Maite Salord

Escriptora

Fa quatre anys, quan vaig encapçalar la llista al Consell Insular de Menorca, ho vaig fer  amb un projecte nou, plural, aglutinador i participatiu, una suma de sensibilitats l’eix vertebrador de les quals és –i no és poc!- la defensa dels drets dels menorquins.  Avui, Més per Menorca és tot açò i molt més: és un partit que ha demostrat que sap assumir les més altes responsabilitats de gestió amb eficàcia i rigor; amb capacitat de feina i honradesa.

Han estat quatre anys intensos, de treballar dia a dia per donar resposta als nostres compromisos amb la gent. Perquè sabem que som gràcies al suport de tantes i tantes persones que vau fer confiança a Més per Menorca. I, tanmateix, el mandat ha passat ràpid i hi ha projectes que encara han de créixer molt més i projectes nous que volem transformar en realitats. I és per ajudar a fer-ho possible que he decidit presentar-me a les primàries per encapçalar la llista del Consell Insular de Menorca.

Haver assumit, en aquest mandat, la presidència de la màxima institució de l’illa ha estat un honor i una responsabilitat immensa. I, sens dubte, també, una oportunitat única de conèixer, de primera mà, la realitat global de Menorca, amb les seves fortaleses i les seves debilitats; amb dificultats i reptes engrescadors. Una experiència enriquidora que he anat assolint gràcies a persones amb qui he compartit anàlisis i visions però, també, amb moltes que, des de la més constructiva discrepància, m’han ajudat a reafirmar-me en el que sempre he cregut i defensat: només construirem la Menorca del futur des de la confrontació d’idees i la col·laboració lleial i mai des de l’enfrontament.

És per tot açò que us deman el vostre suport per tornar a liderar un projecte que és present i és futur. Que és experiència i és convenciment perquè, com vaig dir fa quatre anys -i així s’ha demostrat- el projecte de Més per Menorca és l’únic que pensa l’illa com un subjecte polític que s’ha de fer créixer sense traves per defensar, de forma decidida i valenta, els drets dels menorquins.

Moltes gràcies!

Diversificar

 

Fa unes setmanes, en una jornada organitzada per Més per Menorca, vam tenir l’oportunitat d’escoltar l’economista Miquel Puig -tot un luxe- parlar de diversificació econòmica. En la seva intervenció, va exposar quines són, al seu parer, les claus de com diversificar: en primer lloc, partir del que tenim i que, per tant, coneixem més i millor; en segon lloc, ser capaços d’establir un diàleg social que permeti arribar a grans acords sobre les decisions que s’han de prendre i que han de servir per millorar; i, finalment, formació i innovació.

En el llibre La sortida del laberint, Puig afirmava: “S’ha fet una aposta excessivament gran per un model productiu basat en el turisme de masses, i aquesta aposta és la que porta irremeiablement a la inestabilitat, a la immigració, a experimentar taxes d’atur tant elevades i a la mediocritat econòmica i fins i tot educativa. (…) El turisme és part del nostre problema però un millor turisme seria part de la solució. Tot i així, la conclusió és que només una aposta per la indústria és compatible amb la reducció de l’atur, amb la prosperitat i amb la cohesió econòmica.””

En aquest sentit, repetiré el que ja he escrit en altres ocasions: tot i que Menorca és l’illa amb el model econòmic més diversificat, el turisme és, sens dubte, el motor de l’economia insular. Per tant, el repte és continuar treballant per una indústria exportadora forta; per un sector agrari i pesquer capaç d’enfrontar-se al futur amb garanties; per un petit comerç singular; per empreses de recerca i innovació que donin sortides laborals als més joves. I, evidentment, i sense cap dubte, per un turisme de qualitat, no només en un sentit econòmic, sinó en tant que respectuós amb l’entorn i interessat en la cultura.

Així, ens enfrontam a un doble repte: diversificar l’economia insular i insistir, també, en la diversificació del sector turístic, no només quant a producte sinó també quant a mercats. Menorca té unes platges conegudes i reconegudes arreu però és, també, patrimoni, gastronomia, tradicions o un entorn natural privilegiat per a la pràctica esportiva. D’altra banda, és clau insistir en mercats diferents per no dependre, en moments d’incerteses internacionals i grans fluctuacions, de mercats majoritaris. La idea és clara: es tracta de reduir riscos i d’aconseguir els objectius. I quins són aquests objectius?

En primer lloc, rompre amb l’estacionalitat i allargar la temporada en uns moments en què un 39,2% de les arribades són fora de temporada d’estiu, una dada prou positiva però sens dubte millorable. En segon lloc, augmentar en qualitat, cosa que aquests darrers anys en què el creixement de la despesa turística ha marcat rècords es va aconseguint i, també, en uns moments en què els nostres visitants el que més valoren de l’illa és un entorn protegit. I, finalment, millorar la connectivitat fora de l’estiu, seguin l’exemple del que s’ha aconseguit amb la ruta Menorca-Londres que s’ha pogut recuperar durant tot l’hivern, amb dues freqüències setmanals.

D’altra banda, no cal dir que aquesta millora de la rendibilitat econòmica del sector turístic s’ha de transformar, també, en una millora de la rendibilitat social.  De res serveix tenir un major volum d’ingressos si no repercuteix en una millora de la qualitat laboral i de vida de milers de treballadors  i emprenedors de la indústria turística. L’adequat repartiment dels beneficis econòmics que deixa el turisme és un eix d’acció irrenunciable.

Per acabar, i com a resum, m’agradaria fer-ho amb unes paraules publicades al diari Menorca aquest setembre: “Avui, Dia Mundial del Turisme, em permetreu que faci una reivindicació de la diversificació de l’economia i de la sostenibilitat perquè sense aquestes difícilment tindrà futur el primer. Per entrar en matèria, plantejaré dues preguntes: què seria d’un territori (o destinació si parlam en clau turística) sense activitat agrària, sense indústria, sense innovació, sense cultura, sense artesania, sense patrimoni, sense natura? Quins serien els seus actius per ser turísticament competitiu?”

De cursos, escolars i polítics

 

 

Comença un nou curs escolar i polític. Durant molts anys, estant a l’oposició, els he hagut de fer compatibles, cosa que no és fàcil però -ves quin remei!- t’hi acabes acostumant. Ara, no és el cas. Mentre les meves amigues de l’institut arrepleguen el material escolar i es preparen per a la voràgine d’exàmens de setembre, alumnes nous i programacions,  jo repàs la llista de feines, dividida per temes i prioritats, que vull fer realitat abans d’arribar al maig del 2019; acab lectures programades (la darrera, Ciudad educadora y turismo responsable); i em mentalitz per la duresa d’un curs polític marcat per unes eleccions i durant el qual hauré de prendre decisions importants.

Pot semblar, vist de defora, que la feina docent i la política són dos mons absolutament diferents però no és així. I no em referesc, només, a les qüestions organitzatives comunes (programacions, objectius, memòries…); la capacitat de motivar l’equip de feina; o a la innegable càrrega pedagògica dels discursos polítics. En el meu cas, puc afirmar que, en els darrers temps, també  tot el que he après, durant gairebé 30 anys d’experiència docent, de dinàmiques de grups i resolució de conflictes a l’aula m’ha estat molt, molt útil en el dia a dia polític.

L’experiència -un aprenentatge complicat i ple d’errors pel camí- m’ha fet adoptar una determinada actitud davant els alumnes diguem-ne “difícils”, aquells que et planten cara enmig d’una classe i que viuen instal·lats en la provocació constant: com més criden, més baix és el meu to de veu; com més arrogants, més conciliadora la meva actitud; silenci digne davant els insults perquè, com deia la mare, no ofèn qui vol; o arguments serens però contundents davant les crítiques injustes i gens raonades. Perquè no és intel·ligent posar-te al nivell d’un adolescent enfadat amb el món: a la llarga, el sentit comú farà que aturem i li haguem de donar la darrera paraula.

He de reconèixer que les situacions de crisi dins una aula no són agradables, però són puntuals i, en la immensa majoria de casos, tenen un perquè, per poc que t’esforcis a posar-te a la pell de l’adolescent (desmotivació, rigidesa d’un sistema educatiu en què no tothom encaixa, situacions familiars i/o personals complicades, malalties…). Em costa molt més entendre aquestes actituds en adults que van pel món de dignes i de defensors de les causes justes. Com diu el refrany, “uns tenen la fama i els altres carden la llana”.

 

Següent »