Just veu que obr el diari, després de dinar, silenciós i àgil, fa un bot i s’acomoda al sofà, al meu costat, com una ensaïmadeta, en paraules del meu fill. Mira, amb els ulls inquisidors, l’anar i venir de les pàgines. Si veu que en una m’hi entretenc més del compte, fa un intent de pujar-me a la panxa, com si volgués veure què és això que m’interessa tant. De 
vegades, em mira directament al rostre, amb una curiositat que em sorprèn. Sembla, ben bé, que és capaç, a través de les expressions de la meva cara, d’entendre que hi ha coses que em disgusten profundament, en aquells fulls.
Coses que em disgusten com que, en ple segle XXI, hi hagi qui no tengui cap vergonya de manifestar públicament que no pensa votar Barack Obama només perquè és negre i concloure, a més, tot feliç, que no és racista, però. Tan poc racista, segurament, com deuen ser els neonazis que pretenien matar el candidat a la presidència dels EEUU.
Coses que em disgusten com que, a Catalunya, el 2007, només un 16,8% de les sentències emeses pels jutges eren en català, una llengua, la meva, que, no ho oblidéssim, per favor, segons un grup d’intel·lectuals que es dediquen a signar manifestos, és a punt de fer desaparèixer el castellà a Catalunya. O que, a Ciutadella, construir un hortal il·legal, “costi” només 2000€ de multa. O que el diputat del Parlament Balear, Bartomeu Vicens, d’UM, es negui a abandonar el seu escó, tot i haver estat acusat d’estafa, blanqueig de doblers i delicte contra la Hisenda Pública.
I, mentre vaig girant fulls i fent capades, el meu moix em mira, silenciós. Un moix que, per als egipcis, simbolitzava la força i l’agilitat que la deessa Bastet posava al servei de l’home per ajudar-lo a triomfar sobre els enemics ocults. I tanc el diari i li pas la mà per la carona i pens que tant de bo totes les mirades fossin tan clares, tan transparents i tan directes com la felina.
la que acostuma a ser normal en obrir qualsevol llibre. Tot i que coneixia alguns contes seus, per a mi, Isidor Cònsul és, sobretot, l’editor de Proa. Tanmateix, a mesura que anava passant les pàgines d’aquest dietari, la precisió, la calidesa i la bellesa de la seva prosa em van captivar. Quan el vaig obrir per primera vegada, amb una novel·la per acabar damunt la tauleta de nit, només tenia la intenció de fullejar-lo, de llegir les primeres frases, potser el primer paràgraf, però ja no el vaig poder deixar. Durant uns quants vespres, vaig recórrer la geografia de l’autor, els seus paisatges més íntims i personals, amb el goig de la descoberta, en un viatge a través de l’espai i del temps, passat pel sedàs de la memòria.