Maite Salord

Escriptora

Terra

Respirar pètals, tiges, brins i branques; fulles tendres de lluentor impossible, o fulles seques que es desfan a les mans. Tactes vellutats i cruixents. Olor de terra humida on esclata la llavor, on germina i creix per anar-se a trobar amb el blau més intens. Arrels com a ungles poderoses clavades al misteri de la vida. terra.jpgBranques que s’enfilen cap al cel per traspassar la realitat. Per arribar a l’infinit. Al límit dels límits. Gosadia imperdonable! I caldrà recomençar de bell nou. Retornar, humilment, a la terra per esperar el moment de refer el camí. Llavor colgada en la foscor que respira, tanmateix, imperceptible en el silenci. Batec lleu que anuncia el renaixement. La nova primavera. Un nou esclat.

La vida. La vida lligada al paisatge, al paisatge més proper, a aquell paisatge que habita dins els records des d’un temps imprecís… El nostre paisatge. El centre del nostre univers. Un jardí.  Perfum de colors tancats per una porta petita. Secreta. Una porta que obre, tanmateix, tota una simfonia per als sentits. Geografia humana dibuixada damunt la terra. El cos de l’amor fet de branquillons fràgils, de pètals rosats i blaus, d’aromes de gessamí i d’arbreda, de fulles verdes i de foc. Fruits sucosos com una magrana oberta, com una poma mossegada, com un ulls esglaiats de criatura…

Nascuts de la terra, arrelats a la nostra terra per sempre. Viatjar, una vegada i una altra, cap al mateix destí per descobrir-hi noves realitats i copsar-hi fins el més petit detall: un puntet groc eclipsat per la força d’un taronja oxidat o una llepada roja, de sang, damunt la fulla seca. Simfonia de colors i de formes per als sentits. De perfums, també. Olor de la terra humida on s’amaga el misteri de la vida.

(Avui, 22 d’abril, se celebra el dia de la Terra)

2 comentaris a “Terra”

  1. Menorquit Escrit el 22 abr. 2009 a les 21:27

    Una entrada per reflexionar, a més quan no fa massa parlàvem d’uns models turístics, tot i que les opinions vertien en vessants de caire econòmic, és evident que un model territorial marcarà, ben segur, un model econòmic.
    .
    En una comunitat petita i limitada pel mar, els ecosistemes, els hàbitats; els propis recursos hídrics, geològics, dunars, etc.. es constitueixen una sensibilitat, i, alhora, fragilitat naturals que són molt fàcilment susceptibles de ser malmeses. La Natura és la mateixa propia vida i si no hi ha la mateixa delicadesa en el seu respecte i cura ens anam matant.
    .
    Sé que has fet un cant a la Terra en clau de bellesa; però també en clau de llar on viure, d’entorn físic i humà: “La vida. La vida lligada al paisatge, al paisatge més proper, a aquell paisatge que habita dins els records des d’un temps imprecís… El nostre paisatge. El centre del nostre univers. Un jardí”. Preciós.
    .
    També en clau de nova estació, de renovació vital: “Batec lleu que anuncia el renaixement. La nova primavera. Un nou esclat”.
    .
    Tot plegat és un cant a la Terra Mare en tots els seus vessants. El Dia de la Terra és un dia en què cal reflexionar, reinvidicar l’estricte respecte a la natura més próxima i a la suma d’esforços de pobles i nacions per tenir cura d’allò que ens dona la vida als qui emplenam la “Geografia humana dibuixada damunt la terra.”

    De tot, cal no oblidar que existeix una “Carta de la Terra” que pretén fixar les pautes per a un racional comportament de l’home sobre el planeta. Aquest és el segon paràgraf del preàmbul de la Carta de la Terra, aplicable a nivell mundial, però igualment vàlid pel pinaret o cala de vora casa nostra:
    .
    La Terra, la nostra llar
    .
    “La Humanitat és part d’un immens univers en evolució. La Terra, la nostra llar, és plena d’una singular comunitat de vida. Les forces de la natura fan de l’existència una aventura exigent i incerta, però la Terra ha proveït les condicions essencials per a l’evolució de la vida. La capacitat de recuperació de la comunitat de vida i el benestar de la Humanitat depèn de la preservació d’una biosfera saludable amb tots el seus sistemes ecològics, una rica varietat en plantes i animals, terres fèrtils, aigües pures i aire net. El medi ambient global, amb els seus recursos finits, és una preocupació comuna a tots els pobles.
    La protecció de la vitalitat, la diversitat i la bellesa de la Terra és un deure sagrat”.

    Salut i natura.

  2. Mpons Escrit el 23 abr. 2009 a les 0:36

    De Musa et pren la paraula Perseu. L’agafa nua entre els dits, i única entre les altres es torna vermella d’argila, color de ferro i de sang. Dut per la mar damunt l’arena, hi fa un clot amb un garrot, branca mineral d’un arbre de peixos llunyans. Hi aboca l’aigua de sal i de sol de la vorera. Assegut damunt la roca, s’hi enfanga les mans joves com un infant gran. S’hi embulla els cabells. A l’orella li hi xiuxiueja carícies. L’escarrufa. Li frega el front i les galtes i el nas. Anhela que la tasti i se li escola entre les dents al paladar. Li regalima tel·lúrica pel coll. Suament i a poc a poc pren la forma del seu pit de marès. Li fa còssigues al llombrígol. Li cobreix l’espatlla i li protegeix l’esquena. Se li vol fondre entremaliada entre les cames com un mot novell i juganer. Li agafa el sexe i li l’acarona. L’heroi s’alça i, dret, deixa que li rellisqui cuixes avall, genoll enllà fins al turmell. Primer de peu, desitja que l’astre la hi eixugui a la pell, porus endins. Després s’estira damunt la sorra i acluca els ulls. Sent adormit l’oratge marí que amb els seus sons amortits de cisell li esculpeix el cos com un mestre mediterrani i florentí. D’un son profund en el temps el desperta el xerric d’un xoric. S’atansa de pedra al mirall cristal·lí. S’hi banya, s’hi enfonsa i s’hi abraça. N’emergeix renovat de silenci.
    .
    Perseu a Ferragut

Adreça per fer retroenllaços | RSS dels comentaris

Escriu un comentari