La diferència, diuen els entesos, entre el Barça i el Madrid és que, mentre el primer té un equip de futbolistes, el segon és una suma d’individualitats, algunes brillants, és cert, però individualitats, al cap i a la fi. I, com tothom sap, la victòria final sempre sol ser dels grups cohesionats.

En aquest sentit, és fonamental la funció del primer entrenador. Mai no he escoltat a ningú que digui que la culpa que un equip no funcioni sigui del segon entrenador o, ni tan sols, dels jugadors. Si qui du la batuta de l’equip és intel·ligent i té una mínima capacitat de lideratge, el que farà és recolzar-se en el seu segon, que sap - i ha de fer sentir- imprescindible, i en els seus jugadors, als quals ha de convèncer que són els millors del món.

Tanmateix, el consens, a l’hora de prendre decisions, serà indispensable perquè mai, cap grup o empresa seriosa, deixa en mans d’una sola persona la gestió dels temes fonamentals. És més, tothom sap que, a partir del diàleg i de la discussió d’idees, és quan s’arriba a solucions realment òptimes.  La comunicació entre tots els membres de l’equip és, doncs, fonamental.

No faré, ara, d’aprenent d’Aramís Fuster i m’aventuraré a dir si el Barça guanyarà cap títol aquesta temporada. Tanmateix, posaria la mà al foc que així serà. Fins i tot en aquests moments, quan tenim el Madrid a dos punts, estic tranquil·la. Per què? Perquè, sempre, la solidesa d’un equip ben dirigit inspira confiança. L’espectacularitat de les individualitats que van per lliure, dels grans fitxatges estrella, en canvi, es fon a la primera dificultat. C’est la vie! Què hi farem.

• El pensament ordenat/Opinió
• 9 comentaris

         SI

    Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant
tothom el perd, fent que en siguis el responsable;
si pots confiar en tu quan tots dubten de tu,
deixant un lloc, també, per als seus dubtes;
si pots esperar i no cansar-te de l’espera,
o no mentir encara que et menteixin,
o no odiar encara que t’odiïn,
sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial;

si pots somiar —sense fer que els somnis et dominin,
si pots pensar —sense fer una fi dels pensaments;
si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe
i tractar igual aquests dos impostors;
si pots suportar de sentir la veritat que has dit,
tergiversada per bergants per enxampar-hi els necis,
o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida,
i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles:

 si pots fer una pila de tots els guanys
i jugar-te-la tota a una sola carta,
i perdre, i recomençar de zero un altre cop
sense dir mai res del que has perdut;
si pots forçar el cor, els nervis, els tendons
a servir-te quan ja no són, com eren, forts,
per resistir quan en tu ja no hi ha res
llevat la Voluntat que els diu: «Seguiu!»

Si pots parlar amb les gents i ser virtuós,
o passejar amb Reis i tocar de peus a terra,
si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa;
si pots omplir el minut que no perdona
amb seixanta segons que valguin el camí recorregut,
teva és la Terra i tot el que ella té
i, encara més, arribaràs, fill meu, a ser un Home.

(Traducció de Francesc Parcerisas)

• Amb totes les lletres, Llibres i autors
• 4 comentaris

He sobreviscut a un altre plenari interminable, gèlid i desmoralitzador, però m’he aixecat amb un solemne mal de cap, que encara m’acompanya. I, així les coses, que em mir el diari i un altre disgust: la figura de cera de Marichalar -un cop divorciat de la infanta Elena de Borbón (amb cucurrucucú o sense)- ha estat retirada del museu de cera de Madrid. Es pot ser més cruel, m’he demanat, compungida?

Pel que he llegit, quan es va separar de la infanta, ja el van “separar” del grup reial, tot i que, llavors, la cosa va quedar més dissimulada: el van traslladar uns metres més enllà, a una plaça de toros, al costat de toreros i cantaoras, de cera, evidentment. Ara, però, ja l’arraconen per sempre, vés a saber on, i jo, dona empàtica com som, per mal de cap que tengui,  no puc evitar posar-me a la seva pell. Ha de ser humiliant veure, a la primera pàgina dels diaris, com traslladen la teva imatge, en un carretó, cap al soterrani més tenebrós.

De sobte, però, m’ha assaltat un pensament inconfessable: els vint-i-un regidors de l’ajuntament de Ciutadella convertits en figures de cera, perfectament col·locats en el Saló Gòtic. Quina imatge! S’haurien acabat els eterns debats estèrils, els peus gelats, la xerrameca contínua de les pilis i milis de torn, incapaces de callar quan un altre parla; els excessos verbals i la demagògia barata. En silenci, el rellotge aniria avançant fins arribar a les dotze.  A efectes pràctics, ningú no notaria el canvi. Llavors, el porter trauria el carretó i ens desaria en qualsevol enfony fins al mes que ve.

Així, l’endemà, com a mínim, els regidors de carn i ossos podríem anar a fer feina amb el cap més clar. Perquè, com ja haureu notat, els plens de l’ajuntament de Ciutadella produeixen efectes secundaris. Greus. Esper que, també, passatgers.

• El pensament ordenat/Opinió
• 6 comentaris