Maite Salord

Escriptora

La gestió del turisme a Menorca

 

Tot i que Menorca és l’illa amb el model econòmic més diversificat, el turisme és, sens dubte, el motor de l’economia insular. Per tant, el repte és continuar treballant per una indústria exportadora forta; per un sector agrari i pesquer capaç d’enfrontar-se als nous reptes amb garanties de futur; per un petit comerç singular; per empreses de recerca i innovació que donin sortides laborals als més joves; i, evidentment, per un turisme de qualitat, no només en un sentit econòmic, sinó en tant que respectuós amb l’entorn natural i interessat en la cultura (patrimoni, gastronomia, tradicions, etc).

Així, quan es parla de la gestió del turisme a Menorca, cal recordar que, el 2003, ja vam ser capdavanters a l’hora de definir-la a través del Pla Territorial Insular (PTI), que,  en incloure el Pla d’Ordenació de l’Oferta Turística (POOT), va regular el creixement turístic, els límits del qual ara es reclamen a nivell d’Illes: el 2003 ja vam veure que “sense límits no hi ha futur”. No podem oblidar, a més, que les estratègies territorials proposades en el POOT tenen com a objectius globals els principis següents: sostenibilitat de la qualitat ambiental i l’entorn; diversificació de l’oferta; promoció de la qualitat; desestacionalització de la demanda; i, finalment, generació d’una imatge pròpia de Menorca.

És indubtable que aquests objectius són, avui per avui, totalment vigents. Estam treballant amb la voluntat d’allargar la temporada, de mostrar els valors de Menorca més enllà dels mesos d’estiu, amb l’objectiu d’equilibrar el nombre de visitants durant més mesos i intentar treure pressió durant el juliol i l’agost. I la feina que s’està fent des de la Fundació Foment del Turisme de Menorca està donant els seus fruits, sense negar l’evidència que la difícil situació d’indrets competidors de la Mediterrània, per desgràcia, ens ajuda.

L’any passat es va reduir l’índex d’estacionalitat en 1,2 punts, passant del 64% al 62,8%, cosa que vol dir que un 37,2% dels turistes van arribar fora dels mesos de juny a setembre. El nostre objectiu és continuar treballant per mantenir el nombre d’arribades i consolidar una proporció entre temporada alta i mitjana/baixa del 60% – 40% amb vistes a assolir, en un futur, una proporció òptima del 55%-45%. Aquest nou escenari suposaria la progressiva recuperació d’una temporada turística de sis mesos, amb el que això representaria en termes d’activitat econòmica i estabilitat laboral.

Tanmateix, per aconseguir modular l’arribada de visitants a l’illa i evitar les concentracions dels mesos d’estiu, que no satisfan a ningú i que tenen efectes ambientals i socials molt negatius  ̶ sense arribar a la situació d’altres illes però ben conscients que hi estam a prop ̶ , serà clau, entre altres mesures, la revisió que s’està fent del PTI (cal recordar que s’hauria hagut de fer el 2013) per marcar els límits del creixement turístic en un moment en què tenim una nova realitat creada pel boom del lloguer turístic.

Així, amb la revisió del PTI, Menorca torna a tenir l’oportunitat de demostrar que sap perfectament quina illa vol, sense oblidar que cal estar atent a lleis tan importants com la del sòl, la turística, l’agrària o la de l’habitatge, que s’estan tramitant en el Parlament balear. Perquè ningú no nega que la feina feta durant tots aquests anys en matèria d’ordenació territorial i gestió ambiental ha estat determinant per marcar el nivell de qualitat de vida dels menorquins i, a la vegada, ens ha permès competir amb altres destinacions turístiques en una posició d’avantatge. Aquest compromís amb la terra no és visible només en el grau de conservació del paisatge i del medi ambient, també ho és en la riquesa patrimonial i cultural. I qualitat de vida i patrimoni (sigui natural, social o cultural) són grans actius que, tot i no computar en el PIB, generen una riquesa tan inqüestionable com imprescindible.

(Article publicat al diari Menorca dia 12 d’agost de 2017.)

Vacances, crítics i diacrítics

Fer uns dies de vacances m’ha servit per dedicar-me al que més m’agrada: llegir, escriure, cuinar i fer de jardinera. No cal dir que la cuina ha estat el més valorat per la família però jo em qued amb les pàgines que he escrit perquè m’han demostrat que encara som capaç de desconnectar de tot -el que el senyor mòbil i qüestions ineludibles m’han permès, això sí- i construir espais, personatges i històries que sé que m’esperaran sempre, passi el que passi.

Ara bé, he de reconèixer que, mentre escrivia, he tingut dubtes, no literaris sinó gramaticals: aquesta paraula duu accent diacrític? I aquesta? Es veu que no vaig estar prou atenta, quan l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) en va reduir el nombre a només 14 mots monosíl·labs: bé/be, déu/deu, és/es, mà/ma, més/mes, món/mon, pèl/pel, què/que, sé/se, sí/si, són/son, té/te, ús/us, vós/vos.

Com recordareu, la reducció de diacrítics va venir acompanyada d’una allau considerable de crítiques, paraula que prové de “kritikós”, que vol dir discernir (“diacrític” ve del grec “diakritikós”, distintiu, que distingeix). Jo no entraré en la qüestió filològica: he acatat la decisió de l’IEC sense protestar. La veritat és que no tenc ni temps ni ganes de dur a terme una anàlisi racional i argumentada del tema, fer una valoració dels aspectes negatius i positius i arribar a una conclusió fonamentada. Perquè, ni més ni manco, això vol dir criticar. Encara que, tantes vegades, sembli que criticar vol dir dur a terme una anàlisi visceral del tema per mantenir-me en allò que pens i arribar a la conclusió que tenc tota la raó. I, si pel camí, puc deixar anar quatre insults i quatre mentides, després ja és de premi.

Aquests dia-crítics -que critiquen cada dia tot el que poden amb uns arguments ben magres- no s’han reduït però la veritat és que no fan perdre molt el temps: els distingeixes sense dubtar un instant. En fi…

De moixos carabassers, caparrots i caparruts

A Menorca, un “moix carabasser” és un moix nat durant l’estiu que es distingeix per tenir el cap relativament gros. Confés que és una expressió que, fins fa poc, desconeixia i que me la van descobrir aplicada a una persona d’aquestes característiques. Ja sé que és una mica cruel però em va fer gràcia.

Per definir una persona que té el cap gros, tenim la paraula “caparrot”. Tanmateix, m’atreviria a dir que l’empram molt més en sentit figurat que estricte per referir-nos a persones curtes d’enteniment, que no comprenen les coses. I, especialment, en aquells casos que no és que no puguin entendre un raonament: és que, senzillament, no el volen entendre.

Així, aquests “caparrots” voluntaris es transformen, de cop, en “caparruts”, en éssers obstinats, que no es deixen convèncer per cap argument o prova empírica i que, facis el que facis i diguis el que diguis, continuen instal·lats en la seva postura inicial. I és una autèntica llàstima perquè atendre les raons de l’altre d’una manera serena, natural, disposat a posar-te a la seva pell, no és fàcil però és l’únic camí per avançar, per no repetir errors.

El problema, per tant, rau en un fet clau: que el debat parteixi  de la desconfiança. Una desconfiança que, com molt bé diu Salvador Cardús, “és el gran obstacle de tot esforç de comprensió i empatia; converteix l’adversari en enemic i, en definitiva, la seva arrogància és la culpable directa del fracàs de tot intent d’acord entre posicions discrepants quan s’han d’assolir objectius superiors.”

Els moixos -carabassers o no-  tenen fama de ser animals desconfiats. Però, a força d’insistir, jo en tenc una -que té por de tot!- que, cada matí, em ve a donar el bon dia i aprofita per fer mitja horeta damunt la meva panxa. Per tant, no podem donar cap desconfiat per perdut.

Següent »