Diumenge dematí tranquil. Més tranquil que qualsevol altre. Cinquagesma: les filles, a fora. Maig: el petit té una comunió, com cada diumenge d’aquest mes. Des d’on escric, ni tan sols sent passar cap cotxe pel Camí Sant Nicolau. El cel és gris. Grisot, com diria l’imitador de l’home del temps. Tenc ganes d’escriure. A la fi, ja tenc uns personatges que comencen a ser com “de la família”. Uns personatges que m’acompanyen, encara tímidament, per allà on vaig. Pot semblar una bestiesa, però aquest fet és, justament, el que diferencia tenir quatre idees embrionàries, deslligades i amb poc futur, dins el cap, a tenir un projecte novel·lístic carregat de vida.

Embrions i vida. Abusos a criatures. Aquest diumenge gris i tranquil que convida a l’escriptura no em pot fer oblidar, tanmateix, la indignació que encara sent en recordar les paraules del cardenal Cañizares: és més greu l’avortament que la pederàstia. Perquè no em puc imaginar res pitjor que els abusos sexuals a una criatura. Res. Violència, oi, por, brutor i llàgrimes que l’acompanyaran tota la vida. Que li condicionaran, d’una manera o altra, la seva vida adulta. I, d’això, l’església en sap molt.

Ara bé, només m’hi faltava llegir que el senyor Mayor Oreja, del PP, candidat a representar-nos a Europa, ha beneït les paraules indecents del cardenal. Aquí, he de confessar que vaig blasfemar en tots els sentits que admet el diccionari. És cert que després va sortir el seu partit a matisar. Però aquí el tenim, a ell, tan passerell, com si res no hagués dit. Com el cardenal. Vomitius els dos. I, arribats a aquest punt, no puc deixar de pensar en com deuen haver encaixat aquestes paraules les víctimes d’abusos, no només per part de capellans, i les seves famílies. No m’ho vull ni imaginar.

En fi. Tornaré als meus personatges. A la meva omnisciència narrativa que em permet fer i desfer a plaer. Que no m’agrada un personatge? Fora. Que m’acaba enamorant? Idò, moltes més pàgines. Faré de deessa que mou els fils de la seva creació. Una creació que serà millor o pitjor però que, segur, no tindrà personatges que puguin ofendre la dignitat de ningú. Com a mínim sense que, de cop, jo els fulmini amb la tecla supr.

• El pensament ordenat/Opinió
• 20 comentaris

Roma. Hi vaig anar fa un munt d’anys. Viatge de final de curs de COU. Ens acompanyava la professora d’història, Isabel Carmona, i el seu marit. Dues persones excepcionals. Vam riure molt. Moltíssim. Birres a la Plaça Navona. Coliseu. Tendes de roba. Visita al Vaticà sense veure, però, el Papa (tot just acabava de morir Joan Pau I). Monuments i pizzes. Desset anys.

Roma.  Avui la ciutat és plena de seguidors blaugranes. Fins i tot, hi ha qualque mosca del Barça, com la que m’han enviat (gràcies, Maria!). No sé què passarà d’aquí a unes hores. La Copa d’Europa en joc. Sopar a casa. Faig pizzes. I birres a la nevera. Na Carmona es va passar tot el viatge cercant una camiseta d’en Paolo Rossi per al seu fill. No sé si la va arribar a trobar. Roma i futbol.

Roma. El Barça pot guanyar o pot perdre. Ningú ens pot treure, però, la il·lusió dels moments previs. L’emoció dels 90 minuts. Vull que guanyem. Que les camisetes del Barça omplin la ciutat de celebracions i festa. La festa del futbol a la ciutat que, un dia vull tornar a recórrer. Avui, Roma és només un camp de futbol tenyit de blau i de grana. Tota la il·lusió. Tota la emoció.

• El pensament ordenat/Opinió
• 21 comentaris

No és la primera vegada que escric en aquest bloc que consider que vivim en un país de democràcia més tost justeta: no podem escollir el cap de l’estat, no tenim dret a decidir què volem ser com a poble, no podem criticar la monarquia (ni tan sols podem saber en què gasta exactament els prop de 9 milions d’euros anuals que li donam), tenim una Constitució que deixa ben clar que hi ha una llengua que està per damunt de totes les altres (i, evidentment, aquesta, no és la meva), etc, etc. De tot, però, el que em sembla més greu és el camí que els dos grans partits estatals -aquells que en teoria són tan diferents però que, quan els toquen la “unidad”, fins i tot poden arribar a governar junts- fa temps que segueixen i que acaba sempre allà  mateix: la il·legalització de les idees.

Arran de les eleccions europees, hem assistit a un nou acte del drama. I no dic tragèdia -democràtica- perquè, al final, ha acabat bé. M’estic referint, esclar, als intents d’arraconar del panorama polític “Iniciativa Internacionalista”, el capdavanter de la qual és l’autor teatral Alfonso Sastre, representant destacat de la Generació de 1955 i Premi Nacional de Literatura, en la modalitat de literatura dramàtica, l’any 1993. Per curiositat, he anat a la pàgina web del partit i he pogut llegir el Manifest en el qual exposen les seves idees. Unes idees que parteixen de quatre eixos bàsics: justícia social; llibertats democràtiques plenes; no a la discriminació de gènere; drets polítics (com el de l’autodeterminació); i la defensa de l’Europa dels pobles per davant de l’Europa del capital. A més, fa uns dies, va presentar un recurs al Constitucional en què feia una condemna expressa de l’ús de la violència per a fins polítics.

Resulta evident, idò, que, com així ho ha hagut d’admetre  la justícia, no hi ha motius per il·legalitzar aquest partit. Al meu parer, no n’hi havia, tampoc, abans de presentar el recurs. S’han de jutjar els actes però no les idees. Com sí passa en el cas d’aquest altre “sastre”, en minúscules, que ha posat el “Camps”, en majúscules, contra les cordes, tot i que el seu partit, que semblava tan preocupat per fer complir la llei de forma estricta, s’ha dedicat a muntar-li una campanya de suport tan vergonyosa que, en un moment de debilitat, m’he descobert pensant si no hauríem d’anar a tocar la porta del Constitucional. Ha estat, però, només un momentet.

• El pensament ordenat/Opinió
• 21 comentaris