“El sistema energètic es troba en una cruïlla. El consum massiu de combustibles fòssils, la principal font d’energia, està provocant un canvi climàtic que ja s’està deixant sentir. Si es continua per aquest camí, és molt probable que superem els límits de la Natura, la qual cosa pot comportar que sigui impossible per a la majoria de les espècies adaptar-se a un canvi tan intens i ràpid, mentre milions de persones patiran les condicions d’un medi ambient inhabitable en forma de fam, inundacions, sequera, etc.”(Renovables 100%. Cataluña; Greenpeace; 20 maig 2008)
Apropar-se a al tema de les energies no és fàcil i molt manco abordar-lo en un escrit d’aquestes dimensions. Per què? Doncs molt senzill, perquè parlar del sistema energètic vol dir parlar d’un sistema absolutament globalitzat i on molts cops és difícil esbrinar causes i conseqüències en un context temporal (Quan?) i territorial (On?). Tanmateix, açò no ha de ser excusa per no definir clarament el camí que volem seguir a Menorca, com l’hem de recórrer i quin són els resultats que esperam, tenint ben present una regla ineludible: “pensar globalment no ha d’impedir actuar localment” o, com diu en Guillem López, “el cap al món i els peus as born”. El camí que volem seguir i el model que volem assolir és un sistema de generació completament renovable i un sistema de distribució eficient i que utilitzi energies renovables, sense producció de residus energètics i just des del punt de vista social.
Menorca, a dia d’avui, es caracteritza per una dependència energètica lligada a la importació de gairebé el 100% dels vectors energètics, destacant la utilització de combustibles fòssils, dels quals gairebé el 98,5 % provenen de fonts no renovables (petroli, carbó i gas). A més, donat que l’energia és un motor i indicador del creixement econòmic, a mesura que la societat es desenvolupa consumeix més energia i gairebé sempre ho fa de manera bruta i ineficient. Així, en termes relatius, a l’Illa de Menorca, es possible conèixer la distribució sectorial del consum energètic i es pot desglossar per ordre de consum en: transport, serveis, ús residencial, indústria i sector primari.
De fet, a dia d’avui, manco d’un 1% de l’energia utilitzada a Menorca prové de fonts d’energia renovable i aquesta majoritàriament és de producció autòctona i insular (eòlica, solar i biomassa). De fet, l’energia primària autòctona correspon principalment a la generació amb energies renovables, que tenen l’avantatge de ser fonts locals que es troben distribuïdes pel territori insular sempre que existeixi una planificació adequada. Ara, ens hem de demanar: és possible augmentar aquesta quantitat? Té Menorca potencial de creixement en el camp de les energies renovables? Què implicaria en el nivell de dependència? Possibilitaria l’aparició d’un nou subsector econòmic i tecnològic?
Aquesta pregunta emperò amaga una altra regla: la seva expansió depèn de la caiguda dels costos econòmics de generació respecte a la resta de fonts i de les polítiques d’incentius que es duguin a terme. De fet, una part de l’expansió de les energies renovables a Menorca ha estat possible gràcies als nivell de subvenció tant en l’apartat de les instal•lacions i els sistemes de producció, de la distribució com de la venda de l’energia. D’altra banda, s’han de tenir present algunes qüestions en el cas de les energies renovables. A dia d’avui, que siguin energies renovables no vol dir que siguin 100% netes; no totes les energies renovables són aplicables a qualsevol territori. És més, algunes fonts d’energia renovable tenen el problema de l’emmagatzament i de la producció planificada, que a diferència de la producció convencional és “ just in time” i amb capacitat d’ésser emmagatzemada i distribuïda, de determinar i planificar la producció. A més, s’ha de saber que algunes d’aquestes tecnologies encara utilitzen grans quantitats de combustibles fòssils per poder produir i treballar i algunes d’elles també emeten, encara que en menor mesura, quantitats de gasos d’efecte hivernacle i generen alguns residus.
Així, no totes les energies renovables es poden considerar com a energèticament sostenibles i no contaminants. D’altra banda, algunes d’elles, avui encara, no tenen la capacitat per produir energia per al transport o substituir el petroli en el transport, tot i l’aparició dels Biocarburants, alhora que encara persisteixen problemes tècnics de connexió de les energies renovables en la xarxa de distribució.
D’altra banda, s’ha de tenir present un possible efecte psicològic en les persones: el fet d’esser energies renovables pot produir un increment en l’ús energètic i una major dependència del model econòmic de l’energia (com que és neta, en puc consumir més). Per tant s’ha de tenir present què podria passar que hi hagués un augment del consum energètic per damunt de la capacitat de producció d’energia neta.
Tot i això, segurament arribarem a la conclusió que “necessitam canviar la manera en què produïm l’energia però també la manera com la utilitzam”. Necessitam una revolució quant a la producció i el consum d’energia. Ara, hi ha països, empreses i persones que estan guanyant molts de diners i poder amb els actuals sistemes de producció energètica que, tot i que siguin inadequats i ineficients, volen continuar guanyant diners i poder; i segurament estan disposats a fer molt per impedir o retardar les accions enfront d’aquest canvi. Es necessita una “revolució energètica” que permeti, pel que fa a la demanda, acabar amb l’actual malbaratament d’energia mitjançant l’estalvi i l’eficiència i, quant a la generació, reemplaçar les fonts d’energia brutes per d’altres l’ús de les quals pugui ser sostenible (que no són altres que les renovables) i crear alhora un sistema sostenible ambientalment i just socialment. Tanmateix, ens enfrontam a un argument poderós i irracional que prové del camp de les creences: no creim que sigui possible canviar-lo!
Suposats tots aquests problemes globals i alguns inconvenients del model energètic renovable, i com diu l’informe de Greenpeace citat més amunt, “l’opció renovable s’enfronta al repte de respondre a preguntes que curiosament no es plantegen en relació amb les energies brutes: n’hi ha prou amb les renovables per a cobrir la demanda energètica de la societat?, necessitem desenvolupar altres fonts d’energia que cobreixin les suposades limitacions de les renovables?, és tècnicament possible substituir les energies brutes per d’altres de netes?, quina part de l’energia que consumim podria procedir de fonts renovables?, hi hauria energia disponible tothora (dia i nit, hivern i estiu) i a tot arreu (camp i ciutat, indústries, i edificis d’habitatges i comercials) on és la demanda?, què passa quan no fa sol o no bufa el vent?, quantes centrals renovables farien falta i quin ús se n’hauria de fer?, seria més car un sistema basat en renovables?”
Ara, també és cert que existeix una directriu europea, de 23 de gener, en què la Comissió Europea va presentar la Directiva de Renovables que forma part del paquet legislatiu en matèria d’energia i clima, que estableix l’objectiu del 20% d’energia procedent de fonts renovables per al 2020 en el conjunt de la UE i que es tradueix amb objectius nacionals, per a cada país, d’obligat compliment. Tot i la bona voluntat, i alguns dubtes que genera, hi ha una clàusula que genera força incertesa sobre l’objectiu del 2020, permetent desviacions dels objectius nacional a causa de “ forces majors i/o imprevistes”.
Així les coses, quines possibilitats tenim d’aplicar aquest model a Menorca? Quines són les propostes que, des de l’administració, es poden fer en aquest sentit? Esteim disposats, els menorquins, a canviar els nostres hàbits de consum d’energia? Continuarem parlant del tema.
- El pensament ordenat/Opinió
- 20 comentaris
He llegit per damunt (per manca de temps) el teu post i em sembla que comences a plantejar la qüestió energètica des del reconeixement d’un greu problema, és a dir, com cal abordar aquesta gran qüestió.
Demà o demà passat el rellegiré més tranquilament. I comentaré el que trobi. Com dius, i si vols, continuarem parlant.
De entrada, faria una reformulació de la pregunat final. Jo diria: Esteim disposats, els menorquins, a canviar els nostres hàbits de consum de bens i serveis en general?
Gràcies de tot cor per interessart-te i començar tan bé.!!
Nota: espere que la gent siga sensata, i no es desvïi massa del tema, perquè val la pena informar-nos. La veritat és que el fil del post anterior, sobre mobilitat, ha esdevingut (no cal més que llegir-ho abans de llançar-se’m al coll) una continuació de les cròniques consistorials més superficials dels posts anteriors, a part de que el mateix post de na Maite ja em va semblar bastant ingenu i per damunt, a més de gens concret ni operatiu, amb tots els respectes.
Victòria, vaig dir que intentaria saber sobre el tema i així ho he fet. Tanmateix, no estic d’acord que les entrades sobre la situació municipal que es viu a Ciutadella siguin superficials perquè només cal llegir els comentaris que es fan per adonar-te’n. En qualsevol cas, per a mi i per a tots els que han deixat comentaris -que vivim cada dia aquesta realitat- no són en absolut superficials i pens que ens mereixem un mínim respecte per part teva.
Pel que fa al sentit del Camí de Maó, em sembla que és un fet prou greu per plantejar-lo aquí. Com a mínim, a mi em preocupa que ens hi gastem 60.000 € perquè uns mesos després ens adonem que és un error i ho haguem de tornar tot enrere. És un post concret (el camí de Maó ha de ser de sortida) i operatiu (en el pròxim ple presentam una moció en aquest sentit que supòs que serà aprovada). Veig que ja preveus que “ens llançarem al teu coll” i a mi, també amb tots els respectes, no m’estranyarà gens ni mica vist el to que empres en els teus comentaris. Aquí parlam des de la cordialitat i sense que ningú es pensi que en sap més que un altre. Al contrari, estic convençuda que allò que agrada d’aquest bloc és que s’intercanvien opinions, moltes vegades divergents, sense que ningú es molesti amb ningú. I m’agradaria continuar així. Gràcies.
Hola Victòria, com na Maite bé sap, som un “superficial” que treballa a la Conselleria de Comerç, Indústria i Energia, per tant tenc abast i algun coneixement del tema que abordeu. Dit això, i com a bon “superficial profund” que em consider, em crec amb el dret d’opinar quan i com vulgui sobre el tema que es plantegi (sigui quin sigui) mentre em sigui permès per qui gestiona aquest espai. El que sempre faré serà parlar del que s’està parlant a l’àgora per una simple raó d’elegància i educació amb aquells que comparteixen l’espai. No parlaré de la Plaça dels pins enmig del debat energètic perquè només aconseguiria quedar-me tot sol. Pluralitat i convivència. Açò sí, sempre des del més “superficial” respecte. Salutacions.
In my honest opinion, victoria es queixa dels comentaris superficials i dels que estan fora de tema, no ha dit que tots ho fossin. Salutacions.
I tampoc sembla haver dit que el tema del Camí de Maó sigui superficial, jo diria que ho ha dit en tot cas envers el tractament a l’article. L’article sobre l’energia està prou be com a introducció, esperarem el segon. Salutacions de nou.
En el tema del consum energètic, igual que en el de la mobilitat, el que hi ha és una conducta personal de comoditat. Molts volem tenir aire acondicionat a casa, o anar d’un punt a un altre amb un vehicle també climatizat, jo el primer. Patir un poc de calor o de fred a casa o l’oficina, o fer l’esforç de caminar o anar en “velo” per tal d’estalviar i no contaminar, requereix un esforç que cada dia ens costa més. Crec que ens costa més perquè ens adonem que és el que fa la gran majoria de la nostre societat. Per tant, l’altre opció es fer el mateix que la resta però intentant ser més ecològics comprant o utilitzant electrodomèstics o vehicles més nets. Els grans industrials ja s’han adonat d’aquest sentiment de culpa hi ens omplen de productes bio, eco, híbrid, etc… Jo ja he picat i tenc l’aire de casa de baix consum i el cotxe híbrid. Ara ens queda esperar que els “governs” promoguin la producció elèctrica renovable, ja que no crec que ens motivem per fer gran cosa més a nivell individual, o si? No ho se ?
Totalment d’acord amb n’Ignasi. La societat del benestar i consum ha avançat cap a una societat de la màxima comoditat i el mínim esforç. Per tant, tots els que vivim en aquesta societat (amb major o menor mesura) tot i que tinguem consciència ecològica (cada vegada som més!) no estam disposats a fer grans renúncies en la nostra forma de vida. O és que fa vint anys (quan gairebé ningú tenia aire condicionat a casa seva) ens moríem de calor? En passavem més, potser, però la temperatura de Menorca no és com per no poder suportar-la, ventall en mà. Ahhh, però una vegada ens han posat el caramel a la boca… ja no hi ha qui ens el tregui.
Com aquest exemple banal (algú pot dir que superficial) n’hi ha molts: ens hem acostumat a duxar-nos a diari (hi ha gent que en presumeix i tot) però resulta que tenim més problemes de manca d’aigua que fa vint o trenta anys quan la gent feia una dutxeta o dues per setmana. (També és cert que hi ha més piscines!)
No conec gaire el tema energètic, però com a ciutadana estic prou preocupada pels elevats consums de recursos no renovables i esgotables (alguns quasi esgotats) però què faig? Com la gran majoria de gent “conscienciada” posar l’aire a 24º i aturar l’aigua de la dutxa mentre m’ensabon. És suficient, no. Però açò em permet dormir tranquil·la i confiar que els polítics ja adoptaran mesures efectives.
Gràcies per aquest bloc, m’encanta llegir-vos.
Es gasta molt en campanyes institucionals dirigides a empreses i ciutadania adulta, però recordem que està comprovat que és a l’infantesa on els conceptes s’assimilen millor. Si ben expliquem als nostres infants la problemàtica actual (i futura) d’una manera pedagògica, ben segur que quan els nostres fills dirigeixin grans empreses o facin funcionar maquinaria amb productes contaminants procuraran aplicar els principis ecològics i de supervivència que els inculquem ara. Em consta que s’hi fa molta feina en aquest sentit.
Pels adults poc conscienciats hi ha fórmules ben sencilles com les que apliquem a la nostra oficina: compartir vehicle per anar a la feina, tenim 2 bicicletes pels desplaçaments dins ciutat, cadascú du el seu got o tassó per la màquina d’aigua i la de cafè, a tots els nostres correus electrònics apareix la llegenda “no imprimiu aquest document si no és imprescindible”, etc. Petites fórmules per combatre el malbaratament energètic sense catastrofismes però amb convenciment i fermesa. Crec que s’ha d’arribar al públic destinatari objectiu de diferent manera segons el segment al que ens destinem, per açò moltes vegades les campanyes no fan l’efecte que hauríen de tenir.
Queixa: hi manca transversalitat entre les conselleries de Medi Ambient i d’Energia. Crec necessari que algun govern doni la importància que cal a n’aquest tema i treballi de forma conjunta i unitària els temes energètic i mediambiental. De tots és sabut que Medi Ambient és gestionat per UM i Comerç, Indústria i Energia pel BLOC i exceptuant accions molt puntuals no hi ha relació entre ambdós departaments
Primer de tot, donar-te les gràcies Maite per haver estudiat el tema, imprescindible per entendre la societat en què vivim.
Segon, crec que com molt bé apuntes és necessària una revolució. Però com ha de ser aquesta? Per resoldre el problema energètic, la revolució no està en trobar fórmules tecnològiques miraculoses que ens treguin del cul-de-sac energètic, sinó que l’única solució possible seria canviar el sistema socioeconómic actual.
En un sistema basat en el “com més creixement hi hagi millor funcionarà la societat i millor vist estarà el polític que hagi complert les expectatives”, no és possible que hi hagi cap tipus de “sostenibilitat”. Perquè si sempre creixem, per molt que estalviem uns quants, aquest estalvi servirà de marge perquè els altres ho consumeixin. Com més estalviem, més podrem tornar a gastar.
Quin és el límit del creixement, idò? Ningú en ralla!
I pensant d’aquesta manera, clar, la solució desgraciadament sembla que no vindrà de una revolució socioeconòmica, sinó d’una sotragada prou forta on els ciutadans ens hauran de limitar l’ús de l’energia per la força. Esperem que si arriba un moment així, siguem molts els que estiguem conscienciats i ens adonem que l’energia no és un bé de consum més, sinó un privilegi que s’haurà malbaratat des del descobriment del Petroli.
I açò, obviant, clarament, el que volem els ciutadans: “medi ambient o diners?”. Tothom sap quina seria la resposta ciutadana massiva.
Molt interessant es debat que has obert Maite.
Trobar a Menorca estratègies biomimètiques i eco-eficients, sí no van acompanyades d’estratègies d’ autolimitació no és suficient. Es primer debat tindrà que ser sobre s’austeritat, per difícil que resulti enfocar-ho. Reinventar lo col•lectiu,avançar cap a sa sustenibilitat requereix no només tenir més coses. Sinó també deixar de tenir-ne.
Salutacions.
Veig que tots els comentaris tenen en comú la constatació d’un fet:tots esteim instal·lats en un model de vida de consum creixent en el qual no volem veure que, com molt bé Mínimo Común, l’energia és un privilegi. És evident que les administracions hi tenen molt a dir, però els ciutadans també. A més, el problema és que, en aquest món que vivim, hi ha persones i empreses a qui no interessa gens -pel que hi perdrien- que es comenci a parlar clar de molts d’aquests temes. Record que, fa anys, vaig llegir un llibre de Chomsky, un intel·lectuals dels més lúcids i, per tant, dels més silenciats, que explicava que, quan als EEUU van descobrir que la metzina tenia, en aquell temps, un component -em sembla que era el plom- que era perjudicial per a la salut, van enviar tota la que tenien cap a Europa sense dir ni piu; quan a Europa va arribar la notícia, al cap d’anys, sabeu què vam fer? La vam enviar als països del Tercer Món. Es tractava de no perdre doblers encara que això suposàs posar vides en perill. És una anècdota que exemplifica, però, fins a quin punt tot, absolutament tot es mou, en aquest món, per interessos dels més poderosos i de les administracions de torn que els donen cobertura. I canviar-ho, fer la revolució, serà molt difícil.
Hola a tots:
He de manifestar per endavant que no tenc prou coneixements per parlar de les energies i en concret les que han de ser renovables. Tot i així, en aquesta ‘Plaça salordiana’ (encertada expressió), un sempre llig comentaris que a més de gaudir-ne, n’aprèn.
Tanmataeix, el fet que sigui una qüestió que tard o prest ens afactarà com a consumidors, si em permeteu, deixau-me dir algunes coses, tot i que puguin ser comentaris que freguin la ignorància.
Em sembla encertat el fet de que des de qualsevol lloc hi hagi aportació per a caminar cap un consum més raonable i sostenible. Ho diu na Maite a l’entrada: “pensar globalment no ha d’impedir actuar localment”. Tot i així, iniciar la revolució energètica o socioeconòmica és força compicat ara mateix. L’escrit de capçalera de Maite Salord deixa un grapat de preguntes ben prou interessants la resposta de la qual dibuixa de per sí mateix la complicitat d’aquest canvi social del consum energètic.
Ignasi parla encertadament de la necessària conciencia individual (i alhora col·lectiva) per encaminar aquesta revolució. I és clar que hi ha d’haver conscienciació individual. D’acord
Mínimo Común, en fa al meu entendre, una altra explicació força coherent i encertada: “Per resoldre el problema energètic, la revolució no està en trobar fórmules tecnològiques miraculoses que ens treguin del cul-de-sac energètic, sinó que l’única solució possible seria canviar el sistema socioeconómic actual”. Per tant estam parlant d’una complexitat gran i d’abast mundial. Hi ha cotxes que funcionen amb energia solar, i perquè no es comercialitzen ja? Perquè hi ha interssos i un model econònic que no ho permet ara mateix.
A la més que necessària col·laboració dels individus, cal que el canvi sigui conduït des de les instàncies polítques. Ho apunta bé l’entrada de na Maite; hi ha una Directiva Europea que comença a marcar els camins als Estats. I pens que ha de ser l’inici. Un canvi d’aquest tipus ha de ser regulat per les institucions polítiques, és un problema de decisions a nivell mundial. L’Estat ha de destil·lar actuacions a les comunitats autònomes i aquestes a diputacions, consells i ajuntaments. El problema global és també un problema local. Si hem de demanar, només, al ciutadà que ho faci per conciencia, serà difícil. Cal la intervenció de la ‘Política’ per guiar la ciutadania en aquest aspecte, encara que és aquesta, la societat, qui primer alerta als polítics de cap on camina el món.
Altrament, pens que actualment, en general, les societats no estan preparades quant a infrastructures tecnològiques per escometre un canvi de tan magna importància, per tant hi cal molta feina, prudència i paciència, que no vol dir que sigui impossible l’objectiu.
També cal tenir en compte, pens, que les energies dels carburants són un negoci, no només de gran empresaris, sinó d’Estats, i la substitució per energies alternatives és, ens agradi o no, un sotrac gran per a l’actual economia. Per tant, caldran plaços. Canviar-ho de cop, seria ara mateix un trasbals en l’ordre econòmic mundial, a més que no disposam de les infrastructures adients. No estam preparats.
Na Maite expressa vàries preguntes que deixen enlaire moltes coses. Em deman com s’encara l’aplicació de les infrastructures? En energia solar: es posen plaques per finques individuals, per blocs de pisos? Es creen centrals solars per poblacions?, per comarques? (perdonau la meua ignorància). També és quelcom similar en la energia eòlica. La substitució de les energies té un cost econòmic, social, polític i humà. A més crec també que comporta un cost medioambiental important. L’impacte, per exemple, dels aparells d’energia eòlica sobre el territori va en contra del model turístic, económic i paisatgístic que fins ara hem progonat a Menorca. No ho trobau? Amb açò no vull dir que no sigui favorable a la renovació energètica, sinó que crec que hi ha encara molts interrogants, tenint clar, emperò que hem d’actuar ja.
És el que pens des del poc coneixement en el tema.
Salut.
Amb tots els respectes, Bep Joan, el més encertat del teu escrit és “que no tens prou coneixements per parlar-ne”. Però, crec que amb el que saps, dones una opinió prou enraonada. Tot i que clar, si sapiguéssis un poc més la teva opinió seria ben diferent.
Et deix un enllaç recent d’un bloc especialitzat que parla des del coneixement. I així t’acabes d’informar:
http://ninuclearniotras.blogspot.com/2008/09/propuestas-energticas-para-menorca-i.html
Només et diré que pensar amb les energies renovables com un substitut real de les energies fòssils és del tot impossible en el món que vivim. No has vist els cotxes solars? Just arrosseguen una persona (i quan fa sol!).
No és tant per interessos (que n’hi ha), sinó per la impossibilitat de substituir l’energia fòssil, per altres de renovables, que per netes que siguin no tenen la flamant tassa de valor energètic necessaria per tirar endavant, per exemple, una furgoneta.
Hem de començar a tenir clar que la nostra societat basada en el consum, la comoditat i el creixement té els dies contats. I sigui a bones o a dolentes haurem de canviar, prest o tard, la nostra manera d’aprofitar l’energia. Amb tot el que açò suposa per totes les branques: turisme, Industria, Serveis, Habitatge, etc…
La meua preocupació és: Com ho farà un polític que s’elegeix cada quatre anys per posar-nos al corrent del problema energètic, quan tothom el que vol es sentir bones notícies sobre l’economia? I tenc por que quan ens avisin (realment del tema) ja sigui massa tard per poder solucionar el problema amb ordre i dignitat.
Maite, comprenc que vullgues defensar la qualitat del teu blog, però pense que l’acceptació de la crítica és la primera passa per fer-ho. Si repasses (jo ho he tornat a fer, per si estava equivocada) el teu post “Construir la ciutat” i els seus comentaris, podràs veure que el que he escrit en el meu comentari anterior és prou cert. El teu post és –segons jo ho veig- una exposició de bones intencions, gens concretes. És el procediment desplegat de tots els manuals de procediment. Dius:
“Evidentment, aquest objectiu passa, en primer lloc, per definir la ciutat que volem (agradable, educadora, saludable, segura, participativa, integradora, equilibrada, sostenible…); en segon lloc, passa per dur a terme una anàlisi de la realitat per detectar mancances i oportunitats que projectin la ciutat cap al nostre ideal; en tercer lloc, passa per la planificació de les actuacions que es volen dur a terme; i, finalment, arribaríem a la fase d’execució de les actuacions, a partir d’un ordre de prioritats”.
Insisteisc, de manual. I concreció 0, perquè pot ser interpretable de mil maneres i pot valdre per a tot el que un puga imaginar.
La resta del post és un granar per a casa, arremetent contra el govern municipal (del que ja de entrada i sense que ningú m’ho pregunte no sòc gens simpatitzant) i la major part dels comentaris són una continuació del fil La nostra responsabilitat. De mobilitat, tristament, es parla ben poc. Només cal rellegir-ho, (no vull començar a repetir-me, però no pensava que reaccionaries així).
Molt lleig que digues que no t’estranya que se’m tiren al coll (tot i que jo ho diguera mig en broma, donades les reaccions que alcen els meus comentaris). L’única cosa que he fet ha estat donar la meva opinió sincera i motivada a aquest blog tan democràtic. No he faltat personalment al respecte a ningú, em cuide molt de fer-ho, per a mi la dignitat de les persones és al primer pla. Amb eixe límit (que personalment m’impose), els meus drets a la crítica i a la lliure expressió són inalienables.
Sobre el tema, una reflexió per començar:
Considere que els polítics, sovint, comenceu la casa pel teulat. En aquest cas és evident que tu ho has fet. Primer has de considerar el problema, suggerit per tu a aquest post sobre energia i molt ben delimitat per mínimo común (un nick genial i perfecte per al cas): la impossibilitat del creixement ilimitat, la responsabilitat en educar-nos sobre aquests temes, la necessària conseqüència de planificar el decreixement económic i material, l’obligació del polític/a responsable d’exposar les coses tal com són encara que no agraden. Per parlar de mobilitat, primer s’ha de parlar d’energia, si volem eixir dels parxes als que estem tristament acostumats.
Jo et faria dues preguntes molt concretes: pot permetre’s el luxe un polític de veritat preocupat per la situació energètica perdre el temps en lluitar per determinar el sentit de circulació d’un carrer i suggerir alternatives de construcció de nous parkings? No hauries de centrar-te en difondre el problema actual y venidor de la disminució dels combustibles fòsils i integrar-lo del tot al teu discurs i quefer polític, verbalitzant a les clares que haurem de decrèixer ordenadament i pacífica?
Pens que és una llàstima aquesta actitud que teniu tant na Victòria com en mínimo común (un nick genial? no estàvem en que l’ús de pseudònims era “irresponsable, sospitós, intrigant en el pitjor sentit de la paraula”? O només depèn de qui els empra, Victòria?). Esteis en un fòrum on les idees que exposau podrien tenir un cert calat, podrien ser vistes amb complicitat i simpatia pels que llegim amb interés tant els posts de na Maite com els comentaris que s’hi fan. I així i tot, quan veig que us passejau per la plaça mirant els passejants per damunt l’espatlla, predicant (perquè voltros no enraonau, només predicau) contra tot i tothom i, tot i així, sense fer cap aportació en positiu i ni tan sols mínimament concreta, que és el que retreis als altres… realment preteneu que aquest discurs penetri més enllà dels ja convençuts?
I dic que és una llàstima, perquè si a persones com les que voltam per aquí, que possiblement som més permeables a aquests arguments que la major part de la societat, el to sobradet d’aquests comentaris ja ens provoquen anticossos, com voleu que arribi el discurs al gruix de la societat? Discurs que, repetesc, d’altra banda és ben poc concret: “haurem de decrèixer ordenadament i pacífica”, això és concreció?
Si fer propostes en positiu per millorar la qualitat de vida a ca nostra (ara i aquí) és perdre el temps i el que demanau són messies que es dediquin a predicar l’adveniment de tots els mals i alertar tothom de les calamitats i el caos que ens esperen a jo no m’hi cerqueu. Crec en la gent que empra les seves energies en fer allò que està en les seves mans per aquells que els envolten. De les proclames dels salvadors de la humanitat deixeu-me que en desconfii.
Amb tots els respectes, clar.
Vaig entra a opinar sobre l’entrada de na Maite dient per endavant que “no tenc prou coneixements per parlar de les energies” (hi m’ho remarca el Mínimo Común) però afegia jo també que “Tot i així, (…) un sempre llig comentaris que a més de gaudir-ne, n’aprèn”. Ho repetesc “A MÉS DE GAUDIR-NE N’APRÈN”.
.
Vagi aquesta entrada per donar a entendre que en el darrer escrit meu anava per endavant el respecte cap a tots els qui opinaven, i crec que sempre l’he tingut (també el puc perdre, som humà, però vull tenir sentit comú, encara que sigui el mínim), tot i que sigui des de la ignorància. Tanmateix rellegit el cúmul de desproposits que vaig escriure, el mantenc, perquè, és clar! no en sé més, i per tant no em puc desmentir. Tot i amb açò, quan et diuen: “Però, crec que amb el que saps, dones una opinió prou enraonada”, la veritat és que refresca.
Vaig llegir a gust l’opinió de Mïnimo Común (i totes les altres) sobre energies i em va agradar, i ho mantenc. Tanmateix, el que no entenc és que aquell qui sap, instruït en un tema o varis, i que els seus comentaris ajuden a reflexionar, a aprendre i a il•lustrar-se, fins i tot, empri la pedanteria en lloc de la pedagogia. No ho entenc, i tal vegada sigui també ignorància. “Tot i que clar, si sapiguéssis un poc més la teva opinió seria ben diferent”, o no.
Altrament, RECOMANAR un enllaç perquè un obtengui majors i millors coneixements sempre és d’agrair, emperò no tant quan “et DEIXEN un enllaç… “I així t’acabes d’informar”. Gràcies. Menyspreu? Prepotència? Petulància? O… ‘sobradet’, com diu n’Àlmax.
Però el mínim comú del meu sentit m’ha duit a la pàgina de Gabriel Tobar, (l’enllaç que em deixà –prestat- el Mínimo Común) i és certament, per recomanar (no deixar). Hi ha aportacions ben prou interessants. Al final de la segona part Tobar ens diu: “Ni la eólica, ni la solar, ni la energía de los mares, ni todas ellas juntas, podrán en el corto plazo, ni en el medio, satisfacer la creciente sed mundial de energía desplazando los combustibles fósiles”.
Bé, és evident que no serà possible renovar totalment els combustibles fòssils per energies alternatives, a curt i llarg termini, però, és que no hem de fer res perquè no sigui possible renovar la totalitat dels combustibles finits? Des de la meua ignorancia crec que sí: aplicar les alternatives possibles, reduir el consum de combustibles fossils, consciencianció dels perills que ens vénen. Pedegogia amic comú, però no predicar. Ho explica clar nÀlmax, cal concretar. Dius, Mínimo común, que “l’única solució possible seria canviar el sistema socioeconómic actual”. Com? La teua preocupació és “Com ho farà un polític que s’elegeix cada quatre anys per posar-nos al corrent del problema energètic, quan tothom el que vol es sentir bones notícies sobre l’economia? Com ho farà? O com ho ha de fer? Ho saps tu? Si és així, la ciutadania t’agrairia el teu servei des d’un càrrec públic. Dius, a més, tenir “por que quan ens avisin (realment del tema) ja sigui massa tard per poder solucionar el problema amb ordre i dignitat”. I que feim? Esperam a que ens avisin, mentre deixam enllaços als ignorants perquè s’acabin d’informar bé. I per a què si tanmateix serà ja massa tard!!
Potser hagi perdut el sentit comú, com havia dit, som humà.
Sense el respecte no tindrà sentit aquest bloc. (Em discuparàs Maite pel to utilitzat, no m’agrada, però el sé utilitzar. Disculpes també a tota la ‘plaça’).
Mínimo Común: amb els coneixements i la saviesa hi ha desigualdats, inevitables. Amb la prepotència podem ser iguals, tanmateix és una igualdat perversa.
Sincerament, les teues reflexions sobre el tema m’han agradat, m’han fet reflexionar i n’he après, i et deman disculpes pel to emprat cap a la teua persona, però també et deman respecte cap a la meua ignorància, perquè tot i així, en aquesta ‘plaça’, i t’ho dic amb tots els respectes, qui m’ha d’enviar a fregir espàrecs és na Maite. No tu.
Salut.
Molts dels que entrem al bloc ho fem precisament per aprendre, o conèixer, temàtiques que ens resulten llunyanes al nostre quefer quotidià. Del debat se’n generen idees que ens serveixen a tots.
Allò que tinc ben clar, però, és que ningú hauria de tenir la supèrbia de parlar com si tingués la veritat revelada tot permetent-se desqualificar opinions diferents. Tant el comentari sobre mobilitat com aquest d’energies renovables han possiblitat aquest debat enriquidor.
Áixí i tot, tinc tot el dret a pensar que per a mi hi ha temes més urgents i interessants.
El que m’assembla d’una manca de categoria ideologica, d’un absolut menyspreu per les mínimes normes d’educació i sobre tot d’un tarannà vorejant el totalitarisme discursiu, és erigir-se en virtuals gurús de l’ecologia tot intentant respartir cartes de patent sobre un determinat assumpte.
Ni na Victòria Jimenez ni en Mínimo Común fan res més que expressar unes opinions, tan vàlides- però ni un pam més -que les que exposen Bep Joan o Almax.
El to pèro és diferent, des de l’arrrogància que assembla vol alliçonar a la resta i que a mi em fastigueja.
A sobre, des d’aquest pedestal on s’autocol·loquen diuen bestieses descomunals. És evident que el pretès coneixement d’una problemàtica no fa a ningú posseïdor de la vareta màgica per decidir o exigir res.
Si això es llençar-se al coll molt bé, però per a mi qui ha intentant mossegar colls són aquest parell que es pensen que tenen dret a dirigir les paraules dels altres i fins i tot a desqualificar, no sols el bloc, sinó també a les persones. És el seu problema, sens dubtes, amb defensors així les energies renovables no necessiten detractors.
David Joan
Em sap greu haver ofès a algú (sobretot a Bep Joan). No era la meua intenció, i no ho serà mai.
El problema de quan s’explica un tema així, és que sembla que sempre hi ha solucions messiàniques (d’alguns que escolten el tema per primera vegada) dient fredament que els polítics (em refereixo més als de nivell nacional o internacional) ja ens avisaran si el problema és greu, que la tecnologia ens salvarà i es substituiran els combustibles fòssils, que tot és falta de voluntat i de interessos, etc. Però la realitat sembla anar del tot cap una altra banda: més consum a nivell mundial. Mirau que passa quan puja un poc el petroli, que tot tambaleja.
De tot el que sé d’energia, crec que és ben poc i açò que fa més d’un any que estic estudiant l’assumpte. Un tema que pot semblar avorrit, però que donada la seva importància i incidència damunt la nostra societat acaba sent fascinant.
Esper que els anticossos que diu n’Álmax, el permetin veure la gravetat de l’assumpte, i sense ràbia. I intentaré d’ara endavant ser més sensible i menys “petolant” amb tercers.
Voldria ampliar i matitzar el comentari de na Maite sobre la metzina amb Plom. Tot i fregar de costat el tema energètic, ja ho diu ella que dóna una idea de com ens comportem les persones a l’hora de decidir si fer o no fer negocis quan els desavantatges es presenten a llarg termini i de com tapar o destapar informació a conveniència.
La metzina (o el petroli) mai ha duit el plom «per se», sino que s’hi afegia A POSTA a les refineries. Al principi del s.XX uns van descobrir que era un additiu que reduia el traqueteig del motor i prevenia danys als pistons. A més era la substància més barata que tenien a ma per a resoldre aquest problema dels motors de metzina. Així idò des dels anys 20 es va afegir plom a tota la meztina que es produïa. Això va fer que els motors funcionessin millor i per tant es venguessin més cotxes. Van haver de passar 50 anys fins que els efectes del plom a l’aire no es van poder ocultar per més temps i es va començar a xerrar en veu alta del tema. Però no és que els hi vingués de nou, no, ja es sabia des del principi. Tant era així que no se li deia metzina amb plom, sino metzina amb tetraetilè (un nom científic, o un eufemisme de merda si m’ho permeteu). Els mateixos científics que van descobrir les propietats del plom com a suavitzant de la combustió van morir intoxicats anys després (herois?). A la Unió Europea es va vendre metzina amb plom fins a l’any 2000.
Per tant, no és tant la qüestió d’«enviar la que tenien a un altre lloc», perquè la metzina que es té feta a un moment donat no dura gaire setmanes o mesos fins que es consumeix, sino els més de 60 anys en que es sabia que allò era un verí i no es feia res, perquè els efectes nocius eren mals de demostrar (judicialment) individus a individus i perquè els qui refinaven la meztina guanyaven més afegint plom que no altres composts més cars de produir. I segurament encara es fa metzina amb plom si el seu consum va destinat a paisos sense cap regulació.
Fa uns mesos van passar un documental al C33 exclusivament centrat en el tema i el recordo perfectament. Alternativament es pot consultar la Wikipedia per confirmar el que dic.
El mateix es pot dir de l’us del Mercuri, un altre metall pesant com el plom. Tots els metalls pesants tenen efectes acumulatius a la cadena alimentària a llarg termini, cosa que fa que tots fem ulls clucs als seus efectes negatius i ens fotem religiosament els seus efectes «positius» immediats. Sense mercuri ens hauriem d’oblidar de les làmpares de baix consum, de les barres fluorescents i de les pantalles planes LCD. Sabeu que hi ha gent que llença els tubs fluorescents dins els contenidors de vidre? (Ho he vist jo mateix al manco en dues ocasions) Au idò, mercuri cap als bòtils de demà. I sabeu que els «empastes» dentals que es feien fins no fa tants d’anys duien mercuri?
Vet aquí que tot el que aprofitem les persones per «progressar» té avantatges i desavantatges. El que jo em qüestiono és si té sentit fer balanços d’aquests dos plats si sempre tenim una tendència genètica a valorar altament els avantatges quan ens convé i a ignorar els desavantatges si aquests es poden distanciar en temps i/o espai (fenòmen conegut com «tragedia de lo común»). És més, el més trist és arribar a la incoherència del pseudo-ecologisme actual. Hem arribat a tal nivell de contradicció que un mateix «opinador» quan es posa el «xip ecologista» és capaç d’afirmar que és necessari reduïr el consumisme innecessari, i després quan es posa el «xip econòmic» concloure que la crisi actual empitjora perquè la gent es veu obligada a ajustar el consum a allò que és necessari. En què quedem? Aquesta és la gran decisió que ningú aborda com cal.