Maite Salord

Escriptora

Arxiu de juny 2014

Crònica d’un Ple XXXV: segons el PP, som un desastre!

A cada Ple (i no només als Plens!) em passa igual: el PP em diu i em torna a dir que no entenc res, que m’equivoc i, en aquest darrer del mes de juny, que faig el ridícul amb les meves argumentacions. Com us podeu imaginar, estic desolada. I quin disbarat vaig dir, per fer el ridícul d’aquesta manera, us demanareu? Ni més ni manco atrevir-me a treure, parlant de prospeccions petrolieres, aquesta notícia publicada a l’Ara: “Un informe del ministeri d’Indústria, que ahir va donar a conèixer l’exministre i hoteler eivissenc Abel Matutes, defensa que turisme i petroli són compatibles i posa com a exemple el cas de Salou.”

El debat estava centrat, com haureu pogut deduir, en una proposa que vam presentar sobre les prospeccions, concretament sobre la possibilitat de fer un referèndum al respecte, a la qual, lògicament, aquest PP al·lèrgic a escoltar la veu del poble (si no es tracta de la “majoria silenciosa”) va rebutjar. El seu argument era que ja sabíem que els ciutadans s’oposaven a les prospeccions, a la qual cosa jo vaig respondre que potser sí, però que en una decisió política d’aquesta transcendència, era important donar veu als ciutadans, sense por, fent un exercici de maduresa democràtica. I el més important: potser sabem què pensa la gent però no el PP! I aquí va ser quan vaig treure el retall del diari en qüestió: fa el ridícul, senyora Salord, aquesta notícia no diu res, em va deixar anar la portaveu del PP. En fi. Aquest és el nivell.

D’altra banda, em vaig atrevir a plantejar, a la Consellera d’Educació, una bateria d’actuacions per millorar l’etapa escolar 0-3 anys, actuacions que tenien un cost zero: planificar, coordinar, prioritzar. Lògicament, el PP també hi va votar en contra. Fa uns mesos, la Consellera m’havia dit que no és possible la gestió política sense doblers i ara que li faig propostes que no necessiten pressupost, només feina!, no les accepta. I així ens va.

Sort que vaig aconseguir que s’aprovàs augmentar el pressupost del programa “Menorca, Música i Teatre”, que s’havia esgotat abans d’acabar el termini de presentació dels ajuts perquè, açò sí: els pressuposts del PP són molt, molt, realistes!

I fins aquí la crònica del Ple de juny del Consell Insular de Menorca. Promet fer un esforç i, a partir d’ara, no dir tants de disbarats. O encara en diré més: potser així el PP tindrà, amb una servidora, la mateixa paciència que té amb la Consellera Camps-Trepitja-Moma. Perquè es veu que jo encara no estic al seu nivell…

Microrelats de Sant Joan

Sonen les notes conegudes d’un flabiol enllaunat. Na Maria agafa el mòbil i somriu. És a punt d’entrar al metro, però s’atura al mig d’una vorera de l’Eixample. Són les sis en punt del capvespre d’un dia qualsevol. A través de l’aparell, només sent una cridòria ensordidora. Al fons, una veu coneguda la trasllada a una plaça del Born insòlita, feta de retalls de records, de cares, d’olors, de suor i de pols. Un cavall al galop entra dins la seva pell i la desborda. No sap on és. La gent que passa l’observa amb curiositat. No saben si riu o plora. Ella tampoc. En uns minuts, desarà el telèfon dins la bossa i davallarà les escales cap al subsòl. Durant dos dies, esperarà, impacient, les notes conegudes d’un flabiol enllaunat.

Abraçats, corren dos cavallers vestits d’atzabeja. Ja és fosc. Cavalquen corsers de negra crinera, com va dir el poeta. Volen en un camí inexistent. Només una riuada de gent impossible, que, com en un miracle, s’obre a cop de galop per fer pas. Una mà a l’espatlla del company; l’altra, a la brida. Cavalls i genets avancen entre la pols que ho tenyeix tot de temps. D’un temps que ha quedat suspès a l’aire. Cavallers d’antany que la realitat trava. Galop estroncat. Els costa avançar. La carrera dura segons. L’estampa és bellíssima i, tanmateix, sembla només un parany en la nit.

No li agrada la condescendència amb els visitants, l’orgull mal entès; la tradició manipulable; els servils;   l’absència de dones dalt cavall, l’excés de protagonisme… Segurament, no aprovaria l’examen de 100% ciutadellenca.

Tremola la plaça al so de la música vibrant, que surt dels altaveus d’un bar. Al voltant de la barra, damunt la vorera, s’hi concentra una munió de gent desconeguda que balla, frenètica, aliena a una festa que, de tant en tant, beslluma a través de la imatge llunyana d’un cavall o del so d’una avellana trepitjada sense voler. Transiten la  frontera del no-res.

Ja m’ho podia pensar, quan em vas venir a cercar. Allò no era normal. Em vas mirar de dalt a baix. Em vas passar la mà pel cos. Em vas agafar en braços. Semblava que t’agradava. En aquell moment, però, encara no sabia què m’esperava. I encara no ho entenc. Des de llavors, només fas i em fas fer coses estranyes, tu. Durant setmanes, em vas dur a passejar pels camins i vas deixar que la gent em vingués a veure. Moltes criatures cridaneres, sobretot. Després, em vas ficar dins una bujola amb aigua i sabó i vas permetre que infinitat de mans em tocassin pertot. Un autèntic abús. Però el pitjor encara havia d’arribar: em vas fer dejunar i em vas exposar dins un mostrador com si fos qui sap què. I això d’avui, que ja no té nom: carregat de flocs de coloraines al pèl i, venga, amunt i avall, pels carrers del poble, travessant riuades de gent fora de si, que no té altra obsessió que tocar-me. Duu bona sort, he sentit que deia un pare al seu fill. Deu ser a tu, que a mi, ja ho veus.

Oooooooooooooooooooooo! (Aplaudiments.) Xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx. Pam, pam, pam, pam, pam, pam. Ooooooooooooooooooo! (Més aplaudiments.) Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz. Plof, plof, plof. Oooooooooooooooooooooooooo! (Encara més aplaudiments.) Nnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn. Pam. (Pausa) Pam. (Pausa) Pam. (Pausa) (Aplaudiments finals. S’encenen els llums. Sant Joan s’ha acabat. Fins l’any que ve, si Déu vol.)

A les dues en punt del migdia, el poble entra en una altra dimensió. El temps s’atura i la vida es concentra en uns pocs carrers, en unes poques places. No hi ha res, més enllà d’aquests límits. Parèntesi d’hores volàtils que no semblen reals. Tot és possible en els cercles infinits -caragols de cavalls i de gent- en què es concentra la vida. A les dues en punt del migdia, el poble es fica dins una bolla de vidre. Si la gires, no cau neu, però. Només arena blanca.

No t’ho hauria de dir perquè sé que no ho voldries sentir. Però no puc. No puc fer veure que no not la teva absència. No som capaç d’agafar-me a un altre braç i sortir al carrer i endinsar-me en unes rutines que, sense tu, ja no són res. No estic per festes, jo. Ja t’ho pots imaginar. No és tan dolorós quedar-me aquí, asseguda al sofà, mirant qualsevol pel·lícula estúpida per la televisió, com fer veure que estic bé. Com escoltar paraules ben intencionades que no puc suportar: que contents que t’hagis animat a venir; segur que fas el que ell voldria; és millor que surtis de casa i et distreguis. I una merda! M’és igual, el que tu voldries. Ja no hi ets i jo sí. Per això, quedaré tota sola a fer el que pugui. Sí, recordar, ja ho sé. Recordar tots els santjoans de la nostra vida. I, si vull plorar, ploraré ben tranquil·la. Només faltaria. Encara que sé que tu no ho voldries. Però m’entens, és ver? Estic segura que m’entens. Tu faries el mateix.

No canviaran: els canviarem!

En aquestes alçades de legislatura, pel que fa al conflicte amb el món educatiu, em sembla que tots tenim clar que el senyor -és un dir- Bauzá no canviarà la seva manera d’actuar. La prepotència i l’arrogància guien el rumb d’un vaixell -el Govern de les Illes- que fa temps que va a la deriva i que ja s’atraca, perillosament, a les penyes. El capità, tanmateix, convençut d’haver estat ungit pels déus -més que amb oli, amb fixador de cabells, tanmateix-, no està disposat a escoltar el que ell, des de la seva superioritat,  interpreta com a cants de sirena: les veus assenyades que, des del seu propi partit, li diuen que recuperi el nord. Però no ho farà. Ja ho sabem.

Aquest personatge és qui duu el timó del govern de les Illes, ajudat per un grumet -la mossa Camps- que acata les seves ordres amb aquell atreviment que diuen que només pot ser fruit de  la ignorància més supina. Mai no havíem tingut un curs amb el nivell de crispació d’aquest que és a punt d’acabar. Mai. Però el tàndem continua sense voler copsar els senyals d’alarma. Va començar amb una manifestació sense precedents contra la seva política educativa i lingüística -amb més manifestants que vots ha tingut el PP a les europees!- i acaba amb la vaga de fam (30 dies, ja) del professor Jaume Sastre: exemples de dignitat que van rebre i reben, com a única resposta, la indiferència de qui es creu superior.

El seu objectiu és atacar l’escola pública (retard en el pagament als centres escolars, eliminació de programes de suport educatiu, retard i eliminació dels ajuts i beques a famílies, increment de ràtios a les aules, etc.), però, sobretot, atacar la llengua catalana. Poden parlar de modalitats i de la necessitat de saber anglès, que, a hores d’ara, tots ja sabem quina és l’autèntica obsessió de Bauzá: tornar a les classes de socials, naturals i matemàtiques en castellà, que és l’únic que ha aconseguit el seu TIL. Les aberracions pedagògiques que s’han fet pel camí, i que han pagat, sobretot, els alumnes, no els importen el més mínim, convençuts com estan que un apotecari una advocada-API saben molt més d’educació que tots els ensenyants junts.

No canviaran: els canviarem! El maig del 2015. Sens dubte.

Següent »