Maite Salord

Escriptora

Defenses que són atacs

Els dos candidats a presidir el PP de les Illes defensen, a capa i espasa, les varietat dialectals i reneguen de l’estàndard. Ells, diuen, ja no dubten de la unitat de la llengua catalana, no, açò ja ho tenen clar: ara, només ataquen la seva integritat.

Totes les llengües són entitats abstractes que es concreten, forçosament, a través de les diferents varietats dialectals que les integren. I, per tal d’unificar tota la variació dialectal i de registre (culte, col·loquial, vulgar), totes les llengües normalitzades compten amb l’estàndard, que és el model de llengua dels mitjans de comunicació, de l’administració o de l’ensenyament.

Les persones que realment defensam la nostra llengua tenim claríssim que els dialectes són un tresor a mantenir i que l’estàndard és una varietat necessària en segons quins àmbits d’ús. L’autèntic perill de les varietats dialectals (i, per tant, de la llengua catalana) és la presència, cada vegada més aclaparadora, del castellà com a llengua de relació social. Les varietats dialectals viuen, sobretot, en la llengua oral. I si la llengua no es ralla, s’ha acabat tot. Aquí és on s’hauria d’insistir. Però no ho faran perquè l’únic objectiu és la manipulació ideològica de l’estàndard i, en el fons, la voluntat d’arraconar el català dels usos més cultes.

Us imaginau que el PP, a nivell estatal,  demanàs ensenyament en les modalitats extremenya, andalusa o càntabra? Podem estar tranquils perquè no ho faran mai: l’existència de l’estàndard castellà és inqüestionable. Així que, guanyi qui guanyi a cal PP, Bauzá o Company, la que hi sortirà perdent és la nostra llengua. Res nou.


Lisboa


Deixar Lisboa, després de quatre dies de desconnexió. De recuperar la conversa relaxada i trivial. La placidesa de les passejades per carrers estrets i empinats. Les rialles còmplices que el dia a dia, massa intens, ofega. Música de fados i aromes deliciosos de bacalhau o pastéis de nata. L’aigua i les altures. Pessoa i els conquistadors. Ponts i elevadors. Sense horaris. Sense obligacions. Observar la realitat i la història a traves de les finestretes d’un tramvia groc i vell. Façanes enrajolades i acolorides. Façanes decrèpites. Pluja i sol. Castells i torres. Records de terratrèmols i incendis. Un aire decadent i autèntic que enamora. Un viatge pendent de feia anys i que, tanmateix, no m’ha decebut gens. Ben al contrari. Obrigada.

Realitat i aparença

La veritat és que el tema de la realitat i l’aparença sempre m’ha apassionat. De fet, no és un tema nou, en aquest blog: fa anys, el 2011, vaig escriure una entrada –Imatge- en què ja en parlava, arran de la lectura d’un article sobre el porter del Barça de llavors, Víctor Valdés, en què es deia que era el contrari de la imatge que projectava, actitud, afegien, que adopten molts esportistes d’elit per protegir-se, per blindar-se de les opinions exteriors, en especial de les crítiques.

Avui hi torn perquè, en poc temps, unes quantes persones acabades de conèixer m’han dit el mateix: no em pensava que fossis així, tan propera; d’enfora, sembles una persona distant.  Per pensar-hi. Què fa que una persona propera sembli distant? Puc ser distant i propera a la vegada? Què marca la distància? Una mirada? Un gest? Un to de veu determinat? En aquest sentit, record que, quan vaig quedar sense veu, en recuperar-la, la logopeda va quedar sorpresa dels meus aguts i em va insinuar que adoptava un to més greu -més masculí- per protegir-me dels perills del món en què em movia (la política, per entendre’ns). I, com en el cas de Valdés, potser aquesta és la clau de tot. La protecció. L’autoprotecció.

En el fons, tots ens coneixem les debilitats i no ens agrada que ens facin mal. El 2011, vaig concloure: La imatge que projectam. Vét aquí la qüestió. És una dona forta que, quan ningú no la veu, plora. És un home orgullós que amaga una gran timidesa. Una filleta dura que se sap diferent i té por. La imatge que projectam. Pura façana, moltes vegades. Una cuirassa protectora, inconscient, que no hauria d’impedir, tanmateix, que arribàssim al fons de la persona, amb totes les seves debilitats i fortaleses. I fer-ho possible és cosa de tots, de l’observat i de l’observador. Es tracta, només, de donar-nos una oportunitat.

« Anterior - Següent »