Avui dematí, m’he despertat amb la notícia que, a Cali, Colòmbia, una bomba col·locada en una comissaria ha fet dos morts i una trentena de ferits, alguns dels quals eren fillets. I, de cop, encara mig endormiscada, he pensat en Ella. Va entrar a la classe d’acollida per a alumnes nouvinguts molt resolta. Només tenia catorze anys, però no vaig poder evitar pensar que n’aparentava uns quants més. I no era una qüestió física sinó de posat, de manera de moure’s. Tenia una rialla encomanadissa i la mirada d’una vivesa captivadora. Ràpidament, es va fer amb la resta de companys guineans, marroquins o gambians. Ella era, certament, una filleta ben decidida.
Com cada vegada que arribava un alumne nou a l’aula, vam anar a l’ordinador i, a través d’internet, ens vam disposar a conèixer el lloc de procedència de la nova companya. El Google Earth ens va traslladar a Cali en qüestió de minuts. Després, vam anar a cercar imatges per poder penjar al suro de la classe, al costat de les de les ciutats dels altres alumnes. De cop, va posar el dit damunt la pantalla de l’ordinador, damunt la imatge d’un home que la policia duia engrillonat, i, amb una barreja de sorpresa i naturalitat, va deixar anar: mira, aquest és l’home que va matar el meu germà fa mig any. Els companys i jo mateixa vam somriure de forma nerviosa. Allò que Ella acabava de dir no podia ser cert. Havia de ser una broma. Però no, era tal i com havia passat. Tal i com després ens va acabar d’explicar, sense ni una gota de dramatisme.
Ella era, certament, una filleta ben decidida. Ella era una filleta a qui la vida havia endurit a força de cops. Conviure amb la violència, amb la violència continuada, ha de ser una experiència impossible de digerir. Quan, per rompre el clima tens que s’havia creat dins l’aula, li vaig demanar què era el que més li agradava de Ciutadella, va somriure i amb una mirada indescriptible em va dir: la tranquil·litat. Va sonar el timbre i vaig entrar a la sala de professor. No sé què van aprendre de llengua catalana els meus alumnes nouvinguts aquell dia. Jo, una lliçó que, encara avui, em costa, també, de digerir.
- El pensament ordenat/Opinió
- 6 comentaris
A força d’aquests cops és quan hom madura psicològicament. Un professor de la facultat va dir “el caràcter és el que li dóna identitat a l’obra, i “sense caràcter, possiblement, l’obra no existeix”. Va esmentar la Mercè Rodoreda que, en totes les seves obres, els seus personatges són persones que han patit en la seva vida, igual que ella, que, també, patí. Hagué d’enfrontar-se a situacions i, a força de cops, havia madurat i havia sabut plasmar-ho a les seves novel·les.
Precisament, sobre això, no havent acabat encara els exàmens, no em vaig poder resistir a fer una visita a l’exposició “L’altra Rodoreda”. Efectivament, em va impressionar com una escriptora tan important pogués també pintar, i no pintar qualsevol cosa, si no que, també, pintar els seus personatges, els personatges que pateixen durant la seva vida. Collages i aquarel·les, sobretot. Dones, de colors molt diferents. La sala estava escrita plena de frases que ella havia deixat per escrit. Precisament, la de l’entrada, com tu vas dir Maite, destaca per damunt de totes. No vaig poder fer de menys d’apuntar-me-la: “Tot i haver vençut, vull ésser jo mateixa, abella furiosa de sa mel”.
M’hauria agradat, Guillem, poder veure l’exposició de Rodoreda. Em vaig haver de conformar, però, amb el catàleg de l’exposició del 1991, a partir del qual vaig fer l’entrada que tu comentes.
Rodoreda va dir, en una entrevista a la tele, en referència al tema del sofriment, que era bo per als artistes viure situacions dures perquè “el dolor humanitza”. Segurament, qui ha patit, té més facilitat per entendre el dolor dels altres. És allò que en diuen l’empatia. És possible. El que és segur és que ella, com tants altres exiliats d’aquest país que es van quedar sense llengua i sense pàtria, va patir molt.
No és fàcil viure amb la violència al portal de casa. Als noticiaris veim el que passa cada dia a Euzkadi o a Gaza i també veiem fillets destrossats per la violència, però la diferència és que qui ens ho narra és un adult. Qui ens conta les barbàries és un senyor encorbatat o una senyora ben pentinada. En el cas que ens refereixes, però, Maite, qui narra la història és qui l’ha viscuda en primera persona i només amb 14 anys. Això és el que ens gela la sang. Dels telenotícies ja n’estem curats, ja no ens afecta una mort més o menys. Segurament el dia que la filleta us va explicar la mort del seu germà a la televisió us van contar 100 morts més (guerra, accident de trànsit, violència de gènere…) però el que treu la son no són els telediaris, sinó la mirada d’una filleta assenyalant una fotografia. Aquesta és la grandessa i alhora la mesquinessa de l’ésser humà.
El que ens agradaria a molts és no haver d’escoltar aquest tipus d’històries. És molt trist que dia rere dia es vagin repetint els mateixos successos. Però els qui surten perjudicats sempre són les persones innocents, tots aquells qui fugen de les seves cases sense saber si podran tornar-hi mai més. Igualment la violència de gènere. Fa pocs dies precisament, vaig haver d’assistir a una jove que havia estat colpejada per la seva ex-parella, no vaig poder quedar-me de mans plegades sentint l’espectacle que s’anava formant. He de dir que vaig passar por, que les cames amb tremolaven. Sabia que aquesta persona era violenta i perillosa, però que havia de fer, esperar que la cosa anés a més? Els minuts que va tardar en venir la policia es van fer molt llargs i no podia esperar a que passés una desgracia. Tal vegada vaig ser un poc impulsiva, però havia de fer alguna cosa.
No es poden solucionar les coses de manera pacífica? Ningú té dret a posar en perill la vida d’altres persones, això no ho hem de permetre mai.
Na Maria ha posat un exemple ben real i proper al que en Silve explicava de forma tan encertada en el seu comentari. La realitat és que, d’una manera o altra, la violència és ben present en el nostre entorn. I lluitar contra ella és ben difícil i dolorós. L’exemple de na Maria ens ho demostra.
Hola a tots!
Des de Cali mateix vos vull fer crónica de dos esdeveniments d’aquesta setmana:l’alliberament de 4 segrestats per les FARC i l’explosió d’un cotxe bomba al centre de la ciutat.
El que més em va impressionar de la primera notícia va ser que fins el mateix dia no es va conéixer la identitat dels alliberats, amb l’angoixa i esperansa d’un munt de famílies que esperavem que el seu “número” sortís premiat.Finalment els alliberats van ser 4 policies que feia poc temps que els tenien retinguts.La gent ho ha criticat ja que hi ha gent que fa 7-10-12 anys que esta segrestada…
Quan a l’explosió…Han mort 4 persones i hi ha diversos danys materials i l’opinió del carrer és que al manco ho van fer de vespres i a una depenencia policial destinada a arxiu…
Retornen 4 vides per portar-se’n altres 4? Difícil d’entendre.
I malgrat tot asó, tothom amb qui parlo em contesta amb l’esperansa de que amb millores socials i d’educació es pot arribar molt prest a la pau.
Perdonau la manca de c trencada en aquest teclat i qualque accent. Una abrasada a tots