Maite Salord

Escriptora

Arxiu de octubre 2008

Mirada felina

Just veu que obr el diari, després de dinar, silenciós i àgil, fa un bot i s’acomoda al sofà, al meu costat, com una ensaïmadeta, en paraules del meu fill. Mira, amb els ulls inquisidors, l’anar i venir de les pàgines. Si veu que en una m’hi entretenc més del compte, fa un intent de pujar-me a la panxa, com si volgués veure què és això que m’interessa tant. De dscn6788.JPG vegades, em mira directament al rostre, amb una curiositat que em sorprèn. Sembla, ben bé, que és capaç, a través de les expressions de la meva cara, d’entendre que hi ha coses que em disgusten profundament, en aquells fulls.

Coses que em disgusten com que, en ple segle XXI, hi hagi qui no tengui cap vergonya de manifestar públicament que no pensa votar Barack Obama només perquè és negre i concloure, a més, tot feliç, que no és racista, però. Tan poc racista, segurament, com deuen ser els neonazis que pretenien matar el candidat a la presidència dels EEUU.

Coses que em disgusten com que, a Catalunya, el 2007, només un 16,8% de les sentències emeses pels jutges eren en català, una llengua, la meva, que, no ho oblidéssim, per favor, segons un grup d’intel·lectuals que es dediquen a signar manifestos, és a punt de fer desaparèixer el castellà a Catalunya. O que, a Ciutadella, construir un hortal il·legal, “costi” només 2000€ de multa. O que el diputat del Parlament Balear, Bartomeu Vicens, d’UM, es negui a abandonar el seu escó, tot i haver estat acusat d’estafa, blanqueig de doblers i delicte contra la Hisenda Pública.

I, mentre vaig girant fulls i fent capades, el meu moix em mira, silenciós. Un moix que, per als egipcis, simbolitzava la força i l’agilitat que la deessa Bastet posava al servei de l’home per ajudar-lo a triomfar sobre els enemics ocults. I tanc el diari i li pas la mà per la carona i pens que tant de bo totes les mirades fossin tan clares, tan transparents i tan directes com la felina.

Tornam vells

L’altre dia, la meva germana Lina -l’especialista familiar en enviar aquests tipus de correus- em va fer arribar un powerpoint amb el títol d’aquesta entrada. Normalment, els obr i me’ls mir ràpidament abans d’esborrar-los, tot i que he de reconèixer que els que envia tenen sempre la seva gràcia. Aquest, però, me’l vaig mirar dues vegades i, després, el vaig reeenviar a uns quants coneguts de la meva edat. Perquè, efectivament, tornam vells. O sigui, nostàlgics.

Durant uns minuts, van desfilar davant els meus ulls els “Juegos Reunidos Geyper”, els “Recortables”, la UHF, els dos “rombos”, La Casa de la Pradera, los Chiripitifláuticos, en Kung-Fu, en Marco i na Heidi, la Ruperta, en Fúria i en Flipper… Durant uns minuts, van desfilar davant els meus ulls, els jocs infantils i la tele en blanc i negre del carrer Maria Auxiliadora, la meva mare escurant ràpid els diumenges migdia perquè feien “La Casa de la Llorera”, la veu del pare enviant-nos al llit perquè la pel·lícula que començava era de dos “rombos”, els divendres familiars mirant l’Un, dos, tres…

Temps era temps. Ara, el que em va rematar va ser la part final, aquella en què surten unes frases lapidàries que anuncien que, si t’hi sents identificat, és la confirmació definitiva que tornes vell: quan els teus fills saben més informàtica que tu o quan fas esport i, tota orgullosa, ho contes a tothom. De totes les frases però, en destac una, per definitiva: tornes vell quan penges la tovallola tu solet després de dutxar-te, la batalla familiar amb els meus fills de cada vespre. La mateixa batalla que la meva mare tenia amb mi. La mateixa batalla que tindran els meus fills amb els seus, si un dia en tenen.

En fi, com em va respondre una de les amistats a qui vaig enviar el correu, “que nos quiten lo bailao”. Perquè sí que hem ballat, sí. Fa deu dies, en vaig fer quarant-tres i m’he apuntat al gimnàs i ho explic, tota orgullosa, a tothom; i, sobretot, sempre penj la tovallola després de dutxar-me. Faltaria més.

Tractat de geografia, d’Isidor Cònsul

Reconec que vaig començar a llegir Tractat de geografia (Premi Marian Vayreda 2008) amb un punt de curiositat afegida atractat-de-geografia.jpg la que acostuma a ser normal en obrir qualsevol llibre. Tot i que coneixia alguns contes seus, per a mi, Isidor Cònsul és, sobretot, l’editor de Proa. Tanmateix, a mesura que anava passant les pàgines d’aquest dietari, la precisió, la calidesa i la bellesa de la seva prosa em van captivar. Quan el vaig obrir per primera vegada, amb una novel·la per acabar damunt la tauleta de nit, només tenia la intenció de fullejar-lo, de llegir les primeres frases, potser el primer paràgraf, però ja no el vaig poder deixar. Durant uns quants vespres, vaig recórrer la geografia de l’autor, els seus paisatges més íntims i personals, amb el goig de la descoberta, en un viatge a través de l’espai i del temps, passat pel sedàs de la memòria.

Així, aquest dietari consta de dues parts diferenciades. La primera, “Petita Terra”, és un seguit de capítols que poden llegir-se, perfectament, com a narracions en les quals l’autor recupera una part de la seva infantesa i adolescència. La figura de l’avi i de la mare; els seus primers anys a Bellpuig, amb el rerefons de la postguerra sempre present; les seves estimades muntanyes; la descoberta de l’amor. Del conjunt, com a menorquina, vull fer menció especial al capítol “Memòria d’Antoni Deig”, un bisbe que, en el seu pas per l’illa, també va deixar empremta pel “seu tarannà dialogant i el seu testimoni constant d’una insubornable fidelitat al país”.

La segona part de Tractat de geografia, “Cor meu, el món”, se centra en una sèrie de viatges que han portat l’autor a països com Rússia, Grècia, Amèrica… L’atenta i subtil mirada de viatger es combina amb la seva vasta cultura literària que ens porta de Montserrat Roig als clàssics, de Góngora a Petrarca. Si a “Petita terra” visitàvem aquells espais poblats de persones i experiències que, a poc a poc, van anar donant forma a l’autor, en aquesta darrera, és l’autor que dóna forma a uns espais a partir de la seva experiència personal.

De la petita terra al món, és un plaer llegir aquest dietari d’Isidor Cònsul. La riquesa -literària i personal- de les pàgines de Tractat de geografia és indiscutible. Hi ha molta vida, en aquestes pàgines: l’amor a la seva terra i, sobretot, l’amor als seus, a la seva “tribu” i l’amor a la literatura. Poca cosa més, em sembla, s’hi podria afegir.

Següent »