Maite Salord

Escriptora

La dama de Constantinoble, Pau Faner

 

(Fotografia Katerina Pu/ Diari MENORCA)

 

Fa unes setmanes, vaig tenir l’honor de presentar la darrera novel·la de Pau Faner, La dama de Constantinoble (La Campana), a la llibreria vaDllibres. Va ser una presentació càlida perquè en Pau és l’amic que es fa estimar, la persona propera que sempre hi és. Però la senzillesa d’aquest Pau no ens pot fer oblidar que en Pau Faner és el Mestre de les lletres menorquines, l’escriptor respectat que sempre ens ha fet de mirall a tots els que provam d’escriure. Perquè en Pau Faner és un dels autors en llengua catalana que té una obra més extensa i més ambiciosa des dels anys 70 fins a l’actualitat. I és, sobretot, l’escriptor que va posar Menorca en el mapa de la literatura catalana.

Amb una quarantena d’obres publicades, Pau Faner ha sabut crear un univers literari propi, original, imaginatiu i fantàstic. El crític Joan Mas i Vives ha dit d’ell: “És, per tant, a partir de Menorca, de Ciutadella, de la seva pròpia biografia i de les seves preocupacions intel·lectuals, que Pau Faner construeix el seu món narratiu. Un món bigarrat que es materialitza mitjançant una afluència verbal sorprenent i que, al capdavall, li atorga un lloc important en el panorama de la novel·lística catalana”.

Pau Faner, des de la dècada dels setanta en què publicà els Contes menorquins ha esdevingut un dels noms més representatius de la literatura catalana: el 1975 guanyà el premi Sant Jordi de novel·la amb Un regne per a mi; ha obtingut, també, el Ciutat de Palma, el Ramon Llull, el Sant Joan… tots els premis importants que hi ha en llengua catalana. I, com ja he dit abans, és, avui, el referent imprescindible, i molt estimat, per als escriptors menorquins més actuals.

Més de mig segle d’ofici, de l’ofici d’escriure, que és fàcil de dir però que tanquen tota una vida dedicada a la literatura. Infinitat de pàgines que ens han fet meravellar, somriure, emocionar, patir al costat dels personatges o recuperar la història petita del nostre poble. Admir la capacitat d’en Pau de construir personatges carregats de detalls, personatges ben vius, que van i venen i s’enduen el lector amb ells i no l’amollen fins a la darrera pàgina. Descripcions acurades, acolorides, perquè no podem oblidar que en Pau és, també, un excel·lent pintor.

Tot açò i més, m’atreviria a dir, ho trobam en aquesta magnífica novel·la, La dama de Constantinoble. Una novel·la d’aventures que parla d’amor i guerra, de llibertat i submissió. Una història que ens fa viatjar per la Mediterrània del segle XVI, per la Ciutadella del segle XVI, emmarcada en els grans fets històrics del moment però centrada, com ha de ser una obra literària, en com aquesta afecta la vida de les persones anònimes, esdevingudes matèria de ficció en mans d’un mag de les paraules com és en Pau.

L’enyorat Joan López Casasnovas, en una ponència del Congrés Internacional que l’Institut Menorquí d’Estudis (IME) va dedicar a Pau Faner, ponència que juntament amb les altres intervencions es va recollir en el volum Pau Faner, fabulador (Punctum & IME,2019, va dir: “Les bodes del diable (2011), El mal de la guerra (2013) i L’amor del capità Gavina (2016) ni són només novel·les d’aventures ni pertanyen al gènere històric, essent la Història un fons d’escenari. El bé i el mal sempre en lluita, l’amor que supera tots els entrebancs, la denúncia de la injustícia i la violència, el fracàs humà que les guerres comporten, etc, apareixen en aquesta trilogia configurant un relat emancipador, creador d’esperances.” I La dama de Constantinoble és una digna, digníssima, continuadora d’aquesta trilogia.

La novel·la gira al voltant dels fets del 9 de juliol de 1558, del saqueig turc de Ciutadella conegut com “s’any de sa desgràcia”. Així, tota la novel·la és una crítica a la guerra: “La guerra era horrible. Hi havia qui l’anomenava “art” però era una pràctica repugnant que, tanmateix, els homes duen a terme des que el món era món”.  I és, també, un cant a la llibertat i a l’amor, que van del tot lligats. De fet, és l’amor el que acaba donant la força necessària als personatges per aconseguir la llibertat, especialment a la protagonista, na Sola, una dona de caràcter que té el poder de calmar els moribunda o de transformar-se en papallona. A través d’ella, sobretot, s’introdueix la màgia a la novel·la, un dels trets que defineixen la prosa de l’autor.

Com he dit al principi, en Pau Faner és tot un referent, no només pel seu impressionant currículum, sinó, i sobretot, per la seva forma de viure la literatura: amb tota l’ambició literària però, també, amb tota la senzillesa i la generositat personal. Llegiu La dama de Constantinoble perquè xalareu. Hi trobareu història, màgia, erotisme, fantasia, crueltat, imatges bellíssimes, un llenguatge ric en expressions menorquines… Llegiu-la, entrau dins el món que ens ha creat en Pau i gaudiu de les seves paraules. Ho agraireu.

 

 

Ètica

 

Les sales d’espera dels centres de salut són llocs on s’arriba de la mà del dolor, del malestar, de la sospita o de la certesa que alguna part del cos comença a fallar. Asseguts en una cadira de plàstic incòmoda, sense perdre de vista mai la pantalla que reflectirà el número imprès en un paperet que dona voltes entre els dits, la gent intenta no pensar en res, jugant amb el mòbil o girant els fulls d’un llibre o d’una revista. N’hi ha, però, que només miren a l’infinit o, amb el cap cot, el paviment brillant. De tant en tant, hi ha mirades que es creuen com un acte de solidaritat de qui es reconeix en els ulls dels altres. Uns ulls que és l’únic que es pot veure dels rostres encara amagats darrere mascaretes.

L’espera es fa eterna. Hi ha gent gran que demana al seu acompanyant, en un to de veu massa alt, si encara hi falta molt perquè els cridin. Criatures que els pares intenten entretenir i que resten assegudes amb una calma que no és habitual. De tant en tant, se sent alguna queixa, algun lament, algun plor. Fins que arriba el moment en què la pantalla canvia amb un so estrident i la gent es remou a les cadires. En sentir el seu nom,  s’alcen amb rapidesa, impacients, com si fos possible recuperar el temps de l’espera. S’obre la porta darrere la qual hi ha la salvació. I el pacient s’asseu disposat a explicar, de la millor manera possible, el que sent, el que el fa patir, tots els temors i tots els dubtes, que són molts.

Les paraules per explicar el dolor i la por no són mai fàcils perquè s’han d’anar a cercar dels espais més íntims i profunds. Per açò, quan el pacient sent que, amb duresa, no el deixen parlar en la llengua del seu país, en la que pensa des que té memòria, es revolta. Qui l’escolta, va aprendre que hi ha una part d’art i una part de ciència en la medicina, i que la simpatia, la calidesa i la comprensió poden ser més poderoses que el millor bisturí o el millor medicament. Així, saber la llengua dels pacients que han dipositat la vida a les seves mans, hauria de ser molt més que un requisit: hauria de ser una obligació moral perquè forma part de l’ètica mèdica més elemental.

(ARTICLE PUBLICAT A LA REVISTA SERRA D’OR DE MAIG DE 2023)

Estiu 23

 

Encara que hi faltin unes setmanes perquè l’estiu astronòmic s’acabi, el meu estiu ho fa sempre amb el retorn a les aules i amb la partida dels fills a Barcelona.  També enguany, malgrat haver viscut un juliol i un agost tan diferents a tots els altres. Un estiu que, per primera vegada, no ha passat com un alè. La intensitat de cada hora ha allargat el temps i ha confitat les paraules, els gestos, les emocions. La vida ens posa a prova sempre i el patiment no sap d’estacions. Acompanyar la malaltia de qui més estimes és un exercici complex en què transites per tots els estat de l’ànima. I no pots renunciar a cap perquè tots són teus i tots són necessaris.

Ha arribat el setembre. El temps avança sempre, malgrat les percepcions. I prest arribarà el fred i, sense saber com, un dia els carrers s’ompliran de llums i de música. I arribarà el moment en què aquest estiu etern es transformarà en un record que durem per sempre fixat a la memòria. L’estiu del 23. L’estiu en què vam confirmar tot el que ja sabíem. Que hi ha coses importants i coses que, malgrat que hi dediquem massa temps, no ho són gens. Que la vida té, també, una cara fosca. Una cara que fa, però, que l’altra sigui encara més lluminosa. I, sobretot, l’estiu en què hem tocat amb tots els sentits que els camins difícils no ho són tant si els fas acompanyat de la gent que t’estima. I que, de gent que t’estima, n’hi ha molta.

« Anterior - Següent »