Maite Salord

Escriptora

De cursos, escolars i polítics

 

 

Comença un nou curs escolar i polític. Durant molts anys, estant a l’oposició, els he hagut de fer compatibles, cosa que no és fàcil però -ves quin remei!- t’hi acabes acostumant. Ara, no és el cas. Mentre les meves amigues de l’institut arrepleguen el material escolar i es preparen per a la voràgine d’exàmens de setembre, alumnes nous i programacions,  jo repàs la llista de feines, dividida per temes i prioritats, que vull fer realitat abans d’arribar al maig del 2019; acab lectures programades (la darrera, Ciudad educadora y turismo responsable); i em mentalitz per la duresa d’un curs polític marcat per unes eleccions i durant el qual hauré de prendre decisions importants.

Pot semblar, vist de defora, que la feina docent i la política són dos mons absolutament diferents però no és així. I no em referesc, només, a les qüestions organitzatives comunes (programacions, objectius, memòries…); la capacitat de motivar l’equip de feina; o a la innegable càrrega pedagògica dels discursos polítics. En el meu cas, puc afirmar que, en els darrers temps, també  tot el que he après, durant gairebé 30 anys d’experiència docent, de dinàmiques de grups i resolució de conflictes a l’aula m’ha estat molt, molt útil en el dia a dia polític.

L’experiència -un aprenentatge complicat i ple d’errors pel camí- m’ha fet adoptar una determinada actitud davant els alumnes diguem-ne “difícils”, aquells que et planten cara enmig d’una classe i que viuen instal·lats en la provocació constant: com més criden, més baix és el meu to de veu; com més arrogants, més conciliadora la meva actitud; silenci digne davant els insults perquè, com deia la mare, no ofèn qui vol; o arguments serens però contundents davant les crítiques injustes i gens raonades. Perquè no és intel·ligent posar-te al nivell d’un adolescent enfadat amb el món: a la llarga, el sentit comú farà que aturem i li haguem de donar la darrera paraula.

He de reconèixer que les situacions de crisi dins una aula no són agradables, però són puntuals i, en la immensa majoria de casos, tenen un perquè, per poc que t’esforcis a posar-te a la pell de l’adolescent (desmotivació, rigidesa d’un sistema educatiu en què no tothom encaixa, situacions familiars i/o personals complicades, malalties…). Em costa molt més entendre aquestes actituds en adults que van pel món de dignes i de defensors de les causes justes. Com diu el refrany, “uns tenen la fama i els altres carden la llana”.

 

Els quarters des Castell seran públics

 

Avui, Ajuntament des Castell, Consell Insular de Menorca i Govern Balear han anunciat que comença el compte enrere perquè els quarters des Castell siguin públics, una reivindicació històrica que prest serà realitat gràcies a la feina constant, des de fa molts anys, de les entitats ciutadanes i  a la feina coordinada de les institucions. He participat de tot el procés com a presidenta del Consell, entre el 2015 i el 2017, i després com a vicepresidenta. Tanmateix, avui m’agradaria recordar la meva intervenció en el debat que hi va haver el 20011, just el dia abans de l’inici de la campanya electoral en què em presentava amb el PSM Més per Menorca. Aquí en teniu un resum:

“Acabam de veure un documental sobre la història -i la història de les reivindicacions històriques- dels quarters des Castell i, si m’ho permeten, començaré pel final: és tot un encert haver-lo dedicat a Gabriel Cardona, a qui hem pogut recuperar a través d’aquestes imatges, un gran expert en història militar contemporània, molt respectat i molt estimat per les persones que el coneixien. Feta aquesta valoració, voldria dir que es tracta d’un documental molt complet. D’una banda, segueix el fil de la història, des del naixement del municipi fins ara mateix, d’una forma àgil i rigorosa. I d’una forma molt plural, donant veus a historiadors, economistes, professors i a la població, especialment molta gent jove. En aquest sentit, i perquè de la resta en rallarem avui vespre al llarg d’aquest debat, em qued amb una frase de Xavier Martín que ralla de la necessitat de crear “poble”, enfront d’una realitat que converteix, en molts de casos, es Castell, en una ciutat-dormitori.

Ciutadella va ser es primer municipi de l’illa a apostar per un “Projecte de Ciutat” del qual ens sentim molt orgullosos. Aquest PdC parteix d’una doble definició de la ciutat en tant que espai o territori, i, sobretot, ciutat com a realitat humana, els seus habitants. Les ciutats han de ser vives i la vida els hi donen les persones que hi habiten. Però aquestes persones, certament, necessiten espais on desenvolupar-se socialment, culturalment i educativament. Si no és així, la ciutat- espai físic-  es va morint.

El tema que avui vespre tractam se situa, em sembla, en el centre de quin model de ciutat model. Què volem que sigui Es Castell. I perquè es Castell sigui el que volem hem de tenir ben present una altra frase que es diu també en el documental: “aprendre dels errors”. Fonamental. Crec que al llarg d’aquests anys n’hem comès tots, d’errors, i seria absurd no admetre-ho. I més absurd seria encara que l’experiència negativa no ens servís de res.

Acabam de veure un resum del passat, el present i el futur que volem per es Castell. I hem de començar a fer feina amb dues eines que són imprescindibles, i que de cada vegada ho seran més: consens i planificació. Sense consens i planificació no es construeix res. Al contrari. Ja ho hem vist. Aquest és el repte que tenim per endavant.”

I encara que hagi costat més del que voldríem, així ho hem sabut fer: hem après dels errors i amb consens i planificació avui podem anunciar que els quarters des Castell ben prest seran de tots. Estam d’enhorabona!

 

La mort i la primavera de Mercè Rodoreda és una novel·la densa i despullada, plena d’elements simbòlics que dibuixen un món màgic i irreal on la presència de la mort és aclaparadora. No hi ha fronteres entre la vida i la mort, perquè la mort és la vida i viure no és sinó morir constantment. Es tracta, però, d’una mort entesa sempre com el pas ineludible cap a la resurrecció. Cap a una eternitat que només pot assolir-se, segons l’escriptora, d’una manera: perdurant en el món, integrats en el cosmos. Així, heures, glicines, arbres, abelles, ombres, papallones… esdevindran dins la novel·la símbols de la immortalitat de l’ànima. D’una ànima que reneix dissolta en l’aire o en la terra.

Aire i terra. Aigua i foc, també. Tots quatre, elements imprescindibles dins la novel·la. La mort lligada sempre a l’aigua. Perquè l’obra comença amb la immersió en el riu del pare del protagonista i la seva posterior mort. Llavors, el seu fill, amb només catorze anys, començarà un viatge interior que acabarà amb la descoberta de la realitat, tan dura, de la condició humana i de la mort com un alliberament. Aquesta descoberta es tancarà amb la seva pròpia immersió dins el riu, seguint el camí traçat pel seu pare. Llavors, físicament baldat, sol i abandonat per tothom, viurà només durant la nit. Una destrucció que vindrà lligada, tanmateix, a una construcció. Perquè l’ésser destrossat és aquell que sap, aquell que ja ha assolit el grau més alt de coneixement: la solitud de l’home, la crueltat del món i de la vida. I ja només pot esperar la mort. Com havia fet el seu pare en començar la novel·la, en un temps que esdevé, per tant, cíclic. Un temps on tot retorna i on no hi ha espai per al dramatisme.

La mort lligada sempre a l’aigua. Lligada sempre al foc. Al foc que és vida i destrucció; que purifica i transforma. Un foc que domina el ferrer, el senyor de la mort, el qui fa l’argolla i la medalla que s’ha de col·locar a la soca de l’arbre que cada habitant té assignat per morir des del dia del seu naixement. El ferrer, el sacerdot del poble, que coneix el secret de la vida i de la mort i d’aquí ve el seu poder. Un secret que també coneix el pres del poble, que per això és condemnat, i el fill del ferrer, que, igual que Prometeu, acabarà robant el foc del seu pare i cremarà el poble. Dins aquest context, la primavera simbolitza el desig, les ganes de viure. Un desig que sempre és perseguit. El delicte del pres és haver desitjat, qüestionar-se el món presidit pel ferrer. Un pres que representa la condició humana. L’home com a presoner del seu cos i com a presoner del món. Perquè ambdós personatges, ferrer i pres, són les dues cares de l’existència de l’home: la realitat dura i la necessitat de felicitat. Una felicitat que, tanmateix, l’ésser humà només podrà trobar darrere la mort en la naturalesa, en la llum.

No deixa de ser paradoxal que, justament, Mercè Rodoreda morís abans de veure acabada aquesta novel·la. Una novel·la que és el seu testament, unes pàgines en les quals ens transmet l’autèntic sentit de la vida i de la mort. D’una vida que va ser especialment dramàtica per a ella. D’una mort que volia alliberadora. De l’eternitat: “no sóc enlloc però en alguna banda alguna cosa ha quedat de mi”.

(Article publicat al diari Menorca el febrer del 2006)

Següent »