Tal dia com avui, un 19 de gener de 1809, naixia a Boston l’escriptor Edgar Allan Poe. Vet aquí el petit homenatge que aquest bloc li vol retre, tot servint-me d’un mots -com sempre, perfectes- de 
Carles Riba:
“Aquesta delicada i rara presència d’Edgar Allan Poe s’oblidarà, si voleu, moltes vegades: però tantes vegades la vostra sensibilitat us durà per tal camí descurosament, i l’encontrareu allí de bell nou. Aquest és el fat dels autors que han desvelat tot d’una un gran secret: el secret dura, i puny, i abriva a la recerca (…).
“Entraren per una mar de tenebres, per si res hi havia d’explorador.” La més característica -almenys la més famosa- part de l’obra d’Edgar Allan Poe pot explicar-se per aquesta cita, tan cara a aquest singular analista de les sensacions marginals -illes estranyament fèrtils enmig d’una eixorca mar de tenebres.
I, no obstant, digui’s el que es vulgui ell no és, en si, tenebrós. Ho és el viatge: però ell porta una viva llum. Ell, en un mot, és un clàssic. Classicisme no vol dir precisament una restricció de temes, sinó una particular relació entre l’obra i l’artista (…).
Vet aquí el procediment habitual d’Edgar Poe, aquella rigorosa lògica dins la fantasia que l’allibera de caure mai en l’estravagància, això és, en l'”errar fora” del camí; aquella sensació de seguretat, més, de serenitat que en endinsar-se pels freus obacs, o per les dilatades marors de de l'”excepció dins l’ordre moral”, l’acompanya com una intuïció incombatible de camí cert. (…)
Dominador i no dominat de la inspiració, insubornablement lògic, serè, plàsic, sobri i estructurat en el joc dels seus recursos: aquest fill de romàntics té per ventura algun dret d’ésser sospitat de ben clàssic, en rigor.
(Publicat a “La Veu de Catalunya”, 19-VII-1918)
- Amb totes les lletres, Llibres i autors
- 9 comentaris
Una aportació a l’aniversari. El meu poema preferit del Poe.
ALONE
From childhood’s hour I have not been
As others were; I have not seen
As others saw; I could not bring
My passions from a common spring.
From the same source I have not taken
My sorrow; I could not awaken
My heart to joy at the same tone;
And all I loved, I loved alone.
Then- in my childhood, in the dawn
Of a most stormy life- was drawn
From every depth of good and ill
The mystery which binds me still:
From the torrent, or the fountain,
From the red cliff of the mountain,
From the sun that round me rolled
In its autumn tint of gold,
From the lightning in the sky
As it passed me flying by,
From the thunder and the storm,
And the cloud that took the form
(When the rest of Heaven was blue)
Of a demon in my view.
.
TOT SOL
Ja d’infant, jo no em comportava
Com els altres; jo no mirava
Com tots; les meues passions
No eren les d’un qualsevol.
No venia del mateix doll
La meua pena; el cor al goig
No el vaig poder despertar;
Tot, tot sol, ho vaig estimar.
Llavors —d’infant, en llostrejar
El meu dol— fou desarrelat
Des del fons d’allò bo i dolent
El misteri que em manté pres:
Des de la riera, o la fontana,
Des del roig balç de la muntanya,
Des del sol que m’embolcallà
Amb un autumne d’or tintat;
Des de les llampades del cel,
Que em passaven volant a frec,
Des del tro i des de la tempesta,
I el núvol vist en l’aparença
(Quan al Cel regnava l’atzur)
D’un dimoni als meus ulls.
Maite, jo de tu estaria gelosa de na Matilde… Crec que et vol fer ombra. Tant de bo que entri en política; seria una bona peça.
Gavineta, no estic gens gelosa de na Matilde; al contrari, estic encantada que participi en aquest bloc. Moltes vegades he dit que, tot i considerar-me una bona lectora, la mademoiselle no deixa de sorprendre’m. I, pel que fa als seus comentaris polítics, tot i que jo som molt més prudent, he de dir que mai no acostuma a anar desencaminada. Respecte a la seva entrada en política, deixarem que sigui ella que contesti.
Gràcies.
Tothom és dins la política, ningú hi entra o surt. Però sens dubtes alguns la mirem des de la vorera, d’altres són enmig del riu. És una elecció i jo admir qui neda contra la corrent, però la vida no sempre permet capbussar-te. Seguint sempre Poe…
.
“I stand amid the roar
Of a surf-tormented shore,
And I hold within my hand
Grains of the golden sand –”
.
“Jo romanc en el rugit
D’una riibera tormentada per les ones
I estrenc a la mà
grans de sorra daurada–”
(Fragment de “A dream within a dream”)
Matilde, el “Menorca, diario insular” diu que et jubiles… Esper que no et jubilis del bloc de na Maite… Besadotes, guapa!
Et confons, Miquel. Per tres vegades. De mi el diari no en parla. No sóc com Annabel Lee, “una verge que us evoco”, però tampoc estic per jubilar-me. I respecte al bloc, com El Corb, responc: mai!.
.
Maite, faig el possible per cenyir-me a Poe, però ja ho veus:
.
“Van seguint-me, seguint-me
com dues estrelles càndides;
com dues estrelles dobles
en el cel emparellades,
a la nit solitària”
.
(Fragment de A Helena)
Matilde, em sembla que t’ho hauràs de fer mirar: fa uns dies, insinuaven que eres un ex-regidor de cultura del PP que ven tabac i avui que ets un ex-regidor de cultura del PP que ven assegurances. Cerquen de provocar-te, sens dubte. Estic segura que n’hi ha molts que pagarien -i molt!- per saber qui ets. Jo també, ho reconec. En el meu cas, però, és pura curiositat. En molts altres, diria que és qualque cosa més… lletja?
Edgar Alan Poe té un poema que es titula “La vall intranquil·la”. Aquest bloc és, per alguns, quelcom similara aquest títol, tot i que no té res a veure amb el contingut del poema de Poe i que en el darrer tram diu:
(…)
“Onegen: i en els seus pètals més tendres
s’ajunten gotes de rosada eternes.
Ploren: i per les seves tiges claudicants
baixen perennes llàgrimes com a diamants”.
Maite, les seves llàgrimes fan que les paraules en aquesta plaça es tornin diamants. La fermesa, el coratge i la saviesa de Matilde de la Mole n’és un exemple. I des de la meua fília a la paraula pulcre i des de la modèstia creativa deixa’m fer-li arribar el meu suport a la Madame:
.
Amb suaus romances
cantes sinceritats
com do de literats
en espai de mancances.
Coratge a vils embats,
fermesa a malfiances;
venç la por a potentats
com escut a les llances.
Vetustes lliçons d’aules
són dogmes sens fiances;
si ferme tens les anses
lliure seran les faules.
Canta, Matilde, canta;
gaudeix de les paraules,
viu el plaer que espanta
tirans i desfà baules.
.
Però del Boston de Edgar A. Poe, m’arribaré fins l’entrenyable Fornells de Gumersind Riera:
“Que hi fa que sigui mentida,
si la mentida és poètica”.
Molt ànims!
Gràcies, Bep Joan, pel poema.
.
“Poetes, com l’arquer que es dreça d’entre els morts
i, tibant el seu arc, encara espera vèncer,
en el combat obscur per la nostra remença
tibem els nostres arcs amb un suprem esforç.”
(Màrius Torres)
.
Bep Joan, ets un gran arquer.
.
Maite, no pateixis. La confusíó dels enzes els hi dificulta la conxorxa.
.
“Vers: sigues igual a mi.
Jo em veig en tu si em veus.
Som una o dues veus?
Quina, però, és de qui?”
(Josep Palau i Fabre)
.
I acabem amb Poe, sant patró d’aquesta entrada, que, amb tota raó va gosar dir: “Perquè la tortuga té els peus segurs, és aquesta una raó per a tallar les ales a l’àguila?”.