El juny de 1996 es van reunir a Barcelona 66 ONG, 41 Centres PEN i 41 experts en dret lingüístic de tot el món. La iniciativa va ser del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Club Internacional i el CIEMEN (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions), amb el suport moral i tècnic de la UNESCO. Els participants aprovaren la Declaració Universal de Drets Lingüístics en un acte celebrat el dia 6 de juny al Paranimf de la Universitat de Barcelona.
La Declaració estableix que “la llengua pròpia d’un territori fa referència a l’idioma de la comunitat històricament establerta en aquell lloc” i afegeix, a l’article 6, que “aquesta Declaració exclou que una llengua pugui ser considerada pròpia d’un territori únicament pel fet de ser oficial de l’Estat o de tenir tradició de ser utilitzada dins aquest territori com a llengua administrativa o de certes activitats culturals”.
El concepte de llengua pròpia el recull el nostre Estatut. Així, en el preàmbul diu: “La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, i la nostra cultura i tradicions, són uns elements identificadors de la nostra societat i, en conseqüència, són elements vertebradors de la nostra identitat”. Per tant, tenim dues llengües oficials però només una, la catalana, és la pròpia del territori.
Ja sabem que tenim un president que no estima la llengua pròpia (“El castellano es nuestro idioma y el catalán una lengua cooficial”, Bauzá dixit). Què hi farem. Ara bé, a ell i a la resta de polítics de la seva corda, el que no els podem permetre és que incomplesquin la llei. Fa tres mesos, aproximadament, tots els càrrecs públics electes de la nostra Comunitat vam jurar o prometre “complir i fer complir la llei”. En aquest sentit, la llei és clara: és un deure de l’administració defensar i promoure la llengua pròpia d’aquest territori.
El castellà no ha estat ni serà mai el meu idioma, senyor Bauzá. És una llengua més que estic contenta de conèixer, això sí. Els meus records són en català (filleta, no siguis temosa, em deia l’àvia), en català em vaig adreçar als meus fills just els vaig veure la cara, en català observ el món que m’envolta i pens i orden el meu pensament en català. No s’equivoqui. I, sobretot, no es pensi que acotarem cap.
- El pensament ordenat/Opinió
- 14 comentaris
No hi ha manera de jutjar els polítics que incompleixen contínuament la llei menyspreant la llengua pròpia que haurien d’emprar i prestigiar en cada acte públic i en les seues decisions polítiques?
Passa de taca d’oli: fa dos dies Bauzá emplaçava Mas a complir la llei, a actuar com a president d’una comunitat autònoma, que ha de respectar la llei per damunt dels seus posicionaments ideològics; ell, però, es passa per la pedra les seues obligacions com a president d’una altra comunitat autònoma, posant per damunt de tot el seu posicionament castellanista. És que l’estatut no s’ha de respectar? és que la llei de normalització lingüística no s’ha de respectar? Només es preveuen mesures per fer respectar allò que vagi en contra de la nostra llengua?
Si en Bauzà incompleix la Llei… Qui té advocats per a denunciar-lo?
L’haurà de fer, la denúncia, el PSM?
A banda de posicionaments ideològics, el que demostra dient que “El castellano es nuestro idioma y el catalán una lengua cooficial”, és la poca interacció que el nostre president te amb la gent del carrer. Va resultar, setmanes abans de començar la campanya electoral, que en roda de premsa a alguns presents no els va agradar que Bauzà parlés en castellà. Per art de màgia, des de llavors l’encara candidat es va adreçar als periodistes en català (o com diria ell, en mallorquí). És evident que per ell la llengua pròpia del territori és tant sols una manera d’aconseguir certs propòsits, cosa que em sembla encara més indesitjable, si cap, que el rebuig confesat cap a la nostra llengua.
A casa he parlat des de petita indiferentment tant català com castellà, per ser mon pare de Navarra. I allà defensaré com a llengua pròpia el castellà, i aquí, el català. Intentar imposar com a prioritària una llengua que no és majoritària fa un flac favor a la cultura d’aquest senyor, i em sembla de mala educació que ens hi fiqui a tots dins el sac.
molt bon article maite, jo no ho hagués dit millor. tenim un presi que menysprea sa nostra cultura, història i tradició. no ho podem permetre! no ens llevaran mai ses nostres arrels i sa nostra identitat! 😉
En primer lloc vull dir,que estic molt content amb la llibertat d´expressió que hi ha en el teu blog.
Sabem que hi ha molta gent que no estima el català, hi ha que respectar. Com hi ha molta gent que l´estima.
Jo parlo amb català, si, un dialecte, el menorquí, agradi o no. Lo que no vull es que els meus fills només aprenguin el català estandar, que volen inculcar uns quants professors.
Tenc amics de Barcelona que me diuen; ” Teniu que lluitar per la vostra llengüa que es molt maca, no deixeu que el català estandard ús mengi les vostres paraules”. També me van dir: ” que no deixeu tampoc que el castellà us mengi”.
Estic d´acord que hi hagi 2 llengües oficials, i també estic d´acord que el davallin el nivell de català per accedir a un lloc públic. Ahh, per cert tenc el nivell C de català.
Hi ha uns quants punts del programa del psm que estic d´acord ( amb temes de juventut, inmigració, amb alguns temes de eduació, etc..) però altres no comparteix.
Dani, si tens el nivell C de català com assegures, es demostra que aquest nivell no és demanar massa, tampoc. Dit de bon rotllo i sense ànims d’ofendre: no som cap talibà lingüístic. Cadascú que tengui el nivell que tengui i fora problemes. Tanmateix, la senyora Aguirre tampoc llueix un nivell de castellà que sigui per tirar coets.
Benvingut sigui,aquell que si més no, fa l’ esforç d’ escriure en català i si no té un estil acurat, donem-li temps. Hi ha uns quants errors que es cometen o que fem i d’ entre ells el que més allunya a gent que fa un pas cap a rallar menorquí o català, és aquella rialleta que fem quan algú,no pronuncia bé o fa una construcció estranya.
Aquesta rialleta si no l’ acompanyem d’unes paraules d’ànim alhora que ens estalviem la correcció per a més endavant,genera una decepció a aquella persona,i quasi sempre una renuncia a tirar endavant.
I és que potser nosaltres siguem el nostre pitjor enemic.
Tinc com primera cadena tV3 i en algun programa s’entrevisten a immigrants que usen un català que molts catalans de naixement ja el voldrien tenir i la competència idiomàtica d’aquestes persones és el que els pica als nazionalistes espanyols ,els fa més por que ETA,veure que aquestes persones s’ integren a Catalunya i aprenen l’ idioma aquell que ells, espanyolistes “nacionales” en fan despreci.
Com diria aquell: “¡Al loro!” Jo no critic la competència de ningú. Només deix palesa la meva opinió vers un comentari que diu que s’hauria de rebaixar el nivell de català per accedir a determinades feines. Atès que qui assegura açò assegura també tenir el nivell C (el mateix nivell que demana que es rebaixi), la meva conclusió és que l’exigència no és tanta com alguns volen fer veure. Res més. A banda d’açò, que cadascú parli com vulgui i/o com pugui.
El primer que s’haurien de respectar són les lleis.
La normalització i/o regularització del català a les illes no ha estat massa clara.
En Bauzá no el defensa.
I el sr. Antich?
Va crear una fòrmula meravellosa a les darreres oposicions del IBsalut.
Els metges i els infermers es van poder examinar i treure plaça sense tenir el nivell B de català.
Als fisioterapeutes s’els exigia el nivell B (són tan diplomats universitaris com els infermers)
Al personal auxiliar, celadors, telefonistes, el nivell A.
Es va fer un examen de català per a que tothom pogués accedir a l’oposició.
No es comptava com a mèrit
El personal que va treure el nivell B a la convocatoria de juny (de la JAC) va quedar exenta d’aquest “examen”, però tampoc va poder sumar mèrits perquè la convocatoria va ser en el més de juny i el certificat té data de setembre, es a dir gent que es va examinar del nivell B abans de que acabessi el termini de la inscripció per l’oposició, no va fer l’examen però la titulació no li va sumar els 2-3 punts com a mèrits.
A un company, quan li van convalidar el nivell C de Catalunya, és a dir un mes i mig desprès d’haver-ho demant, tampoc l’hi van contar com a mèrit.
Aquet no va treure la plaça, gràcies a la fluïdesa de l’administració.
Tenc claríssim que la llengua propia de les illes és el català i ho defensaré.
Tant com el menorquí o el mallorquí.
També tenc clar que la burocràcia i els interessos polítics estan de més i que l’ùnic que fan és enfrontar, crispar i que a molta gent de parla catalana-menorquina totes aquestes “diferències” els desanimen.
Salut!
Esper que la societat civil s’organitzi i es queixi.Ja ho hem fet moltes vegades i ho tornarem a fer.
Pel que fa a dir que a l’escola s’ensenya només estàndars és del tot fals,el que passa és que es parla tan correctament com es pot i hi ha molta gent que quan empres expressions del tot autòctones pensa que no són menorquines….els fillets et discuteixen que tonyina sigui correcte…en menorquí és “atun” o lleixiu o fins i tot pollastre….ara es comença a dir “pollo”…..però açò crec que és del tot secundari en aquest moments.
ànims
És sobre la immersió lingüística a Catalunya, però és una opinió que ens podria fer pensar:
NI ESTÚPIDS NI MÀRTIRS
.
Posted on 7 setembre 2011 by Josep Romeu
.
“Tots els que volem defensar la immersió lingüística hem d’estar disposats a anar a la presó”, així començava un article de Josep Pinyol i Balasch. No cal donar més voltes sobre les sentències del Constitucional, del Suprem i del TSJC que vénen motivades per raons estrictament polítiques, de partit, amb l’objectiu de precipitar l’anihilació de la llengua i la cultura catalanes. Amb això, ja hi estem d’acord, i la immensa majoria de partits, sindicats, associacions, i col•lectius professionals ho han dit clarament. En el que diferirem serà en la resposta.
.
Una possible resposta, probablement la més estúpida per inútil, és la de pretendre resoldre-ho presentant el corresponent recurs amb l’argument que estem carregats de raó: la immersió lingüística no està anul•lada pel Constitucional i per tant és plenament vigent; fora del Constitucional, els tribunals no poden anul•lar l’aplicació de les lleis sinó vetllar pel seu compliment; la demanada en tot cas només pot referir-se als casos concrets dels demandants i no al conjunt del sistema educatiu; la immersió lingüística ve avalada per les institucions europees… Per al nacionalisme espanyol totes aquestes raons són foteses que se les passen pel forro; per ells, els arguments jurídics no són la base a partir de la qual s’emeten les sentències, sinó que només són la forma de maquillar i justificar les decisions polítiques preses. I molt més estúpida encara, si els arguments són: la immersió lingüística ha demostrat ser el sistema més eficaç per a garantir un adequat coneixement de les dues llengües oficials; la immersió lingüística és una garantia de cohesió social; la immersió lingüística s’ha aplicat sense generar conflictes de cap mena… ¡Però si precisament aquests són els motius pels quals es va presentar la demanda, i pels quals s’han produït les sentències que s’han produït!.
.
Una segona resposta, la que apunta Josep Pinyol, és la que hem practicat durant massa temps i que ens ha servit en alguns moments, però que ara estaria abocada al fracàs. Hem tingut governs de tots colors que han mantingut posicions semblants pel que fa a la defensa de la llengua, però que no han evitat que els nacionalistes espanyols vagin imposant la seva llei. Podem sortir al carrer, fer una manifestació i recollir mil adhesions, però si el Govern no es posa al capdavant de les reivindicacions del país i es deixa de ximpleries no podem pretendre que els ciutadans es converteixin en màrtirs d’una causa que els nostres representants són incapaços de defensar.
.
Josep Romeu
.
Realment, la situació és complicada. La llengua rep atacs duríssims i haurem de plantar cara i no defallir. Tenim molta feina per endavant. El principal problema que tenim és que, en el cas Balear, els atacs provenen dels nostres governants. Per tant, des de l’oposició i des del carrer, haurem de trobar la manera d’aturar el cop. Denúnica, resistència i, sobretot, emprar la nostra llengua sempre.
Ara mateix
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
Miquel Martí i Pol
http://www.youtube.com/watch?v=0lA-I33ikCE
Gran! Martí i Pol.