Maite Salord

Escriptora

Les històries que conflueixen a Les veus del Pamano

 

 

El corrent d’un riu és el corrent de la vida i de la mort. Les dues cares, sempre inseparables, d’una única moneda que no és altra que l’existència humana. Una existència humana que, en la novel·la de Jaume Cabré, s’emmiralla en les aigües del riu Pamano, un riu que el mateix autor ha definit com un riu “tímid, amagat” i que, tanmateix, és capaç de projectar amb tota la seva força la vida i la mort d’uns éssers, potser també tímids i amagats rere les muntanyes de la vall d’Àssua, que van veure la seva vida trencada per la guerra. La vida i la mort d’aquells éssers anònims que són els grans oblidats de la “Història” però que, sens dubte, són, també, els grans protagonistes de la veritat. Una veritat que cal recuperar. Una veritat que resta esmicolada, aquí i allà, en centenars, en milers d’històries silenciades. Cal recuperar la seva veu. Cal sentir la veu del silenci. Com les veus que ressonen, calladament, per les aigües fredes del Pamano.

Així, l’enderrocament, tot just iniciat aquest nou segle, d’una vella escola del poble de Torena serà el detonant que farà aflorar a la superfície tota la duresa d’una postguerra que, malgrat el temps transcorregut, resta ben viva en la memòria del poble. Tina Bros, una mestra aficionada a la fotografia, enfocarà amb la seva càmera alguna cosa més que un edifici a punt de desaparèixer: dins aquelles parets, amagats com un tresor, trobarà els diaris que Oriol Fontelles, el mestre d’aquella petita escola durant els anys immediatament posteriors a la Guerra Civil, adreça a la filla que mai no coneixerà i que expliquen els darrers anys de la seva vida. Unes pàgines que deixaran en evidència tot un joc d’interessos, de passions i d’odis sota els quals s’amaga l’autèntic Oriol: el maquis que la passió d’Elisenda Vilabrú converteix en màrtir de la causa feixista.

Treure a la llum la veritat d’Oriol Fontelles serà l’objectiu de la Tina Bros des del moment en què una simple fotografia la portarà al nom de l’home que, ja des de les primeres pàgines de la novel·la, sembla entestat a lligar, malgrat totes les distàncies temporals, la seva vida a la d’ella. No debades, la primera part de Les veus del Pamano duu per títol “El vol del verdum”, en referència a una altra fotografia que Tina havia fet una setmana abans al cementiri del poble i en la qual queda immobilitzat, al costat de la imatge d’un monument degradat, el vol de l’ocell que, amb el seu bec, sembla escriure les paraules gravades a una llosa que també ha volgut sortir a la instantània: el nom, no podia ser altre, d’Oriol Fontelles. No és estrany, doncs, que, al final de la novel·la, s’afirmi que la Tina “creia en allò que podia ser impressionat en una pel·lícula, ja fos matèria, record o sentiment. Però no creia en gaires coses més.”

El temps serà entès com un temps circular, repetitiu, que no deixa lloc al dramatisme. Les identitats es poden arribar a confondre. Els diàlegs combinats de personatges situats en dos eixos cronològics diferents són possibles. I, fins i tot, hi ha accions paral·leles tan colpidores com la del capítol 27 de la III part en què una ampolla, amb un missatge en el seu interior, llançada al riu per un dels alumnes de la Tina, adopta la forma del cos inert d’un maquis, també amb un missatge en el seu interior, que havia davallat, cinquanta anys abans, pel mateix riu. En el fons, tant se val que la Tina nasqués després de la mort d’Oriol Fontelles. Els lligams estrets que s’estableixen entre els dos són els lligams morals que estam obligats a establir amb el nostre passat perquè, com afirma la Tina, “la mort no tingui l’última paraula”. Es tracta, en darrer terme, de lluitar contra l’oblit que els vencedors ens han volgut imposar. Contra el silenci imposat als perdedors. A aquells que moriren a la guerra i, també, a aquells que van quedar-se sense vida i van haver d’aprendre a sobreviure en la foscor d’una postguerra, potser encara més cruel.

Aquesta concepció del temps converteix Les veus del Pamano en un riu en el qual hi ha múltiples corrents narratius que conflueixen per donar forma a una història de Guerra Civil espanyola que Jaume Cabré situa als Pirineus pallaresos i que fuig del blanc o negre per endinsar-se dins les misèries humanes de tots plegats. Dels falangistes als maquis, de les heroïcitats a les covardies, passant per la por, la destrucció, la crueltat, Cabré teixeix històries que va enllaçant les unes amb les altres de forma magistral, des del present cap al passat, en una estructura literària complexa que, lligada a la concepció del temps abans esmentada, no fa més que qüestionar el concepte de “veritat”.

A Les veus del Pamano, com a la vida, res no és el que sembla. I, en aquest sentit, la multiplicitat de perspectives amb què juga l’autor així ho fa evident. Els nombrosos fils argumentals que permeten al lector resseguir una història des de diversos punts de vista contribueixen, sens dubte, a fer aflorar les confusions, les sospites infundades, els secrets i els enganys. No serà fins que no s’hagi escoltat, bé de forma directa, bé a través del narrador, tot el que els personatges han de dir, que no es podran abastar tots els aspectes de la història que ens explica Jaume Cabré. No debades, els diferents fils narratius que s’enceten a la primera part de la novel·la se situen, bàsicament, en dos eixos temporals –primers anys de la postguerra i principis del segle XXI- que permeten al lector seguir, de forma simultània, passat i present. Un passat i un present lligats per la voluntat dels uns que aquells fets dramàtics no caiguin en l’oblit; per la memòria, pels records d’uns altres que, com diu el poeta-gravador de lloses Serrallac, es graven a foc al cervell. Uns records que, com els guardats als quaderns d’Oriol Fontelles, cal que surtin a la llum per retornar-li la dignitat. La seva i, de retop, la de tantes altres víctimes del silenci.

Els cementiris, com els rius, contenen tota la vida de les persones resumida en una simple pedra. La vida i la mort ben juntes, una altra vegada, com el corrent d’un riu. La remor, la cantarella del Pamano, només la senten aquells que han de morir. Tots, en definitiva. I al Pamano, davant la mirada buida d’Elisenda Vilabrú, potser castigada per haver ofès els déus, hi confluiran personatges i temps que ens parlaran d’amor i mort, de dignitat i de veritat. De la veritat que encara resta esmicolada, aquí i allà, en centenars, en milers d’històries silenciades que cal escoltar. Com les veus que ressonen, calladament, per les aigües fredes del Pamano.

(Fragment d’un text llegit, el 7 de maig de 2008, a la Jornada Jaume Cabré, organitzada pel Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Bellaterra)

Pasqual Calbó

El 16 de novembre de 2015, el Ple del Consell Insular de Menorca va declarar per unanimitat l’any 2017 com Any Pasqual Calbó.  També es creava la Comissió Any Calbó, formada per representants d’institucions, d’entitats i per estudiosos, amb la voluntat de preparar activitats diverses per recuperar la persona i l’obra del pintor il·lustrat menorquí més important. L’exposició que dia 6 d’abril es va inaugurar al Museu de Menorca és una de les fites d’aquest any dedicat a Calbó.

Dimecres dia 12 d’abril, va fer dos-cents anys justos que Pasqual Calbó i Caldés va morir a la seva casa, situada al número 29 del cèntric carrer de s’Arraveleta de Maó. Tenia 64 anys, i deixava un llegat que, avui, dos-cents anys més tard, els menorquins i menorquines de la nostra generació volem reconèixer, homenatjar, i transferir a les futures generacions.

Aquest llegat de Pasqual Calbó és, en primer lloc, la seva excel•lent obra pictòrica, resultat d’una formació artística i tècnica de gran nivell, rebuda en els anys de joventut primer a Maó, després a Venècia, Roma i Viena, i consolidada al llarg de tota la vida. Una part molt significativa d’aquesta obra, fins a un total de 45 peces, és la que podem gaudir en aquesta exposició. Al cap d’uns anys del seu establiment a Menorca, decideix emprendre una gira americana que donarà com a fruit alguns dels quadres més originals i saborosos nascuts dels seus pinzells.

Però  la celebració d’enguany vol posar de relleu d’una manera especial la faceta de Pasqual Calbó com a pedagog, a partir de la recuperació, estudi i edició dels seus tractats didàctics, un autèntic curs matemàtic adreçat als joves menestrals menorquins. Aquesta obra es pot veure per primera vegada en aquesta exposició, després d’haver estat restaurada. He de dir que personalment, com a filòloga i professora que som, em fa una il·lusió especial poder llegir una de les poques mostres de literatura científica en llengua catalana de principis del segle XIX. En aquell moment, el català havia entrat en franca decadència arran del procés d’uniformització castellana, i els tractats científics de Pasqual Calbó, escrits en la llengua en què parlava i vivia el pintor menorquí, representen una aportació cultural d’un valor incalculable per a la història de la nostra cultura.

La transcripció i edició d’aquests tractats, el primer volum dels quals veurà la llum la tardor d’enguany, serà, idò, un altre dels moments cabdals d’aquest any institucional, que les persones que formen la Comissió Any Calbó i totes les que hi col•laboren estan preparant amb tanta passió com encert.

Que la memòria i homenatge de Pasqual Calbó ens ajudi a continuar aprofundint i projectant cap al futur l’aportació de Menorca a la cultura europea.

 

Setmana vertiginosa

Setmana vertiginosa: visita del cònsol de França; cap a Barcelona a presentar el I Congrés de Més per Menorca; concert -magnífic, extraordinari- de la Capella Davídica, l’Orquestra de Cambra Illa de Menorca, Joan Pons i Maria Camps a la Sagrada Família; de retorn a Menorca, visita a les zones més afectades pels caps de fibló; plenari del Consell; dinar amb el director de la representació de la Comissió Europea a les Illes; dia de feina a Palma; Junta de Batles; inauguració de l’exposició -imprescindible!- de Pasqual Calbó; inauguració de la Fira de Turisme d’Alaior i ponència sobre la feina que es fa des de la Fundació Foment del Turisme de Menorca; reunions de feina diverses i sobre temes de futur, importants per a Menorca…

I, entremig, Més per Menorca surt del Govern de les Illes a causa d’una sèrie de contractes -presumptament irregulars- adjudicats al cap de campanya de Més per Mallorca. Només vull afegir, al que s’ha dit fins ara, que, mentre la justícia fa el seu camí, així com sabem assumir responsabilitats, sabrem defensar-nos d’injúries i calumnies, com ja hem hagut de fer aquesta setmana. I, sobretot, que continuam fent feina, amb més ganes que mai, per tirar endavant un projecte, el de Més per Menorca, que estic convençuda que és imprescindible per a la nostra illa.

Les crisis serveixen -haurien de servir!- per reflexionar, per millorar, per posar en comú diferents punts de vista. Per créixer, en definitiva. Per constatar que, més enllà de diferents perspectives insulars ben lícites, les estimes personals es mantenen intactes. I, també, per sentir l’estaló de tanta gent que, moltes vegades des de la distància, ens anima a continuar treballant com fins ara; i, a la vegada, per ser agraïts amb tots aquells que, durant aquests mesos al Govern, han dedicat tots els seus esforços a superar les dificultats per dur a terme una bona gestió. Gràcies a tots.

« Anterior - Següent »