Maite Salord

Escriptora

Mirar cap a l’altra banda

En general, s’accepta que les persones som responsables dels actes dels quals hem participat d’una forma activa. Si aquesta actuació ha estat considerada positiva per un grup important de gent, no ens estarem de recordar que nosaltres hi érem, allà, no fos cas que qualcú ho pogués oblidar. En canvi, si la nostra actuació ha merescut crítiques o no ha estat a l’alçada de les circumstàncies, podem admetre el nostre error o, com acostuma a ser més habitual, ho podem intentar justificar amb tot tipus d’argument. Si resulta que l’actuació duita a terme és, a més, pública, tot això que acab d’explicar es multiplica per mil: del penjar-se medalles a trobar les excuses més surrealistes per no quedar malament, passant per qualque excepció en què s’admet l’error.

Tanmateix, m’agradaria, ara, centrar-me en un altre tipus de responsabilitat : la responsabilitat per omissió. Aquella que s’excusa amb la frase tan coneguda de: jo ho sabia, però, com que no hi podia fer res,… O sigui: mirava cap a l’altra banda per no veure actuacions absolutament reprovables però, ep!, jo no hi participava i, per tant, no en som responsable. D’exemples d’això que estic explicant, segur que us en vénen un munt al cap: agressions juvenils, maltractaments, temes de corrupció política…

Acceptar que qui calla, que qui mira cap a l’altra banda, és tan culpable com qui comet el fet delictiu no sembla una tasca fàcil. El silenci s’imposa en molts de casos: per por que els companys et diguin que ets un delator -aquest, aquest, és el “xivato”!, amb el dit amenaçant-; per comoditat -per què m’he de ficar, ara, en embolics, per salvar una desconeguda?-; per ambició política -si ho dic, enfons el partit i, a més, em qued sense carrera i jo vull arribar a…-.

Ja ho vaig escriure fa temps: tan culpable és qui executa com qui fa, en el millor dels casos, d’espectador mut o, fins i tot, cec del drama. I, parlant de drames, em ve ara al cap el final de Terra Baixa, de Guimerà, en què, els culpables per omissió, penedits de la seva vergonyosa actuació, exclamen: “Nosaltres només ho hem fet per obediència!…  saps?”. Per obediència, per afany de poder o per ambició, quina gran frase, si es té el coratge d’assumir les responsabilitats. Els culpables -polítics- per omissió del drama ciutadellenc, però, encara van de víctimes per la vida!

Un comentari a “Mirar cap a l’altra banda”

  1. A.T.P Escrit el 28 set. 2008 a les 22:21

    Açò de mirar cap a l’altra banda és _i em sap greu dir-ho_ molt dels polítics i polítiques. I no se’n salva cap partit ni cap ideologia. Potser deu ser que el sistema que tenim, el democràtic, no fa prou bé la funció de control. No hi ha cap altra professió (i la política de cada vegada és més professió) que la gent passi de donar comptes o d’assumir errors sense que passi res. Pels errors polítics ningú paga; encara gràcies que comencin a pagar els corruptes (que no són pocs)

Adreça per fer retroenllaços | RSS dels comentaris

Escriu un comentari