Maite Salord

Escriptora

Arxiu de juliol 2013

El passat dilluns dia 15 de juliol, el PP va dur a Ple una proposta per adaptar el coneixement de llengua catalana, per part dels treballadors del Consell, al que marca la Llei 9/2012 (Llei Gornés) de la Funció Pública. I ho va fer proposant, al peu de la lletra, la rebaixa de coneixements de la llengua pròpia que aquesta contempla: 1) Davallen el nivell de coneixement de català que fins ara s’havia de tenir i 2) Redueixen el nombre de places que duen implícit el coneixement de català.

1r. En les places d’ordenança per a les quals s’estableix com a requisit el coneixement de català, es demana el certificat A2, la qual cosa ―com que no s’ha modificat la Llei 9/12 per adequar-la a la nova Ordre d’equivalències dels títols, diplomes i certificats de català (BOIB núm. 34 de 12 de març de 2013), que modificava l’anterior, en la qual es basava la Llei 9/12― a la pràctica representa que es demana bàsicament un nivell de comprensió oral de la llengua catalana, sense necessitat de tenir prou competència lingüística per parlar-la fluidament. Per tant, si es volgués mantenir el nivell de coneixement de català que es demanava fins ara, per a les places que en el Catàleg s’estableix el requisit de tenir el certificat A2, hauria de dir B1. La conclusió és que ens podríem trobar amb ordenances que tinguessin dificultats a l’hora de dirigir-se en català.

2n. La proposta del PP, seguint la Llei Gornés, exigeix el coneixement de català només al personal que fa atenció al públic; però, a més de les places previstes, en l’Administració hi ha molts altres llocs de treball que, des del nostre punt de vista, atenen el públic. Sense anar més lluny: secretaris i secretàries de consellers, tècnics d’habitabilitat, de mobilitat, de cultura, d’esports, de cooperació local, de turisme, bombers, etc.

Des del PSM Més per Menorca consideram que, a part de les places esmentades abans, també és imprescindible, si parlam d’igualtat de drets de catalanoparlants i castellanoparlants, que conegui ambdues llengües tot el personal de l’àrea de benestar social: menors, atenció a la dona, psicòlegs, drogues, salut mental, Trepucó, Casa de la Infància, geriàtrics i serveis socials en general; ja que tots ells tracten temes molt sensibles i delicats i les persones usuàries i ateses per tots aquests serveis (no només ordenances, sinó també infermers, auxiliars d’infermeria, facultatius, psicòlegs, etc.) han de poder expressar-se lliurement en català per tal d’explicar i transmetre sense cap tipus d’entrebanc la seva problemàtica.

D’altra banda, també el personal exclusivament administratiu ha de tenir certs coneixements de català si es vol complir el Reglament d’ús de les llengües catalana i castellana al CIM, que en l’article 6.1 diu: “Els procediments tramitats pel Consell Insular ho seran en català que, com a llengua pròpia de la comunitat autònoma de les Illes Balears, ho és també del Consell Insular de Menorca”.

Finalment, cal recordar un fet importantíssim: el Parlament va aprovar, a proposta del PSM Més per Menorca, la possibilitat que cada administració pugui establir, en el seu catàleg de llocs de feina, les places per a les quals és necessari el coneixement de català com a requisit, independentment de les que estableix amb caràcter de mínim la Llei Gornés. Per tant, el Consell de Menorca tenia l’opció, com han fet diferents ajuntaments de Mallorca, de presentar una proposta més àmplia de places amb el requisit de coneixement de català. Però no ho fa i, per tant, estan avalant una llei que discrimina els catalanoparlants.

I no només això: amb la dèria d’arraconar el català de l’administració, s’ataca, a més, el principi de l’eficàcia que ha d’inspirar el funcionament de les administracions públiques. Perquè la realitat és que l’Administració serà més eficaç si els funcionaris coneixen i dominen les dues llengües oficials (no només una), tant en el cas de les places que tan sols han de fer atenció oral al ciutadà (que han d’entendre les dues llengües i saber-s’hi expressar per poder contestar als ciutadans en la llengua que utilitzin) com en el cas d’aquells tècnics que han de poder estudiar i resoldre expedients redactats en una o altra llengua.

És del tot il·lògic i impensable que el coneixement de la llengua oficial d’un territori no sigui un requisit per accedir a la funció pública del territori en qüestió; i, si hi ha més d’una llengua oficial, els funcionaris les han de conèixer totes, sense discriminar-ne cap, la qual cosa la relegaria a llengua de segona categoria. El PP, el de Bauzá i el de Tadeo, ha trencat el consens que hi havia hagut fins ara a les nostres Illes en aquest tema i  la voluntat de no fer de la llengua una qüestió política, sinó de convertir la llengua catalana en l’element cohesionador de la societat de les Illes Balears, que és un dels objectius recollits en l’exposició de motius de la Llei de Normalització Lingüística, aprovada durant el govern presidit per Gabriel Cañellas.

Així, i com a conclusió, podem dir que l’equip de govern del Consell Insular de Menorca, amb el president Tadeo al capdavant, accepten, servilment, una vegada més, allò que, des de Mallorca, dicta el president Bauzá. Ara, en temes lingüístics. Per arraconar la llengua pròpia dels menorquins de l’administració. O de l’escola. Fan, perquè ens entenguem, d’escolans d’amén. Un trist paper, certament.

Versos per la llengua

LA LLENGUA QUE ENS HABITA

Menorca, orgullosa i acollidora. La penya grisa batuda per la mar i el vent. La infantesa que es bressa en l’arena blanca. Serena, malgrat la lluita constant contra la destrucció. Contra el ciment. Que també voldria tapar la nostra boca. Els nostres mots. Paraules i paisatge que ens han donat forma. Des de sempre. Som la terra que respiram. Som la llengua que ens habita. Feta de paraules i paciència. Una immensa paret seca. Que protegim i ens protegeix. Perquè mai no oblidem qui som. Perquè mai no ho oblidin. Aquells que, destral en mà, ens volen esquarterar l’ànima. Terra i llengua. La lluita constant. Menorca, amb la fortalesa de la penya eixuta i la calidesa de l’arena blanca. Amb la serenor, com va dir el poeta, d’una estàtua.

Demà, 9 de juliol,  Josep Vallverdú complirà 90 anys i ho farà a Menorca. És l’aniversari d’un mestre de la paraula. No debades, ha escrit més d’un centenar de llibres de temàtica diversa (novel·la, assaig, memòries, traduccions…), entre les quals destaquen, sens dubte, els més de quaranta títols adreçats al públic infantil i juvenil.

Així, entre la seva obra, podem destacar, des del mític Rovelló (La Galera, 1968), Un cavall contra Roma (La Galera, 1975), Silenci, capità! (Cruïlla, 1993), Les raons de Divendres (Proa, 2003) , El patró Gombau (Pagès Editors, 2000)… O la reflexió sobre la seva obra a Pelegrí dels Mots. Viatge pels meus llibres (IEI, 2007).

Josep Vallverdú pertany a una generació d’escriptors el paper fonamental de la qual  no s’ha cansat mai de reivindicar. Com a mostra, valguin les seves paraules al diari ARA d’aquest dissabte: “Ara mateix la literatura en català té un nivell culte alt, equiparable a qualsevol literatura del món, i això que no hi ha un substrat polític que pugui acabar de potenciar-la, com seria l’opció de l’estat propi -reconeix l’escriptor-. Em fa l’efecte que no es té ni idea de l’esforç de la generació que vam fer de pont entre els autors d’abans de la guerra i els que han començat a publicar un cop en la democràcia. De Monzó en endavant, la literatura comença en ells, no miren enrere. Si la tradició cultural catalana s’ha mantingut, caldria continuar fent-li cas.”

Així, convençuts de la importància de la figura de Josep Vallverdú, l’Institut d’Estudis Ilerdencs s’ha proposat que, a totes les terres de parla catalana, se celebri el seu aniversari amb l’acte “Passeig d’aniversari. Vallverdú al món”. I Menorca, no podia ser d’altra manera, s’hi sumarà, justament dia 9 de juliol, a la sala d’actes de l’IME, a les 19,30h, amb una conversa literària, moderada per Josep Maria Aloy, sobre literatura infantil i juvenil, en la qual intervindran Pau Faner, Ponç Pons i jo mateixa.

Sense dubte, el millor homenatge a un escriptor que, l’any 2000, va ser guardonat amb el “Premi d’Honor de les Lletres Catalanes” i del qual Josep Maria Aloy ha dit: “Ha guanyat multitud de premis i ha estat candidat al premi H. C. Andersen, que ve a ser el Nobel de literatura per a joves. Ha estat un autor “capaç de crear una línia pròpia i de ser-hi fidel, lluny de batzacs de la moda”, tal com diu Teresa Duran. Una bona part de la seva obra és una lúcida reflexió crítica sobre els homes i les dones i llurs conductes i febleses”. Un autèntic “escriptor de raça”, com l’ha qualificat Jaume Cabré.