Maite Salord

Escriptora

El país de l’altra riba

Diumenge passat em preparava per enfrontar-me a una setmana que sabia que seria intensa: ser la guanyadora del III Premi Proa de Novel·la  suposava no només el meu retorn a les lletres després de set anys de silenci literari i de setze de dedicació política, sinó la possibilitat de fer-ho amb el ressò que un guardó d’aquest prestigi m’oferia. I, amb tot, he de reconèixer que la resposta de la gent m’ha sorprès i m’ha emocionat. Ja ho he dit però ho reiter: moltes gràcies per sentir-vos tan a prop en un moment tan important com aquest. Ahir m’ho deia una bona amiga: diuen que no saps qui t’estima fins que les coses no et van bé, però ho saps, sobretot, quan t’hi van i se n’alegren per tu i amb tu.  Si és així, som una persona afortunada.

Vaig recollir el premi amb il·lusió i també, no ho negaré, amb molt de respecte pel que significa. L’any 2006 vaig quedar finalista del Sant Jordi de novel·la, amb quaranta-un anys i quan tot just en feia un que em dedicava a la política. Aquesta dedicació ha influït, sens dubte, en el meu ritme d’escriptura. Però tot forma part d’un procés personal que és el que jo vaig escollir i que em va dur fins a la presidència del Consell Insular de Menorca, un honor sens dubte. Ara fa pocs mesos que vaig deixar la política per, entre altres motius, recuperar l’escriptura i, sincerament, no se m’acut millor manera de fer-ho que amb aquest Premi Proa.

Vaig començar El país de l’altra riba el 2014, l’any en què vaig publicar la darrera novel·la, L’alè de les cendres. El procés d’escriptura ha estat llarg i complex. De fet, entre el 2015 i el 2019 pràcticament no vaig escriure i ha estat els dos darrers anys i, sobretot, els darrers mesos quan he acabat de donar forma a la història. Però durant el temps que vaig estar sense escriure mai vaig deixar de pensar en la novel·la, em va acompanyar sempre, i açò, segurament, m’ha servit per valorar què era l’essencial de la història que volia explicar.

El país de l’altra riba té de punt de partida els menorquins que van emigrar a Alger però la clau de volta de la història me la va donar la notícia de la gravació, per primera vegada, d’imatges del Junker 88 enfonsat davant l’Illa de l’Aire al sud-est de Menorca. Quan la vaig llegir, vaig pensar que les bombes d’aquell avió nazi enfonsat el febrer de 1943 podien haver caigut damunt la colònia de maonesos, com es deien els menorquins que vivien a prop d’Alger. A partir d’aquí, vaig anar construint la novel·la que té com a teló de fons alguns dels grans desastres de la història europea del segle xx, com la deportació nazi o la batalla d’Alger.

Una de les citacions que obre la novel·la és d’Albert Camus, del discurs del lliurament del premi Nobel, i no hi és per casualitat. Camus, que va ser criat per la seva mare algeriana d’ascendència menorquina i per la seva àvia nascuda a Menorca, és una figura que plana damunt la novel·la, encara que només surt citat cap al final. De fet, les seves Cròniques han estat una lectura imprescindible per poder entendre la realitat algeriana prèvia a la guerra. Com també ho ha estat El primer home, la seva obra pòstuma en què, a través de la mare i de l’àvia, es fan visibles els lligams amb una Menorca que no va trepitjar mai però que el va acompanyar sempre.

A partir d’ara, la novel·la queda en mans dels lectors i arribarà a l’altra i veritable riba, la de la lectura. El viatge ha començat i jo només puc desitjar-vos una bona travessia.

Adreça per fer retroenllaços | RSS dels comentaris

Escriu un comentari