Maite Salord

Escriptora

Tracte

Avui dematí, a la taula rodona de les “II Jornades de Projecte Educatiu de Ciutadella”, una de les dones que hi participava, immigrada argentina, ha deixat anar, en un to molt suau però, a la vegada, molt contundent, que les persones que, d’una manera o altra, atenen serveis d’atenció als nouvinguts haurien de tractar-los d’una forma correcta. Ha parlat d’empatia i, potser no amb aquesta paraula, de respecte. He somrigut perquè fa dies que, en un altre context, don voltes a aquesta idea.

Encara no fa dues setmanes que som regidora de l’equip de govern i, en aquests nou dies de feina, m’he vist amb una vintena de persones, moltes d’elles representants de diferents entitats, que m’han volgut exposar  problemes, demandes, opinions… Com podeu imaginar, cada entrevista ha estat diferent de l’altra. Ara bé, després d’haver-ne mantingut unes quantes, vaig descobrir que totes tenien una cosa en comú: la gent amb qui parlava em demanava una única cosa. Doblers, haureu pensat. I, encara que moltes vegades no us negaré que sí, no era aquesta la seva demanda principal: em demanaven, per favor, una resposta. No un sí. Una miserable resposta, encara que només fos per dir que allò que m’havien demanat no podria ser.

Empatia. Saber-se posar al lloc de l’altre. Recordar que a tots ens agrada que ens escoltin i que ens valorin. Que ens respectin. No sembla tan complicat però, pel que veig, ho ha hagut de ser molt. S’aconsegueix més amb un somriure i una paraula amable que amb qualsevol gest prepotent. És així. També ho he pogut comprovar aquestes darreres setmanes. Tot es redueix a tractar els altres com voldries que et tractassin a tu. Tanmateix, reconec que no sempre és possible perquè, moltes vegades, el que es mou al nostre voltant ens supera i, de sobte, te sents al límit. Si, en aquest moment, obre la porta una visita, li saltaries directament a la jugular. En aquest casos -em va passar amb una telefonada inoportuna d’un bon company-,  sempre queda el recurs de demanar disculpes al cap d’unes hores si les teves paraules han estat desafortunades. Demanar disculpes, una altra de les coses que també he descobert que s’estila poc en segons quins ambients.

Per cert, després de dos dies de parlar d’igualtat, de la construcció d’una societat més justa, més madura, més equitativa i més pròspera, on tothom hi tengui el seu lloc, independentment del gènere, de l’edat, de l’origen, obr el diari i veig aquests dos titular: “La ciutat de Foggia (Itàlia) inaugurarà dilluns una línia d’autobusos només per a immigrants” i “L’Afganistan legalitza “la violació en el matrimoni”. He quedat sense paraules.

9 comentaris a “Tracte”

  1. Maria Escrit el 04 abr. 2009 a les 18:46

    ESCOLTAR, RESPECTAR I TENIR EMPATIA.
    Tots hauriem de mirar d’aconseguir-les. Com bé dius, a TOTS ens agrada un gest agradable, una mirada, un somriure, una abraçada, una paraula… que ens faci sentir aprop dels altres.
    ESCOLTAR per aprendre, RESPECTAR per ser respectats i tenir EMPATIA per saber posar-nos al lloc dels altres, encara que sigui mínimament.

    En quant als titulars dels diaris pens el mateix que tu. No hi ha paraules.
    Veig que els sentiments no tenen importància per molta gent. És increíble que al segle XXI haguem de llegir coses així.

  2. Matilde de la Mole Escrit el 04 abr. 2009 a les 20:42

    “Dona, desperta; el so de la raó es fa escoltar en tot l’univers; reconeix els teus drets. El potent imperi de la naturalesa ha deixat d’estar envoltat de prejudicis, fanatisme, superstició i mentides. La torxa de la veritat ha dissipat totes els núvols de la ignorància i la usurpació. L’home esclau ha redoblat les seves forces i ha necessitat apel·lar a les teves per a trencar les seves cadenes. Però una vegada en llibertat, ha estat injust amb la seva companya. Oh, dones! Dones! Quan deixareu d’estar cegues? Quins avantatges heu obtingut de la Revolució? Un menyspreu més marcat, un desdeny més visible… Què us queda llavors?, la convicció de les injustícies de l’home”.
    (Olimpia de Gouges. 1791)
    .
    “Unim-nos, estimem-nos, la unió i l’amor revelen als pobles les vies del Senyor…”
    (Fragment de “Fratelli d’Itàlia, l’himne nacional italià).
    .
    Hi ha dies que esguardar el món esgota l’ànima i eixuga les paraules.

  3. Kintet Escrit el 05 abr. 2009 a les 16:51

    Deu ser curiós venir a s’Ajuntament i trobar algú disposat, com a mínim, a escoltar-te. Els qui ho venen fent des de fa estona no s’hi deuen trobar…
    I ara, xerrant d’actualitat…
    Què me’n deis de s’aliança de Zapatero i Obama en plena cursa armamentística? Açò sí que és penós, es primer president europeu que es posiciona clarament a favor de s’imperialisme americà… Si no m’enteneu, us recoman que vegeu/llegiu una entrevista bastant reveladora a Webster Tarpley, un periodista americà crític amb Obama, que surt a una web de periodistes independents (o de periodistes que fan feina per altres publicacions però que lo que pengen aquí no els hi publiquen perquè faria mal de ver): http://www.voltairenet.org/article159158.html
    He de dir que em va impactar sa precisió de ses seues hipòtesis, que es van complint amb es temps… S’entrevista és d’abans que sortís elegit president, i d’abans d’es conflicte Geòrgia-Rússia i abans d’es cop d’estat de Sudan.
    I em permetré una altra recomanació d’actualitat: es darrer monogràfic de La Vanguardia titulat “Afganistán: ¿el Iraq de Obama?”
    Perdonau, seguiu amb sa discussió, tenc una tendència innata a canviar de tema… Ho fes amb mala intenció seria un troll. Dit sigui de pas, més d’un n’hi ha, per aquesta plaça… I me sembla lícit censurar-los.
    Salut!

  4. eugenia Escrit el 07 abr. 2009 a les 0:02

    Si ens queden sense paraules, anem a cercar-les com fan tants de dones i nens que caminen quilòmetres per aconseguir aigua.

  5. Iris Escrit el 07 abr. 2009 a les 8:45

    És la primera vegada que particip en aquest blog, i ho faig per fer una reflexió entorn una iniciativa que l’altra dia vaig escoltar per la radio.
    A Palma ha sorgit una empresa que es dedica a contractar a persones a l’atur per atendre al carrer a aquelles persones que necessiten una ajuda en un moment concret. Els col•loquen en llocs estratègics i esperen a que qualcú els hi sol•liciti la seva ajuda (com a ara ajudar a una velleta a atravessar el carrer o donar una informació concreta a un turista perdut). No trobau que és molt trist que haguem arribat al punt que hagin de sorgir aquest tipus d’iniciatives?. Vivim en una societat individualista, on cadescú va a la seva i ningú mira d’ajudar a ningú. Que ha estat d’aquell temps en que la gent es creuava pel carrer i es donava el bon dia sense coneixer-se?. Xerram de la construcció d’una societat més justa, més equitativa, més madura i pròspera, però davant d’aquestes demandes ens trobem amb una societat cada vegada més deshumanitzada, una societat que en el dia a dia dona molt poca importancia a la senzillesa, a la humanitat, a les petites coses del dia a dia que contribuirien molt a forjar a aquesta societat a la que aspiram. Crec que l’esforç està en noltros mateixos, i que tots contribuiriem a fer una societat més justa si donessim més importància a aquestes petites accions quotidianes. Xerram i donam les nostres opinions en un blog, però som incapassos d’actuar amb humanitat quan sortim al carrer, de fer petites accions sense esperar rebre res a canvi.

  6. Iris Escrit el 07 abr. 2009 a les 12:51

    Per altra banda, pens que les actuacions de l’administració envers als ciutadans s’han normativitzat i burocratitzat massa en el últims anys, i açò no ha contribuït massa, que diguem, a apropar-los. Tot el contrari. Els polítics actúen seguint unes directrius prèviament marcades, uns procediments administratius preconcebuts, unes directrius “politicament correctes” que, a la llarga i en molts casos, es redueixen a simples converses i bones paraules que no es materialitzen en res, i que queden reduïdes a açò, converses i bones paraules.
    Tornant al que deia a l’altra comentari, la senzillesa, el posar-se en la pell dels altres i valorar el que necessiten els demés, la relació humana entre les persones i el fet d’actuar davant les necessitats dels altres s’està perdent i, en el cas de l’administració, la relació amb el ciutadà queda supeditada al que estableixen les normes i les directrius que previament han estat marcades. Massa burocracia, massa papers pel mig.
    Me sembla que açò és un fet però, malgrat tot Maite, crec que la teva actitud de diàleg i d’empatia amb la gent que te ve a veure a l’Ajuntament és molt lloable i, tal vegada, és un primer pas per a que les persones que pensam com jo canviïn la seva manera de veure l’administració.

  7. Maria Escrit el 07 abr. 2009 a les 21:53

    Estic totalment d’acord amb Iris. Amb això molts, i entre ells l’administració, tenen un llarg camí a fer. Crec que si hi posen ganes i deixen apart la prepotència que normalment regna a n’aquests llocs, les coses sortirien millor. Però hi hem de col·laborar TOTS.

    Avui, com a dia mundial de la salut, podríem fer un pensament en totes aquelles persones que necessiten de l’ajuda dels altres. Ningú pot amb tot, tot sol. Quan tenim algú que ens acompanya, que humilment es posa en el nostre lloc i ens dóna la mà perquè l’agafem fort i no ens rendim, les coses les miram des d’un altre punt de vista.

    L’HOSTE INSÒLIT

    Si ve l’instant que veus que defalleixo
    –sóc feble al capdavall, ho saps com jo–
    no em deixis desistir.

    Recorda’m els projectes no acomplerts,
    retreu-me les paraules
    amb què vaig comprometre’m
    per tu i per mi,
    fes-me, si cal, memòria del lloc
    i dels objectes que ens acompanyaven.

    Només tu pots parlar-me’n sense por
    i ens redreçarem junts altra vegada.

    (Miquel Martí i Pol)

    SALUT a tothom!

  8. lucrecia de borgia Escrit el 07 abr. 2009 a les 23:09

    Maite parlas de les queixes que una persona t’ha fet sobre el tracte rebut.
    Però és que sembla que ara el que es du és que cadascú vagi a la seva. Hi ha poques coses que activin la solidaritat de la societat. Les grans desgràcies, els terratremols, els tsunamis. Tot d’una donam doblers per aquestes causes, i la nostra consciència es tranquilitza, però desprès ni tan sols miram aquella persona que tenim al costat.
    Mentre tant la societat maneja paraules grandilocuents i que de tant abusar d’elles acaben sense contingut o bé amb un significat ben diferent.
    Els valors, on són?
    Tu acabes amb dues notícies esgarrifadores: aquí al costat,a Italia, els immigrants aniran en autobusos propis (nosaltres en quins ens haurem de pujar al dels immigrants o als altres?)
    La legalitat de la violació dins el matrimoni a Afganistan… a mi també em deixa sense paraules. Hauré de pensar.

  9. eugenia Escrit el 08 abr. 2009 a les 16:26

    ME QUEDA LA PALABRA
    M’en vaig enamorar d’aquest poema quan tenia 15 anys i el vaig canviar per el padre nuestro que estás en…
    Per a mi tenia més sentit, qué paraules tant fascinants! era igual si les pronunciava o les pensava.
    Les paraules… De vegades sentia que eren boniques, divertides, bermelles, negres, blanques, aromàtiques, tendres, rabioses, insistents, amenaçants, cautivadores, confuses, difuses, relaxants, persistents, buides, amoroses…
    Algunes necessitades d’un puntet damunt, o de dos, o d’un obert o d’un tancat, fins a tres puntets!
    Aquest comentari, TRACTE, ens ha deixat sense paraules, o no és prou interessant.
    L’amiga de Mafalda, na Susanita, deia: que sort que el món sigui tan lluny…
    I un avís pels cibernautes, hi ha paraules obsessives, possesses…
    que es quedin vagant per l’espai irreal del software…
    Maite, et dic el contrari que no sé qui, crec que saldràs guanyant, com a política, com a professora i personalment segur que t’enriquiràs.
    Salut!

Adreça per fer retroenllaços | RSS dels comentaris

Escriu un comentari