Maite Salord

Escriptora

Millenium, d’Stieg Larsson

He devorat el darrer llibre de la trilogia Millenium, d’Stieg Larsson, La reina al palau dels corrents d’aire, amb la mateixa passió que els dos primers, Els homes que no estimaven les dones i La noia salander21.jpgque somiava un llumí i un bidó de gasolina. Tanmateix, he de dir que no totes les pàgines d’aquests tres llibres m’han interessat per igual. És ben cert que, quan parles de novel·les d’entre cinc-centes i vuit-centes cinquanta pàgines, el més normal és que hi hagi fragments més captivadors que d’altres. Ara bé, després de donar-hi unes quantes voltes, he arribat a la conclusió que el que realment m’ha apassionat de Millenium té un nom: Lisbeth Salander.

La Salander és, sense cap mena de dubte, l’autèntica protagonista de la trilogia. Una dona jove, especial, amb una història familiar i personal que esgarrifa, però que, per desgràcia, se’t fa absolutament creïble. Una autèntica supervivent de la violència, de la  hipocresia, de la injustícia, del dolor. Una rebel, orgullosa i amb un peculiar sentit de la justícia i de la moral, a la qual acabes perdonant tots els excessos. Una hacker infal·lible, superdotada, menuda,  capaç de planejar, i executar, les venjances més terribles.

L’únic que he trobat a faltar a Millenium, en referència a la Salander, és un encontre, cara a cara, amb la seva germana bessona, només esmentada a les pàgines dels llibres. Si no hagués mort, hauria dedicat Larsson un quart volum a desenvolupar la història? No ho sé.  Sigui com sigui, però, al seu costat, la resta de personatges queden, al meu parer, en un segon pla. Així, és ella qui dóna ritme a la història. Ella qui m’ha mantingut enganxada a la història. Sens dubte, un personatge literari que sobrepassa els dos milers de pàgines de Millenium.

5 comentaris a “Millenium, d’Stieg Larsson”

  1. Matilde de la Mole Escrit el 28 jul. 2009 a les 9:19

    Maite, estimada.
    .
    Avui em toca tenir la gosadia de dissentir de la teva opinió. Dius al teu comentari, tot referint-te al personatge de Lisbeth Salander: “Sigui com sigui, però, al seu costat, la resta de personatges queden, al meu parer, en un segon pla. Així, és ella qui dóna ritme a la història. Ella qui m’ha mantingut enganxada a la història. Sens dubte, un personatge literari que sobrepassa els dos milers de pàgines de Millenium”.
    .
    No negaré la força que té aquest personatge, com molt bé escrius, però al meu parer només té aquesta força perquè està envoltada d’una història ben travada i, sobre tot, d’una sèrie d’altres personatges més complexos. Són aquests personatges els que aporten profunditat a la trilogia –debat ètic, compromís, responsabilitat, límits- sense la qual simplement ens trobaríem davant unes superficial novel•la d’acció.
    Només amb la Salander, Millenium esdevindria una mena de “Còdig da Vinci” insubstancial. Una sèrie d’aventures trepidants sense rerefons ni marc històric: Una jove amb un passat molt dur és converteix en una mena de superwoman infomàtica i gairebé “ninja” que es venja dels qui l’han maltractada.
    .
    La història de la Salander per si mateixa, i sense tot allò que hi aporten la resta de personatges, esdevé una historieta hollywoodiana més propera al còmic que a la narrativa. Una espècie de Tom Raider amb la Salander en lloc de la Lara Croft.
    .
    Si deia Kafka que “la literatura és sempre una expedició vers la veritat”, sincerament no és precisament la Salander i la seva història un bon exemple de veritat i credibilitat. Més aviat l’aporten la resta de personatges.

    Des de la dissidència, salutacions.

  2. Zinzano Escrit el 28 jul. 2009 a les 9:43

    En el fons de la superfície, dissentir és compartir.

  3. Maite Salord Escrit el 28 jul. 2009 a les 14:27

    No em facis dir el motiu -no el sé-, però estava segura, Matilde, que no compartiries la meva opinió sobre la Salander. No et negaré que tens una part de raó, però, personalment, més que les històries (molt ben travades, és cert), més que els temes (fonamentals: compromís, responsabilitat, límits…), sempre m’acab fixant en els personatges. I, dels personatges, ella és la meva. Un personatge de còmic? No ho sé. No domin gens el tema ni tampoc he vist cap de les pel·lícules que esmentes. Ara bé, al cap i a la fi, potser, tot es redueix a una explicació ben senzilla: de petita, la meva heroïna era na Pippi Langstrump, de la també sueca Astrid Lindgren, i això marca! Les dues tenen aquest punt d’originalitat i rebel·lia que m’agrada. Potser, en el fons, encara som aquella filleta que devorava les novel·les que explicaven les històries de na Pipi!

  4. Matilde de la Mole Escrit el 28 jul. 2009 a les 21:45

    Després d’aquest “deja vu” literari, Maite, sobren els arguments. En definitiva estem parlant d’identificacions, i la Pippi Lângstrum no és una mala elecció. I millor encara la seva autora que poc abans de morir declarava, als noranta-cinc anys: “No m’importa morir-me. Ho faré ben satisfeta, però ara no, que abans he de netejar la casa”. Digne de la teva Salander, no?.

  5. Maite Salord Escrit el 29 jul. 2009 a les 15:18

    Com molt bé va dir Zinzano, en el fons de la superfície, dissentir és compartir. Un plaer, Matilde.

Adreça per fer retroenllaços | RSS dels comentaris

Escriu un comentari