Maite Salord

Escriptora

Arxiu de abril 2012

El govern i l’oposició

Si, fa onze mesos, m’haguessin dit que, avui, el PP es trobaria en la situació de debilitat en què es troba, després d’haver aconseguit una majoria comodíssima a les Illes, no m’ho hauria cregut. El desgast patit en pocs mesos, però, no és, no pot ser, fruit de l’atzar. No cal ser cap gran analista polític per apuntar-ne les causes: incompliment absolut de les promeses electorals, prepotència i, sobretot, no preveure la reacció de la ciutadania envers temes tan sensibles com la llengua pròpia i el territori o el benestar social, la sanitat i l’educació.

Així, avui ens trobam amb uns governs del PP que sembla que no tenen capacitat de reacció, o que reaccionen d’una manera totalment equivocada, davant tanta gent que els planta cara: llaços per la llengua, mobilitzacions per evitar noves urbanitzacions, manifestacions en contra de retallades socials, sanitàries i educatives, etc, etc. I, el que és més greu: la divisió interna. Les paraules (amenaça) de Delgado a Pastor pel tema lingüístic posen en evidència tensions difícils de resoldre en un partit que va guanyar les eleccions perquè havia de ser el “govern fort” que ens havia de “treure de la crisi”. Avui, fa rialles només pensar-hi. O plorera.

En aquests moments en què tenim una ciutadania mobilitzada, el més fàcil, sempre, és parlar de “manipulació política”, com si, més enllà dels partits polítics, no hi hagués vida! La gent no necessita consignes de partit per sortir al carrer: se sent estafada, enganyada, ofesa. I, tot això, és mèrit, només, d’aquest PP que ens governa. Jo mateixa, tenc un llaç penjat a la façana de casa. I el va penjar, en aquest ordre, la filòloga, la mare, la professora… i la política. Aquesta és la realitat, encara que no agradi a segons qui. Encara que sigui més fàcil donar la culpa a l’altre abans de reconèixer que la situació de crispació que es viu és fruit de la pròpia incompetència o prepotència o el que li vulguin dir.

Així les coses, em deman -perquè m’ho han demanat- quina ha de ser la meva feina a l’oposició.  Idò, exactament, la que he fet sempre: propostes positives per complementar la feina de l’equip de govern i, també, encara que no agradi, el seguiment de l’acció de govern i la denúncia -sempre argumentada, ep!- de tot allò susceptible de ser qüestionat. Aquesta és la funció de l’oposició. I, en el meu cas, hi som, una, és cert,  però carregada d’energia i de ganes. Intentant sempre la correcció de les formes, sense estalviar, però, ni una mica de duresa en allò que la reclama. Pretendre que l’oposició faci un altre paper em sembla que és no entendre el joc de la democràcia.

En política, com en la vida en general, aprendre a acceptar la postura diferent, la crítica o l’error és imprescindible. I si pot ser amb una mica d’humor i ironia, millor. Si no, correríem el risc d’ofegar-nos en el nostre propi orgull. O de quedar-nos absolutament sols.

Crònica d’un ple (VIII). “Huguet dimissió”.

Fidel a la meva cita informativa, aquí teniu la crònica del darrer ple del Consell Insular de Menorca. El primer que se celebrava en horari de dematí, cosa que jo he agraït molt perquè, arribar a casa prop de les dotze del vespre, després de més de cinc hores de ple, afamada i en un estat que fa necessari un temps prudencial de desconnexió per poder aclucar l’ull, no és el millor per, a les 8 en punt de l’endemà, estar en condicions d’explicar, per exemple, els pronoms febles o el Neoclassicisme a Menorca a una classe d’adolescents.

Així, aquest primer ple matutí semblava, d’entrada, que seria un ple tranquil, més curt que els anteriors i sense punts conflictius a l’ordre del dia. Tanmateix, al cap de pocs minuts d’iniciar-se, un grup de ciutadans va entrar dins la sala de plens i van formar una frase que deia: “Huguet dimissió”, dedicada al conseller d’ordenació del territori que s’ha significar, en aquests primers mesos de govern del PP, per voler canviar el Pla Territorial Insular.

El president del Consell va reaccionar de forma correcta i educada i va convidar els ciutadans a abandonar la sala, cosa que van fer. I aquí s’hauria acabat l’incident si no fos que el conseller al·ludit, a la primera intervenció, va carregar, de forma absolutament desproporcionada, al meu parer, contra els manifestants. I no ho entenc, sincerament. Una servidora, en dos anys de govern a l’ajuntament de Ciutadella, va veure desfilar pel ple flamenques, taxistes, policies, persones d’entitats diverses… No record cap condemna del PP. Al contrari. I, evidentment, vaig encaixar aquests fets amb esportivitat. És més, el PP també s’ha manifestat a la sala de plens del Consell! En fi. Com ja vaig dir l’altre dia, mai un govern amb una majoria absoluta folgada com la que té el PP a les Illes havia donat una sensació tan gran de feblesa.

Dit això, passem a les propostes que el PSM més per Menorca va presentar al ple. En primer lloc, una  sobre la gestió del port de Maó i la reclamació d’un nou Pla d’usos. En darrer terme, reclamàvem menorquinitzar la gestió del port i donar veu a tots els sectors implicats. Va quedar damunt la taula per intentar consensuar-la. Després vam reclamar que la consellera de cultura convocàs els ajuts per a la premsa local en català perquè es veu que, problemes gravíssims de tresoreria, impedeixen fer efectius 5.250€! Evidentment, el PP hi va votar en contra.

Finalment, vam fer una interpel·lació sobre la gestió feta a  l’àrea d’artesania. Com que en el pròxim ple en tornarem a parlar, dedicaré una entrada monogràfica al tema. La feina feta aquests darrers anys mereix una continuïtat i, sincerament, poc convincent em va semblar la intervenció del conseller de la matèria. Per això, insistirem.

El ple va acabar amb dues preguntes: una interessant-me sobre l’inici de les millores de la carretera de Torralba, que sembla que s’iniciaran enguany; i una altra sobre el motiu que impedeix penjar les actes dels plens i diferents comissions al portal web del Consell, tal i com s’havia fet fins a l’arribada del PP al govern. Es veu que és un problema de “protecció de dades”, tot i que per als plens, pel fet de ser públics, l’excusa no és vàlida.

I fins aquí el ple de dilluns passat, dia de Sant Jordi. Un ple que se’m va fer prou tranquil, tot i que es veu que hi ha qui el va viure d’una manera ben diferent. Potser al Consell Insular de Menorca convindria, a més de les màquines de cafè, posar-ne qualcuna de til·la. Perquè “la processó és llarga i el ciri curt”!

Llibres

Estic llegint Llibertat de Jonathan Franzen. Damunt la tauleta de nit o mal col·locats en un prestatge de la biblioteca, m’esperen Crim de sang de Sebastià Alzamora i Carretera secundària de Joan Carreras. També Kabul i Berlín a l’últim segon de Joan Mas. O el segon volum de Dones republicanes de Margalida Capellà. I, des de fa més temps, La vida manual d’ús de George Perec, o la Pastoral americana de Philip Roth. I, així, podria continuar fins a l’infinit. Perquè, a noves lectures, hi afegiria, encara, tots aquells títols que voldria tornar a llegir per un motiu o altre: Terres de l’Ebre de Sebastià Juan Arbó; Pa negre d’Emili Teixidor;  Jo confesso de Jaume Cabré; Narracions completes de Dorothy Parker; La gavina de Sándor Marai…

No em sé pensar sense llibres.  No puc entendre com hi ha persones que poden viure sense llegir, condemnats a viure, només, una vida. Hi ha personatges que recordes com si fossin un parent llunyà. Frases que et persegueixen sempre. Títols que voldries haver escrit tu. I autors a qui agraeixes haver-te il·luminat a través de les pàgines dels seus llibres. A qui agraeixes que t’hagin fet pensar, emocionar, gaudir, somriure, discutir, discrepar, admirar, angoixar, plorar, enlluernar. Viure històries impossibles. Llunyanes. Asseguda a la butaca de l’altell. O dins el llit, amb la mala consciència de saber que has d’apagar el llum perquè demà no hi haurà qui et desperti.

No em sé pensar sense llibres. D’altres autors i propis. La incertesa d’una primera idea que no saps on et portarà. L’angoixa i l’emoció  d’avançar per un camí ple d’ombres. Uns noms triats a l’atzar, o no, que s’acaben convertint en els companys silenciosos de la teva existència. La decepció de reconèixer que has triat una drecera fàcil que no et duu on tu volies. La paciència de tornar a començar una història que donaves per definitiva. La satisfació de retrobar la veu primera, aquella que no hauries hagut d’abandonar mai. L’alleujament d’ensumar el final. Per tornar a començar. Per començar a donar forma a una altra idea, tot just dibuixada en el pensament.

23 d’abril. Sant Jordi. El dia que una part del món celebra els llibres. El privilegi de la lectura. El plaer de la lectura. Llibres, autors, lectors.  Tots al carrer per, després, des de la lectura solitària, des de l’escriptura solitària, retrobar-nos a nosaltres mateixos a través de les paraules. Un autèntic privilegi.

Següent »