Has de llegir Ànima. La primera vegada que m’ho van dir, em vaig quedar amb el títol. A la tercera, vaig anar a la llibreria a encarregar-la. Mentre l’esperava, Ànima va guanyar el Premi Llibreter 2014. La lectura prometia i he de confessar que, fins i tot, ha superat les meves expectatives.

Ja em van avisar: és molt dura. Terriblement dura, diria jo. Hi ha tots els estats de l’anima dibuixats sense concessions. Des de la primera pàgina, la història agafa pel coll el lector i no el deixa fugir. Malgrat que, a moments, talli l’alè.

Ànima comença amb un assassinat brutal: la dona de Wahhch Debch, embarassada, apareix morta, amb un tall al ventre per on ha estat violada. A partir d’aquí, ell inicia un viatge a la recerca de l’assassí, a la recerca d’unes respostes que el duran a conèixer la bestialitat i la humanitat més absolutes. Un viatge que acabarà esdevenint interior i que el durà fins als seus orígens més dolorosos.

D’entrada, dos aspectes de la tècnica narrativa em van sorprendre: els capítols curts (n’hi ha de només una línia) i el fet que el narrador és un animal, que va canviant a cada capítol (una mosca, un moix, un cavall, un ca…).  Quan vaig tancar el llibre, em vaig adonar que la brevetat dels capítols era l’únic respir  que l’autor concedia al lector. D’altra banda, la barreja salvatge entre bèsties i humans -la defensa de la tribu-, present al llarg de tota la història, la trobam, des del principi, a través dels animals-narradors que ens descriuen els comportaments humans.

Ànima no és una novel·la que es pugui explicar: s’ha de llegir. I, per acabar-vos de convèncer, aquí us en deix un fragment: “Qui no para de cridar el seu dolor no en podrà veure mai la cara, igual que qui s’obstina a silenciar-lo. És la lliçó dels ratpenats: per veure la cara d’allò que et fa patir, has d’agafar el dolor i fer-ne un collaret que enfili grans de silenci al costat de grans dels teus crits.”

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• Sense comentaris

Reconec que, fins fa pocs mesos, no havia llegit ni una pàgina d’Alice Munro, la darrera premi Nobel de literatura. Confirmava, una vegada més, aquella sensació estranya que tenim molts de lectors en “descobrir” títols i noms: com més llegeixes, més conscient ets de tot el que et falta per llegir.

Així, la curiositat i la incomoditat -com era possible que no hagués llegit res mai, d’ella?- que sentia davant el nom d’Alice Munro, una autora canadenca, nascuda a Ontario el 1931, em van dur fins a Massa felicitat, un recull de deu narracions que permet descobrir els mèrits literaris de l’autora.

“Massa felicitat” és el darrer conte i el que dóna títol al recull. I, tanmateix, no té res a veure amb els altres: sembla l’embrió d’una novel·la sobre els darrers dies de la vida de la matemàtica i escriptora Sofia Kovaleski. Personalment, és el que em va deixar més indiferent. Perquè les pàgines que havia llegit fins llavors m’havien mostrat una escriptora capaç de teixir històries colpidores amb una naturalitat sorprenent.

Així, si hagués de definir els contes d’Alice Munro diria que, sota l’aparença d’una història senzilla, va desplegant tot un món complex, habitat per personatges que tenen vides intenses, marcades per fets del passat, per secrets. Hi ha crims (“Joc de nenes”) que han restat amagats durant anys i que, un dia, de sobte, irrompen en la vida quotidiana; n’hi ha de terribles, com en el cas del primer conte del recull “Dimensions”;  hi ha personatges que desapareixen dins forats físics i existencials, com el protagonista de “Pous profunds”…

En definitiva, Alice Munro, a través de narracions ambientades moltes d’elles al Comtat d’Huron, sap clavar les ungles en la realitat més propera i local per bastir històries que esdevenen universals perquè, sense defugir una certa ironia, parlen de la complexitat de l’ànima humana. De pèrdues, de consol, de perdó, de crims o de culpes. Ja tenc Estimada vida en el munt de lectures d’estiu.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• Sense comentaris

Ahir vaig acabar de corregir les galerades de la nova novel·la, que sortirà publicada en pocs dies. Es tracta de la darrera revisió, just abans d’anar a impremta. La vaig lliurar i, de cop, em va envair una sensació de vertigen i de pèrdua que se’m fa difícil d’explicar. Ho vaig dir en veu alta i la filla es va posar a riure: fa més de vint anys que escrius aquesta història, com no vols sentir-te buida!

I té raó. No és una altra novel·la: som escriptora només per poder escriure aquesta història. He perdut el compte de les versions poc reeixides que n’he fet, al llarg de tots aquests anys. Però m’han servit per aprendre a escriure. Per aprendre que escriure és un acte de paciència i d’humilitat. I que mai no s’ha de tirar la tovallola. De fet, pràcticament cada frustració davant una història que no acabava de ser la que jo volia, s’ha traduït en un títol nou: Com una nina russa, Mar de boira, La mort de l’anima… Record el somriure de l’enyorat Isidor Cònsul (llavors editor de Proa) quan li explicava tot això: sembla un argument de novel·la, em deia. I tenia raó.

Avui, però, la novel·la és una realitat. Una història dura, de perdedors, silenciats i humiliats. La vaig escriure, vaig ser capaç d’escriure-la, ara sí, des del meu silenci més absolut. Vaig quedar sense veu i, de sobte, la veu de tots els personatges, tants d’anys guardada vés a saber on, em va sortir amb una força que no podia aturar. Un altre argument de novel·la, potser.

Un dia, ja us explicaré tot el que té d’especial aquesta novel·la: qui me la va encarregar, poc abans de morir-se; la meva relació amb els personatges; les decisions literàries arriscades que he pres; també, les personals. El mestre Joan López Casasnovas, després de llegir-la, em va dir: i, després d’aquesta novel·la, què, Maite? Vaig somriure: tenc la sensació que durant més de  vint anys he escrit, només, aquesta història, amb títols diferents, i que, ara, tanc una etapa. Potser, molt més que una etapa literària.

• El pensament ordenat/Opinió
• 4 comentaris