Maite Salord

Escriptora

Memòria

“D. Manuel Marín Blázquez, Capitán de Infanteria, Secretario de Juzgado Militar Especial de la Capitania general de Baleares, y de la Causa Sumarísima nº 13, de 1945, de la que es instructor el Juez Militar Especial de la indicada Capitania, Coronel de Infantería d. Mateo Torres Bestard.

CERTIFICO : Que al folio 120 vuelto, existe la diligencia de procesamiento que copiada a la letra dice = En Palma de Mallorca a 28 de febrero de 1945, = RESULTANDO , que Juan R. E., según declaraciones que constant en esta Causa, y la del propio marginada, ingresó en la organización clandestina del Partido Comunista, formando parte de la célula del mismo, con la intención de conseguir la implantación del Comunismo en España a cuyo fin cotizava i recaudava fondos ; y coincidiendo todo ello con las normas, directrices y consignas del periodico clandestino “Unidad”, cuyo copia testimoniada consta en este procedimiento. = CONSIDERANDO, que los expresados hechos están comprendidos en el apartado segundo del artículo 1º de la Ley de Dos de marzo de 1943, que lo califica de Rebelión Militar, concurriendo las circunstancias de propaganda, acción efectiva y enlace, con perfecto conocimiento de la finalidad perseguida, y en población superior a 12.000 habitantes, de cuyos hechos es presunto responsable, Juan R. E., el Señor Juez acordó su procesamiento con arreglo al artículo 421 del Código de Justicia Militar. = Notifíquese la presente diligencia la interesado, instruyéndosele de su derecho a nombrar instructor , nombramiento que ha de recaer en Oficial de esta guarnición, y del que tiene a recurrir de esta resolución, dentro del plazo de tres dias a partir de la fecha en el que se le notifiques. A tenor del Artículo 653 del Código de Justicia Militar, continuará la prisión comunicada del procesado. Dése conocimiento de dicho procesamiento a la Autoridad Judicial y al Ministerio Fiscal. = Y para que conste se extiende la presente diligencia, que firma conmigo el Señor Juez de lo que certifico. =
Y para que conste y a petición del interesado, se extiende la presente con el visto bueno del Señor Juez, en Palma de Mallorca a 28 de Febrero de 1945. Mateo Torres. Manuel Marín. = Rubricados.”

**************

El ferrer d’es Molinar i jo en un calabós de comissaria separats i només podíem sentir els crits de dolor de l’altre que ressonaven entre aquelles parets humides com a udols d’animals ferits… estava convençut que ja coneixia tot el sofriment possible i m’equivocava m’equivocava… dins aquella comissaria de Ciutat vaig entrar a l’infern…. en ple hivern em despullaven i fermat de mans i peus m’apallissaven sense contemplacions…. un dia i un altre i un altre… només em donaven el pa i l’aigua justa perquè no perdés la consciència i pogués sentir el dolor… després de Campos el meu cos no ho podia resistir…. perdia el coneixement a força de cops brutals i amb el cos baldat i el rostre cobert de sang em llançaven al calabós nu durant dies… aquell fred aquella humitat fins que les ferides ja no sagnaven i em podia posar en peu i podien tornar a començar a apallissar-me per tornar-me a llançar com un ca damunt del trespol gelat…. però jo no deia res i no diria res i van tenir por que em morís a les seves mans i em van dur un home prim, amb un abric vell…. un lladre em va dir que era i jo estirat a terra destrossat intentava obrir els ulls i mirar-me’l i no podia entendre per què em posaven al costat aquell home que no parava de parlar i fer-me preguntes que jo no podia contestar… les paraules de l’home eren només un murmuri indesxifrable dins el meu cap enterbolit … al meu company al ferrer des Molinar el seu lladre sí que el va saber fer parlar… els noms dels responsables del partit a la clandestinitat…. al cap d’uns dies tots detinguts…

11 comentaris a “Memòria”

  1. Menorquit Escrit el 19 nov. 2008 a les 17:36

    Carai!! Maite. Ens deixes a la mel a la boca, amb allò de llegir amb plaer la teva prosa, la teva literatura, i quan tens la impressió d’anar a girar la pàgina del llibre, resulta que estàs davant l’ordinador i és, només, un fragment d’una història que pinta interessant.
    És també el fragament d’una nova novel·la teva, una que tens a mitges, una inacabada, com ‘Distància’. O pot ser és la mateixa?
    Ara, en plena lluita per espolsar la memòria i en concret els fets històrics d’uns temps passats horribles, en fas l’entrega d’un fragment (no sé de què: nvel·la, article, reflexió) que certament, ens fa momòria.
    En Joan López n’ha escrit també un d’article amb referències al XIX i de causes similars a les viscudes a la Guerra Civil, o de post guerra, com és el teu cas. Però surten els inquiets de torn, que furguen en els blocs per esquitxar les veritats publicades i desdir els fets amb arguments que els qualifica de per si, i, alhora, per dinamitar les opinions dels qui no creuen en altres espais, altres polítiques i altres menares de pensar. Quina xacra!
    Es ben curiós el fragment de la resolució juridico-militar: “Notifíquese la presente diligencia la interesado, instruyéndosele de su derecho a nombrar instructor , nombramiento que ha de recaer en Oficial de esta guarnición…” El detingut pot nomenar instructor, però “que ha de reacaer en Oficial de esta guarnición…”. No només la vexació per les idees, sinó que el teu lletrat defensor és dels seus.
    Una proposta Maite: perquè no penges la novel·la, si ho és, per capítols aquí al bloc. Ben segur que tindríem una lectura entretinguda cada nit.

  2. àlex Escrit el 19 nov. 2008 a les 19:00

    Maite,
    desduesc que es tracta d’un fragment del projecte de novel.la que ja has esmentat en qualcuna altra entrada del bloc.
    Ben igual que en Menorquit, mel a la boca i ganes de llegir més.

  3. Maite Salord Escrit el 19 nov. 2008 a les 20:13

    Gràcies per les vostres paraules, Àlex i Menorquit. D’aquesta novel·la, amb títols diferents, en dec tenir unes deu versions! Com ja vaig dir a “Distància” -efectivament, es tracta d’un fragment de la mateixa obra-, és el meu primer projecte novel·lístic i, paradoxalment, l’únic que encara no don per acabat (si exceptuam la novel·la que estic escrivint ara). Tal vegada em puc plantejar convertir-la en una novel·la per capítols (és l’únic que hi faltaria!). Hi ha fragments que salvaria però, en conjunt, no em satisfà. Un dia, no sé quan, m’hi tornaré a posar. No desespereu.
    D’altra banda, demà farà anys de la mort d’en Franco i no he volgut deixar passar l’ocasió per fer “memòria”. El document és ben real i ben pròxim. Per tant, és una forma més literària de parlar del tema, com bé apunta Menorquit. Per cert, en Joan R. E., va sortir de la comissaria de Palma destrossat i, al cap de tres anys, quan només en tenia 48, va morir arran de les seqüeles de les tortures que va patir i que havia patit, durant la guerra, al camp de concentració de Campos. Era el meu avi.

  4. Matilde de la Mole Escrit el 19 nov. 2008 a les 21:37

    “Tot flueix”. El llibre del teu Vasili Grossman. La mateixa follia injusta. El mateix món de desesperança encotillat en formes burocràtiques que disfressen l’abjecta i cruel repressió. Qualsevol novel·la de Victor Serge…”El cas Tulaev”…
    Ha d’ésser la teva novel·la. M’assembla que ho sents com un deute.

    …………………

    Menorquit. Salut. Sobre la cita, en part, tens raó. És de les sentències de Juan de Mairena però la va emprar, modificant-la el Papa Wojtyla, a un Congrés Mundial de la Joventut…No ho volia dir gaire…

  5. àlex Escrit el 19 nov. 2008 a les 21:49

    Ànims Maite que tot és posar-s’hi.
    Llegesc el què escrius i pens en l’experiment den Màrius Serra (“Monocle” i “De com s’escriu una novle.la”) de fa un parell d’anys. No ho sé, només és una idea i tenint en compte les implicacions personals i vitals d’aquest cas potser no és la millor,… però tal vegada,…

  6. Vela Escrit el 19 nov. 2008 a les 21:59

    Uf Maite, he quedat sense paraules.

    I és que hi ha temes que, per a mí, tenen una significació especial i la guerra civil i tot el que s’esdevingué després amb el franquisme és un d’aquests temes. M’agrada conèixer aquesta mena de fets, aquesta mena d’històries com la del teu avi, que, en definitiva, són les que construeixen la Història en majúscules: la història i la memòria que no hem de perdre mai, malgrat que hi hagi gent que faci mans i mànigues per desmemoriar-nos.

    Mafegeixo a al subgeriment que publiquis aquesta novel·la per capítols al bloc.

    Per cert, Menorquit, ja ho saps, estàs disculpat!

  7. Pere Escrit el 19 nov. 2008 a les 23:05

    Gràcies Maite per aquest fragment, i molt d’ànims perquè aquesta novel·la (ara projecte) vegi finalment la llum, pels milers de projectes que la guerra civil i la repressió franquista va truncar.

  8. Menorquit Escrit el 19 nov. 2008 a les 23:48

    He quedat corprès, Maite. No sé per què, però el fragment que has penjat l’he relacionat amb aquell de ‘Distància’ del mes de setembre. L’he tornat a llegir a aquell de ‘Distància’ i he trobat un paral·lelisme, un fil conductor. En aquell hi deies…”El sol del migdia que entra per la finestra del pati m’escalfa el rostre… el meu rostre dibuixat de mort… el meu rostre banyat de llàgrimes… el meu rostre que em tap amb les mans destres de barber d’antany perquè només vull la foscor…”. I m’ha semblat la mateixa versió, no sé per què. Podia intuir que fos un fet verídic, però mai haguera imaginat que fos el teu avi.
    Entenc perfectament per què et costa tant finalitzar aquesta novel·la. Perque no és una novel·la com qualsevol, sinó que aquesta és la TEVA novel·la. És l’homenatge al teu avi, a la teva família; és fer memòria, sí, memòria històrica d’una fets que romanen, familiarment entristits en el record i vora la llar, però que a la vegada n’és un exemple més per posar a l’abast de les generacions actuals, per fer públic en format literari i amb teva prosa excelsa.
    Puc entendre que et costi tant tancar-la, perquè aquesta és la novel·la de l’ànima, del cor, i no ha de ser gens fàcil tancar-la, perquè hi ha molt de sentiment i segurament llàgrimes entre les paraules vessades. No és, per tu, una novel·la qualsevol, repetesc, és la ‘teva’ novel·la.
    Ànims, Maite, amb aquest projecte literario-familiar; el deute que t’has promès com a néta, que a l’hora es conjumina amb la d’escriptora. Tens la virtut i l’eina de la prosa per escriure-ho i el nucli sentimental per contar-ho. Les expressions sorgides de l’anima, del cor, arriben més al receptor, al lector. i açò es nota, i tu tens capacitat sobrada per fer-ho. Ànims. Sé que l’acabaràs un dia. A vegades no hi ha millor satisfacció que l’acompliment d’una promesa feta, i estic segur que en veure la novel·la acabada i publicada, rebràs el sonriure recompensat del teu avantpassat. T’honra aquesta voluntat feta promesa perquè honres la memòria del teu avi i també, de pas, la memòria de moltes altres persones que van patir quelcom similar.
    Jo només et puc donar ànims per a que l’acabis. Per nosaltres serà un plaer llegir-la, per tu serà, crec, el premi més gran que hauràs rebut. ENDAVANT!!

  9. Maite Salord Escrit el 20 nov. 2008 a les 8:07

    Aquesta novel·la vol ser, sobretot, un reconeixement a la figura de ma mare, una filleta que només tenia onze anys quan va esclatar la guerra. Una guerra -tantes morts estimades- que la va acompanyar tota la vida. Jo tenia deu anys quan va morir en Franco i el que més record d’aquell dia és la seva por, una por que jo, llavors, no podia entendre.

  10. Wenç Escrit el 21 nov. 2008 a les 18:26

    Tots esteim eperant que aquest nou progecte literari surti a la llum al complert! La veritat es que no se que dir, m’ha agradat molt. Molts d’ànims per acabar-ho. Entre els llibres que m’he endut a Barcelona hi ha La mort de l’anima per a rellegir-lo.

  11. Maite Salord Escrit el 21 nov. 2008 a les 20:12

    Llorenç, veig, al teu bloc, que estàs ben ocupat amb les manifestacions contra el pla Bolonya. Ja m’explicaràs com es veu tot, des de Barcelona. El més preocupant del tema és la manca d’informació que tenim. I, per cert, tot un honor que vulguis tornar a llegir La mort de l’ànima!

Adreça per fer retroenllaços | RSS dels comentaris

Escriu un comentari