Maite Salord

Escriptora

Arxiu de novembre 2013

Llibres energètics

Tot és feixuc. Fins i tot el que abans era lleuger i amable. Massa fronts oberts. Atacs indecents a tot allò que més m’estim: la terra, la llengua, la feina, la llibertat, la dignitat, el respecte… Som una ingènua i mai no m’hauria pensat que tornaríem a viure escenes tan semblants a les de temps passats. Escenes que no podem oblidar. Perquè no es poden tornar a repetir. Vivim una farsa disfressada de democràcia. Però no ens podem permetre quedar sense forces. De cap manera. Més que mai, hi hem de ser. En tots els fronts oberts. Com sigui.

Tanmateix, no sempre és fàcil carregar les piles. Després de mesos d’intensa activitat, em vaig adonar que només la lectura em permetia desconnnectar de tot i recuperar l’energia necessària per envestir cada dia. Una lectura que, a contracor, aquests darrers temps, havia quedat relegada a les hores fosques del dia, quan el cansament et tanca els ulls. Per això, ara torn a llegir amb ganes, asseguda a la meva butaca, envoltada dels meus llibres. Recuper l’hàbit lector amb la intensitat que no hauria hagut de perdre mai. A canvi, esclar, de desaparèixer de la vida “social”.  El temps és limitat. El meu, repartit entre la docència i la política, la lectura i l’escriptura, potser una mica més.

Així, m’agradaria compartir els meus llibres energètics de les darreres setmanes. L’Antígona de Sòfocles i la d’Espriu: la dignitat i la valentia de la lluita contra les lleis injustes que l’home dicta  i la denúncia de les lluites fraticides i demolidores en què no hi ha vencedors ni vençuts. Després, una novel·la llarga, intensa, inesperada i, a la vegada, amb l’estil característic del seu autor: En una sola persona, de John Irving. Es tracta d’una novel·la d’aprenentatge -carregada de referències literàries-,de descoberta de la sexualitat -la pròpia i la dels altres-, del respecte més absolut a totes les maneres d’estimar. Pàgines per on desfilen éssers complexos, humans i tendres que ens acaben acompanyant en tancar el llibre. I, finalment, la darrera novel·la del grec Petros Márkaris, Pa, educació i llibertat, un llibre més senzill, de trama policíaca que va, tanmateix, molt més enllà. La brutal crisi econòmica que pateix Grècia, la corrupció dels darrers anys que, en bona part, l’ha provocada, el patiment de la gent, la lluita per la supervivència són els temes que l’autor ens planteja. I, per desgràcia, tot ens és massa proper. Massa conegut.

Esper que aquests breus apunts de les meves darreres lectures us animin  a llegir-les. A mi m’han carregat d’energia. I ja ho sabeu: si no em trobau en algun d’aquells actes als quals sempre assistia, no us preocupeu que estic bé. Només és que dec estar llegint. O escrivint. Però aquesta és una altra història.

Bunyols, castanyes… i carabasses!

Avui, dia de Tots Sants, és dia de bunyols i castanyes. Bunyols i castanyes que, ens agradi o no, conviuen, també, amb carabasses, símbol d’aquesta celebració gens nostrada que és el Halloween. Tanmateix, avui no rallaré de gastronomia típica. Ni tan sols m’exclamaré en contra d’uns costums aliens que amenacen de fer-nos perdre els de tota la vida. Parlaré de llengua, de semàntica, de la riquesa de significats dels mots “bunyol”, “castanya” i, també, “carabassa”. I, com que tenc, damunt la taula, una muntanya d’exàmens i comentaris a corregir (sense comptar tots els que he enllestit aquesta setmana), em permetré de fer-ho en clau educativa.

Així, començarem pel “bunyol”. Pel bunyol més espectacular que s’ha vist mai en educació: el Tractament Integrat de Llengües (TIL). Un bunyol de proporcions descomunals que és, a més, indigerible, encara que ens hi posin sucre, arrop i mel per fer-lo més atractiu. De fet, la castanya que aquest bunyol ha clavat a tota la societat fa i farà molt, molt de mal. Perquè és un cop brutal a un sistema educatiu que tenia, com a llengua vehicular, la pròpia de les Illes, l’escollida pels Consells Escolars dels centres. Però és que, a més, la justificació del TIL és una altra castanya immensa: és rotundament fals que el seu objectiu sigui l’aprenentatge de l’anglès, ans al contrari, és l’arraconament de la llengua catalana. Perquè, no ens enganyem: qualsevol sistema seriós d’aprenentatge d’anglès (Seccions Europees o British Council) no té res a veure amb el TIL. De fet, s’assemblen com un ou a una castanya.

Així, s’ha de ser més clos que una castanya o tenir un cap de carabassa per no veure la magnitud del despropòsit que és el TIL: professors que fan clases en anglès sense la titulació adequada, alumnes que no entenen les classes perquè el seu nivell de coneixement d’anglès no els ho permet, més presència del castellà en detriment de la llengua pròpia… No volen acceptar, però, el seu error. De cap manera: donen carabasses als representants dels docents durant les negociacions i encara tenen la barra de dir que, si no s’arriba a un acord, és culpa dels de les camisetes verdes… com ara plouen carabasses!

Senyora Juana Mari Camps-Senyor Estarellas: com deia un professor d’un institut de Ciutadella als alumnes que suspenien: cucurbita a tots dos! Una carabassa ben grossa per un bunyol que és una autèntica castanya. Potser si tenen la paciència de coure-la, lentament, amb sucre, remenant-la a poc a poc, tot el temps, podran convertir-la en un bon cabell d’àngel, dolç, fi, agradable, capaç d’endolcir les seves paraules. O, també, la poden buidar i posar-hi una espelma a dins que els guiï en aquest fosc i estret carreró en què ens han ficat a tots. Perquè vostès mateixos, que són tap i carabassa, s’hauran de treure les castanyes del foc.