Ahir vespre, el plenari de l’ajuntament de Ciutadella va acabar amb la intervenció de la policia per posar pau en una baralla que va començar entre el públic i que va acabar derivant en greus insults a un regidor de l’oposició. A més, va ser necessària la presència del 061 per atendre una persona per problemes de cor. Un espectacle lamentable que em va deixar absolutament desolada. En un determinat moment, sé que vaig dir que sabia que un dia la situació política de crispació que vivim a Ciutadella ens fugiria de les mans i que, aquest dia, per desgràcia, havia arribat. Veure, a la casa del poble, crits, empentes i insults és, em podeu ben creure, depriment.

Sempre he intentat, en la mesura de les meves possibilitats, dignificar la vida política del meu poble i contribuir a crear un ambient més respirable. És cert que he denunciat totes aquelles actuacions que m’han semblat censurables. He arribat, fins i tot, davant la justícia, amb el convenciment que era el meu deure. Mai, però, he emprat l’insult o l’atac personal. Tenc molt clar que una cosa és la brega política i l’altra el tracte personal amb els companys de consistori. Avui, però, després de donar-hi moltes voltes, diria que, si hi ha una solució a tot aquest desastre, passa per:

1-  L’alcaldia, que ha de fer un cop d’autoritat i marcar, de forma més clara i contundent, les regles del joc dels plenaris.

2- Els portaveus -entre els quals m’incloc- que han de ser capaços de cenyir-se als temes del debat, sense retreure fets del passat i amb la màxima correcció possible. Deixar, d’una vegada per totes, els atacs per sonals i les provocacions que només cerquen d’escalfar l’ambient i propiciar respostes contundents que no ajuden en res al debat.

3- El poble, que ha de saber valorar les actuacions d’uns i altres per escollir els seus representants polítics amb responsabilitat.

Sempre m’he considerat una persona positiva. Avui, però, he de confessar que no tenc gens clar si serem capaços de capgirar aquesta situació. Podrem?

• El pensament ordenat/Opinió
• 34 comentaris

Avui he descobert que, segons l'”Instituto de Política Familiar de Baleares” (IPFB), no tenc respecte pels infants i que, a més, amb la meva actuació, els podria arribar a traumatitzar. Ho he deduït en llegir que, per tal de protegir(?) les criatures, han demanat que s’habilitin platges i piscines públiques per a ús familiar on no es permeti el top-les ni, per descomptat, el nu integral. Feta aquesta descoberta, com us podeu imaginar, avui vespre dormiré tan tranquil·la com sempre.

He de fer una confessió, però: des que em dedic a la política, vaig a la platja fent ús de les dues peces del biquini, ben alliçonada per la meva assessora d’imatge que, molt prudent ella, em va prevenir de la possibilitat que certs polítics, grans defensors de la família i el progrés (?),  no poguessin estar amagats darrere una mata o un pi, a punt de fer la foto de la impúdica candidata pessemera sense la part de dalt del banyador, fotografia que no seria forassenyat pensar que podria sortir a la llum pública.  Davant aquesta possibilitat -i més ara que els diaris tenen edicions digitals on es poden deixar comentaris de tots tipus- vaig optar per deixar de ser obscena, que és com em qualifiquen aquests de l’esmentat “Instituto”, i tapar-me.

Ara bé, a casa, de tenir raó les tesis que manifesten aquests defensors de la família (ep, d’home i dona i casats com toca!), els meus pobres fills viurien en un estat de xoc constant. Tenen uns pares que mai, des que van néixer, han amagat els seus cossos. Hem vist créixer els seus i ells veuen envellir els nostres. Amb absoluta naturalitat. Preciós. Don fe que són unes criatures ben normals, que riuen i ploren com les altres, que estimen els seus pares i que, de vegades, els voldrien escanyar. Que accepten, amb tota la normalitat del món, que hi ha famílies, en aparença, diferents a la seva i, en el fons, molt similars. Adults i fillets que s’estimen i que no podrien entendre la vida els uns sense els altres. Així de senzill. Així de natural. N’hi ha, però, que duen un filtre a la mirada que els distorsiona la realitat. Una llàstima. No saben la bellesa que es perden.

• El pensament ordenat/Opinió
• 26 comentaris

Segons el diccionari etimològic de Joan Coromines, la paraula “candidat” prové del llatí candidatus, “dit així perquè els candidats a magistratures romans es vestien amb toga blanca”. Candidus vol dir blanc, sense malícia, derivat de candere, “ser blanc”, “posar-se incandescent, cremar”. Fullejant el diari d’aquests darrers dies, hom pot concloure que, a Menorca, el tema dels candidats crema, tot i que, a més d’un, el deixi blanc com la paret.

Així les coses, tot i que encara hi falten deu mesos per a les properes eleccions, hi ha candidats que ja han començat la campanya. Uns, s’autoproclamen per al càrrec, convençuts que són la millor opció per al seu partit. I, en el seu partit, n’hi ha que ho veuen bé i n’hi ha que no. Com ha de ser. D’altres, estan a punt de provocar un empatx amb la seva presència mediàtica constant i contínua. Fins i tot, una s’arriba a plantejar si no tenen el do de la ubiqüitat divina. I, encara, n’hi ha que, per tal d’acaparar protagonisme, tenen “oblits freudians” dignes d’estudi.

En fi. Queda clar que això de les candidatures no està fet per a ànimes càndides. La campanya, per si qualcú no ho havia notat, ja ha començat. Diuen que tanta parafernàlia electoral dóna pocs vots però que, de no fer-se, en pot fer perdre. No ho sé. Continuï pensant que la millor campanya electoral és la feina feta. I, per acabar com hem començat, diu Coromines que la incandescència és “l’estat d’un cos que emet llum perquè es troba a temperatura elevada”. Esperem que cap candidat o candidata lluminós no se’ns cremi pel camí.

• El pensament ordenat/Opinió
• 6 comentaris