Maite Salord

Escriptora

Cridar

Fa molts anys, quan estudiava a Barcelona, el 1987, vaig entrar, sense saber ben bé on anava, a una exposició d’Eduard Munch, al Passeig de Sant Joan. Ens l’havia recomanada una professora, Carme Arnau, i he d’admetre que va valer la pena fer-li cas. Em va impactar la força de les pintures que penjaven de les parets. Especialment, el el-crit.JPGquadre “El crit”, aquest que podeu veure entre línies. Avui, m’he sorprès a mi mateixa pensant en aquesta imatge intensa d’un ésser que crida. D’un crit que surt de la tela per endinsar-se dins el nostre cervell.

Per què, he pensat, justament ara m’ha hagut de venir al cap aquesta imatge? La resposta ha estat ben senzilla: potser perquè, durant tot el dia, he tingut unes ganes intenses de cridar. Sí, de cridar, jo que odii els crits. Cridar per alliberar-me. Un “crit d’infern”, com el de la Colometa, per treure de dins tot allò que, per molt que m’hi esforci, no som capaç de digerir. Un crit catàrtic per netejar-me les orelles i l’ànima de tanta hipocresia, de tanta mentida, de tanta demagogia disfressada de bones pràctiques polítiques.

Hi ha polítics barroers fins a la vergonya aliena. Ara, em sap greu, els preferesc infinitament als que vesteixen la seva barroeria amb formes delicades i vestits de puntes. Quan t’has passat hores infinites repassant expedients i projectes plens d’irregularitats; traient de dins els calaixos allò que feia mesos que dormia el son de la ignorància; repassant els nombres per fer-los encaixar de forma miraculosa. Quan has fet tot això, que et venguin, amb tota la barra, a donar-te lliçons de no sé què, sincerament, és per cridar.

Però jo no sé cridar, i així em va. Tenc la sort, però, de tenir quadres que m’alliberen. O llibres que m’aïllen de la mesquinesa. O persones estimades amb qui puc acabar rient de tot allò que feia unes hores em tenia frenètica. O, sobretot, tenc la sort de tenir la fortalesa que et dóna saber que fas les coses amb absoluta transparència i sense enganyar ningú; que toques de peus a terra i no fas volar coloms. Uns coloms que, un dia, si no vas viu, estic segura que t’acaben cagant damunt el cap. O, pitjor encara, atacant-te, com en aquella pel·lícula del Hitchcock. Temps al temps.

25 comentaris a “Cridar”

  1. talvegada Escrit el 11 maig 2009 a les 21:27

    Estimanda Maite,
    Me n’alegro que estiguis tan segura de tot allò que fas. Jo mai he tengut aquesta seguretat. Sempre he fet les coses de forma transparents, clares, sense engayar a ningú. Però no sempre el que he fet s’ha interpretat així, de vegades m’he trobat amb interpretacions dels meus propis actes que ni tan sols se m’haguessim ocorregut a un malson. Llavors si que tenc ganes de cridar, llavors en sent malament perquè l’únic argument que tenc és la meva veritat, les meves intencions i açò és díficil de demostrar.
    Si que és veritat que després gir i me n’adon que veritablement som molt afortunada per no tenir una ment retorçuda.
    Tu estàs segura que els coloms quan els fas volar un dia arriba que t’hi caguen damunt, jo pens que hi gent que ho sap fer tan bé que mentre els fa volar obr un paraigües i mai es du la merda

  2. Júlia Escrit el 11 maig 2009 a les 21:47

    Bon vespre, Maite,
    hem sembla que tots (o molts) experimentem aquest imant que’ns atreu a cridar desesperadament fins a esgargamellar-nos.
    A mi em passa que quan mir aquesta fantàstica obra no se’m calmen les ganes de cridar, ans al contrari, tinc més ganes de cridar per fer-li costat a aquest pobre home que -amb les mans al cap- demostra la seva angoixa.
    A vegades el millor no és cridar, a vegades el millor és escriure (pitjant si fa falta fortament les tecles, per apaivagar la ràbia) i si trobes que la teva obra cridòria (on les lletres es posen la mà al cap) és massa estrident, la guardes per un altra dia que’t passi el mateix. Almenys és el que faig jo i d’elles en surten les línies més iròniques i de l’humor més negre.
    Sort, ventura i paciència, molta paciència, per aguantar aquells que’t fan cridar. Potser no els cagarà al damunt el seu colom, però si que, potser, un dia cridaran ells fins quedar-se sense veu.
    Cridar no m’agrada, però cridar paraules sí.

  3. Mpons Escrit el 11 maig 2009 a les 23:22

    Sí, jo també podria cridar avui! I també ofegaria les ones sonores dels meus crits en el llac d’aigües tranquil•les del quadre de Munch per tal d’asserenar-me. M’ha sorprès que hagis penjat “El Crit” al teu bloc. Tu recordes amb molta més precisió que no jo on vas veure per primera vegada el quadre. Hauria de regirar entre capses de tríptics d’exposicions passades… Des de llavors ençà, però, l’he emprat algunes vegades a les meves classes a fi de treballar la descripció i fer-ne una petita interpretació, així, espontània, sense cap tipus de connotació.
    .
    Els qui comencen bé fan referència en primer lloc a la persona –un home?, una dona?-que crida en primer terme amb les mans tapant-se les orelles dreta damunt del pont. Al fons del pont, la petita silueta de dues persones més, com si fos l’ombra de dues persones més. Dos homes? L’un amb un capell. És curiós que d’altres eludeixin primer les persones i s’estimin més començar pel paisatge: com a rerefons un llac rodejat de muntanyes i el cel. A la dreta, vegetació. El pont que es perd a l’esquerra uneix la persona que crida en primer terme i el paisatge de natura del rerefons. El pont es perd llac enllà.
    .
    I aleshores començam amb els colors. De quin color són els elements del paisatge? I resulta que el cel no és blau cel, sinó groc i vermell, perquè potser és darrera hora del capvespre, quan el sol es pon. Groc i vermell, dos colors encesos i estridents, símbols de sentiments i de passions, el vermell simbolitza també el perill… Això contrasta amb les muntanyes, que tampoc no són marronoses, sinó blau fosc i negre, color tal vegada de les ombres al solpost, un color de fred, un color fred. L’aigua del llac agafa els tons del cel i els de la terra, un punt entremig enmig del quadre, un llac d’aigües càlides i tranquil•les, amb dos vaixells que hi naveguen plàcidament.
    .
    I continuam amb les formes i ens adonam que tot es arrodonit, no solament la boca en cridar, sinó també la cara i el cap i les mans i el llac i les formes del cel i les de les muntanyes i les de la vegetació. Però el que més s’assembla a les formes de la boca és el llac, amb cercles concèntrics. I per què tot és tan arrodonit i onejant? Ones! Les ones sonores del crit! El crit! El crit no només és pintura i visió, Munch ens el fa sentir d’oïda. El dibuix i la pintura han estat capaços de transmetre el so d’un crit. Qui sap si també d’un crit davant de persones que es menteixen a elles mateixes…

  4. Menorquit Escrit el 12 maig 2009 a les 0:40

    Mentre el Barça ajorna el títol de lliga, esperam amb ‘el Crit’. Tens, Maite, recursos variats i múltiples per dur a la reflexió i al debat. A mi, almanco, m’agrada aquesta plaça amb les teves entrades. I saps que t’ho dic sincerament.
    .
    Quina lloc més ben il·luminat. Tanta llum que encara n’hi ha qui segueixen ‘endollats’ al comptador d’aquesta plaça teva, fructífera en continguts i recorrent de temàtica; polifacètica, multiforme, coloraina…
    I és clar, flueixen Blocs, plagis (el significat nº 2), que emulen innatismes d’autors i autores perquè a la paredeta d’il·legalitat ètica situada a la vora no hi ha ‘llum’… ni il·luminació, és clar. I per açò cal saber quin quadre penja na Maite i quina és la proposta literària del dia per… poc mé de 20 minuts després, endollar la bombeta al comptador de la plaça, obrir la paredeta d’il·legalitat ètica i sense permisos, posar-se el capell de palla, la camisa de flors i les avarques des Mercadal… i…hala! ja tenim artistes al carrer. A més: “Maite t’agafaré el quadre un momentet que tenc un text on explic per què obre la boca el personatge d’en Munch.
    .
    Plagis (significat nº 2) en l’art, en la història, en les polítiques turístiques, creuers… I és que ho heu d’endendre , més que plagi, és que na Maite inspira… i cal aprofitar-ho (l’endollament elèctric, a part. Si, li hauries de passar factura, encara que sigui en negre. Si un dia parles de música, pensa, Maite, que la SGAE et cobrarà un canon i la paradeta d’il·legalitat ètica ho tindrà de franc).
    .
    Coloms i pardals i aus de tota mena, planen sobre la plaça aquesta primavera. Potser, Maite, et vagi bé una gorra Barça… Les cagarades dels ocells acceleren el procés d’oxidació i aixecar la vista potser una mala idea.
    .
    Ara em deman quina rèplica en fara la paradeta d’il·legalitat ètica quan parlis del Barça. El fenòmen social de les bogeries futbolístiques de masses? o bé l’afecció poètica de Pep Guardiola sobre l’obra de Miquel Martí i Pol? tu que trobes Maite? Sigui quina sigui, pens que en açò del Barça, el temps d’endollar-se a plagiar-te tardarà un poc més de 25 minuts.

  5. Menorquit Escrit el 12 maig 2009 a les 0:44

    Ahhh!! Maite, i ha estat una sorpresa que tu hagis penjat ‘El crit’ al teu bloc. Ja ho deia en Pepe Rubianes: Y es que hay gente pa’ todo!
    .
    Mare de Déu del Toro!!!

  6. Maite Salord Escrit el 12 maig 2009 a les 7:13

    Bon dia. Talvegada em diu que està contenta de la meva seguretat en fer les coses. Uff, ja m’agradaria estar tan segura de mi mateixa com la gent es pot pensar. Diria que, encara que sembli contradictori, la meva seguretat és fruit de les muntanyes de dubtes que tenc. El que és cert, però, és que un cop he pres una decisió som capaç d’aguantar temporals: perquè l’he pensada molt, he demanat opinions diverses i, sobretot, perquè som ben conscient que em puc equivocar i, per tant, pos els meus arguments damunt la taula i esper els dels altres amb tranquil·litat.
    Escriure, diu na Júlia. Absolutament d’acord. Ahir vespre, dins el llit, pensava que tenc ganes de cridar perquè escric molt poc. Perquè la novel·la que tenc entre mans em rosega per dins, també. No hi ha res que estressi més un escriptor que no escriure, va dir qualcú. Santes paraules.
    Mpons ens va una descripció acurada del quadre i Menorquit em diu que “inspir”. Com diria Matilde de la Mole (per cert, on ets?), tot un honor, maca, a la meva edat! I per cert, l’entrada del Barça tindrá poques paraules i, per tant, aquestes les haureu de posar als comentaris. Salut!

  7. Mínimo Común Escrit el 12 maig 2009 a les 9:15

    De Much, he arribat a la conclusió que té molta més força la seva obra titulada “Pubertad”. De fa anys que és la obra que m’agrada més d’aquest pintor.
    http://www.ibiblio.org/wm/paint/auth/munch/munch.puberty.jpg
    Aquesta petita joveneta asseguda nua al llit si que em fa sentir la inseguretat. La seva amenaçadora ombra, les pors que s’amaguen a l’esquena del personatge.
    No sé si un crid esquizofrènic com el de l’obra que comentes serà suficient per treure les nostres dubtes i pors dels nostres pensaments. Però clar, els hem d’aforntar amb valentia optant cada vegada per la millor de les opcions, aquella que ens faci sentir sincers amb nosaltres mateixos.
    Ànims!

  8. [email protected] Escrit el 12 maig 2009 a les 9:38

    Això, això: de les afeccions poètiques de Pep Guardiola… d’allà on treu l’entrenador la inspiració…

  9. Matilde de la Mole Escrit el 13 maig 2009 a les 15:30

    Bon capvespre, Maite.
    .
    Ja ho veus,estimada, quan algú demana per mi ben prest torn a la plaça. A vegades convé el silenci, però ni un sol dia -a no ser que els viatges m’alterin els bioritmes- deix de passejar-la.
    .
    Perdoneu-me companys i companyes que no parli de pintura, ni molt manco del Barça. Maite, m’assembla que sé perquè crides. M’assembla que el crit és teu, el crit de la ràbia contra la injustícia, el crit de la impotència contra la mentida feta persona, contra el cinisme, contra les paraules pocavergonyes que volen netejar allò que es pur podriment…
    .
    Deia el meu adorat Wilde que “un cínic és la persona que sap el preu de tot i no dóna valor a res”. De qui parl? Crec que de la mateixa persona que tu, Maite estimada:
    “Quan t’has passat hores infinites repassant expedients i projectes plens d’irregularitats; traient de dins els calaixos allò que feia mesos que dormia el son de la ignorància; repassant els nombres per fer-los encaixar de forma miraculosa. Quan has fet tot això, que et venguin, amb tota la barra, a donar-te lliçons de no sé què, sincerament, és per cridar”.
    .
    És per cridar, sí, quan llegeixes que la putrefacta Milady dels doblers tirats a la clavaguera és capaç de obrir la boca per “donar-te lliçons”. Milady de Winter, Milady Gener, responsable d’hisenda, encobridora de la brutor, senyora de la mentida, dòmina de la hipocresia….
    .
    Deia Jefferson que “qui no té por de les veritats, cap temor ha de tenir de les mentides”. I no és por d’allò del que parlem, és ràbia. Ràbia de veure com es dóna espai i neteja a aquesta dona que ha passat anys en braços de la més vomitiva corrupció perquè ara gosi exigir solucions pels forats d’indecència que ella mateixa ha parit, nodrit i vetllat amb cura mentre el poder li engreixava la dolentia.
    .
    Santa Maria Gener, senyora de les col·locacions polítiques, hipocrita fumambulista que vol caure sempre dempeus. Companya de la santa corrupció popular…ara vol mostrar-se com verge vestal del redreçament d’allò que sempre, sempre, serà escòria i excrement…Però recordem tots les paraules del filòsof honest fins a la cicuta: “la mentida mai viu per arribar a la vellesa”. La Milady de les mentides caurà, tard o d’hora, al barranc de la seva pròpia hipocresia
    .
    Maite, no sé ben cer perquè crides. Però sens dubtes les actuacions d’aquesta desvergonyida, les paraules d’aquesta Becky Sharp de les conveniències sempre retribuïdes mereixen un clam, un crit, un estentori tro de rebuig i escopinades…rèptil sense vergonya hauria d’amagar-se a les poques clavagueres que, miserables, acceptessin tolerar la seva infecta presència.
    .
    Diners llençats en observatoris de llunes tacades, en auditoris que si han de tenir nom d’òpera haurien de portar el de Scarpia -Milady di Scarpia- per la vergonya que aquesta dona ha portat a Ciutadella. Deia, irònic, Emerson que “quan més parla del seu honor, més viu hem d’anar en comptar els coberts”. Maite, hauràs de fer saber quans coberts s’ha emportat en els seus anys de mestressa dels doblers aquest rèptil que ara ens “alliçona”.
    .
    Dylan Thomas ja plantejava el dilema:
    .
    “Quin és el món? Quina de les dues formes de dormir
    despertarà quan el bàlsam i la seva sarna
    aixequin aquesta terra d’ulls vermells?”
    .
    Els qui vivim a la nostra Ciutadella hem d’escollir com aixecar “aquesta terra d’ulls vermells”. Vermells de fàstic. Vermells de vergonya.

  10. Nom Necessari Escrit el 13 maig 2009 a les 16:52

    A vegades es fa pregar Na Matilde, eh Maite?
    Però ens fa acabar a tots drets,
    http://www.negocios.com/file_upload/noticias/imagenes/460×435/aplauso12079123171636939353.jpg

    …I aplaudint.

  11. Maite Salord Escrit el 13 maig 2009 a les 20:15

    Ha tornat Matilde de la Mole i, fidel al seu estil, fa una rentrée triomfal! No sé, però, si això que Nom Necessari posi un aplaudiment a ZP li agradarà prou.
    D’altra banda, esper que avui sí podré penjar la primera entrada d’un Barça també triomfal. Si no és així, ja puc començar a esborrar el to que tenc al mòbil de: Copa, Lliga, Champions… (versió Crakòvia).

  12. Nom Ne... Escrit el 13 maig 2009 a les 21:52

    http://www.youtube.com/watch?v=acKZR7OrAMA&eurl=http://www.mefeedia.com/entry/tv3-crack-via-copa-lliga-i-champions/16990422&feature=player_embedded

  13. gavineta Escrit el 13 maig 2009 a les 22:38

    Maite, vés penjant l’entrada futbolística; posa el volum del mòbil ben alt; i aprofita avui vepre per fer quatre crits i defogar-te.
    Ara només hem de rematar la lliga i guanyar la Champions.

    Bona nit

  14. Alonso quijano Escrit el 13 maig 2009 a les 22:38

    Tal vegada algú em podria aclarir un dubte que fa 45 minuts que en té molt preocupada. No puc entendre com la gent que siula al Rei d’España, a l’himne d’España emplena un camp de futbol per veure l’eliminatòria de la COPA DEL REY (D’ESPEAÑA A MÉS A MÉS).
    No vull que ningú em digui que som un incendiari, però si que algú m’expliqui com la COPA DEL REY té tants de seguidors nacionalistes, per després fer un despreci al amfitrió. Tal vegada algú podria explicar-me’l?
    Si, asidus de la plaça, avui podeu dir-me, i amb raó, que no seguiex la línea políticament correcta de la Plaça.
    Dir-vos per acavar que som una persona “tolerant” (odiï el significat d’aquesta paraula i totes les seves comnotacions) . Que “toler” la pitada al Rei i a l’himne. Però al·lots on est el respecte? Si l’Atlhetic i el Barça i la seva afició no volien el Rei d’España ni l’himne han de ser conseqüents, que renuncïen a jugar-la.

    Posdata: quan era jove els pogres no soportaven el futbol donat que el consideraven “el opio del pueblo, alienante” un esport que Franco feia ús per que la gent no pugués pensar en altres coses´.
    Tal vegada la història es repeteix.
    Que trist. Jo seguiex odiant el futbol

  15. lucrecia de borgia Escrit el 13 maig 2009 a les 23:09

    Fa temps que vaig jurar i perjurar que no tornaria a escriure a aquest bloc ja que considerava que no s’havia respectat la meva opinió. Algú va fer comentaris molt ofensius sobre una opinió meva. Vaig considerar que açò no era correcte.
    Però avui jo procuraré se correcta, però no pilíticament correcta.
    M’explic. Permeteu-me que estigui esvadalida que dins aquesta Plaça tan concorreguda i eminentment política (encara que de vegades sorgeixen entrades molt literàries) se’n xerri tant de futbol i la llegua sotmesa al castellà, (sembla que l’anglés no és una llegua invasora sobretot pel nombre de parlants). Una plaça d’esquerres que quan s’enceta el tema de l’atur, de la crisi mira cap el costat del visctimisme llingüistic.
    Com ets que sempre els nacionalistes radicals us mirau l’ombrigu? Com es que no us adonau que sense els doblers españolistas no hi anireu almón?.
    Així doncs teniu tota la raó parlem de futbol i de dones i homes.
    Jo me’n vaig a fer un curset intensiu de futbol perquè no tenc ni idea. També cercaré un equip de la meva conveniència. No admiteix que em recomeneu que em faci del Madrid. No m’agraden els forts.

  16. gavineta Escrit el 13 maig 2009 a les 23:14

    Avui em permet ser irreverent amb l’himne d’Espanya i mirar-me l'”ombligu” de nacionalista i barcelonista. Vista el Barça (i mori el Borbó!)

  17. Alonso quijano Escrit el 13 maig 2009 a les 23:24

    Idò? que algú m’ho espliqui perquè no ho entec. El Barça ha guanyat la copa que, tu Gavineta vols mort. Llavors no hi hauria copa. Jo noo voldria res d’algú que vull veure mort. Bé la veritat no dessitg la mort a ningú.

    Salut….
    i Republica????????
    Vosaltres mateixos

  18. Mpons Escrit el 13 maig 2009 a les 23:29

    Alonso, has tingut el mateix pensament que jo avui dematí: republicans festejant la copa del rei; així i tot, té un punt de divertit… Quin teatre!

    Lucrecia, no m’agradaria que els comentaris incorrectes d’alguns em privessin dels teus comentaris. Ja està bé, per tant, que en tost de victimisme lingüístic es parli de futbol, de dones i d’homes. Ara mateix era en un bar mirant els gols del barça i era ben curiós com era distribuït tot: futbol en pantalla, homes jugant i la majoria homes cantant els gols i dues dones i un home al seu rotllo, cantant cançons d’amor i d’alegria…

    Quants en duen ja?

  19. lucrecia de borgia Escrit el 13 maig 2009 a les 23:52

    Mpons,
    No sé si els comentaris que em van fer prometre que no tornaria a la Plaça van ser incorrecte. Se que em va molestar i per mi açò basta. Però també es cert que no som massa recuniosa i pres o tard, depén, quan estic ofesa doncs m’oblid.
    Jo ni tan sols sé com ha quedat el Barça. Sé que ha guanyat i me n’alegro pels autèntics seguidors dels Barçà. Aquells que quan van al futbol sen’obliden de la política. I quan fan política se n’obliden del barça.
    Gent seria, en una paraula, que no mescla ous amb caragols.

  20. Mpons Escrit el 14 maig 2009 a les 12:20

    T’he entès perfectament Lucrecia: no és una qüestió de correcció o incorrecció del contingut, del que es diu, sinó d’una incorrecció de forma, de tracte. Perquè, de fet, de què serveix un quoficient intel·lectual altíssim si emocionalment s’és un idiota…

  21. eugenia Escrit el 14 maig 2009 a les 15:30

    Mpons,
    Pel que es veu en aquesta plaça, almenys a un el seu quoficient li serveix per fer mal, és el vigilant (que ningú ha demanat) de la platja, perdó de la plaça. Sembla que a tu et té un poc més vigilat. Ya veig que ho portes divinament.
    Lucrecia, estic segura que som molts els que apreciem els teus comentaris.
    També a mi més de una vegada m’han entrat ganes de no tornar a escriure, tal vegada açò es el que cerca, espantar les aus de tota mena, flac favor li fa a la plaça.
    Salut!

  22. Mpons Escrit el 14 maig 2009 a les 21:42

    eugenia,
    .
    moltes vegades jo també he tingut la imatge de l’espantaocells, i moltes altres imatges que de moment, per manca de temps i de ganes, estotjaré a l’escriptori…
    .
    Efectivament –i m’ho prenc com un elogi, gràcies!-, ho intent portar no sé si divinament però sí amb esportivitat. De fet, n’estic aprenent molt, m’ho prenc com una lliçó, com a exemple de com un no s’ha de comportar en societat. M’agraden els debats i les controvèrsies, perquè et fan afilar l’enginy amb arguments més aguts. Ara pens amb Ramon Llull i les seves controvèrsies entre sarraïns, jueus i gentils. Però també crec que hi ha una cultura de la disputa amb un nombre reduït de principis que s’haurien de respectar. Hi ha moltíssima gent que coneix les regles del futbol però no coneixen les regles bàsiques de la discussió. Això es deu a la mancança de deus capacitats fonamentals que no s’han sabut desenvolupar, de la qual cosa en resulta un comportament més tost primitiu.
    .
    Encara que ens veiem sovint confrontats amb altres maneres de veure el món hem de ser capaços de no percebre-les com una amenaça, sinó que les hem de concebre com a una oportunitat d’aprendre alguna cosa. Si els conflictes es tracten independentment dels sentiments negatius que comporten, aleshores es poden resoldre i superar molt millor. La capacitat de saber manejar bé un conflicte i la capacitat de crítica són fonamentals a fi de desenvolupar la intel·ligència emocional. Per una banda s’ha d’aprendre a fer crítica constructiva i per l’altre a portar bé –divinament- la crítica.
    .
    Però ara el que interessa és mantenir aquesta plaça ben il·luminada i, de moment, els ploms no es fonen.

  23. Lcrecia de borgia Escrit el 16 maig 2009 a les 2:28

    Crec que quasi bé aquesta entrada está caducadA. Ara tot caduca molt ràpidmaents. PERO PER SI DE CAS. Mpons no sé si ja ho llegiràs però dir-te que estic d’acord amb tu. Es més crec que la ocnfrontació en tots els àmbits ens enrqueix, ens permet veure altres punt de vista que moltes vegades ni tan sols se’ns havien passat pel cap i una vegada ens els posant davant ens fa pensar i reflexionar sobre allò que mai havien considerat.
    Açò és molt important per poder obrir el pensament

  24. Mpons Escrit el 16 maig 2009 a les 9:46

    V! Llegit! Sí! És això: obrir el pensament i mirar d’entendre la major quantitat de postures possibles a fi de ser capaços de formar-nos una opinió personal ben contrastada i fonamentada.

  25. Menorquit Escrit el 16 maig 2009 a les 20:14

    Maite, la plaça està en bones mans!!
    Parleu d’atur, sisplau, ja que parlar del Barça és d’un baix coeficient intel·lectual. La plaça s’il·lumina, quanta llum. Caldran les ‘ray-ban’?

Adreça per fer retroenllaços | RSS dels comentaris

Escriu un comentari