La visió, irònica i lúcida, de Grouxo Marx sobre el Crack del 29 és tan actual que em fa pànic.

“Molt aviat, un negoci molt més lucratiu que el teatral va atraure la meva atenció i la de tot el país. Era un assumpte del mercat de valors. El vaig conèixer cap el 1926. Fou agradable per a mi descobrir (…) que tot el que comprava augmentava de valor. No teníem assessor financer: qui el necessitava?. Podies tancar els ulls, recolzar el dit a qualsevol punt de l’enorme taula mural, i l’acció que acabaves de comprar començava immediatament a pujar (…) Semblava absurd vendre una acció a 30 quan se sabia que al cap d’un any hauria duplicat o triplicat el seu valor.

El meu sou era d’uns dos mil, però això era xavalla en comparació amb el que guanyava teòricament a Wall Sreet (…).

El dimecres a la tarda, en Chico va trobar a Broadway un habitual de Wall Street que li digué:

-Chico, ara vinc de Wall Street i allí no es para d’altra cosa que del coure d’Anaconda. L’acció es ven a 138 dòlars i es rumoreja que s’arribarà fins als 500. Compra-les abans que sigui tard. Ho sé de molt bona tinta (…)

El mercat seguia pujant i pujant. Quan érem de gira Max Gordon (el productor teatral) ens trucava cada dia des de Nova York per informar-me només de la cotització del mercat i de les seves prediccions. (…) Sempre “amunt, amunt, amunt”. Fins llavors jo no m’havia imaginat que es podia ser ric sense treballar.

El més sorprenent del mercat, el 1929, era que ningú venia ni una sola acció. La gent comprava sense parar. Un dia, tímidament, vaig parlar al meu agent a Great Neck sobre aquest fenomen especulatiu (…) Per damunt del meu cap mirà una nova víctima que acabava d’entrar en el seu despatx i digué. “Senyor Marx, vostè té molt a aprendre del mercat de valors. El que vostè no sap d’accions serviria per omplir un llibre”.

MARX, Grouxo. Grouxo i jo (dècada de 1930)

• El pensament ordenat/Opinió
• 6 comentaris

En el ple d’ahir, i amb els vots del PP i UPCM, l’Ajuntament de Ciutadella va modificar el Reglament que regulava l’ús de la llengua catalana a la institució, un reglament aprovat el 1990, per unanimitat de tots els grups polítics. Es rompia, per tant, un consens de més de vint anys i de la forma més vergonyosa: segons el PP, el motiu del canvi era que l’actual no garantia els drets dels ciutadans que s’adreçaven en castellà a l’administració, cosa absolutament falsa.

Així, el Reglament definitiu  va arribar a l’oposició poques hores abans d’iniciar-se el ple. Havien corregit errades ridícules -com parlar, encara, de màquines d’escriure-, però havien deixat articles com el 25: “A les bases (que regulin les convocatòries per a la selecció i el proveïment de llocs de treball) també s’hi ha d’incloure la pràctica obligatòria d’un exercici de llengua castellana per tal de valorar i assegurar els coneixements de castellà per part de l’aspirant”.

De fet, tota la modificació del Reglament es pot qualificar d’absolut despropòsit. Per innecessària -l’actual, ja respectava la tria lingüística del ciutadà en tot el seu articulat-; per partir d’una premissa falsa -qui ho ha demanat (ben poquets, diria), ha rebut resposta de l’administració, tant oralment com per escrit, en castellà-; i perquè, en definitiva, l’únic objectiu que té la modificació és infravalorar i desprestigiar la llengua pròpia. Ni més ni manco.

Així, els càrrecs de l’ajuntament de Ciutadella podran emprar el castellà en els actes públics, els noms dels carrers seran en català i castellà; igualment les retolacions dels béns mobles i immobles de l’Ajuntament, les publicacions destinades a promoció exterior es faran “en castellà-llengua de la regió receptora”, etc, etc. D’altra banda, resulta ben il·lustratiu veure els articles que se suprimeixen: aquells que fan referència a la col·laboració amb el Consell Insular de Menorca i la Universitat de les Illes, en matèria de promoció i normalització de la llengua pròpia; i aquells articles destinats a fomentar la consciència lingüística i l’ús de la llengua pròpia entre els ciutadans (formació, suport a entitats que tenguin com a finalitat fomentar-ne el coneixement i l’ús, etc.).

Que el PP de les Illes té per objectiu arraconar la llengua catalana, la nostra llengua, és més que evident. Modificar un Reglament d’ús de la llengua, aprovat per unanimitat el 1990, n’és una mostra més. Tornam trenta anys enrere. Com quan, a l’escola, els llinatges menorquins es pronunciaven a la castellana. Exactament, el que ha demanat el senyor “Bauzá” que  faci IB3 amb el seu. D’això se’n autoodi cap a la llengua pròpia. Ser un renegat. O, potser, fent honor a una de les possibles etimologies del llinatge  “Bauzà”  (pronunciant la primera “a” com a vocal neutra i la “z” com a essa sorda), ser una “beneitó”.

Sigui com sigui, ens toca tornar a lluitar per la nostra llengua. En sabem. Molt. Més del que es pensaven. Quan estudiava, duia enganxat a la carpeta un adhesiu com el que il·lustra aquesta entrada. L’esperit d’avui és el mateix. O no: més combatiu, més convençut. Perquè, vint-i-cinc anys després, no pens permetre que em robin el que som. El que vull que siguin els meus fills. Lluitarem per la nostra llengua!

• El pensament ordenat/Opinió
• 41 comentaris

Quan tenia deu anys, vaig regalar a ma mare aquest marc, fet amb tessel·les de fusta de colors, amb una fotografia seva i una altra dels cinc fills. Record perfectament tot el procés d’elaboració perquè, poc manyosa com som, em va costar moltíssim. De fet, en portar-lo a casa, embolicat amb un paper de seda de color de rosa, era ben conscient que no era el més ben fet ni el més polit. Sabia, però, que ella mai no m’ho diria. Al contrari.

Sempre el va tenir posat damunt la tauleta de nit. El vaig recuperar després de la mort del pare i ara és a la biblioteca, al costat dels llibres que més m’estim. Farà vint anys que no la tenc al costat i hi pens cada dia. O, potser, com aquells versos de Rosa Leveroni,  he après a veure el món “amb la claror que m’encanta/ de tenir-te dintre meu, / que fa que no cal pensar-te.” Avui, no és un dia especial. Però, aquí som, parlant d’ella.

En nou mesos, em vaig quedar sense mare i vaig ser mare per primera vegada. L’experiència més intensa i difícil de la meva vida. Els meus fills no em fan regals del dia de la mare. Saben que no en vull. Les mares i els fills no tenim un dia. Tenim un camí llarg a recórrer junts. Un camí, com tots, amb somriures, llàgrimes, desencontres i abraçades intenses. Un camí travessat per un amor sense condicions.

No vull regals, perquè les mares i els fills no tenim un dia. Només vull la certesa de la meva presència, amatent o estricta, al seu costat. La seguretat d’un estaló invisible i perpetu. I aquelles respostes tan particulars a una dedicació infinita: un no sé què faria sense tu, espontani i convincent; o un simple bona nit, després d’hores d’estudi, l’una al costat de l’altra; o la satisfacció d’hores de conversa que acaben amb un “açò, jo no t’ho hauria d’explicar!”. Els millors regals. Cada dia.

• El pensament ordenat/Opinió
• 5 comentaris