Maite Salord

Escriptora

Arxiu de agost 2012

Durant aquests dies, arran de la celebració del “Foro Illa del Rei”, el paper del Consell Insular de Menorca, com a òrgan de govern de l’illa, ha estat motiu de debats aprofundits per part de persones de reconegut prestigi, que han sabut traslladar els seus coneixements al si de la societat menorquina. Em sembla que no m’equivoc si dic que, avui, el paper de la màxima institució de l’illa és un tema més viu que mai, potser perquè la crisi –alguna cosa bona ha de tenir– fa que allò que abans podia semblar tangencial hagi esdevingut, a dia d’avui, de vital importància: no ens enganem, del paper que jugui el Consell en els pròxims anys, en depèn el futur de Menorca. Aquesta és la realitat i aquest és el repte.

Que la màxima institució de l’illa s’ha enfortit en els darrers anys és un fet innegable. En aquest sentit, només cal recordar que el pressupost del CIM de l’últim govern del PP –presidit per Cristóbal Triay– era de poc més de 21,4 milions d’euros davant els 78,4 milions del primer pressupost de l’actual govern popular (sense tenir en compte les inversions finalistes de quasi 38,7 milions d’euros que van incorporar al pressupost a posteriori). Aquesta gran diferència, precisament, s’explica pel paper reivindicatiu del Consell, tot i que, evidentment, hem d’admetre que el camí a recórrer és encara llarg.

Amb l’Estatut del 2007, els Consells Insulars formen part del sistema institucional autonòmic en els mateixos termes que el Govern i, per tant, amb plena capacitat jurídica i administrativa per, per exemple, signar convenis amb el Govern de l’Estat, rebre’n competències, etc. Aquest article, desenvolupat, permet eixamplar molt l’autogovern de Menorca, un autogovern que ha d’anar lligat, per força, a una gestió eficaç, transparent i que fomenti els espais de consulta i participació ciutadana.

Així, per tal de desenvolupar el que marca l’Estatut del 2007, és prioritari assumir les competències que ens pertoquen i, sobretot, aconseguir el finançament necessari per dur-les a terme d’una forma eficaç i suficient. Hem de voler un Consell amb les competències pròpies, que entenem com exclusives, en cap cas com a delegacions del Govern, assumides en tot el seu abast. Aquest fet ha d’implicar una reducció del Govern i la desaparició d’empreses públiques i òrgans administratius que suposin una duplicitat respecte a les competències que són pròpies dels consells: cultura, mobilitat, agricultura, turisme… D’altra banda, el Consell ha de ser, a més,  el coordinador de les actuacions que són comunes a tots el municipis i que no necessàriament s’han de fer des d’aquests. Es tracta de mancomunar serveis per fer-los més eficients i econòmics, en la línia del que s’ha fet els darrers anys en neteja de platges, consorci de disciplina en rústic, etc.

Tot el que he exposat fins ara forma part del projecte menorquinista amb què el PSM Més per Menorca es va presentar a les darreres eleccions. Es tracta d’entendre Menorca com a subjecte polític que hem de fer créixer sense exclusions, de forma aglutinadora, participativa i plural perquè Menorca i els menorquins tenguin la clau del seu futur. Aquest menorquinisme polític pot i ha d’actuar de denominador comú d’un ampli sector social de procedències molt diverses i de posicions ideològiques diferents. El menorquinisme polític ha de ser una suma de sensibilitats, més enllà de la rigidesa de les sigles d’un partit, que tenguin en comú entendre Menorca com el nucli central de l’activitat política.

Aquest és l’objectiu. Tenir un Consell fort, que lideri, que sigui l’autèntic òrgan d’autogovern de l’illa, que sàpiga defensar els nostres interessos davant Mallorca i, a la vegada, aglutini els municipis de l’illa, per tal de ser ajuntament d’ajuntaments. Val la pena intentar-ho perquè ens hi jugam el futur. Amb generositat i sense prejudicis.

Diumenge d’agost

El Barça prest jugarà el primer partit de la nova Lliga que comença. El Madrid ja guanya davant el València. Hi falten dues setmanes justes per tornar a la rutina diària. A poc a poc, tot tornarà al seu lloc: horaris estrictes, feina, menjar més frugal, futbol… Mentrestant, però, aprofitaré aquests dies de calma per  preparar-me per a una  tardor que serà complicada. A nivell personal, una filla se n’anirà a estudiar a Barcelona. L’enyoraré, encara que li digui que ja fris que se’n vagi. A nivell laboral, més que mai, hauré de fer filigranes per combinar la feina a l’institut amb la dedicació política. Tornar a una novel·la que fa vint anys que intent escriure i no me’n surt. Esper que aquesta sigui la definitiva. Res nou però tot diferent. Sempre.

Ha estat un estiu estrany. Un juliol frenètic, d’acabar feines literàries endarrerides i tancar el curs polític. Un agost de no voler sortir de casa, si no és per estar amb la meva gent. De fer cuinons i xubec. El que el cos em demana. També d’esperar que em cridin per fer-me una petita intervenció a la tiroide. Sembla que ja no podrà ser durant les vacances. Llàstima. Però no hi puc fer res i ja no m’hi vull capficar més. L’amiga Esperança Camps em comunica, via twitter, que el València ha empatat. Un diumenge capvespre d’estiu que comença a recordar-me els de la resta d’any.

He rellegit el que he escrit fins ara i he somrigut en pensar en la cara que posaran unes quantes persones que conec quan vegin aquesta entrada. Totes aquelles a qui, durant el mes d’agost, he explicat idees i projectes, literaris i polítics. Persones a qui he enviat correus per demanar-los consell o ajuda. I, certament, potser no he fet molt però he pensat molt. La clau de tot. I he intentat estar informada de la realitat depriment que ens envolta. Però ara no en vull parlar. Ja tindrem temps. La intensa xafogor hauria de fondre l’economia salvatge, l’atur, la llengua atacada i el territori en perill.  Llàstima que no sigui tan fàcil.

Deixau-me acabar aquest diumenge d’agost desitjant que el Barça de Vilanova ens faci tan feliços com el de Guardiola. Encara que sigui una frivolitat.

Crònica d’un ple (XI). Narcisisme i jocs de pilota

Encara que no sigui gens habitual, dimecres passat, hi va haver ple del Consell Insular de Menorca, un ple d’urgència se suposa que per aprovar temes que no podien esperar al del mes de setembre. Tanmateix, la cosa no va anar ben bé així.

El ple el va fer convocar el conseller d’Ordenació del Territori, senyor Huguet, per aprovar quatre punts que podien ser de tot, tret d’urgents. De fet, del que, a priori ho podia semblar més, “Modificació de les normes subsidiàries de Sant Lluís per a la seva adaptació al PTI, a l’àmbit de les zones turístiques”, a la comissió informativa prèvia al ple, va dir, textualment, que no sabia si hi havia llicències pendents a aquesta aprovació però que… ben segur que sí!

El conseller que, un dia, va acusar l’oposició de ser “narcisista” (?!), em va posar la rèplica en safata: el ple extraordinari d’agost es va convocar, només, per a la seva glòria. Per donar la imatge d’home feiner que no atura, ni tan sols, per vacances. Un exemple clar, aquest sí, de narcisisme polític. Evidentment, una servidora no té cap problema a anar al Consell les vegades que siguin necessàries, només faltaria. Ara bé, per anar a fer el paripé, francament…

Finalment, arran d’una proposta d’urgència del grup socialista per carregar-se les mesures del senyor Rajoy, es va obrir un debat, en aquestes alçades, al meu humil parer, lamentable, sobre si la culpa de la crisi és del PSOE o del PP, de Zapatero o de Rajoy. Un joc de pilota, ara teua, ara meua, que no em vaig poder estar de respondre. Els polítics hem de fer autocrítica perquè, de la capacitat de fer-ne, en depèn la nostra credibilitat. Que no hem sabut reaccionar a temps a la crisi, és més que evident. Que les administracions, totes, governades per uns o altres (uns, però, més responsables que els altres) van actuar sense ser conscients de quina era la situació econòmica real, és indubtable. Això, sense entrar en el tema de la corrupció. Un tema que, per sort, n’hi ha que podem dir, amb el cap ben alt, que formam part d’un partit que no en té cap cas a les seves files.

És hora de deixar de cercar culpables i trobar solucions. No m’agraden les del PP, com tampoc m’agradaven les del PSOE. Durant el ple, vaig exposar quines són les del PSM més per Menorca, les que hem defensat sempre: impost sobre el patrimoni; lluita contra el frau fiscal; imposts sobre les transaccions financeres internacionals; retalls en defensa; supressió del Senat i de les diputacions provincials…

Fins ara, la crisi l’han carregada damunt les classes mitjanes i baixes, damunt les més febles, i, en canvi, s’han protegit les grans fortunes i el sector financer. Des del PSM més per Menorca  defensam que l’economia ha d’estar al servei de les persones i no dels bancs. Vivim, i encara viurem amb més intensitat, autèntics drames humans. I cal trobar solucions. Fins ara, s’ha demostrat que les mesures per eixugar el dèficit només fan que paralitzar l’economia. I cal trobar vies per reactivar-la. I li correspon al PP liderar aquest canvi perquè aquest era el seu compromís electoral.

La situació és difícil. És cert. Però s’ha de reconèixer que en una cosa el PP ha superat el PSOE de ZP: en la seva capacitat de mentir, d’enganyar la ciutadania. L’únic que no es perdona. I tornam allà on érem: la credibilitat del polític. Una credibilitat que s’alimenta de l’autocrítica, de la sinceritat. Durant la campanya electoral, des del PSM més per Menorca no vam fer ni una promesa electoral que valgués doblers. El temps ens ha donat la raó.

Següent »