Maite Salord

Escriptora

Febrer

Des de la finestra de l’altell, veig flòvies que van i vénen darrere els vidres. Fa fred. És cert. El termòmetre de la farmàcia marcava un grau negatiu fa unes hores. El cel és gris i bufa una tramuntana que encara fa que l’ambient sembli més gèlid. Però hi ha coses que em fan escarrufar més que el fred. La xifra d’aturats de Menorca, per exemple. 7627 persones. 7627 drames que alguns resoldran millor que d’altres. Somnis que es fondran, il·lusions perdudes, patiments i frustracions. I, mentrestant, ens abrigarem o quedarem tancats a casa cercant l’escalfor d’aquells que ens estimen. Només així transitam per una vida que, de vegades, tantes, no és la que voldríem. Viure és prendre decisions. I no sempre l’encertam. Potser perquè, de vegades, acabam fent allò que els altres esperen de nosaltres més que el que nosaltres volem fer realment. És difícil trobar el punt d’equilibri necessari entre el jo i els altres. Trobar el sentit de tanta dedicació a afers sense els quals podries viure perfectament. Sovint em deman per què sempre s’exigeix més a qui més fa i, en canvi, s’és condescendent amb qui fa ben poc. La meva mare, dona de saviesa infinita, ja m’ho va advertir: no convé que diguis tot el saps fer perquè ho acabaràs fent tot. Sovint em deman què em diria si em veiés ara. Em va deixar fa prop de vint anys. Llavors, jo era professora i intentava escriure algun conte que ella va ser a temps de llegir. No tenia fills. No em dedicava a la política. No em moria de ganes d’escriure. El meu pare, que em va acompanyar fins fa poc, estava orgullós de la filla petita. D’aquella que va arribar quan ja ningú no l’esperava. Havia sortit feinera, marca de la casa. Beneita, afegiria la mare, amb la seva mirada viva i penetrant. Com si la pugui sentir, asseguda a la gronxadora, llegint i escoltant música. Fas massa coses i recorda que em deus una novel·la. Ho sé mare. Ho sé perfectament. El febrer és un més fred. És també el mes dels meus pares. Tots dos van néixer en febrer i s’hi van casar. Inevitable no recordat-los quan fa fred i ets a casa i et demanes el sentit de tantes coses. El sentit de tantes lluites que no vols estèrils però que, en el fons, no pots evitar qüestionar-te. Potser, només  flòvies que, en tocar la teulada, es fonen i desapareixen.

7 comentaris a “Febrer”

  1. 12+15+22+5+20+15+12+9+22+5=137% Escrit el 04 febr. 2012 a les 21:34

    Les flòvies només formen part del pas del temps i els límits només els coneix un mateix. I al final del pas del temps, només queden els records, sobretot els bons records. Com els que comentes a la teva sensible i emotiva entrada. Ànims.

  2. eugenia Escrit el 04 febr. 2012 a les 22:57

    Les petites flòvies que van i venen…
    No sabeu quant m’hauria agradat una bona nevada a Ciutadella.
    I sí, es cert, questionar-nos, demanar-nos el sentit de tantes coses, de coses que no més amb una mirada tranquil·la (en el meu cas si algun dia puc arribar a tenir-la), ja tindriem mig camí fet.
    La novel·la està en marxa, fa molt de temps, potser, està en marxa…
    Crec que és l’important Maite.
    Totes les coses que tenim pendents al nostre cor tenen una mitja vida ja començada.Una mitja vida molt més llarga que… una vida?
    No escric nove·les (ni contes, ni relats…) peró em sembla que part de la teva mare està present en les que escrius.
    Bé, ens hem quedat sense neu, però sempre ens quedarà el somni, la il·lusió, una novel·la, o donar una volta per aquesta plaça.

  3. 12+15+22+5+20+15+12+9+22+5=137% Escrit el 04 febr. 2012 a les 23:37

    Com bé diu n’Eugenia, són les petites flòvies les que acaben donant sentit a la vida, no?

  4. eugenia Escrit el 04 febr. 2012 a les 23:51

    137, les petites flòvies i les que no tenen sentit envolten la nostra vida…

  5. Joan Senesterra Escrit el 05 febr. 2012 a les 2:15

    Malauradament no ens podem permetre defallir. Els llops són a l’aguait i amb moltes ganes de fer-nos bocins. Venen temps difícils, temps de fred, prou bé que ho sabem. Ara més que mai caldrà deixar bon caliu perquè els que ens segueixin puguin escalfar-se. Que les goges en tinguin cura i els guareixin.

    És inevitable reflexionar sobre el sentit d’allò que fem, qüestionar-nos les nostres lluites. Tanmateix, l’única lluita estèril és aquella que no emprenem. Tota lluita comporta patiment, i a vegades també desconhort. Així és La vida…

    Del pou se’n surt fent-se malbé les mans
    I potser els sentiments.
    Només vivint,
    amb tot el risc i tota l’esperança,
    reconduïm la vida.

    (Miquel Martí i Pol)

    Potser ens haurem de fer malbé les mans i els sentiments per aconseguir el nostre somni. Però que podem fer! Tanmateix, l’hivern passarà i un petit raig de sol tornarà a lluir.

    http://www.youtube.com/watch?v=eZaV5sN92b0&feature=youtu.be

    En aquest vídeo n’Ainoha Moiua tradueix al llenguatge dels signes la cançó “Negua joan da ta” (L’hivern se n’ha anat). La seva expressivitat és colpidora i la combinació dels dos sistemes de comunicació una meravella. Mentre la humanitat continuï fent coses com aquesta hi quedarà un bri d’esperança, i sobre tot un motiu per lluitar.

    Salutacions des de Ciutadella,

  6. 12+15+22+5+20+15+12+9+22+5=137% Escrit el 05 febr. 2012 a les 9:21

    Gràcies Joan. Aquest enllaç és excepcional. Es veu que jo també necessitava cosa així. M’han saltat les llàgrimes. Coses així sempre donen esperances en el camí…

  7. Maite Salord Escrit el 06 febr. 2012 a les 19:25

    Gràcies a tots pels vostres comentaris. I a en Joan Senesterra, a més, per l’enllaç. M’ha agradat el seu missatge. Una espurna d’esperança, en la difícil, i tanmateix necessària, lluita diària. Ens hi jugam el futur. És cert. I no podem defallir.

Adreça per fer retroenllaços | RSS dels comentaris

Escriu un comentari