Feia mesos que li prometia una còpia d’aquesta foto i, ara, quan la tenia a punt de posar dins un marc per regalar-se-la, he sabut que he fet tard. Na Margarita Bagur, la “señorita Vázquez” -així la coneixíem-  ens ha deixat. Em sap greu perquè l’apreciava sincerament. Acostumava a telefonar-me molts dissabtes capvespres  per parlar-me de Macarella, dels esforços que havia fet tota la vida, i que encara feia, per mantenir el seu entorn verge. També, d’aquells anys remots en què era la meva mestra al col·legi Compañía de María, a la Contramurada. Llavors, la seva veu canviava el to més combatiu pel més enyorívol. Sempre tenia paraules i gestos amables cap a la meva persona. Enyoraré aixecar el telèfon i escoltar la seva veu suau: Maite, som na Margarita Bagur, que et molest? No, mai no em molestava, però em sembla que no em creia perquè, sempre, abans de penjar, es disculpava pels minuts que, segons ella, m’havia robat. Avui, a canvi de totes les seves paraules, voldria dedicar-li aquests versos de Rosa Leveroni:

Quan l’hora del repòs hagi vingut per mi

vull tan sols el mantell d’un tros de cel marí;

vull el silenci dolç del vol de la gavina

dibuixant el contorn d’una cala ben fina.

Descansi en pau.

• El pensament ordenat/Opinió
• 1 comentari

La ministra Salgado desmenteix Almunia, el qual s’havia atrevit a comparar la crisi econòmica de Grècia i Espanya. EEUU desmenteix Leire Pajín en negar que Obama tengui previst assistir a a la cimera entre aquest país i la Unió Europea. Zapatero desmenteix, davant la Unió Europea, la reforma de les pensions que havia anunciat poques hores abans. Fa uns mesos,  ja va rectificar en fer arribar, a un nombre més alt d’aturats,  420€ d’ajut. També va desacreditar la ministra de Cultura en modificar la llei de descàrregues d’internet. Canvia la seva política antinuclear en permetre que les centrals estiguin actives més de quaranta anys. Rectifica el titular de Foment sobre la instal·lació de l’escàner corporal als aeroports… Una llista incompleta i, sobretot, patètica, a la qual hi podríem afegir tots els enganys als quals ja ens té acostumats el president del govern espanyol: des de crisi?… quina crisi? al tema del finançament.

Amb actuacions com aquestes, l’únic que s’aconsegueix es perdre la credibilitat per moments. Perquè la vàlua d’un polític depèn de la paraula donada, de la seva determinació, de la serietat en les formes, de la responsabilitat. En darrer terme, de la confiança que projecta sobre els altres. I, per desgràcia, el que veim cada dia va en sentit contrari. Canvis de parer, com si les decisions polítiques fossin un penell; en el millor dels casos, mitges veritats que acaben esclatant a la cara; la covardia de no assumir els errors i disfressar-los de la peluda per anar passant i a veure si no es nota gaire, etc, etc. Un panorama decebedor que, com he dit sempre, només serveix per alimentar el populisme més perillós.

Avui sabem que el PP, a nivell estatal, està 3,8 punts per davant del PSOE, en intenció de vot.  Una dada que, a la vista de la imatge que dóna el govern, no trob exagerada. S’explica, sobretot, perquè el partit que fa oposició resulta, també, prou penòs, amb espies i patinades de la incomparable Esperanza Aguirre incloses. Tot plegat,  sembla que n’hi ha molts que han perdut, però ben perdut, el nord. I els costarà trobar-lo. N’estic convençuda.

• El pensament ordenat/Opinió
• 10 comentaris

26 de gener. Subsistíem en un món de morts i d’espectres. L’últim rastre de civilització havia desaparegut al voltant nostre i dintre nostre. L’obra d’animalització empresa pels alemanys triomfants havia estat acomplerta pels alemanys derrotats.  

És home qui mata, és home qui fa o pateix injustícies; no és home qui, havent perdut tot  mirament, comparteix el llit amb un cadàver. Qui ha esperat que el seu veí acabés de morir per treure-li un quart de pa està, encara que no sigui culpa seva, més lluny de l’home pensant que el pigmeu més rude i el sàdic més cruel.

Part de la nostra existència rau en les ànimes de qui se’ns acosta: vet aquí per què no és humana l’experiència de qui ha viscut dies en què l’home ha estat una cosa als ulls de l’home. Nosaltres tres en vam ser en gran immunes, i ens en devem mútua gratitud; per això la meva amistat amb Charles resistirà el temps.

• Amb totes les lletres, Llibres i autors
• 5 comentaris