Maite Salord

Escriptora

Arxiu de desembre 2007

Els anys passen a ritme de vals

Els anys passen a ritme de vals. Giren, despreocupades, les busques dels rellotges; o cauen, al compàs, els granets d’arena dins un vidre transparent; giram els fulls cridaners dels calendaris, gairebé sense adornar-nos-en. I, de sobte, com si res, una música viva i alegre que convida al moviment, amb ritme ternari, ens anuncia que el Temps, el temps amb majúscula, és a punt de caure’ns a sobre sense que puguem fer res per evitar-ho. Un altre any que deixam endarrere, exclamarem llavors amb sorpresa, mentre els ballarins, amb un somriure inalterable, per salons de conte de fades, encatifats i lluents, faran voltes i arabescos impossibles. Com els del nostre pensament. I, llavors, ens demanarem: per què les hores poden ser interminables o lleugeres, els dies eterns o fugissers, les setmanes poden semblar mesos i els mesos dies, però els anys, invariablement, passen sempre volant, com un alè, per la nostra vida?
I és que els anys passen a ritme de vals perquè és impossible enganyar-los. Saben perfectament, com els bons músics, quin és el compàs que han de seguir i avancen cap a la cadència final amb pas ferm, amb el convenciment que dóna saber que, tanmateix, ells mai no desapareixen del tot. Els anys queden, sempre, per abraçar una part de la nostra història. Per això, potser, només podem intentar imposar el nostre temps, el de cadascú, aquell que no sap de rellotges ni de calendaris ni de teories científiques, a intervals més breus, més efímers. Dominarem amb facilitat un minut, que pot ser etern o vertiginós a partir només de la nostra felicitat o del nostre desconhort. Farem avançar una setmana o un mes a la velocitat del nostre cor o de la nostra ment. I ens sentirem com uns magnífics directors d’orquestra que tenen a les seves mans tots els instruments, sense adonar-nos, en la nostra arrogància, que, de lluny, s’imposa la música d’un vals que mai no s’acaba.
Els anys, els meus, també han passat a ritme de vals. I, cada cop que sent una d’aquestes melodies, no puc evitar pensar en aquells temps en què escoltava aquesta música, viva i alegre, encara mig adormida, després d’una nit –llarga- de festa-, asseguda al sofà de casa, al costat de la mare. O quan les seves notes omplien la cuina, mentre donava el dinar als meus fills petits. I la mare fa anys que ja no és al meu costat. I els fills fa anys que dinen sols. I, llavors, no puc evitar demanar-me per què les hores poden ser interminables o lleugeres, els dies eterns o fugissers, les setmanes poden semblar mesos i els mesos dies, però els anys, invariablement, passen sempre ràpids, com un alè, per la nostra vida? Potser perquè els anys passen a ritme de vals.

(Text escrit per al programa del Festival de Valsos i Danses de l’Orquestra Simfònica del Vallès)

Nadal plujós

Plou i fa dies que tot és gris. Voldria que Nadal ja hagués passat i, tanmateix, m’agrada viure la il·lusió dels meus fills. Potser perquè, en els seus ulls infantils, hi veig reflectida la meva il·lusió d’antany. No record cap Nadal trist, a casa. Cap. I segur que n’hi devia haver molts. Però ara sé que la tristesa no es comparteix amb els altres: és només d’un mateix i es transforma en somriure en el precís moment que intueixes la tristesa de l’altre. I l’altre fa el mateix que tu i, així, de moltes tristeses sumades, en surt una taula de conversa fàcil, de rialles espontànies, de versos de pastors i betlems. De criatures que mai no sabran que aquell és un nadal trist.

No m’agrada recrear-me en el dolor. No em fa por, però, perquè forma part de la vida. Fa poc, una persona que havia llegit la meva novel·la La mort de l’ànima em va dir una frase que em va desconcertar:  en aquest llibre hi ha, sobretot, la consciència de la teva pròpia mort. D’entrada, em va semblar molt dur. Al cap de poc, a més de cert, vaig veure que era una idea preciosa. Tenc consciència de la pròpia mort i, per això mateix, aprofit la vida al màxim i valor aquelles coses que poden semblar insignificants com poder donar el berenar als fills cada dematí, poder-me ficar dins el llit cada vespre i saber que tenc a qui estimar o decantar una cortina i poder veure la mar.

Tenir consciència de la pròpia mort fa que rigui de tot -sobretot de mi mateixa!-i fa que doni a moltes coses el valor relatiu que tenen. Sembla que no estàs contenta, m’ha dit molta gent després d’haver guanyat un premi o d’haver obtingut uns bons resultats electorals. Hi estic, que ningú no ho dubti. I lluitaré per obtenir-ne més o de millors. Però, com van deixar escrit els modernistes a tantes novel·les, tot i la lluita contínua i diària, tot i la voluntat de transformar el món per fer-lo un poc millor, l’ésser humà ha d’assumir que la natura s’acaba imposant sempre. Que hi ha una darrera batalla que tenim perduda. Aquesta certesa em fa tocar sempre de peus a terra.

Mentrestant, però, encara que els dies siguin grisos i plujosos i el cos no tengui ganes de festa,  la tristesa s’ha de transformar en somriures per compartir taula fins i tot amb aquells que ja no hi són. No vull que els meus fills recordin cap Nadal trist, a casa.

La mirada de l’artista

Durant tot el mes de desembre, hi ha exposades al “Si véns, cafè” una sèrie de fotografies l’autora de les quals és na Sisca Sastre, una jove fotògrafa ciutadellenca que acostuma a anar sempre amb la càmera dins la bossa. Són unes imatges de la platja d’Arrieta, a l’illa de Lanzarote. Unes imatges d’una bellesa dura, que se’t clava a la pell. No debades, fixen el moment, dramàtic, de l’arribada d’una pastera, carregada d’immigrants de totes les edats, a una terra desconeguda i, segurament, hostil, malgrat les seves il·lusions.

Tanmateix, tot i la duresa, són unes fotografies que destil·len respecte perquè, qui les ha fetes, va ser capaç de copsar els sentiments d’aquelles persones anònimes que arribaven amb el cansament i la incertesa marcats en el rostre. La mirada de l’artista selecciona la realitat per recrear-la. No és una tria feta a l’atzar: en cada imatge, en cada fotografia, hi ha una part de la seva ànima. Des del rostre somrient i a la vegada trist d’un fillet que fa el signe de la victòria amb els dits bruts de salobre al munt de roba tirat damunt l’arena. Un munt de roba del qual destaca una sabata. Una sabata que em va recordar l’obra de teatre Patera, guanyadora de la XXVIII edició del Premi Born.

Aquesta obra explicava, d’una forma senzilla, el drama que s’amaga darrere de la immigració. Els dos protagonistes, Juan i Mustapha, l’un del món llatinoamericà, l’altre del món àrab, van permetre al jove autor colombià Juan Pablo Vallejo mostrar als espectadors la complexitat emocional d’un acte com és abandonar la pròpia terra i en el qual es barregen el dolor, la il•lusió, la mort, la valentia, la solidaritat, el negoci o l’enyor. Record, sobretot, gràcies a la direcció de Pitus Fernández, la feina de tots els actors i una escenografia més que eficaç de la qual destacaria una imatge: una llarga tira de sabates sense parell arrenglerades damunt l’escenari. Unes sabates com les que ha fotografiat na Sisca Sastre.

En unes dates marcades per l’excés de llums, de menjar, de compres i de bons propòsits, està bé passar pel “Si véns” per no oblidar que també existeix aquesta altra cara de la realitat: fosca, afamada, despullada i incerta.

 

 

Següent »