Maite Salord

Escriptora

L’home manuscrit, de Manuel Baixauli

L’home manuscrit, de Manuel Baixauli, Premi Mallorca de Narrativa 2006, Premi de la lhomemanuscrit225.jpg Crítica Catalana al millor llibre de narrativa publicat el 2007 i Premi Salambó 2007, és una lectura que, per dir-ho amb les mateixes paraules que un personatge empra per definir una altra novel·la, provoca “plaer i confusió”. El plaer de saber-te dins un text literari poderós, imaginatiu i dens; la confusió que provoca enfrontar-te a temes tan complexos com el destí, el poder de la paraula o la mort i l’oblit. Perquè, si un mot ha servit per definir aquesta novel·la, aquest és ambició. Ambició literària en tots els sentits.

La novel·la, dividida en quatre parts, comença amb un personatge de quaranta anys que, al llarg del temps i en llocs ben diferents i allunyats, va trobant textos que parlen d’ell, de la seva vida, del que podria haver estat la seva vida. Són textos inquietants, que parlen de mort i de la vida, de la insatisfacció i del plaer, tots ells poblats per uns personatges -sempre els mateixos- inquietants. Fins que, a la segona part, arriba l’hora que el protagonista s’enfronti a la mà que els ha creat; a la mà que l’ha creat a ell, en un exercici de desdoblament literari i vital que donarà pas a una reflexió magistral sobre la creació literària. Sobre el poder de les paraules. Sobre el poder creador de la lectura.

Oblit i perdurabilitat. Al cap i a la fi, l’essència de la vida. I, potser, només restaran els éssers -alguns éssers- fets de paraules: “I reviscolaríem cada volta que algú ens llegira o ens recordara i parlara de nosaltres. Ens propagaríem en el pensament d’individus de distintes cultures i races i llocs, i en el pensament dels seus fills, i dels fills dels seus fills, i dels fills dels fills dels seus fills”. Cal, idò, obrir els llibres, cal obrir aquest llibre, i deixar-se endur pel plaer i la confusió que només els textos “escollits” – aquells que no poden caure mai en l’oblit- són capaços de provocar.

5 comentaris a “L’home manuscrit, de Manuel Baixauli”

  1. j. podrit Escrit el 26 ag. 2008 a les 15:54

    Què mos en dius, però, del final? T’ha agradat? Massa evident? No calia? Boira unamuniana a les lletres catalanes? Escriptura mortuòria del Jo on la paraula és la fotografia de la inspiració albada? Lletraferits contra lletragònics que reviscolen per a la lectura dels orbs? …?

    De fet, son final s’ha debatut durant mesos. I introduir-hi Josep Palacios com a homenatge encara perllonga molt més els límits entre autoficció i metaliteratura. En qualsevol cas, de ben segur un dels millors llibres dels darrers anys.

  2. Maite Salord Escrit el 27 ag. 2008 a les 15:37

    Jordi, és cert que, del final d’aquesta novel·la, se n’ha parlat molt i que ha estat un dels aspectes més criticats de l’obra, segurament, pels motius que tu apuntes -amb interrogants- en el teu comentari. Potser, és cert, un final massa evident. Tanmateix, com també dius, és un bon llibre, tot i que entenc -per un comentari que han deixat en una altra entrada del bloc- que a algú li pugui caure de les mans. No és, en absolut, una lectura d’aquelles que recomanes sabent que a tothom pot agradar. Personalment, i com he dit, em va provocar una barreja de plaer i desconcert que, potser, no és fàcil de digerir però que em va arrossegar fins al final lentament però sense aturall.

  3. Francesc Gomila Escrit el 13 set. 2008 a les 22:24

    Per “culpa” de la teva entrada he retornat a la lectura del llibre de Baixaulí, que havia abandonat a la primera part. A més, tinc una discussió amb una bona amiga, lectora consumada, que defensa que és del més interessant i profund que s’ha escrit en català darrerament. Mentre l’acabo i miro si en modifico o no l’opinió, em sembla que pot ser interessant per tots els lectors de l’obra veure el debat que es va muntar a un blog molt interessant de literatura, en el que hi va intervenir el propi autor del llibre.

    El blog és “El lamento de Portnoy” i el link

    http://ellamentodeportnoy.blogspot.com/search?q=baixauli

    Ah! Gràcies per no deixar que la feina política anul·li del tot la teva faceta crítico-literària.

  4. Maite Salord Escrit el 14 set. 2008 a les 22:40

    Francesc, estic encantada de ser la “culpable” que tornis a llegir la novel·la! Gràcies per l’enllaç, és molt interessant. Ja ens diràs, després de la segona lectura, què t’ha semblat. Sort en tenc, enmig dels embolics polítics, de la literatura -pròpia i aliena-!

  5. Neus Escrit el 13 gen. 2014 a les 19:19

    qui narra aquesta historia?

Adreça per fer retroenllaços | RSS dels comentaris

Escriu un comentari