Maite Salord

Escriptora

Es millor convit… per a segons qui!

(Il·lustració Emma Torres Salord)

El rei va fer un convit. Feia dies que es seus assessors li deien que es poble començava a estar ben redó d’ell i sa seua família. Que si una filla semblava beneita; que si s’altra era una espavilada; que si un gendre feia “negocis” estrafolaris i ja tenia mig peu a sa presó; que si hi havia una dona faral·lana que anava i venia per sa Cort sense que la reina ho sabés… Amb tot aquest xafarderum enmig des carrer, l’homo no va tenir més remei que posar-s’hi. Hi acudí sa gent millor des poble i es cappares des seu regnat.

I es convit va esser així com a un gran rei pertocava que fos. Es convidats en van fer tantes alabances  -per cert, ben merescudes- que sa gent no parlava d’altra cosa, no pensava en res més: no era possible a ningú donar un convit com es que havia donat el rei. Així que s’objectiu de distreure es poble des desgavells familiars de sa Cort s’havia complert.

Jo en donaré un de millor, va pensar en Bancdoler, un des senyors més rics i poderosos des país.

I per a un dia determinat va convidar es cappares des regnat i sa gent millor des poble, que coneixia molt bé perquè tots li eren deutors.

Arribada s’hora, es convidats hi compareixeren amb provisió de bona gana, de molta talent.

Prest van afinar que a sa cuina no hi havia foc.

Ves què serà aquest convit –se deien baixet, baixet-.

Posen taula i en Bancdoler, a través des criat, prega as convidats que s’asseguin a sa taula, per s’ordre en què els havia convidat.

S’asseuen esperant sa menjua, i aquí surt en Bancdoler amb un paquet de papers i, voltant sa taula, va anar posant dins es plat de cada convidat un paper romput en dos trossos. Era es deute de cada un des convidats de què els alliberava en Bancdoler.

Tota aquella patoleia de gent: polítics, grans senyors, bisbes i capellans, es van posar molt contents. Se n’anaven amb sa panxa buida però amb ses butxaques ben plenes! Des d’aquest moment quedà oblidat es convit del rei: de son nom ningú no se’n recorda.

En Bancdoler va veure partir es convidats de damunt es portal de ca seua. Ell també estava ben content: havia fet una bona inversió de futur. Aquella filera de gent, un dia, li haurien de tornar es favor i llavonces ell recuperaria aquells doblers amb escreix.

Va entrar a sa casa, es fa asseure a sa gronxadora i va encendre un xigarret. Amb es ulls tancats, va somriure: encara podria recuperar aquella doblerada dues vegades! A partir d’ara, sa gent senzilla que li anàs a manllevar doblers s’hauria de comprometre a donar-li sa casa així que no pogués pagar una mesada. Fuma que fumaràs, ja es veia amo i senyor de mig poble.

(ADAPTACIÓ DE LA RONDALLA “ES PRIMER CONVIT”, RECOLLIDA PER FRANCESC D’ALBRANCA)

Adreça per fer retroenllaços | RSS dels comentaris

Escriu un comentari