Maite Salord

Escriptora

Arxiu de març 2017

Defenses que són atacs

Els dos candidats a presidir el PP de les Illes defensen, a capa i espasa, les varietat dialectals i reneguen de l’estàndard. Ells, diuen, ja no dubten de la unitat de la llengua catalana, no, açò ja ho tenen clar: ara, només ataquen la seva integritat.

Totes les llengües són entitats abstractes que es concreten, forçosament, a través de les diferents varietats dialectals que les integren. I, per tal d’unificar tota la variació dialectal i de registre (culte, col·loquial, vulgar), totes les llengües normalitzades compten amb l’estàndard, que és el model de llengua dels mitjans de comunicació, de l’administració o de l’ensenyament.

Les persones que realment defensam la nostra llengua tenim claríssim que els dialectes són un tresor a mantenir i que l’estàndard és una varietat necessària en segons quins àmbits d’ús. L’autèntic perill de les varietats dialectals (i, per tant, de la llengua catalana) és la presència, cada vegada més aclaparadora, del castellà com a llengua de relació social. Les varietats dialectals viuen, sobretot, en la llengua oral. I si la llengua no es ralla, s’ha acabat tot. Aquí és on s’hauria d’insistir. Però no ho faran perquè l’únic objectiu és la manipulació ideològica de l’estàndard i, en el fons, la voluntat d’arraconar el català dels usos més cultes.

Us imaginau que el PP, a nivell estatal,  demanàs ensenyament en les modalitats extremenya, andalusa o càntabra? Podem estar tranquils perquè no ho faran mai: l’existència de l’estàndard castellà és inqüestionable. Així que, guanyi qui guanyi a cal PP, Bauzá o Company, la que hi sortirà perdent és la nostra llengua. Res nou.


Lisboa


Deixar Lisboa, després de quatre dies de desconnexió. De recuperar la conversa relaxada i trivial. La placidesa de les passejades per carrers estrets i empinats. Les rialles còmplices que el dia a dia, massa intens, ofega. Música de fados i aromes deliciosos de bacalhau o pastéis de nata. L’aigua i les altures. Pessoa i els conquistadors. Ponts i elevadors. Sense horaris. Sense obligacions. Observar la realitat i la història a traves de les finestretes d’un tramvia groc i vell. Façanes enrajolades i acolorides. Façanes decrèpites. Pluja i sol. Castells i torres. Records de terratrèmols i incendis. Un aire decadent i autèntic que enamora. Un viatge pendent de feia anys i que, tanmateix, no m’ha decebut gens. Ben al contrari. Obrigada.