Sempre m’ha agradat molt el contacte amb la gent. Reconec, però, que, amb els anys, he tornat més “sociable” supòs que per circumstàncies diverses: he après a controlar -encara que no sempre- una timidesa innata que, de vegades, s’ha pogut confondre amb una certa altivesa; per qüestions de feina -política, escriptura, ensenyament- m’he vist abocada a establir contacte amb pares i mares, alumnes, lectors, ciutadans, polítics, etc; tenir fills supòs que també fa que t’acabis relacionant amb persones que, en principi, no formarien part del teu cercle d’amistats. I, finalment, i com a culminació de tot plegat, aquest bloc.
M’agrada molt el contacte amb la gent. Escoltar i ser escoltada. Saber què pensen i poder explicar què pens jo de les coses. No puc prescindir de l’altre. I no vull prescindir de ningú. Vull escoltar totes les opinions. Les vull rebatre. Amb sinceritat, sense dobles jocs. Des de l’honestedat d’exposar clarament les meves idees, encara que el meu interlocutor no les compartesqui. I he de reconèixer que he après molt de molta gent. De gent que, potser, ni tan sols no s’ho pot imaginar. He après molt de gent molt culta però, també, de gent molt senzilla que, amb sentit comú, et situa les coses al seu lloc d’una forma aparentment fàcil. D’uns pares que t’expliquen, amb angoixa, que pateixen pel seu fill; d’una lectora anònima que et diu que el que pensa tal personatge ella ho ha pensat moltes vegades però que mai no hauria sabut com expressar-ho; de l’alumne que, amb una mirada, et diu que ja no pot més de feina, d’exàmens, de treballs; de l’estudiós i de l’artista que t’ofereixen la seva lectura del món.
M’agrada el contacte amb la gent i ho dic i ho torn a dir perquè m’he de convèncer a mi mateixa que és així. La veritat és que acab de sortir d’una reunió consistorial en què mai no havia tingut tantes ganes d’escanyar una persona. Feia temps -i pensau que don classes a adolescents cada dia- que no veia un desplegament tan gros de mala educació i de falta de respecte cap als altres: arribar tard a la reunió, mòbils amunt i avall, burles davant les intervencions dels altres, insolències, un to de veu prepotent… Un horror. I el pitjor de tot és que, aquests, encara et volen donar lliçons!
En fi, ja em perdonareu per aquesta sessió de teràpia gratuïta a costa vostra, però ho havia d’explicar a qualcú perquè, si no ho feia, hauria rebentat. Gràcies per escoltar-me. Ho superaré!!!
- El pensament ordenat/Opinió
- 10 comentaris
“El PP llama mentirosos a PSOE y PSM por el caso Nerer”, ocupant mitja portada del Menorca (naturalment en castellà). No m’estranya que estiguis tan alterada, ens podem imagina com devia anar sa reunió. Per cert estàs fent agafar mala fama als teus alumnes des d’aquest bloc amb expressions com “batallar amb una classe de trenta adolescents” o “i pensau que don classes a adolescents (casi) cada dia”, de ver to passes bé donant-nos classe però te queda bé aquest paper de víctima. Amb lo del s’Ajuntament de Ciutadella… només puc te puc di dues coses: paciència i ànims amb el PP (si són com ses NNGG me’n puc fe una idea de com són de cansats) i sort que som de Ferreries.
Llorenç, de ver, de ver, m’ho pas beníssim, donant classes! Si pos d’exemple els adolescents és per la mala premsa que teniu -i que jo sempre he desmentit- quan hi ha adults que, si en comptes de ser a un ajuntament, posem per cas, fossin a un institut, cada dia se n’anirien amb tres faltes de puntualitat, el mòbil requisat i un feix d’informes d’incidències per contestar malament, fer burla dels companys o aixecar-se durant una reunió. Entens ara perquè us dic que sou un descans?
Maite, l’hauries d’haver escanyada. No t’has de reprimir…
Per cert, fa estona que tenc un dubte: Na Tònia Salord té expedient municipal de disciplina urbanística obert per el seu xalet ilegal en rústec?
De sa doblerada que pensen recaptar amb els expedients oberts, que per cert és el seu principal argument per no entrar en el consorci, quants corresponen o pensen recaptar del xalet de na Tònia Salord, i quants del xalet den Germán Jover?
Josep, sí que m’he de reprimir, sí: ja seria el súmmum que encara hi acabàs jo, davant del jutge!
Maite, no facis mal a ningú! no siguis pilla! et recoman un llibre de n’Eneko Landaburu que es diu “Cúidate, compa!” i va de com curar amb el propi cos les malalties i “mal rollos”. Hi surten uns exercicis mentals molt bons, entre d’altres un que diu que si una persona t’ha fet mal i et queda el ressentiment dins, sempre l’hi tindràs i mai estaràs bé del tot. Encara que aquesta persona mori sense que hagis tingut opoortunitat de dir-li el que en pensaves, l’hi has d’amollar al cadàver. Ho has de descarregar i quedaràs benissim. No et callis res! Funciona tant amb els vius com amb els morts! ho he comprovat!
Gràcies pel consell, Silve! I no et preocupis, que no faré mal a ningú però, com que som un poc pilla, no tenguis cap dubte que trobaré la manera de descarregar “sensacions”: una venjança literària en forma de personatge odiós a la pròxima novel·la? No, de cap manera: escriure és el meu refugi i aquí no hi entra tothom! És molt millor continuar com fins ara: fent una oposició rigorosa sense perdre, esclar, el bon humor. Això és el que fa mal (a l’esperit!).
Jo estic per agafar es cotxo i venir un dia as saló Gòtic a veure s’espectacle. Pobre Antonyita, i que s’estrés no li faci perdre ni cent grams! ja és mala sort… Per cert, si la condemnen pes xalet-caseta d’eines-barraca de bestiar haurà de deixar la Sala? Seria una llàstima deixar perdre un personatge així…
si una qualitat té na Tonia Salord és el cinisme, és una alumna avantetjada de José María Rodríguez, aquell Conseller d’Interior, i ha aconseguit fer del cos de la Policia Local tot un exèrcit a profit del propi i del partit, en resum, cadascú acaba preferint aquell cinisme pagès campat per les marines de Son Morro que no aquella ignorància indigestiva dels polítics de la oposició que estan ull al vol sense veure res.
Maite, des d’aquí t’anim a que segueixis amb aquesta tasca tan bona que fas (que feis) a l’ajuntament. A vegades deu fer vergonya aliena sentir certes coses i veure certes actituds que no haurien de ser pròpies d’aquells que ens representen, i et deu encendre la sang (amb tota la raó del món, a més). Però pensa que tu també ens representes a molts amb les idees que defenses, i també també amb les actituds que prens, i som molts que valoram aquesta altra manera de fer, d’actuar i de discutir (en el millor sentit).
Sempre pots desfogar-te escrivint un article i contant-nos-ho…
Gràcies, Àlmax! La veritat és que som un bon equip, els quatre regidors del PSM. I, encara que hi ha moments durs, en general, reim molt comentant les jugades. Això ens salva.