Maite Salord

Escriptora

Arxiu de la categoria 'El pensament ordenat/Opinió'

Fa quatre anys, quan vaig encapçalar la llista al Consell Insular de Menorca, ho vaig fer  amb un projecte nou, plural, aglutinador i participatiu, una suma de sensibilitats l’eix vertebrador de les quals és –i no és poc!- la defensa dels drets dels menorquins.  Avui, Més per Menorca és tot açò i molt més: és un partit que ha demostrat que sap assumir les més altes responsabilitats de gestió amb eficàcia i rigor; amb capacitat de feina i honradesa.

Han estat quatre anys intensos, de treballar dia a dia per donar resposta als nostres compromisos amb la gent. Perquè sabem que som gràcies al suport de tantes i tantes persones que vau fer confiança a Més per Menorca. I, tanmateix, el mandat ha passat ràpid i hi ha projectes que encara han de créixer molt més i projectes nous que volem transformar en realitats. I és per ajudar a fer-ho possible que he decidit presentar-me a les primàries per encapçalar la llista del Consell Insular de Menorca.

Haver assumit, en aquest mandat, la presidència de la màxima institució de l’illa ha estat un honor i una responsabilitat immensa. I, sens dubte, també, una oportunitat única de conèixer, de primera mà, la realitat global de Menorca, amb les seves fortaleses i les seves debilitats; amb dificultats i reptes engrescadors. Una experiència enriquidora que he anat assolint gràcies a persones amb qui he compartit anàlisis i visions però, també, amb moltes que, des de la més constructiva discrepància, m’han ajudat a reafirmar-me en el que sempre he cregut i defensat: només construirem la Menorca del futur des de la confrontació d’idees i la col·laboració lleial i mai des de l’enfrontament.

És per tot açò que us deman el vostre suport per tornar a liderar un projecte que és present i és futur. Que és experiència i és convenciment perquè, com vaig dir fa quatre anys -i així s’ha demostrat- el projecte de Més per Menorca és l’únic que pensa l’illa com un subjecte polític que s’ha de fer créixer sense traves per defensar, de forma decidida i valenta, els drets dels menorquins.

Moltes gràcies!

De cursos, escolars i polítics

 

 

Comença un nou curs escolar i polític. Durant molts anys, estant a l’oposició, els he hagut de fer compatibles, cosa que no és fàcil però -ves quin remei!- t’hi acabes acostumant. Ara, no és el cas. Mentre les meves amigues de l’institut arrepleguen el material escolar i es preparen per a la voràgine d’exàmens de setembre, alumnes nous i programacions,  jo repàs la llista de feines, dividida per temes i prioritats, que vull fer realitat abans d’arribar al maig del 2019; acab lectures programades (la darrera, Ciudad educadora y turismo responsable); i em mentalitz per la duresa d’un curs polític marcat per unes eleccions i durant el qual hauré de prendre decisions importants.

Pot semblar, vist de defora, que la feina docent i la política són dos mons absolutament diferents però no és així. I no em referesc, només, a les qüestions organitzatives comunes (programacions, objectius, memòries…); la capacitat de motivar l’equip de feina; o a la innegable càrrega pedagògica dels discursos polítics. En el meu cas, puc afirmar que, en els darrers temps, també  tot el que he après, durant gairebé 30 anys d’experiència docent, de dinàmiques de grups i resolució de conflictes a l’aula m’ha estat molt, molt útil en el dia a dia polític.

L’experiència -un aprenentatge complicat i ple d’errors pel camí- m’ha fet adoptar una determinada actitud davant els alumnes diguem-ne “difícils”, aquells que et planten cara enmig d’una classe i que viuen instal·lats en la provocació constant: com més criden, més baix és el meu to de veu; com més arrogants, més conciliadora la meva actitud; silenci digne davant els insults perquè, com deia la mare, no ofèn qui vol; o arguments serens però contundents davant les crítiques injustes i gens raonades. Perquè no és intel·ligent posar-te al nivell d’un adolescent enfadat amb el món: a la llarga, el sentit comú farà que aturem i li haguem de donar la darrera paraula.

He de reconèixer que les situacions de crisi dins una aula no són agradables, però són puntuals i, en la immensa majoria de casos, tenen un perquè, per poc que t’esforcis a posar-te a la pell de l’adolescent (desmotivació, rigidesa d’un sistema educatiu en què no tothom encaixa, situacions familiars i/o personals complicades, malalties…). Em costa molt més entendre aquestes actituds en adults que van pel món de dignes i de defensors de les causes justes. Com diu el refrany, “uns tenen la fama i els altres carden la llana”.

 

De l’atac al consens

 

Fa uns dies, vam poder assistir, a la Casa de Cultura de Ciutadella, a una interessant conversa sobre l’autogovern de Menorca entre Francesc Tutzó, primer president del Consell Insular, i Joana Barceló, la persona que durant més anys ha presidit la institució.  L’excel·lent iniciativa va ser de l’associació Menorca a Debat, “formada per un grup de joves menorquins inquiets, actius i crítics, caracteritzats per les diferents ideologies dels formants, però amb l’objectiu comú d’estar fortament interessats i amb la voluntat de voler formar part del desenvolupament present i futur de l’illa de Menorca”.  A tots els que la vau fer possible, moltes gràcies.

Durant l’hora llarga que va durar el debat, moderat per Andreu Servera, es va fer un repàs del que ha estat la història de la màxima institució de l’illa: del seu naixement i la lluita -eterna i inevitable- per fer sentir la nostra veu davant Mallorca, als principals projectes que han permès construir la Menorca que tenim avui (Pla Territorial Insular, polítiques de benestar social, assumpció de competències…).

De tot el que es va dir, em qued amb dues idees. La primera, exposada i defensada per Tutzó, fa referència al consens, entre les forces polítiques menorquines, amb què va néixer el Consell Insular de Menorca. Un consens que, quan l’hem sabut recuperar, ha donat els millors fruits: la creació de l’Institut Menorquí d’Estudis; la Menorca Reserva de Biosfera; la Menorca Talaiòtica; el Moviment Menorca Edu21, Pacte per l’educació… Personalment, lament que l’haguem perdut en un tema tan important com la llengua pròpia de les Illes, la catalana, segons el nostre Estatut. Consens que va permetre aprovar, per unanimitat, la Llei de Normalització Lingüística (1986), essent president del Govern Balear el “popular” Gabriel Cañellas. Res a veure amb l’actuació del PP d’aquests darrers anys.

La segona idea que voldria destacar la va plantejar Joana Barceló en resposta a una pregunta del públic: com poden mobilitzar la seva gent, els partits polítics?, un tema, sens dubte, prou complex i d’actualitat. Personalment, pens que estant sempre a la seva disposició, no només quan s’ensumen properes eleccions, i donant resposta a queixes, dubtes i  crítiques que ens plantegen, a través del mitjà que sigui. I aquestes respostes només es poden donar amb paraules. Com deia l’admirat Jesús Tuson, “una imatge NO val més que mil paraules”. Ni mil fotografies substitueixen una conversa, afegiria jo.

Anem, però, a la resposta de Barceló, remetent a una conversa que havíem mantingut les dues feia pocs dies: de vegades, va dir, els moments en què un polític és més atacat són els que, a la llarga, l’acaben reforçant. Perquè s’ataca qui és fort en la presa de decisions i perquè els atacs provoquen un sentiment de solidaritat entre els seus -sempre crítics i, de vegades, molt crítics- però prou vius per veure què s’amaga darrere un bombardeig polític i mediàtic que, més enllà de la crítica política “normal”, manipula la informació, arriba a qüestions personals i, fins i tot, a l’insult. Ella sap perfectament de què parla: va guanyar les eleccions al Consell del 1999, del 2003 i del 2007, aquestes darreres, després de la vergonyosa campanya en contra seva pel tema del dic del port de Ciutadella.

Oscar Wilde va dir: “Només hi ha una cosa en el món pitjor que que parlin de tu, i és que no parlin de tu”. I el gran i irònic Dalí va afegir: “que parlin de tu, encara que sigui bé”.  Sigui com sigui, sembla evident que quan se cerca d’atacar una persona s’ha de ser molt, molt intel·ligent perquè la cosa no fugi de les mans. Us puc ben assegurar que, quan la gent comença a veure el llautó als “atacants”, les solidaritats arriben, no només dels “teus”, sinó dels cantons més imprevisibles. Una manera, potser, d’afavorir el consens.

Següent »