Maite Salord

Escriptora

Arxiu de abril 2016

L’antipodista de mons

hqdefault

L’antipodista és una dona esvelta, de llarga cabellera, que surt a la pista amb el cos recobert per una segona pell de color blanc que, des de la penombra de les graderies, desprèn espurnejos platejats que enlluernen. Caminant de puntetes, de forma graciosa, somriu al públic que l’escruta de dalt a baix. No es poden resseguir, amb exactitud, les seves faccions, però tota ella sembla una mena de deessa acabada d’emergir del fons obscur de la pista central. Donant la volta al cercle, somriu i aixeca un braç per saludar amb elegància aquells que resten expectants. Darrere d’ella, un ajudant vestit de color blau, col·loca una cadira estranya al mig de la pista i un gran cove blanc que ningú no sap quins objectes misteriosos conté.

El sostre de la pista central s’il·lumina de centenars de punts lluminosos i es converteix, de sobte, en un gran cel estrellat. Dels altaveus, surten les notes d’una balada que gira com el món i que omple la carpa i es fica entre les files de seients i entra, com si res, dins el públic. L’antipodista, amb subtilesa, recolza l’esquena sobre la trinka, que té la superfície inclinada per facilitar els moviments, mentre deixa caure la llarga cabellera que, gairebé, arriba a terra. Aixeca les cames i, llavors, pot observar-se la seva delicada figura, com una escultura impossible enmig de la pista central. L’ajudant li llança una bolla del món, blanca i rodona, amb els continents dibuixats de color blau mar, i ella comença a jugar-hi. S’inicia el moviment.

El públic resta hipnotitzat per la visió de l’esfera que resplendeixen en la penombra de l’envelat. L’antipodista es passa la bolla d’un peu a l’altre amb rapidesa. Amb facilitat. I apareix una altra bolla del món i una altra i una altra, fins arribar a cinc. Al principi, el públic podia resseguir el moviments dels peus, àgils, ràpids. Uns peus llargs i prims, com de cotó fluix però amb tota la força i l’habilitat per suportar el pes dels objectes que feien anar i venir a l’aire. De tots aquells mons que el jove ajudant, vestit de blau, havia llançat a l’antipodista perquè ella els mantingués sempre en moviment. Un moviment harmònic, circular, al ritme d’una música que recordava que no podien aturar-se ni un sol instant, en aquell espai infinit, sense fi, que els envoltava.

La figura de l’antipodista de pell blanca i lluminosa, amb la cabellera, com una densa cortina, a tocar de terra, amb les cames enlaire, entomant amb elegància, com si res, aquelles cinc bolles del món, omplia la pista de bellesa i harmonia. De cada vegada movia els peus més i més ràpid, fins que desaparegueren als ulls de la gent. Semblava que l’artista no tenia peus i que les cinc bolles del món es movien soles per l’espai, impulsades per una força invisible que ningú no controlava. Giraven, formant un arc perfecte i, per un instant, semblà que podrien moure’s, lliurement, per sota l’envelat, damunt el cap del públic, i acabar recollides, de bell nou, com si res, en els peus màgics, com d’imant, d’aquella dona que es mirava el món de cap per avall.

La precisió dels moviments de l’antipodista donava una falsa sensació de facilitat. La seva concentració en cada detall, però, era màxima. El que estava fent era un exercici de dificultat extrema i no podia oblidar-ho. Si ho feia, perdria la concentració i el ritme i la seva creació es desfaria com un terrós de sucre dins l’aigua. La simfonia de bolles donaria pas al caos i ella havia de fer el possible per evitar-ho. La música li recordava que s’havia d’aïllar en el silenci del món i que havia de continuar amb el seu moviment. Amb alegria o amb dolor. Fins que la música es va anar acabant i ella llançà els mons, un a un, al seu ajudant qui, amb agilitat, els va desar dins el cove blanc.

L’antipodista va tornar a la realitat. Es va posar dreta, davant del públic que l’aplaudia, i va saber, una altra vegada, que li agradava més mirar el cel que la terra. Veure aquell sostre estrellat al qual, segurament, mai no hi arribaria però que era el seu somni. Va notar la fredor de la moqueta a la planta dels peus. Dels seus peus delicats de cotó fluix que ja enyoraven el tacte vellutat de les bolles del món blanques, amb els continents destacats de clor blau mar. Hauria estat fàcil intentar agafar-les amb les mans. Abraçar-se a elles i sentir la seguretat del que tot ho abasta. Tanmateix, ella només es delia per veure els seus peus àgils dibuixats a l’espai. Intentant tocar, amb la punta dels dits, l’infinit.

El sentit de les paraules

400_F_32942890_ro4gMKmk8JbAhgT1lCRgFzIEhmNOueBb

L’estiu passat es va tancar de manera dolorosa. La mort del germà. Es rompia el fil amb què els pares van unir els fills amb tant d’amor i constància. Tanmateix, ja ho vaig escriure llavors: la vida flueix i, per sort, t’agafa de la mà i no et permet que la ignoris. Som més forts del que ens pensam. Dreceres per no perdre’ns mai. Lliçons que ens fan un poc més savis, un poc més humans. Les paraules i els gestos tornen suaus perquè res no és prou important per alterar-los. Tot es mira des de la perspectiva de l’abisme i tot, de cop, es fa petit, més insignificant en la seva grandesa.

Avui, set mesos després, puc reiterar que em mir la vida de manera diferent. He après la lliçó. Potser per l’edat, aquests cinquanta; potser perquè va ser una mort sobtada. No ho sé. Només sé que tenc més clar que mai que la vida s’ha d’enfrontar amb la força guanyada d’allò que és realment important.

Però llegesc que els meus adversaris polítics em presenten com una exaltada que em deix endur per la passió. Parlen de l’estat d’exaltació que exhibesc als plens del Consell. I, en llegir-ho, no puc fer res més que somriure. Un somriure serè, tranquil, perquè les coses insubstancials m’afecten poc. I em ve al cap que exaltar també vol dir elevar en dignitat i poder una persona. I que la  passió és creure fermament en el que es fa.

del-Menorca-Territorial-que-PTI_1144695623_5700001_1000x692

(Fotografia del diari ARA)

 

Sens dubte, un dels plats forts del Ple del Consell Insular de Menorca del mes de març va ser l’aprovació del fi de la vigència de la Norma Territorial Transitòria, un nou instrument creat pel PP (a través d’una llei aprovada pel Parlament Balear ex professo per a Menorca), que el que fa és desfigurar el Pla Territorial Insular (PTI) del 2003:  fa desaparèixer la coherència d’un model territorial, la seguretat jurídica, i obra vies per a projectes urbanitzadors, especialment per a la urbanització del sòl rústic.

Cal recordar que, quan el 2003 es va aprovar el PTI, el que va propiciar és l’establiment d’un model territorial coherent per a Menorca, fonamentat en el creixement sostenible. Aquest PTI havia de ser objecte de revisió al cap de 10 anys (naturalment, s’havia d’anar adaptant el Pla als canvis econòmics i socials, i s’havien d’ajustar aquells aspectes del Pla que l’experiència ens demostràs que era necessari afinar) però l’anterior govern del PP, en lloc de revisar el PTI i proposar, si és que ho consideraven necessari, un nou model territorial per Menorca, el que fa durant la passada legislatura és crear la NTT.

Lògicament, la nostra voluntat no podia ser altra que estudiar les alternatives legals per evitar les conseqüències negatives que l’aplicació de la NTT podia produir. No podem oblidar que deixa l’ordenació del sòl en mans de la normativa balear, a través de la Llei Turística i Agrària, i no en mans del PTI. Per exemple, els grans equipaments en rústic depenien de la normativa balear, com també les modalitats d’allotjaments turístics, en zones urbanes i turístiques.

Així les coses, vam creure convenient esperar a l’aprovació del Decret-llei de mesures urgents en matèria urbanística del Govern Balear per estudiar els seus efectes sobre la NTT i, si bé és cert que ha frenat aspectes clau, hi continua havent una contradicció entre el model territorial de la NTT i el del PTI.

D’altra banda, la NTT presenta, en certs, casos, una clara inseguretat jurídica: el PTI permetia un creixement de 600 places hoteleres anuals que la NTT impedeix; o, un altre exemple, la implantació d’energies renovables només és possible, a Menorca, segons la NTT, si els projectes els impulsa l’administració.

És per tot açò que hem proposat una derogació total de la NTT tot i que, durant el període d’informació pública i audiència als ajuntaments i al Govern, podríem decidir mantenir-ne certs articles que s’avenen amb els criteris de revisió del PTI, per exemple, incloure dins el sistema general viari públic el Camí d’en Kane i el Camí Reial del Nord. Cal tenir en compte, d’altra banda, que la NTT estarà vigent fins que no es faci l’aprovació definitiva de la derogació (3/4 mesos aproximadament) i que els projectes que han iniciat la seva tramitació durant la vigència de la NTT tindran continuïtat.

 En qualsevol cas, és cert que la solució definitiva vindrà amb la revisió del PTI (que és el que legalment pertoca fer, d’altra banda), però tenint en compte que aquesta revisió requereix d’una tramitació llarga i complexa, que pot durar anys.