Maite Salord

Escriptora

Riure

Més val riure quan, a les 6,50 s’encén la ràdio i et deixondeixes de cop en sentir el locutor que diu que el president del Govern Balear es planteja governar en minoria perquè els escàndols de somriure.jpgcorrupció fan el goven inestable. I es desfà dels partits que integren el Bloc, que són els únics que no tenen imputats? I ho fa per arribar a acords puntuals amb les ànimes caritatives del PP, que mai no han trepitjat un jutjat?

Més val riure després d’emparar un ruixat de retrets, acusacions i queixes -via mail, telèfon o qualsevol altre mitjà existent-  que no tenen res a veure amb tu i de les quals, per tant, no et sents, en absolut, responsable i, el que és pitjor, poques coses pots fer per redreçar els temes que et plantegen.

Més val riure quan veus que, pel féisbuc, tens un nombre considerable d’amistats que es dediquen a cultivar horts virtuals – esper que siguin legals!- en els quals sembren patates i alimenten gallines, quan tu tens un munt de coses a fer i no dones a l’abast.

Més val riure quan arribes a casa amb un mal de cap espantós i dius a la família que a les vuit ja dormiràs i l’única resposta que obtens és: apaga els mòbils, però! Ni una mínima mostra de preocupació, ni una trista mirada caritativa.

En fi, més val riure sempre. Perquè, diuen, allibera tensions, mals, elimina l’estrés, l’ansietat, el colesterol, la depressió, ajuda a aprimar-se, a dormir… I no necessita recepta mèdica i és gratis. I, sobretot, perquè l’alternativa -horrible- és posar-se a plorar. No sé qui va dir que, la persona que és capaç de riure’s d’ella mateixa, és la més afortunada del món: sempre tindrà motiu de diversió! Jo en don fe. Encara que no em faci cap gràcia.

15 comentaris a “Riure”

  1. Gavina Escrit el 03 des. 2009 a les 22:32

    Jo crec que una bona bramada de tant en tant tampoc fa cap mal. Al contrari allibera tensions i ajuda a relaxar-se,

  2. silve Escrit el 03 des. 2009 a les 23:30

    Maite, amb el dubte de no saber si demà divendres serà l’últim Palma-Maó d’aquesta legislatura, només et puc dir: Trankimazín, Legalon, Zarator, Chitosán…i raoles d’endívia! Mentre escric açò escolt el conseller Manera a la TV de Mallorca. I encara no tenc clar si em pot l’orgull o la decepció del que hem fet aquests anys. Tanmateix…el futuro es muy oscuro trabajando en el carbón!
    Acudit de crisi:
    Diu: què nom la monja més pagesa de totes?…Sor brassada!
    Salut i bon humor!

  3. Joan Riudavets Escrit el 04 des. 2009 a les 10:09

    Si el Psib fa un pacte a la basca amb els corruptes del Pp, ja no ens quedarà gaires coses per veure en aquesta colònia.

  4. Maite Salord Escrit el 04 des. 2009 a les 16:20

    Plorar també allibera però trob que m’estim més riure. Com a mínim, no quedes amb la cara desfigurada. Ara bé, de tot, el millor és menjar raoles d’endívia com les que vaig fer ahir vespre per sopar i que diria que van provocar l’enveja d’en Silve: via féisbuc, encara no en podem enviar! I, Joan, si el Psib tira per aquest camí, em sembla que haurem de fer una teràpia de grup: cinc minuts de plorar i cinc de riure i, després, sobretot, partir corrents a buidar despatxos. I no només de Mallorca.

  5. Matilde de la Mole Escrit el 04 des. 2009 a les 21:43

    Deia Curzio Malaparte que “cada vegada que un home riu, afegeix un parell de dies a la seva vida”. Supòs que l’italià en aquest “home” hi incloïa la meitat femenina de la raça humana. Així que sí, cal riure. Però que la rialla neixi de la serenor, de la comprensió, de la convicció que s’ha fet el que ha pogut. Odio la rialla satisfeta d’aquells que només volen mantenir-se, els “ventres asseguts” dels que parlava Cernuda.
    .
    Cal riure, amb el riure del que parlava Carlyle: “l’home (supòs que ell també parla de la “persona”) que és incapaç de riure no només és apte per les traicions, les estrategemes i els fraus, sinó que la seva vida és un frau i una estratagema”.
    .
    En tot cas res millor, per saber del que estic parlant, que llegir “El llibre del riure i de l’oblid” del Kundera, on l’humor sempre és tenyit de tristor. La tristor i l’humor que són fruit de la consciència.

  6. mosca Escrit el 05 des. 2009 a les 14:42

    Avam, què te podria dir una mosqueta com servidora..je,je,je!!
    Açò de riure sempre val mooooolt bé, a un mateix i també als qui tenim al voltant. Fora mal de caps, no ? Encara que jo no n’estaria tan segura… Molta teoria sobre el riure d’un mateix, però tot al seu lloc i al seu moment. Ses coses han de tenir un poc d’olor!!! Per tant, si un està content, hauria de riure; si un està enfadat, hauria d’envalar qualque crits, si un està agobiat hauria de saber demanar ajuda; si un està trist, hauria de plorar… M’enteneu ? D’açò se’n diu salut emocional. No sigui que començam a riure de tot i ens convertim amb autèntics bobets…
    O sigui que anem per feineta, Maite! Si has de fer una bona plorada, (com ja comenta Gavina) i passar un parell de dies a n’es sofà amb sa manta dalt es cap, avanti!!! Tot cap a fora, que no quedi res a dins que després fas pudor de resclús (ji,ji,ji). I sobretot no te preocupis pel pla de recuperació: cremeta de caviar Natural Bissé pel contorno de ojos, una bona ensabonada de cabells amb Pantene-ProV, dues flitades de Coco Chanel nº5 i una bons talons per trepitjar fort.
    I a partir d’aquí, a riure i riure. Que n’hi ha molts que esteim encantats de fer unes bones xalades i deixar volar sa imaginació!
    T’ha agradat sa teràpia de grup a la Salordiana ???

  7. Maite Salord Escrit el 05 des. 2009 a les 17:29

    Tristor i humor fruit de la consciència. Frase genial: per això hi ha dies per riure i dies per plorar. I reconec que tenc molta facilitat per les dues coses. De moment, però, sembla que la crisi del GB va camí d’acabar com una tempesta dins un got d’aigua. EL PP i el PSOE han fet gambes, però la cosa -per ara- no ha passat d’aquí. Han ofert un bon espectacle, tanmateix.

  8. Vela Escrit el 05 des. 2009 a les 19:20

    En primer lloc, gràcies Matilde per tornar-nos a regalar els teus magnífics comentaris, ja t’ho volia agraïr fa dies, però vaig dessistir al quart intent de penjar el comentari.

    Anem al tema de la crisi de govern: pel que he pogut veure, el PSOE ja havia fet intents d’apropar-se al PP avans de la dimissió de Nadal, com es pot veure en aquest article de Quim Torres que Miquel López Crespí va penjar al seu bloc el 30 de Novembre: http://pobler.balearweb.net/post/80367.

    De moment, sembla que no se n’han sortit, però jo no em refiaria d’algú que, per un cantó diu voler intentar mantenir el pacte i per l’altre, es reuneix amb el PP com a President del Govern a saber amb quines finalitats curiosament avans que dimitís el conseller d’UM.

  9. Matilde de la Mole Escrit el 06 des. 2009 a les 14:24

    Salut, bona gent.
    .
    Em permetreu que comenci l’escrit amb una altre cita genial sobre el riure. És d’Erasmus de Rotterdam: “Riure’s de tot és propi de bojos, no riure’s de res ho és d’estúpids”.
    .
    Certament, com diu la Vela, no ens podem refiar d’un PSOE que per mantenir-se al poder tant li dóna amb qui allitar-se. Ho deia, fa mesos, quan parlava de Ciutadella, i ho puc repetir ara si analitzem l’escenari de les Illes. Però no oblidem el que, fa tants segles, ja sentenciava Esquil, “la força de la necessitat és irresistible”.
    Avui per avui, la necessitat del PSOE per conformar un govern de progrés és irresistible. Per això, molts de que com jo veim la buidor ideológica d’aquest partit ens resignem a acceptar-lo, pèro aixó sí sense mai refiar-se!.
    .
    Maite, estimada, pot ser tot el que ha passat els darrers dies, i que hem seguit per premsa com un culebrot de difícil comprensió, hagi estat una tempesta dins un got d’aigua. Però molta por em fa que, prest, dins el got no hi quedi ni aigua. Cal llavors trobar la mesura entre la bogeria i l’estupidesa. I tots aquells i aquelles que estimen la nostra terra, i la volem progressista i feliç, aprenguem al menys de l’experiència. Què ningú ens vulgui fer creure que criticar els socialistes, panells de la política, és un pecat. Parafrasejant el gran R.W. Emerson tinguem ben clar que allò que ells diuen pecat, noltros li diem experiència.
    .
    Vivim dies grisos, dies que poden matar les il·lusions, jornades de boira sense cap horitzó. Dies en que la intolerància vol vendre’s com fermesa, dies que fan bona l’afirmació de Chesterton sobre fermesa i dogmatisme. Contra aquest mal tenim el remei, bé l’exposa Maite al pòrtic de la plaça. Riure. Relativitzar. Riure. Saber que ubús, pallassos, nines de fira, n’hi ha a totes bandes…i que un sotrac és només una passa més en el camí.
    .
    Pels qui, ben seriosament, reivindiquem l’impossible, les desfetes d’avui són les oportunitats del demà. Riure. Perquè com deia el gran, gran Voltaire: “la seriositat constant només és la màscara de la mediocritat”. I una cosa és segura, per defensar l’esquerra i el sentit de país, aquí a la nostra terra, es pot ser de tot manco mediocres, així que, bona gent, a riure !!!.

  10. Menorquit Escrit el 06 des. 2009 a les 19:44

    Les aliances de govern amb el PSOE sempre han estat fràgils. L’esquerra indentitària, per la seva condició de fermesa, conviccions polítiques i pel fet de tenir bastant més clar el camí social i les polítiques a aplicar, es negarà a pactes que li difuminin el seu ideari. El PSOE, en canvi, és més vulnerable a acceptar acords per tal de mantenir la cadira (açò ja ho hem dit abastament). Tanmateix l’exercci de govern ara mateix per part de l’esquerra identitària només es possible al costat de l’esquerra de mercat (l’esquerra de penell. Molt encertat Matilde!).
    .
    Amb tot açò, no cal ara cridar les tempestes mallorquines si a Menorca lluu el sol. Tranquil•litat. Hi ha una gestió que, dins de la foscor de l’economia municipal, va fent camí i es tracta d’aprofitar el temps de govern per seguir ‘reconstruint’ una ciutat malversada.
    .
    Em dóna la impressió que sempre volem parlar sobre les polèmiques i no de les virtuts que ara mateix ens dóna una gestió municipal que resitua algunes coses que ens eren necessàries.
    .
    Des que les esquerres governen (la indentitària i la de penell), pocs, aquí, han lloat les bones gestions, més bé sempre s’ha volgut puntualitzar detalls, posar pedres al govern. Quan governava el “Circo Soley” amb regidors histriònics, maldàvem de reconèixer llurs miserables actuacions i fèiem càbales de com reordenar un govern digne. Ara que el tenim, anam a cercar quines seran les pautes de ruptures en governs propers (govern balear) per recrear-nos en debats teòrics i oblidar el pragmatisme que implica la dura tasca d’aixecar un ajuntament arruïnat per uns representants que vam combatre contra esculls i tramontana.
    .
    Si ens aixoplugam sota el dosser del-que-passarà i oblidam l’oportinitat de progressar en polítiques més justes, més raonables, més socials, més econòmiques en el marc d’un territori digne i respectat, anam errats. Quan disposam d’eines (govern) per canviar una situació que vam críticar amb duresa i miram d’on pot venir la tempesta, estam fent de la política una praxis sense finalitat útil.
    .
    No imflem globus de càntics nocturns, quan no impliquen perills de democràcia. Respectem la tranquil•litat que li ha volgut donar la regidora en qüestió. Parlem aquí de la seva tasca pública.
    .
    Ànim Maite! Hi ha una labor ben traballada que no es desvetla en aquesta Salordiana Plaça. Treball i silenci.
    Deia Sèneca que “el treball i la lluita sempre criden als millors”.
    .
    Em satisfà el teu retorn Matilde. És com a la Salordiana Plaça hi torni a sentir el ‘clic-clec’ de l’engronxadora vora la llar càlida de desembre; llibre en mà, atenta i disposada a la intervenció lúcida de la conversa. Un plaer.
    .
    Gaudim del moment
    Salut i rialla

  11. Matilde de la Mole Escrit el 06 des. 2009 a les 20:35

    Gràcies, Menorquit, per les teves paraules. Avui l’engronxadora va més lleugera.
    .
    Però, permeteu-me amics de la plaça, que avui flastomi, dura i enrabiada, contra el partit penell. La indignació que sent és immensa. Aminetu Haidar està morint-se. El govern espanyol n’és còmplice. La ràbia m’amara, m’omple, m’ofega. I vull fer meva la sentència d’Aristòtil:
    “Qualsevol pot sentir ràbia, això és fàcil. Però sentir ràbia contra la persona correcta, en el moment correcte i per un propòsit noble, no és fàcil”.
    .
    Crec que sentit ràbia contra l’assassí que regna al Marroc i contra els seus complíces a Espanya -el president covard que no gosa aixecar la veu i el rei que l’acompanya- és correcte. Crec que sentir ràbia en aquest moment que s’està morint una persona que ha dedicat tota la seva vida a la lluita per la llibertat del seu poble és el moment correcte. Crec que sentir ràbia per no haver sentit els governants d’Espanya -infame Moratinos- exigir al Marroc que deixi Aminetu Haidar tornar al seu país, sentir ràbia per mirar d’aconseguir el respecte als drets de la persona és un propòsit noble. La ràbia m’ofega.
    .
    Però com no vull omplir aquesta plaça d’insults i flastomies, us deix unes frases que el gran cineasta Ken Loach escrivia l’altre dia:
    .
    “Pero vivimos esperanzados y enviamos nuestra solidaridad a esta distinguida mujer que, a pesar de haber sido “desaparecida” durante 4 años y torturada por las autoridades marroquíes tiene el valor de resistir. Pero qué tragedia sería para la resistencia no violenta, y la posibilidad de una solución pacífica, si la dejaran morir.
    Instamos al gobierno de España que garantice el regreso inmediato de Aminetu con todos sus derechos civiles”.
    .
    Malgrat els únics déus que existeixen són els que la nostra por demana, avui morta de ràbia i de por per la vida de l’Aminetu, avui encendré una espelma, sobre la llar de foc, vora l’engronxadora.

  12. Bep Joan Escrit el 07 des. 2009 a les 1:49

    Ho ha dit ben clar:
    “No comprareu les meves conviccions”.
    .
    A UNA DONA FORTA
    .
    Com una arrel gruixuda
    t’endinses en Terra pròpia.
    D’identitat convençuda,
    no entens d’empelts
    ni de resolucions de paper.
    .
    El teu coratge mou Estats…
    que despulles com tavelles;
    desmuntes murs de falses
    diplomàcies i develes
    polítiques d’inhumanitats.
    .
    Creiem viure sota la flassada
    del benestar, però oblidam
    el genuí desig del ser humà:
    La vida no s’acomoda en el temps
    sinó en la pròpia voluntat.
    .
    El teu gest, Aminetu Haidar,
    és un clam a la intolerància
    i una lliçó al mon sencer:
    La vida tindrà sentit ple
    si porta el valor de la llibertat.

  13. Bep Joan Escrit el 07 des. 2009 a les 11:24

    On diu ‘develes’, ha de dir “desveles”. Perdó

  14. Maite Salord Escrit el 08 des. 2009 a les 22:05

    Amics i amigues, després de dos dies sense connexió a internet (com reten les hores sense voltes interminables per la xarxa!), veig que, com sempre, he deixat el bloc en bones mans. Matilde, Menorquit i Bep Joan: gràcies pels vostres comentaris sempre enriquidors, per la bona poesia.

  15. susana Escrit el 09 des. 2009 a les 16:04

    Maite, aquets del feisbuc s’han pres massa a la lleugera el “cal cultivar l’hort” de Voltaire, valdria, certament, que se’n cultivessin d’altres tipus d’horts, que no pas els virtuals!!! Tu saps que és que no puguin quedar per fer unes fotocòpies d’uns apunts perquè han d’anar entre classe i classe a la sala d’informàtica a mirar el seu hort, no sigui que se’ls hi podreixin les cols?! Tot plegat, és tristíssim! Maite, que no et falti mai el somriure (de la mar)! Records!

Adreça per fer retroenllaços | RSS dels comentaris

Escriu un comentari