Els llibres d’autoajuda, com ja sabem, són aquells que malden per donar consells sobre com millorar aspectes de la vida personal. Així, superar el fracàs, ser feliç, tenir èxit, potenciar la intel·ligència emocional o mantenir un esperit positiu serien alguns dels temes que s’hi tracten.
Diria que no n’he llegit cap mai (i, si ho he fet, no ho record), més enllà d’alguna ressenya dels de més anomenada. És per això que, ahir, quan em van proposar de convertir-me en autora de llibres d’autoajuda em va agafar un atac de riure. I no, no us penseu que va venir un súper-editor, talonari en mà, a fer-me una proposta que no es pot rebutjar: m’ho van proposar les meves filles!
A la platja, en remull, parlant de tot i de res, de la vida en general, de sobte, la gran em diu: hauries d’escriure llibres d’autoajuda, sobretot un de com ser una bona mare, a la qual cosa la mitjana afegeix: ho petaries! Després de riure, em vaig emocionar: tots i els errors inevitables, les crisis de l’adolescència, més d’un crit i alguna portada, dels moments d’incomprensió mútua, el que compta és el que queda. I el que queda és, ni més ni manco, l’amor, el respecte a la manera de ser de cadascú, les hores batallant per trobar el camí correcte, la mà que t’aixeca quan caus i que t’empeny a continuar endavant, les llargues converses…
I, avui matí, mentre hi pensava, he descobert que, de tot això, n’he parlat moltes vegades a través de les meves novel·les. He parlat de mares i filles; de l’amor que et salva de la derrota; de la necessitat d’aprendre dels errors i de no caure mai en el victimisme; de la importància d’escoltar per entendre les raons de l’altre; del que és real i del que és aparent; de la vida com a lluita i superació; de la dignitat que ens fa lliures…
Ara bé, si hi ha un llibre d’autoajuda que m’encantaria escriure és un que duria per títol, més o manco, “Com neutralitzar la gent tòxica”. Gent envejosa, destructiva, que dóna la culpa de tot als altres, que complica fins i tot les coses més senzilles, que viu cercant l’error per tirar-te’l en cara, que parla sempre des d’una suposada superioritat moral… De moment, encara no m’hi veig amb cor perquè no he trobat l’antídot perfecte però us puc avançar per on anirà la meva teoria: sentit de l’humor, paciència i no fer-los gaire cas. No és fàcil, també ho he de dir…
