Si, avui, jo encara fos na Maite d’abans del setembre de 2005, o sigui, no tingués cap tipus de dedicació política, tindria un mòbil per parlar amb la meva família i amb les amistats. Converses agradables, desitjades, divertides, tristes. Ara, des que em dedic a aquesta cosa de la política, tenc un mòbil que sona a tota hora, cosa que ha provocat que, en més d’una ocasió, el meu fill me l’hagi amagat davall d’un coixí. El podria apagar, em direu amb raó. Ara bé, la cosa no és tan fàcil perquè, segons qui telefona (problema segur), encara hi ets a refer si no l’agafes. M’estalviaré de dir que pag de mòbil al mes.
Si, avui, jo encara fos na Maite d’abans del setembre de 2005, o sigui, no tingués cap tipus de dedicació política, tots els fosquets seria a casa, soparia tranquil·lament amb la meva família i, fins i tot, sabria què fan per la tele a aquelles hores. Ara, des que em dedic a aquesta cosa de la política, faig mans i mànigues per recuperar, quan arrib a casa, el temps que no hi he estat: llegir amb el meu fill, encara que estigui morta; passar revista als deures de les meves filles; comentar com ha anat el dia amb el meu marit.
Si, avui, jo encara fos na Maite d’abans del setembre de 2005, o sigui, no tingués cap tipus de dedicació política, tindria molt de temps per llegir i escriure. Segurament, faria mesos que hauria tret una nova novel·la i els meus lectors estarien encantats. Ara, des que em dedic a aquesta cosa de la política, a més a més, m’he de sentir a dir que quina forma d’embrutar el meu currículum.
És fàcil fer demagògia. De fet, en aquesta entrada jo n’he feta molta: només us he explicat els aspectes negatius de la política -ben certs-, però m’he estalviat de dir-vos les satisfaccions -que també n’hi ha- de sentir-te útil fent feina per la teva gent, pel teu poble. Organitzar actes culturals, cercar espais per als grups de teatre, treure transformadors horribles de patis protegits, moure cel i terra per poder tenir una escola de música…
Si, avui, jo encara fos na Maite d’abans del setembre de 2005, o sigui, no tingués cap tipus de dedicació política, cobraria uns 3200 € mensuals bruts com a professora de secundària (entre sou, triennis i sexennis de vint anys de feina). Ara, amb dedicació exclusiva a l’ajuntament de Ciutadella, en cobraré 2780€ mensuals bruts. Potser estaria bé que, quan es parla dels sous dels polítics, no oblidàssim la cara B de la història. Perquè és molt fàcil fer demagògia amb el que cobren els polítics, i més en temps de crisi, pintant unes pel·lícules precioses, d’opulència desmesurada.
Tanmateix, estic convençuda que és un tema que necessita una revisió a fons. S’haurien d’establir uns criteris objectius i sense tant de marge de maniobra a l’hora de fixar aquests sous. Per exemple, a càrrec més alt, sou més alt perquè la responsabilitat és, també, més elevada. Tots els regidors i alcaldes dels municipis de l’estat haurien de cobrar de forma proporcional, atenent a nombre d’habitants i altres barems que es creguin oportuns. No és admissible que un alcalde es pugui posar un sou com el del president del Govern de l’estat, cosa que ha passat en més d’una ocasió. O que un equip de govern decidesqui apujar-se el seu un 50%, cosa que també ha passat i ben a prop.
Convé posar seny en el tema dels sous dels polítics. Consider indiscutible que un polític ha de tenir un sou digne de la responsabilitat que assumeix. Ningú no s’hauria d’enriquir amb la política, però tampoc hi hauria de sortir perdent. Econòmicament, vull dir. Per compensar les altres pèrdues, ja ens cercam la vida com podem.
- El pensament ordenat/Opinió
- 29 comentaris
Benvolguda Maite
Aquest criteris sobre el que han de cobrar els càrrecs públics a les Illes Balears existeixen, la Federació d’Entitats Locals de les Illes Balears amb l’acord de tots els partits, va aprovar l’any 2000 quin percentatge dels pressupost era raonable que es dediqués a pagar els càrrecs polítics.
I arran d’aquest acord, el 20 de juny de 2003, quan el PP va multiplicant per 5 els sous a l’Ajuntament de Ciutadella, el diari Ultima Hora va excusar al pp de la pujada i va donar la responsabilitat a la FELIB amb el titular: “La Felib recomienda que el alcalde de Ciutadella cobre 3.500 euros al mes” com si fos una obligació cobrar aquest sou, i ara que els cobra una alcaldessa que no és del PP, el mateix diari fa el crit al cel. Ja sabem que aquest és el joc de la dreta, si qui cobra és un batlle d’esquerres malament i si és un de dretes és lògic que ho cobri ja que és una recomanació de la FELIP.
Però Maite no et preocupis que tots sabem que un polític que cobra el seu sou podrà viure millor o pitjor durant els anys que estigui al càrrec, però no es farà ric.
Qui es fa ric, és el polític que fa trampes, el que requalifica una zona d’oci com per exemple una plaça de toros i els beneficis que havien d’anar al municipi arran de la requalificació van a la seva butxaca o el que permuta dos solar no edificables de 250 m2 per dos de municipals de 1080 m2 on s’hi pot construir un xalet de 250 m2 a canvi d’un regalet, o el que per exemple, gairebé regala amb permutes totes les propietats municipals i a canvi s’emporta un pessig del guany…, aquest és el polític que es fa ric, el que amb 4 anys de gestionar dalt l’ajuntament incrementa el seu patrimoni personal de manera increïble, i no ho fa amb el sou aprovat pel ple municipal, sinó pels guanys que li donen els favors i les trampes que fa amb l’exercici del seu càrrec.
Però és molt més fàcil fer demagògia amb els sous, i ja ho saps no hem de permetre que la veritat els faci malbé un bon titular
Salut i que els caramels de pasqua vos endolcin les festes
Totalment d’acord, Papallona. Veure com, a través de la premsa, es fa demagògia dels sous dels polítics, és indigne. De fet, és ben interessant que ens recordin que els consellers del PP a l’oposició del Consell Insular de Menorca cobren 2207 € bruts al mes. No tant pels euros: pel que després tenen la barra de dir dels sous dels altres.
Maite,
Al manco pots dir que, encara que avui ja no ets na Maite d’abans del setembre de 2005, al teu bloc hi tens un admirador secret, el Nom del qual no és pas Necessari, a qui li agrada més llegir-te com política que com novel.lista.
.
No és que no m’agradi llegir novel.les, no; el que crec és que potser seria fantàstic que més novel.listes -i professors!- es dediquessin a la política i també que altres polítics ,cercadors de feina o de xollo (de sous d’aquests que semblen regalats), n’escrivissin alguna de novel.la, si poguessin, …encara que fossin novel.les de terror, que potser és aquest el gènere que ells més coneixen o tenen més a l’abast.
.
Nota,
Quan dic allò de sous “regalats”, ja sé que no ho son pas regalats.
Precisament crec que som uns quants qui no els volem NI REGALATS aquests sous.
Tot i que representa un esforç gran, m’agrdaría, Maite, que en la mesura de les teves possibilitats fossis na Maite d’abans de 2005; sí, la que escrivia relats, narracions i novel·les com la de “I del somni, tot”, “Com una nina russa”, “Mar de boires” o la teva darrera i genial “La mort de l’ànima”. Reculls radiriofònics en un llibret com el de “Freqüencies”, on aplegues el batec quasi a diari del teu sentir envers la societat i en cncret sobre el que afecta a les persones.
.
M’agradaria, Maite, que a més de no deixar aquest estil literari que et caracteritza per escriure històries, mantenguis el tarannà de servei públic com ho has demostrat fins ara i que, a més, siguis capaç de mantenir aquest esperit pedagògic per fer de la política una praxis honrada i que tengui com a única finalitat servir a la teva gent, al teu Poble i la teva illa.
.
M’agradaria, Maite, que en un futur, siguis aquella mateixa dona compromesa amb accions de coratge com la defensa d’emblemes, encara que fos simbòlicament amb la teva presència, peus descalços, a la paça des Pins; perquè no era la defensa d’un element urbà purament físic, sinó la defensa de sentiments i de sentit comú per fer les coses.
.
M’agradaria, Maite, que tinguessis la força moral i física per seguir oposant-te, amb la paraula i els fets, al tòpic ‘popularitzat’ que tots els polítics són iguals.
.
M’haguera agradat, potser, haver estat alumne a les teves aules. Potser. Però ja em val haver-te retrobat entre els llibres i en lacció política digna.
.
Per molts anys, Maite
Gràcies, Nom Necessari, perquè això de tenir admiradors secrets, als meus anys, és tot un luxe.
I molt agraïda, també, Menorquit, pel teu comentari: intentaré no canviar, escriure, posar els peus en remull si és necessari, ser honrada i, a més, semblar-ho… No pens fer cap permuta sospitosa ni augmentar el meu discret patrimoni, podeu estar tranquils.
Bevolguda Maite.
Molt breument perquè sóc a fora, escric des d’un hotel de Dubrovnik.
.
Gairebé res que afegir al que ja t’han dit els companys de la salordiana plaça. Consider que el recurs fàcil i demagògic de criticar els polítics pels seus sous, que alguns mitjans utilitzen, fan bona la frase irònica del meu admirat Oscar Wilde: “Hi ha molt a dir a favor del periodisme. Al donar-nos les opinions dels ignorants, ens manté en contacte amb la ignorància de la comunitat”.
.
Maite, si tu encara fossis…ja no series na Maite. Al cap i a la fi, deia Poe -s’hi escau enguany citar-lo – que “Qualsevol canvi, qualsevol moviment, sigui quina sigui la seva causa, és creador”. De la teva tasca política qualque dia en fruirem tots. En sortirà literatura. Estic d’acord amb Bernard Henry-Lévy en que els escriptors sou una mena de vampirs que absorbiu tots els esdeveniments de la vida!.
.
A Dubrovnik plou i plou. Els carrerons semblen rierols. Però això dóna temps i ànims per llegir i rellegir:
.
“El meu respir pertorba la vida a certa gent:
com vague retret els manté desperts;
tal vegada perquè el meu cant com un coure estrident
pogués despertar amb el seu clamor els morts”
.
(L. Aragon. Plus belle que les larmes).
En aquesta tarda de dilluns-diumenge, amb el silenci que envolta el poble i la meva casa tinc el moment idoni per donar la meva opinió, bé, les meves opinions.
Al comentari de Papallona no l’hi sobra ni un punt i apart, es més crec que ha sigut massa benevolent amb la pandilla dels trànsfugues, anti-trànsfugues, sectors avel.linistes, la crack, etc,
Al Penúltima hora avuí surt el que cobren els carrecs del psm…
També surt l’article de l’economista destinat als que estan a punt de fer l’ESO.
Perdoneu-me, no és que sigui diumenge a la tarda, això es més fàcil d’assumir, és que els dimonis de les inversions, dels deubtes, dels comptes que fa aquesta senyora, són més fàcils d’entendre amb un llapis i una goma d’esborrar. Però de tots es conegut que ni en matemàtiques dos més dos son quatre. A quina universitat es va treure la titulació?
Altre cop els diaris fan la seva.
Els sous de alguns polítics són impagables.
D’altres, a més a més, ens condueixin a la ruïna.
Esper que aíxò no es repeteixi en el nou govern municipal i que si se n’adonàs el cas, sigui censurat pel propi partit o pels altres.
Matilde de la Mole, desde DubrovniK, perdona’m, ets un personatje de les novel.les acariciades de na Maite?
Maite, no saps quant m’agradaria que na Matilde fos una creació teva, no t’ho prenguis com una crítica negativa, tot al contrari, com una necessitat de persona, d’escriptora, de gent que imagina i viatja amb els somnis i amb el boli.
Et desig sort i que els teus sentiments i principis t’acompanyin sempre.
Els sous dels polítics, un tema recurrent, Eugenia, quan el dia a dia no genera notícies més enllà de processons i bujots. I els dels càrrecs del PSM, evidentment, mereixen titulars i portada. Ja hi esteim acostumats.
I, mentrestant, Matilde de la Mole ens diu que és a Dubrovnik. Aquesta dona és imprevisible. El que és segur, però (i em sap greu decebre’t), és que no és dins el meu cap. Aquesta mademoiselle s’ha creat ella soleta i prou bé que se n’ha sortit. A mi, no m’hauria pogut sortir millor. Potser, això sí, qualque dia, hauré de fer una novel·la protagonitzada per Matilde, Menorquit, Talaiòtic… La novel·la política que m’augura de la Mole. I, a més, ara que s’ha mort Corín Tellado, hi podríem mesclar un poc de melodrama amorós. Només de pensar que en podria sortir, d’aquest cocktail, m’agafa suor freda! Ja puc comentar a pensar el pseudònim amb què la signaria.
Eugènia, a aquest bloc tots estem fascinats amb Matilde de la Mole, crec que tots ens agradaria ser ella o al manco com ella. Qualcú li va arribar a demanar que fes el seu propi bloc. No va contestar però crec, pels mesos que fa que la seguesc, que deu haver fet un somriure i res més, no la veig abandonant la “salordiana plaça” que ella mateixa va batiar així.
.
Respecte als sous, hi ha un refrany menorquí que diu: “Quan cou cura, quan pica madura”. No sé si a l’Última Hora li cou o li pica…però en tot cas que es rasquí.
El que vull dir és que na Matilde de la Mole (potser) és una persona-personatje creat per ella mateixa o per altres.
No és la primera vegada que els personatges d’un escriptor/a tinguin vida propia.
Que cadasqun li doni la seva importancia.
Ja que na Maite m’ho aclareix, dir que per descomtapt la crec, i que na Matilde de la Mole es mereix una novel.la com a protagonista és indiscutible.
Gracies Zodiac pel teu comentari tan proper.
Els diaris són la nova eina de la majoria dels poderosos, l’eina enco-des-coberta.
El silenci continua als carrers principals del poble i de la meva casa.
Des de la Contramurada…
“El silenci continua als carrers principals del poble i de la meva casa”. M’agrada, la frase, Eugenia. Jo m’he passat el capvespre llegint un llibret que m’ha agradat molt sobre Francesc d’Albranca. Hores de quietud, de calma. Una delícia. Fa uns instants, però, la mitjana i el petit han arribat de ca s’àvia; la major amb dues amigues… Les rialles, els crits i la música s’han instal·lat de nou a casa…
Arriba un moment (necessari) en que a cada casa s’instala el silenci.
Més tard es romp (aquest silenci) per continuar amb els renous i els silencis de la vida quotidiana.
També a les persones ens arriben moments de silencis, d’espera, de reflexió, d’opinió.
La pluja silenciosa d’aquests dies es confon amb el renou innecessari de les plujes de les rotondes i altres “zones verdes” de la M-30 ciutadellenca.
Ara no soc a la finestra, ni plou ni els aspersors treballen, més tard i des de fa 4 anys, la naturalesa i els aparells de la mecànica treballen al mateix temps.
El que diu la signe economista deu ser cert, però jo no veig més que una piscina al costat d’una platja i unes floretes a la contramurada que s’ofeguen amb tant d’aigua.
I ara començaré, per enèssima vegada, a fer el meu camí cap a Itaca.
Estimada Eugènia.
Gràcies per les teves paraules. Passejar aquesta plaça, i trobar-me amb companys i companyes com tu, és un tònic sense preu per a dones solitàries, com jo, que enganen els anys viatjant a paradisos perduts on els records no són tan esmolats.
.
“Els homes viuen de l’oblit, les dones del record”
(T. S. Eliot)
.
A mi també m’ha agradat molt la teva frase: “El silenci continua als carrers principals del poble i de la meva casa”. M’ha fet pensar en la narració de Martí i Camps , El rellotge de caixa, on descriu una Ciutadella entre el silenci, la fosca i el vent. Sempre he dit que les paraules fan les coses…també ens evoquen altres temps i altres mons. Si llegeixes Doris Lessing trobaràs continues descripcions d’aquest silenci melangiós que, a voltes, fa parella amb la soledat.
.
Alegrem però les cares, com també diu la Lessing: “Un somriure no costa res però dóna alegria fins i tot al més trist dels homes”.
.
Acab de tornar a l’hotel, després de sopar al restaurant Arka, al bell mig de la Dubrovnik preservada, després de dos bòtils de Dingaè tot és més plaent. Així que Maite, estimada, perdona la usurpació que he avui he fet de la teva plaça, el que assegur és que –com ja anuncia Zodiac- no n’obriré de pròpia. Aquí em sent com a casa.
.
Respecte a la novel•la, Maite, amb que ens amenaces, pensa que si n’he de ser un personatge hauràs de competir amb l’Stendhal. T’hi veig ben capaç…en tots els aspectes. El problema és que si ha de ser de tema “amorós” a mi em caldrà, com a mínim, un lifting literari. No oblidem el que sentenciava Jules Renard: “La vellesa comença quan dius mai m’he sentit tan jove”.
.
Així i tot n’estic ben segura que dels maldecaps polítics en sortirà qualque dia la gran obra salordiana. A mi m’agradaria una dona forta com a protagonista, “dona forta, qui la trobarà?, el seu valor és més gran que el de les pedres precioses “ (Proverbis). Per què no una Esperança Calafat d’esquerres?.
.
Respecte al pseudònim, Maite, acceptes un suggeriment d’una vella autodidacta?. Per què no recórrer a la novel•la amorosa catalana quatrecentista, i així què tal Deifira,Ecatomphila o Caldesa?.
.
Des de Dubrovnik, a punt de retornar a “Un pont sobre el riu Drina” d’Ivo Andric, la novel•la que ja augura els patiments i el dolor que havia de viure aquesta terra, només em cal acomiadar-me. Ho vull fer amb un fragment del poeta croata Drago Stambuk que enllaça amb la bella frase de l’Eugènia:
.
“Et va assetjar el silenci,
els pensaments empal•lidien
als marges, no escoltes
el moviment del mar del fons”
( De Croatiam esse delendam)
Eugenia, si haguessis anat a l’institut de Maó no et caldria elucubrar sobre la identitat de de la Mole… els complements tematitzats, els referents literaris, l’adjectiu “salordiana”… Llegir les entrades de la fina Matilde és per mi tornar a les classes de llengua catalana de COU al Ramis. No et don més pistes, però la solució és propera a na Maite sense ser ella… 😉
Laura, no sé qui és Matilde de la Mole (quantes vegades ho hauré dit?) però diria que sí sé qui NO és. Tu destaques la part literària dels seus comentaris però, i la política? Sincerament, si fos qui tu apuntes, la primera sorpresa seria jo.
Laura.
Abans de tu, moltes persones ja han aventurat que la meva identitat corresponia a una persona familiarment propera a na Maite, precisament professora a l’Institut que esmentes.
.
Et puc assegurar que vas ben errada. Així i tot no puc frenar les elucubracions que són ben lliures. Què més voldria jo que tenir la categoria intel·lectual de la dona amb la que vols identificar-me. Ja ho vaig dir fa mesos, Matilde de la Mole és Matilde de la Mole, i tant dóna quin nom passeja a la vida real…però em desagrada que la meva virulència política, quan cal, pugui ser atribuïda a qui no en té res a veure.
.
En tot cas, donar detalls, com ja he fet, de la meva vida no serveix de res. Cadascú llavors pensa i diu el que vol…sense tenir per res en compte les meves explicacions. Allò que no entenc és aquesta dèria per conèixer el meu nom. Què més dóna?
.
No pensava tornat a escriure res al bloc fins a tornar a l’illa, però en veure que, altra vegada i ja van…, se m’adjudiquen identitats m’hi he sentit obligada.
.
Per acabar, i ja que hi som, un poema de la Loredana Boglium, una poetessa croata que acab de descobrir i que s’adiu amb el meu actual estat d’ànim.
.
DESTÍ
Ombra gairebé desapareguda.
Però en efecte haurien de sacsejar-me,
no sé bé perquè m’arrossego..
.
Aquest cop no em sembla una carícia.
Pedres i terra sota aquest sol que esquerda,
fora tot sembla erm.
És major el desig de no ser res,
ona que no assoleix assentar-se?
.
Si em vas a buscar amb l’esperança
de l’hort ple de cuques de llum, jo podré
estar només allà on el destí m’acompanya.
.
Així em relaxo quan l’humor arriba cansat,
abraçada com en una sola carícia.
.
L’estació és la dels miracles
i no em diguis que el pròxim estiu
no anirem sota el pi a mirar la riba.
Matilde de la Mole, per favor, no desvetllis mai qui ets… i sobretot quin sou tens! S’acabaria, en part, la màgia d’aquest bloc. Mentre tu viatges pel món, deixa que els altres facin volar la imaginació.
Gracies Matilde i Maite m’honra que una frase meva vos agradi. Sou dos bones mestres del llenguatje (i d’unes quantes coses més) i aixó a mi m’enriqueix.
Com molt bé diu Gavineta… viaja pel món Matilde i per la teva imaginació tu també.
Jo l’únic edifici que de tant en tant veig a la plaça és un hotel acollidor i una dona viajera darrera la finestra que sap mirar i estimar.
El que m’en vaig oblidar de dir es que comparteix amb na Matilde que si la Maite fos la de l’any 2005 ja no seria na Maite…
Eugènia,
Com quedam, que són “dos” o són dues? No compliquem més el tema dels sexes perquè ja se’n polemitza prou avui comentant la premsa: si “públicament” s’ha de subvencionar o no el turisme gay.
.
Bé,
…els que no sabem qui és na Matilde ens la imaginem,
Jo me la imagino ella, amb la mascareta, apagant-me la llum,
http://www.youtube.com/watch?v=J_LYoMSzC6Y&eurl=http://eliteratura.balearweb.net/archives/200706&feature=player_embedded
Fina intuïcio, gruixada l’errada. La persona a que aludeix Laura no és una dona solitària. El seu càrrec i saviesa (certament, semblant o més a Matilde de la Mole) no li ha de permetre cometre faltes en la seva escriptura; na Matilde en fa alguna. Tanmateix, tot sigui dit, rere un seudònim també hi caben estratègies. Jo també havia pensat en la mateixa persona que proposa Laura, però l’he descartada. Tanmateix vaig avançant i potser hi sigui aprop de saber qui és Matilde de la Mole (la de la Solordiana plaça, no la filla del Marquès de la Mole, de Standhal). Però quedi clar que no hi tenc cap obssessió, i de veritat, que ja m’agrada la Matilde ‘nostra’ així com és, sense indentitat física. Si un dia ho sabés, no ho desvetllaria. Paraula. Encara que no crec qe ho arribi a saber.
.
Mirau, quan un personatge es crea a la ment d’un, cal que sigui com l’hem pensat. Una volta descoberta la indentitat, aquell personatge imaginat ja no és el mateix. La Matide de la Mole és una persona que no concec, però el seu personatge aquí ja me l’he fet amb unes característiques i és aquest personage ‘ideat’ el que m’agrada. A nosaltres (molts dels habituals aquí) ja ens va bé la Matilde ‘salordianitzada’. No ho troau.
.
A qui no li va bé és a Psoes, pps, upcms i altres herbes, incapaços de trobar un nivell literari com per a combatre-la. I sabeu que vol dir açò, que l nostra Matilde val molt.
.
Escriure més, però no em vull perdre el Barça. fins després.
Com veieu aquest “youtube” l’he robat de “Llegeix i calla” del bloc de Llorenç Carreres.
http://eliteratura.balearweb.net/archives/200706
.
Per cert, no sé com anomenaria na Matilde aquest altre bloc, la plaça carreriana?
Sort que riem!
No sé com li diria na Matilde, jo li diria plaça Murillo, perquè en Llorenç Carreras és un alaiorenc que tothom coneix per Muri, de Murillo el seu segon cognom, i que per cert va anar a les llistes del PSM quan vivia a Alaior.
Tornat en el tema dels sous dels polítics, de veritat creis que tots els polítics als que pagam estan mal pagats?
Quants d’aquests polítics cobrarien el mateix a l’empresa privada o a l’administració pública? Alguns sí, segur com na Maite, també na Carbonero, i molts molts més, per exemple na Cristina Rita, Josep Carretero, Antònia Gener,… Però també us deixau les desenes de noms de polítics que ni siquiera han estudiat (acabat) una carrera universitària, que quan feien feina (amb tots els respectes per tots els oficis) al marge de la política no cobraven més de 1500 euros al mes, i desde que el partit els ha colocat, en cobren més del doble. Mentre que universitaris, amb masters, curset especialitzats i amb experiència en nombrosos camps, els hi costa arribar als 1500 euros bruts al mes, dels quals en dediquin prop de mil a pagar la hipoteca. Que sí que tenen molta responsabilitat, i tot el que volguis, però a cas no té responsabilitat qualsevol treballador en el seu lloc de feina. Quina té més responsabilitat un diputat, a lo Grau o Muñoz, o un encarregat de fábrica de sabates. Qui cobra més? Realment creis que els sous dels polítics es paguen en funció de la seva responsabilitat. Perquè té més responsabilitat un polític que treballa com a polític que un fontaner que treballa com a fontaner. El problema és que el polític es pensa que té una responsabilitat molt gran, i en alguns casos passa, però no sempre. I l’altra probelma és que al contrari que a la resta de feines el polític es posa el seu sou. I aquí tan s’aval PP; PSOE y PSM, tots es fiquen d’acord.
Estic d’acord, Pere, que no tots els polítics es mereixen el sou que cobren, però també no oblid que si són allà on són es perquè la gent els ha escollit i que ningú ens prohibeix a tu i a mi presentar-nos a les eleccions.
.
Per altra part et puc donar fe que hi ha polítics que fan molta feina, molta més -amb més hores i més tensió- que qualsevol fontaner. N’hi ha d’altres que no en foten brot, és ben cert. Amb no votar-los…
.
Pel que respecte al PSM, pel que sé, s’hi deixen la pell. No sé els altres partits, però supòs que hi deu haver de tot.
Nom Necessari, no tinc intenció de complicar, tendria que haver escrit dues, viatgera, viatja
Bon dia!
Eugenia, a vegades els teus comentaris són massa gratuïts. Critiques des del desconeixement i ets injusta. El diari que tant bé deixes cada vegada que opines en aquest blog és més lliure i està menys polititzat que tu.
Atentament.
Somjo, tens raó. A vegades jo-som injusta, estic polititzada, no tinc els mateixos interessos que el diari, m’agradaria ser més lliure i dir algunes coses més dels que dic.
T’agraeix la teva crítica.
Cordialment.
No sé si m’he explicat o m’has volgut entendre.
No està polititzat. Si no t’ho creus, vine un dia, un capvespre millor, i jutja per tu mateixa.
Ei, en sèrio. No t’ho prenguis malament.
Salut¡
En Zodiac diu que tú i jo ens podem presentar a les eleccions, en certa manera es ver, però tothom sap que els polítics que surten escollits (perquè el sistema és així) són els dels grans partits, i els candidats que s’hi presenten són els que el partit vol, no els que la ciutadania vol. Els partits, en tot cas, et deixen triar entre dues persones (i en el millor dels casos entre tres). Un exemple molt clar d´aixó són les eleccions generals (o ZP o Rajoy) o les darreres autonòmiques (o Matas o Antich) o les darreres del Consell (Barceló i Seguí), aquestes últimes amb més inri perquè a mig mandat tot dos s’en van i queda un president i un cap d’oposició que ningú els ha votat per fer la tasca de president i cap d’oposició.
PD: També conec molts de fontaners que es deixen la pell, i pocs o cap, que cobrin 4 o 5 mil euros mensuals