Maite Salord

Escriptora

Arxiu de juny 2011

Reflexions post-santjoaneres

Ja hem deixat endarrere Sant Joan. També, els sants Pau i Pere. Potser ha arribat el moment de posar per escrit quatre idees que m’han anat voltant pel cap aquestes festes. Idees que, fins i tot, he arribat a expressat en veu alta. No pretenc fer una anàlisi exhaustiva del que ha passat aquest Sant Joan a Ciutadella. Al contrari. Diria que ja ho hem dit tot: massificació, perill, descontrol, horaris absurds, porqueria… Només un parell de reflexions:

1- És inadmissible que s’aprofiti la festa per atacar dones joves. Tirar avellanes no té res a veure amb rompre camisetes, treure la roba interior i, fins i tot, arribar a tocaments que són un autèntic abús. Ara, el que encara se’m fa més incomprensible és que, per part de la justícia, es qualifiquin els fets de simples lesions sense cap tipus de component sexual. Que no es puguin aturar aquests energúmens.

2- No és normal que pares i mares permetin que els seus fills menors venguin a Ciutadella a passar les festes sense cap tipus de control. Els que tenim fills menors, sabem de la penada que passam aquests dies, entre cavalls, alcohol i gent. No  puc entendre, si no és des del desconeixement més absolut, que els pares puguin amollar, amb aquesta alegria, els seus fills enmig d’una festa que té el seu risc.

3- No és possible establir un control sobre el nombre de visitants que arriba a Ciutadella, especialment via marítima? Que no som una illa? Sembla que seria tan  fàcil com no  augmentar el nombre de viatges que fan els vaixells regularment i, així, tindríem la gent que Ciutadella pot acollir. Ni més ni manco. Gent a qui acollirem, com hem fet sempre, amb els braços oberts i a qui ens agradarà mostrar la nostra festa.

Perquè, i ja acab, de cada vegada tenim més poca festa a mostrar. Fa sis anys que, com a regidora, veig els Jocs des Pla des d’una posició privilegiada que et permet veure tots els detalls. Enguany, ho confés, m’ho he passat fatal. Gent que no sap on va, cavalls que ni tan sols poden córrer, aturades constants per gent ferida… No hi ha solucions màgiques, ho sé. Però s’han de cercar perquè el futur de Sant Joan depén de saber solucionar els problemes presents. Potser, més que d’escrutar, de vegades fins a l’absurd, el seu passat.

Primer discurs de consellera

En primer lloc, voldria felicitar tots els consellers i conselleres pel seu nomenament i, a vostè, Sr. Santiago Tadeo, per haver estat elegit per presidir aquest Consell de Menorca durant els pròxims quatre anys. El programa del Partit Popular per a la nostra illa ha estat el que ha rebut més suport per part de la ciutadania i és per respecte a aquesta voluntat que el PSM Més per Menorca s’abstindrà en la seva elecció.

Tanmateix, tot i l’àmplia majoria aconseguida pel Partit Popular, el projecte proposat pel PSM s’ha vist reforçat, també, amb un nombre important de vots. Aquest fet, ens anima a continuar fent feina –en aquest cas, des de l’oposició- per fer-lo créixer des del convenciment que és un projecte definit, coherent i, més que mai, necessari per Menorca.

Els reptes que tenim damunt la taula són molts i molt importants pel moment de crisi que esteim vivint. És per això que, tot i que són dos temes en els quals el Consell no té competències, vull començar parlant de finançament just per part de l’Estat i de reconeixement de la realitat insular pel que fa al transport públic. Aquests són, n’esteim convençuts, els dos eixos fonamentals sobre els quals haurà de girar el creixement de la nostra illa i per als quals s’hauria de treballar des del primer dia.

D’altra banda, i entrant ja en el marc competencial d’aquesta institució, no podem oblidar que, a partir de l’Estatut del 2007 (aprovat amb el suport de PP i PSOE), el Consell forma part del sistema institucional autonòmic en els mateixos termes que el Govern i, per tant, amb plena capacitat reglamentària en l’àmbit competencial definit en el nou Estatut. Així, és lògic que, durant els pròxims quatre anys, es vagin assumint les competències pròpies, que entenem com exclusives i en cap cas com a delegacions del Govern, així com, també, la transferència de les competències no pròpies que marca l’Estatut, sempre amb el finançament adequat per permetre una gestió efectiva i suficient. No valen dobles discursos –el d’oposició i el de govern- ni tampoc emprar la crisi econòmica com a coartada: es tracta de poder gestionar des de Menorca aspectes tan importants com pot ser, per exemple, la promoció turística i, en cap cas, d’incrementar pressuposts.

En aquests moments, més que mai, hem de confiar en les potencialitats que té la nostra illa enfront de models especulatius que mai no han estat el nostre i, a la vegada, de superar les seves debilitats amb innovació i diversificació. Es tracta, tant en indústria com en turisme com en agricultura, de mantenir i millorar les fórmules ja existents i, a la vegada, impulsar-ne d’altres, més noves, que ens permetin créixer i generar llocs de feina. I aquest creixement econòmic ha de ser compatible amb la conservació del medi ambient. Per això, és fonamental el PTI, una eina imprescindible per dur a terme un ús sostenible i ordenat del territori que és, en darrer terme, allò que dóna un valor afegit a Menorca com a illa que sap protegir el seu entorn. Una illa que ha de saber gestionar els recursos naturals des de la sostenibilitat i que ha d’arribar a ser un model en l’ús de les energies renovables.

Si ens centram en les polítiques adreçades directament a les persones, serà fonamental continuar donant un pes importantíssim a l’àrea de benestar social. Les necessitats de la societat són cada vegada més complexes i demanen una atenció més professionalitzada. És fonamental oferir recursos de qualitat si realment creim en una política social preventiva, universal i integral que doni resposta a les famílies, als infants, a les persones majors o als discapacitats.

Així mateix, s’ha d’invertir en educació i cultura si volem ciutadans responsables, implicats en la vida comunitària, crítics amb la realitat que ens envolta, participatius, que ajudin a fer-nos créixer com a poble i que permetin construir projectes col•lectius sòlids i de futur. Hem de difondre la producció cultural menorquina i el nostre patrimoni, també com a atractiu turístic. I sobretot, hem de potenciar la nostra llengua, la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tal i com recull l’Estatut, com l’eix vertebrador de la nostra societat, com un element de cohesió social, com a tret fonamental de la nostra identitat com a poble, que ha de rebre tot el suport a partir de polítiques que n’assegurin el seu ús i, per tant, la seva pervivència.

Per acabar, reiter la meva felicitació al nou president del Consell, Sr Tadeo. Ara, ha arribat el moment de demostrar que sabran fer realitat totes les seves promeses. En qualsevol cas, vull que sàpiga que, des del PSM Més per Menorca, tot i que defensam models totalment diferents al que vostè i el seu partit proposen, esteim oberts al diàleg i al consens per a tots aquells temes que entenguem que poden ser positius per a la nostra illa, sense descuidar, però, una feina d’oposició atenta, rigorosa, responsable i constant.

Miralls d’estrella

En aquella hora de la nit, la plaça de la catedral era com un tros de cel fosc estrellat. Entre les parets de marès daurades que es perdien en l’infinit, l’espai clos vessava de cavalls negres, expectants, que, de tant en tant, entre renills ensordidors, trencaven la seva estampa d’una quietud impossible. Els animals es feien témer amb cops secs de ferro contra les llambordes i amb moviments sobtats de cap per descobrir, entre la crinera brillant, els reflexos dels miralls en forma d’estrella que cobrien els seus fronts. En aquells moments, la nit de Sant Joan esclatava en llambrejos de colors, màgics, que s’oferien, generosos i cruels alhora, per descobrir els secrets de qui tingués el coratge d’emmirallar-se entre les cinc puntes que tancaven l’autèntica veritat de la vida. De la vida de cadascú.

Les campanes retrunyiren dins la nit i l’home, que s’havia adormit amb el cap entre els genolls, va obrir els ulls de cop. Davant la catedral ja no hi havia cap cavall. Amb el cap enterbolit, es va aixecar d’esma i, amb un pas vacil.lant, va travessar el carrer i la plaça del Born fins arribar a la fira. La música cridanera el va atreure fins als cavallets de colorins que voltaven i voltaven dibuixant sempre un cercle perfecte. Es va asseure en un banc i va veure passar durant minuts aquells cavallets de fira muntats per criatures bocabadades que mantenien intactes totes les seves il.lusions. Li van fer enveja perquè ell havia perdut la seva i se sentia sol i buit. Ara, ja no tenia res que l’ajudàs a viure. I mirant el rostre feliç d’aquells infants, hauria volgut tenir el poder per robar-los algun tros de les seves fantasies perquè el tornassin a omplir.

Quan es va aixecar del banc per anar no sabia ben bé on, entre els cavallets que anaven i venien somrients, va descobrir aquells ulls blaus. Ella s’acostava a ell amb el risc en la seva mirada i, com en un dels seus somnis, van trobar-se dins la nit. Joia, música i rialles infantils. Cavallets de colors fent cercles màgics. Al cel negre, les estrelles lluïen.

Següent »