llengua castellana que una sèrie d’intel·lectuals, preocupats per la salut de la “lengua común”, van signar fa uns dies. Però, ara que ja som aquí, no en tenc cap ganes. Avui el cos em demana deixar de banda coses negatives. Perquè, no ens enganem, aquest manifest només pot ser fruit de: 1) ignorància o 2) mala bava i, mirant qui el signa, em decant clarament per l’opció 2). Per tant, si contra la ignorància encara podria tenir ganes d’intentar-ho, contra tanta mala fe, no. Em sap greu. No tenc ganes de continuar fent classe sobre models lingüístics no igualitaris que creen llengües de primera divisió (“la llengua de l’estat”) i de segona (“les autonòmiques”); sobre processos de normalització lingüística que, en no qüestionar aquesta jerarquia, difícilment arribaran a reeixir; sobre determinades actituds lingüístiques que fan que, sobretot els més joves, abandonin la llengua catalana que els és pròpia amb una facilitat esfereïdora… No en tenc ganes.

No sé si aquests dies fantàstics al Pirineu són el motiu del meu estat d’ànim més aviat positiu. La veritat és, però, que quasi asseguraria que, en bona part, sí. Ha estat un cap de setmana esplèndid. Un cap de setmana de literatura, de paisatge, de coneixences, de gastronomia. De poblets de pedra de poc més d’una vintena d’habitants; de presentacions de llibres; de l’orgull amb què els companys occitans entonaven els seus cants; de tanta cordialitat i alegria. I, ara, tot això s’ha de traduir en un conte, inspirat en un paisatge que m’ha fascinat, que hauré de treballar molt si vull correspondre a tanta calidesa humana.

Aquests dies de desconnexió han estat, certament, un oasi enmig d’un ritme de vida inhumà moltes vegades. Però, a més, avui he redactat la darrera memòria que em faltava lliurar a l’equip directiu de l’institut; he anat a prendre el primer bany de mar (no m’agrada l’aigua freda!); i, ni tan sols enganxar per casualitat en Manolo Escobar cantant per la tele (en ple segle XXI!) el “Viva España”, enmig d’un esclat de deliri patriòtic, m’ha fet canviar l’humor. Em sembla que m’hauré de perdre per la muntanya més vegades. No sé si amb la del Toro en tindré prou, però.

Blanc/Vermell

RECTANGLE VERMELL:
Foc, sang, terra, vida, secret, misteri, ànima, cor, ritual, ardor, bellesa, força, combat, bandera-sant-joan.jpg joventut, amor, esperit, noblesa, passió, saviesa, intensitat, calor, besada, immortalitat, flama, caliu, gernació, crits, avellanes, foscor, espires, renills, ferro, bullícia, migdia, cavalls, festers, capvespre, música, fusta, tambor, set, abraçada…

CREU BLANCA:
Llum, puresa, renaixement, carrerons, anís, absència, silenci, llàgrimes, arena, somni, abstracció, suor, lluna, revelació, cendra, aigua, be, ermita, tendresa, estels, solitud, memòria, pell, nit, camisa, alè, alba, fum, esperó, poble, flabiol, pols, mirall, glops, molí, batec, flaire, reflex, gest, dolces, càntic, calç…

RECTANGLE VERMELL I CREU BLANCA:
Secret i memòria, ermita i combat, joventut i cendra, gernació i solitud, bullícia i silenci, immortalitat i pell, besada i esperó, migdia i lluna, crits i pols, reflex i capvespre, intensitat i tendresa, sang i revelació, vida i absència, caliu i aigua, ritual i abstracció, esperit i renaixement; avellanes i glops, molí i foscor, misteri i batec, terra i alè, càntic i bellesa, alba i calor; be i noblesa, arena i set; carrerons i fogueres, amor i gest; puresa i renills, llum i passió, ferro i anís, força i llàgrimes, suor i música, camisa i abraçada, ardor i flabiol, calç i fusta, somni i saviesa, mirall i cor, tambor i flaire, estels i cavalls, nit i flama, dolces i espires, foc i fum, ànima i poble…

BONES FESTES DE SANT JOAN!

Paràlisi i consens?

Fa uns dies, l’equip de govern de l’ajuntament de Ciutadella, va fer públic que paralitzava el projecte d’aparcament a la plaça dels pins per obrir un període de reflexió i de diàleg per reconduir la situació. És una bona notícia, sens dubte. A més, pens que és l’evidència més clara que han hagut d’admetre que s’han equivocat, tot i que són incapaços de reconèixer-ho clarament i continuen amb la seva tàctica d’escampar cortines de fum per no haver d’assumir que són ells, amb la seva forma d’actuar, des de la improvisació, des de la prepotència i sense escoltar la gent, els únics incitadors de la mobilització ciutadana.

Han paralitzat el projecte perquè s’han adonat que és un tema que està per damunt de partidismes i d’ideologies. És un tema que apel·la als sentiments dels ciutadans, a les seves vivències, als seus records. I, vivències, sentiments i records, no saben de sigles. Per això, fa uns dies, vaig manifestar -i perquè ho he comprovat personalment- que persones afins als partits que governen a Ciutadella se senten estafades amb una proposta que no apareixia als seus programes electorals i que rebutgen del tot.

La resposta dels portaveus dels dos partits de l’equip de govern no s’ha fet esperar i, avui, surt en premsa que es neguen a consensuar el tema de l’aparcament amb l’oposició i, una vegada més, tornen a culpabilitzar-nos dels fets ocorreguts al Saló Gòtic. I, no només això, en un exercici de cinisme absolut, neguen, com si res, totes les injúries que, dia rere dia, han anat abocant en els mitjans de comunicació (només m’han acusat d'”irresponsable”!). I, a més, qualifiquen la meva actuació, en intentar aturar el que avui ja sabem que no té remei, això és la destrossa de la font de la plaça dels pins, d’”actuació teatral” i de “circ”. Ni una gota d’autocrítica. Ni una.

Quina llàstima! Lament sincerament que hagin exclòs l’oposició del consens amb què, sens dubte, s’ha de solucionar el tema dels aparcaments a Ciutadella. Tenien damunt la taula una oportunitat única de reconduir-lo de la millor manera possible. Deixant fora del diàleg els partits de l’oposició -que representen una part important de la ciutadania- tornen a quedar, com sempre, en evidència. Què entenen per consens? Què cerquen intentant dividir vesins i partits polítics? Quin concepte tenen de democràcia?

Hi ha molta gent que m’atura pel carrer per demanar-me si el projecte s’abandona definitivament o si només és una treva per tenir les festes en pau. No ho sé. Només sé el que he llegit per la premsa. Personalment, pens que les dues coses tenen sentit i van lligades: la proximitat de les festes ha accelerat l’aturada que, vull creure, serà definitiva. Perquè tenen por que es repetesqui la reacció ciutadana de fa dues setmanes. I, mentrestant, a omplir-se la boca d’un consens que, per excloent, mai no serà real. No n’aprenen.

Següent »