Maite Salord

Escriptora

El sistema energètic es troba en una cruïlla (II)

Dur a terme una revolució energètica precisa, sobretot, incentivar la conjunció en un mateix camí d’una actitud col•lectiva i d’una actitud individual respecte a la idoneïtat de les energies renovables i netes que ha de garantir el bon camí d’aquest canvi energètic. I, per damunt de tot, ens hem de convèncer que les energies provinents de fonts netes haurien d’entrar en tots els camps i àmbits del sistema energètic actual. Així, per exemple, s’ha de voler que a part de consumir energia “neta”, aquesta s’hagi produït de manera neta, o s’ha de voler reduir el consum de productes i béns produïts amb grans quantitats de derivats petrolífers i incentivar productes substitutius dels mateixos, produïts amb energia provinent de fonts netes.

D’altra banda, no podem caure en el parany d’estalviar-nos les molèsties i fer de la producció d’energia, i dels costos que això suposa, una activitat invisible perquè, a Menorca, per exemple, si optam per la solució fàcil, ben segur que acabarem creant centres de producció d’energies netes en rústec, en espais protegits, en espais inadequats i amb uns impactes ambientals importants. S’entén, per tant, que qualsevol actuació en aquests camps ha d’anar acompanyada necessàriament d’una bona política de formació, educació i conscienciació per assolir vertaders canvis de conductes. Sense aquesta acció complementària, qualsevol actuació en el camp energètic serà ineficient i ineficaç.

Assolir l’objectiu de “garantir el subministrament energètic present i futur de l’Illa de Menorca en les millors condicions tècniques, ambiental i econòmiques possibles i amb justícia social” és un repte molt important. Més encara si pretenem a llarg termini ser autosuficients i combinar el manteniment dels actuals ritmes de creixement econòmic (creixement lleugers i béns estructurats), el benestar de les persones i l’objectiu de la sostenibilitat a Menorca. En primer lloc, perquè dins aquest enunciat hi ha una afirmació, que molts cops té un caire intangible però que és vital: “ garantir el subministrament”. Aquest servei, quotidià, poc valorant i considerat com una cosa normal, és una de les claus per assolir aquest canvi. Primer, perquè no som conscients de la importància del subministrament fins que no el perdem. Segon, perquè el subministrament, avui en dia, és un servei bastant intangible a excepció del moment en què un rep la factura. Tercer, perquè el proveïment energètic és un sector estratègic per a una societat, més encara en el cas de Menorca on gairebé ens trobam amb un monopoli energètic de producció i distribució. I, finalment, perquè som bastants inconscients de l’incalculable valor que tenen, més enllà dels preus, els recursos naturals que convertim en electricitat, calor o combustible.

És per això que hem de fer una aposta decidida per un model energètic insular i propi, basat principalment en les energies netes, com a font d’energia que poc a poc vagi substituint les energies convencional. Tot això, però, només serà possible a través d’un pla energètic insular i a través d’una procés de discussió i participació de la societat menorquina, proper al dut a terme en l’elaboració del PTI. Assolir aquest canvi passa per trobar un equilibri entre una política transversal decidida que perseguesqui tenir unes infraestructures de producció i subministrament energètic fiables, segures, que no malbaratin energia i que donin cobertura a la demanda energètica, amb una política decidida d’estalvi i eficiència energètica i una política decidida de diversificació de les fonts energètiques -obrir un procés de substitució de les energies convencional per energies netes- amb l’objectiu d’assolir un “mix” d’energies renovables. És a dir, s’ha de treballar per un pla energètic insular de Menorca que contempli la producció, distribució i ús de les energies netes (amb la possibilitat de combinar les energies renovables), que ens permeti ésser autosuficients en la producció i distribució d’energia, des d’una perspectiva ineludible: mantenir una coherència insular tot i contemplar les particularitats de cada municipi.

Així, hem de perseguir el garantir el subministrament amb respecte al territori i l’entorn insular, amb energia produïda a Menorca i, si és possible, per empreses autòctones, que permeti autonomia energètica (no dependència), que respecti la legalitat i que s’avanci a la tendència energètica que Europa marca i marcarà per al futur. A més, ens ha de permetre mantenir l’actual ritme de creixement econòmic o, almanco, perseguir l’objectiu d’un creixement mínim però estable i ben estructurat a llarg termini dins el marc d’un desenvolupament sostenible. Aquesta ha de ser la base on s’ha de recolzar la competitivitat insular futura. I, això significa implicar – i incentivar- en el desenvolupament del nou model energètic per a Menorca al gruix dels sectors econòmics productius de l’illa i, principalment, el turisme. Aquest model energètic ha de permetre reforçar i donar coherència a la imatge de Menorca Reserva de la Biosfera i potenciar la imatge d’una illa que té en compte, en el seu desenvolupament, la justícia social – també des del punt de vista energètic-. Perseguir aquests objectius, a més de demostrar visió de futur i permetre posar en valor els elements naturals i patrimonials territorial insular –mantenir el patrimoni i/o capital social i natural intacte- ha d’ ésser alhora un element de competitivitat econòmica insular futur i, només així, possibilitarà motivar i incentivar que els distints sectors econòmics i les persones individuals s’impliquin amb aquest canvi.

Aquesta premissa, per tant, incorpora un missatge subjacent molt clar: s’ha d’apostar per trobar el sistema de producció i distribució energètica més adequat i adaptat al territori insular i a les particularitats i singularitat que en ell s’hi trobin. És a dir, el disseny del nou model energètic ha d’incorporar en el costos i beneficis les externalitats positives i negatives que genera, minimitzant l’impacte, també el visual, de la producció a través de les fonts d’energia renovable. El fet de ser renovables, per si soles, no implica que siguin aplicables a Menorca ni beneficioses per Menorca. Així, s’ha de posar dins una balança els costos econòmics + els costos mediambientals i paisatgístics + costos de consum de territori +  costos d’ineficiència o injustícia social i aquests han de ser menors als beneficis econòmics + beneficis mediambientals + beneficis d’un model de justícia social. Segurament, per tant, s’haurà de planificar la recuperació, restitució, rehabilitació o reaprofitament d’ espais urbans existents i/o d’espais morts per instal•lar-hi les infraestructures adients pe a la producció d’energia, com per exemple, posar plaques en edificis públics, polis, aparcaments, polígons, etcètera. És a dir, s’hauran de donar nous usos a espais urbans existents, evitant la pressió dels sistemes de producció energètica en sol rústic.

Per seguir aquet camí haurem de salvar alguns obstacles de les energies renovables. S’haurà de treballar de valent per sobreposar-se als problemes d’emmagatzament de l’energia produïda per algunes fonts renovables i possibilitar que la producció s’ajusti a la demanda. S’ha de perseguir aconseguir que Menorca sigui territori d’emissió 0 ( de CO2). S’ha de possibilitar utilitzar alguns dels residus que es produeixen actualment a Menorca (exemple, els “palers”, les restes de poda…), com a subproducte o matèria primera per produir energia. Així, a més, passam de tenir un residu que tenia un cost d’eliminació a tenir un subproducte que té un valor econòmic que ajuda a generar un altre producte, que també val diners, i no produeix residus. Entre molts avantatges això ha de permetre, crear un altre subsector econòmic, reduir els costos personals, socials i ambientals dels residus i la seva destrucció alhora que ha de fer aflorar tota una sèrie de residus que no es tractaven o es tiraven en abocadors incontrolats, evitant d’aquesta manera un cost social, ambiental i territorial ( com per exemple la recuperació d’abocadors incontrolats).

Determinar quines energies renovables són aptes a Menorca, amb rendiments adequats i amb capacitat per possibilitar satisfer una part important del consum energètic, és feina dels experts. Ara bé, avui, i a l’espera de les noves tecnologies que estan a prova per produir energia a partir de fonts renovables, és possible que en el cas de Menorca el ventall del mix energètic es redueixi a:

a) Energia solar ( solar tèrmica, solar fotovoltaica…), Energia eòlica i l’Energia marina.
b) En menor mesura, s’ha de veure les possibilitats reals de la Biomassa sòlida i líquida. És possible que siguin aprofitables les restes forestals de boscos, restes de poda i jardineria tant municipal com particular i els “palers”.
c) Explorar el camp de nous vectors energètics ( com per exemple, Hidrògen…) o de noves tecnologies de producció.

Així, a més de tot l’exposat anteriorment, hi ha l’ avantatge de possibilitar o incentivar la creació d’un subsector autòcton de producció i distribució d’energia, un subsector d’alta qualificació tecnològica, de garantir el subministrament energètic –seguretat en el subministrament-, de possibilitar la “ independència” energètica i l’autoabastiment, de disminuir la producció de la planta de Gesa de Menorca amb el sistema de producció actual i de recuperar i restituir d’una manera molt més senzilla els espais que es dediquin a la producció d’energia neta. Ara bé, com ja he dit, tot això, però, només serà possible a través d’un pla energètic insular i a través d’una procés de discussió i participació de la societat menorquina, proper al dut a terme en l’elaboració del PTI.

22 comentaris a “El sistema energètic es troba en una cruïlla (II)”

  1. Mínimo Común Escrit el 10 set. 2008 a les 9:54

    Estic força d’acord en algunes coses importants que comentes. Com per exemple, que a Menorca “s’ha d’apostar per trobar el sistema de producció i distribució energètica més adequat i adaptat al territori insular i a les particularitats i singularitat que en ell s’hi trobin” (i afegiria) per tal d’afrontar la possible escassetat de recursos fòssils en un futur no massa allunyat. O també moltes altres aportacions dels primers parràgrafs com ara que “S’entén, per tant, que qualsevol actuació en aquests camps ha d’anar acompanyada necessàriament d’una bona política de formació, educació i conscienciació per assolir vertaders canvis de conductes. Sense aquesta acció complementària, qualsevol actuació en el camp energètic serà ineficient i ineficaç”. Aquesta qüestió la considero vital.
    Però, hi ha una cosa que, encara que sigui molt dificultosa d’entendre a qualsevol ciutadà (i m’incloc), s’hauria de començar a parlar: On és el límit del “creixement”; “és possible crèiexer constantment, encara que sigui “lleugerament” sense aturar, és a dir indefinidament?
    Mariano Marzo, catedràtic i professor de recursos enegètics de la UB, deia a una entrevista a TV1 que hi ha una equació que no falla: creixement econòmic = creixement de la demanda energètica.
    Si ara que comencem a notar que les reserves de recursos fòssils disminueixen (amb l’alta tasa de valor energètic que aporten), com hem d’afrontar un futur de constant creixement?
    Reeitero que hi ha una possibilitat important de contemplar que com més creixem, com més pujem el nivell de consum, com més població hi hagi a qualsevol país desenvolupat, més greus poden ser les conseqüències.
    També som conscient que un polític que parli de creixement 0 o, més agossaradament, de decreixement no té res a fer en unes eleccions a dia d’avui. I aquí és on hi ha una de les contradiccion del problema. Per açò, çes tan important la política de formació.
    Gràcies Maite per exposar el tema. Per cert, hi haurà una tercera part?

  2. Maite Salord Escrit el 10 set. 2008 a les 13:11

    Bon dia. Em sembla que, de moment, no hi haurà tercera part, tot i que podem tornar a parlar d’energies quan ho considerem oportú. Cap problema.
    Respecte al que dius que no és “políticament correcte” que un polític parli de creixement 0, a l’entrada, rall de “mantenir l’actual ritme de creixement econòmic o, almanco, perseguir l’objectiu d’un creixement mínim però estable i ben estructurat a llarg termini dins el marc d’un desenvolupament sostenible”. Per tant, em sembla que coincidim prou. Tenc ben clar que, si els països més poc desenvolupats, es posassin a crèixer a les totes, tindríem un greu, un gravíssim problema i que cal que tots ens comencem a conscienciar JA. Des de Menorca, s’ha de fer un Pla Energètic Insular (com es va fer el Pla Territorial Insular) per, sense perdre la perspectiva més global, començar a actuar des de la realitat més pròxima. Per la meva part (som una senzilla regidora municipal!) faré tot el possible perquè es faci. I gràcies a tu pels teus comentaris.

  3. Mónika Escrit el 11 set. 2008 a les 22:01

    Bon vespre! Pensant en la part racional del missatje, he de dir que estaria bé plantejar major utilització d’energies renovables. El problema està en cumplir totes les lleis per disposar, per exemple, parcs eòlics o grans zones de plaques solars. Les lleis d’Avaluació d’Impacte Ambiental fan, per una banda, que molts d’aquests projectes es deixin anar i es guardin a un calaix sense sortida. A més, el Pla director sectorial energètic de les Illes Balears diu textualment: “Les energies renovables han de multiplicar per 7 la seva contribució a l’abastament energètic, destacant la incorporació de l’energia eòlica a Menorca i un important esforç per incrementar la participació de l’energia solar tèrmica i, en menor mesura, la fotovoltaica”, però no exposa solucions, ni especifica quines serien les zones òptimes per a dur a terme un parc eòlic (per exemple). Crec, desde el meu punt de vista, que lo lògic seria fer una nova llei (una altre més) en la que s’estudiessin les possibles propostes i es materialitzessin. Al cap i a la fi, a l’actualitat, el nou Còdic Tècnic de l’edificació (CTE) ja ens obliga a disposar plaques solars als nous projectes de construcció. Si es fa cumplir, només amb aquest fet, l’estalvi energètic es veurà incrementat en gran mesura.

    Salut!

    Mónika

  4. Martí Mesquida Escrit el 13 set. 2008 a les 19:42

    Xerrant en termes generals de creixement, si finalment entre tots arribem a un consens de que creixer fins 1000 (per exemple) és fatal, tant és arribar-hi sumant 10 cada any que sumant 1. És una qüestió de temps. I si xerrem de percentatges, sumar 10% ó sumar 1% cada any encara escursa molt més les diferències temporals per arribar al mateix límit. Per tant, ens estàs insinuant que tot és qüestió de quins dels nostres descendents (fills, nets, besnets, etc.) pagaran les factures dels qui els han precedit?

    Tal raonament només és comprensible si aquesta línia tan idil·lica es veu trencada periòdicament per crisis profundes que provoquin recessió i destrucció del prèviament assolit. Altrament convindràs amb jo que, des de la pura matemàtica, és impossible xerrar d’aquest model perpetu que proposes (tu i el 99% dels polítics).

    El debat està molt verd encara. Si no ens posem d’acord en l’anterior, com consensuarem si el límit és a 1000 ó 900 ó 1500 i planificarem la nostra agenda del llarg termini en conseqüència?

    I xerrar d’autoabastiment em sembla totalment irreal si no es xerra alhora de quin nivell som capaços de proveir només amb els recursos que tenim a ma aquí i ara. Suposo que no s’en xerra així perquè s’hauria de reconeixer que les possibilitats són molt inferiors al nivell actual, i cada mes ens fem més enfora com a conseqüència del creixement, precisament. Tanmateix les possibilitats de producció d’energia renovable són molt depenents de la regió: hi ha llocs amb vent, llocs amb molt de sol, llocs amb marees, oleatge, llocs amb energia geotèrmica… En fi, que des de fa 100 anys ens hem malacostumat a viure i créixer d’una energia que es mou arreu del mon sencer en petrolers, oleoductes, gasoductes, vaixells carboners, etc. i ens hem oblidat de les possibilitats reals de cada lloc concret. Sabriem acceptar les diferències amb les regions properes? És fàcil ser solidari quan els cables elèctrics arriben pertot, però si un ha de viure del que surt de la seva «tanca», les coses canvien. Negar això és pretendre que totes les guerres del passat s’han fet per pur excés de testosterona o només per raons ideològiques.

    Tot això em duu a la pregunta: és la Política una eina que serveix per tot? Pot la política resoldre temes com el dimensionament òptim d’una societat en funció dels recursos de que disposa? (sense robar-los a altres, però això ja és ser massa idealista)

  5. victoria jiménez Escrit el 14 set. 2008 a les 19:25

    Maite,

    Entenc que els teus dos articles titulats “El sistema energètic es troba en una cruilla” tenen la seva raó d’ésser en el teu compromís (t’ho vas agafar com a tal, com a persona responsable que sembles) adquirit al fil del teu post “Peus en remull”, quan vas tancar la qüestió suscitada sobre el zenit dels hidrocarburs escrivint: “Teniu raó: és un tema important i jo no en sé tant com voltros, sincerament. Ara bé, em compromet, per vacances, a estudiar-me’l i a mirar de fer una entrada amb les conclusions a què arribi. Donau-me temps, però!!

    Ja en aquell moment, en va semblar que unes vacances no es prou per aconseguir ni tan sols arribar a entendre l’abast de la qüestió. Molt menys encara serien prou per a que algú es pose a parlar del tema. No em vaig equivocar, dissortadament. No m’hauria d’haver estranyat tant, però, tenint en compte que es pràctica habitual en els polítics a l’ús haver de parlar de tot el que se´ls s’hi pose per davant (és una sensació personal, no ens posem ara a discutir això, si us plau, no és el principal).

    En El sistema energètic…(I), et vaig fer en total tres preguntes (animada pel teu to tan revolucionari i animat) que no has contestat. Eren:

    1ª.- Esteim disposats, els menorquins, a canviar els nostres hàbits de consum de bens i serveis en general?

    2ª.- Pot permetre’s el luxe un polític de veritat preocupat per la situació energètica perdre el temps en lluitar per determinar el sentit de circulació d’un carrer i suggerir alternatives de construcció de nous parkings?

    3ª.- No hauries de centrar-te en difondre el problema actual y venidor de la disminució dels combustibles fòsils i integrar-lo del tot al teu discurs i quefer polític, verbalitzant a les clares que haurem de decrèixer ordenadament i pacífica?.

    Perquè parlar de la cruilla en què es troba l’actual sistema energètic suposa que, (i en relació a la primera pregunta), s’ha de qüestionar tot el model de producció i consum de tota classe de bens i serveis, i si no, és que no s’ha entés res del tema. Una vegada feta aquesta pregunta, en lloc de contestar-la, ens vas llançar una segona entrega de manual, El sistema…(II) el més destacable del qual és que dius que es poden aconseguir creixements sostenibles si aquests són petits. Estaria be que et repassares les matemàtiques bàsiques de l’EGB, per a que t’adonares en què poc temps un creixement continuat de xifres inicialment petites es converteixen en quantitats inabastibles (creixement exponencial). Ara no et faces l’ofesa. Repassa-t’ho i ho veuràs per tu mateixa. Si no li veus la relació, pot ser l’estiu que ve, tindràs alguna estoneta més per seguir llegint sobre tot això.

    I es que Maite, ningú et va demanar que parlares del tema. En principi et vaig demanar que t’interessares per la qüestió. I no per posar-te en una cruilla a tu mateixa, tot el contrari, sinó per anar activant un debat social que crec imprescindible.

    Tot va sorgir arran del meu comentari en “Peus en remull”, que crec que no vas llegir detingudament. Disculpa’m però ho tornaré a copiar ací:

    “M’havia compromés a explicar un poc la qüestió de com afectarà el zenit del petroli a la societat menorquina. Donada la seva complexitat i implicacions, vaig a intentar ser objectiva, breu i general en aquest primer comentari sobre el tema. Supose (i convé) que es suscitaran moltes qüestions i dubtes. De nou, estaré pendent de respondre el que es vaja acudint i serà segurament el moment d’aportar dades i referències, per no abrumar ara mateix amb massa xifres.
    El zenit del petroli (peak-oil) és l’expressió emprada pels geòlegs per referir-se al moment a partir del qual la producció de petroli no podrà èsser incrementada de forma energèticament rentable. Aquest punt màxim d’extracció també arriba a la resta de combustibles fòssils, com a tots els materials explotats per la mineria.
    No cal que hom siga massa observador per a adonar-se que la nostra societat satisfà les seves necessitats bàsiques i els seus luxes superflus a base de consumir (pul-lir-se, vaja) ingents quantitats de petroli, gas i carbó, però sobre tot del primer d’aquests elements. Si hom mira al seu voltant es trobarà rodejat de un sensefí de productes fets de petroli que ens fan la vida prou agradable. Però sobre totes, hi ha tres coses principals que actualment es produeixen amb l’inestimable ajuda de l’anomenat or negre: el menjar, l’electricitat, i el transport. Tampoc cal remarcar en excés que les societats que no han pogut accedir al consum d’aquest mineral es troben en una situació de total precarietat, sent impossible el seu desenvolupament.
    Respecte al menjar, aquest prové en un 90 % de calories aportades pel petroli: fertilitzants, plaguicides i maquinària agrícola serien els principals imputs que intervenen en el procés de “fabricació” d’aliment. Una xifra, aquest percentatge, que explicaria en gran mesura que el preu dels aliments a nivell internacional haja pujat paral.lelament al del petroli. I que ens dóna raó de l’altíssima dependència que d’ell té l’agricultura mundial. Menorca no és una excepció, ja que té significativament desmantelat su sistema d’agricultura tradicional, i a més es prové majoritàriament de menjar que entra en vaixell a l’illa).
    Parlant de l’lectricitat, aquesta es produeix a Espanya pràcticament en un 70% en centrals tèrmiques que cremen petroli, gas o carbó, o combinant aquests minerals. De la resta de producció elèctrica, la nuclear aporta de moment, tot i l’obsolet de les nostres centrals nuclears, una bona quantitat (un poc més d’un 20% de l’electricitat). De les renovables, que serien la resta, només és un poc significativa la producció hidroelèctrica. Abanda dels problemes de regularitat, seguretat i fiabilitat en la producció de l’electricitat provinent de les fonts eòlica i solar, el seu rendiment és clarament insuficient, a més de necessitar molts imputs tecnològics i físics associats al petroli per a la seva existència (sense entrar en les qüestions d’impacte medioambiental). De nou, cal insistir en l’altissíssíssima dependència dels aprovisionaments de combustibles fòsils que Espanya aconseguisca fer en els mercats internacionals i a través de les aliances polític-diplomàtiques (per dir-ho de forma elegant) amb països productors. Recordem al rei d’Espanya aquesta setmana en la seva visita per Orient Mitjà, on tot el món sap que es troben les principals reserves mundials. Menorca més que ningú depen àmpliament d’infraestructures i connexions de l’exterior.
    I el transport. A les 12 del vespre està convocada la major aturada patronal de transportistes que Espanya ha conegut. A Catalunya i València va començar divendres. Els preus dels carburants han vist en els últims 3 anys grans pujades, incrementant-se espectacularment el ritme de pujada dels preus el darrer any. Ningú desconeixerà a aquestes alçades que l’aturada i “protestes” d’agricultors i pescadors té la mateixa raó d’èsser. Això està passant per tota Europa. Cap d’aquests sectors pot fer front als costs creixents que els suposa la pujada del gasòleo, sense pujar els preus finals, és a dir sense que es disparès l’inflació. I no cal tampoc remarcar massa la importancia estratègica de, sobre tot, el sector transport, especialment en la distribució del menjar. En 3 ó 4 dies un super ben nutrit es quedaria pràcticament desabastit.
    D’altra banda i sense deixar el tema del transport, tenim el transport aeri. Les companyies ja estan fent reduccions de flotes i vols, i anunciant de noves, a més de pujar tarifes i començar a avisar que s’han acabat els vols low cost. Tot això justificat en la pujada del querosé, “caprice de dieux” entre tots els combustibles derivats del petroli per al transport. L’efecte que pot tenir tota aquesta situació en una economia com la de Menorca s’explica per sí sol, de nou l’illa depen directament i majoritària de que una gran afluència de turistes arribe en avió en massa, és a dir, gràcies als preus baratíssims dels últims anys. Aquesta afluencia està tocant al seu fi. Segurament, els darrers pocs anys hem estat en rebaixes-liquidació antes de cierre.
    Dins del transport, fa dos anys els biocombustibles es presentaven com part de la solució i s’han manifestat com un agreujant del problema. Sembla un acte criminal dedicar aliments per a fer borinar vehïcles motoritzats per seguir passajant-nos alegrement, en un món que té 5000 milions de persones per a les quals alimentar-se correctament és un luxe inassolible. Al fiasco biocombustible contribueix també la seva xicotíssima aportació al mix energètic, l’ús de petroli que es necessita (com qualsevol activitat agrícola a escala), l’encariment dels aliments pel desviament d’una part d’aquest als cochecitos, esgotament dels terrenys, deforestació per guanyar zones cultivables, consum excesiu d’aigua..
    Això ha estat una xicoteta descripció de l’actual estat de coses. Sorgeixen aleshores molts interrogants: què podem fer? hi ha solució? podem augmentar la producció de petroli? I moltíssimes coses més: que si l’hidrògen (que per cert, Almax, això no és cap font d’energia sinó un sumider perquè necessita grans quantitats d’electricitat per tenir-lo disponible, i altres problemas), que si cotxes elèctrics alimentats per energia nuclear (saps Almax que el zenit de l’urani també està a la vuelta de la esquina i que segurament per això no es faran moltes més centrals nuclears?)
    Per poder contestar correctament hem de tenir en compte, tornem al principi de l’escrit, el zenit del petroli (però sense perdre de vista els altres zenits). Diuen geòlegs i ingeniers que el món probablement ja haja arribat al màxim d’allò produïble quant a petroli. Si no ho ha fet li queda certament molt poc. Quan això arribe, el ritme d’explotació de gas i carbó augmentarà per suplir la manca del primer. El moment exacte del zenit global només el sabrem quan l’hajam passat. Però la quantitat de descobriments que es van fent (insignificants des de els anys 70), el ritme d’extracció, el zenit demostrat i constatable de molts països productors, la falta de transparència en la informació respecte a les reserves existents i altres indicadors explicarien el nerviosisme dels mercats. No m’extendré (seria massa llarg) amb el creixement de la demanda: a Espanya consumim el doble que fa 10 anys. Segurament el creixement és la qüestió fonamental, però avui no em trobe amb “energia” per a abordar-la.
    La nostra societat tal i com la concebim depen del petroli. Absolutament. I tota l’humanitat es voldrà barallar per aconseguir apropiar-se’l, cap país voldrà renunciar-hi.
    La crisi ha vingut per a quedar-se i sense dubte això és només el principi. La vaga de transport segurament es “solucionarà” prompte. Aquesta solució vindrà en forma de subsidi temporal, a costa del superàvit de l’Estat, el qual s’ha esfumat pràcticament en mig any. El tan cacarejat estat de benestar només ha estat possible en un entorn de creixement econòmic, que permetia a l’Estat ingressar diners d’impostos directes i indirectes. En un context de crisi sense solució de continuitat no sé com podrà l’Estat subsidiar a tots els sectors que desesperadament demanaran ajuda i que hauran deixat d’aportar doblers a les arques públiques (qui no treballa ni compra ni paga). Amb l’agreujant que el sistema capitalista es basa en la confiança en el sistema per la qual cosa no podem esperar que els polítics ens diguen la veritat del problema. Només estaran obligats a contar-nos-la si saben que no ens xupem el dit i que els recolzem per a estretar-nos el cinturó, ser imaginatius amb les solucions, treballar junts i evitar el sálvesequienpueda.
    El efectes concrets? Ningú té la bola màgica. No es tracta d’elucubrar sinó de preveure, fer cas als experts. Però un efecte molt clar serà un paulatí empobriment de la població europea, també espanyola, també la menorquina. No em canse de dir-ho, no calen més carreteres, no més parkings, ens sobraran infraestructures per als cotxes, i no serà d’ací vint anys (Almax, com si això de totes formes fora una idea responsable). I sobre tot: cal reconvertir la indústria turística de masses menorquina la qual està afectada d’un cancer que quan done la cara ho farà ja amb fase de metàstasi. Recurperar el sector agrícola seria començar a moure’s en el bon camí.
    Maite, estaria be que t’informares i abordares aquestes qüestions, tens un argument important per no fer el parking dels pins (difícil d’empassar, ja ho sé, si no havies reparat en ell) i una oportunitat històrica d’ajudar al teu poble agafant el bou per les banyes com diguem ací a València”.

    Des d’aleshores, mes de juny, els esdeveniments relacionats amb el turisme,la principal font d’ingressos menorquina, s’han anant succeïnt de forma vertiginosa (para muestra un botón: veure l’estat de les companyies aèries i turoperadors, que són de tot menys ONGs). D’ací dos mesos, és casi segur segons les principals associacions de transportistes, hi haurà noves aturades. No em vull enrollar més de moment, ja que es veritat que ningú m’ho ha demanat en aquest blog, per molt que m’he oferit a ampliar informació.

    Per simplificar-te la feina, respon (si vols i pots, és clar) únicament la següent pregunta, que és per a on vam començar: consideres la teoria del zenit dels hidrocarburs una teoria seriosa, a la que atendre, i integrar-la al quefer i discurs diari de qui es dedica a la política? Si necessites més temps per contestar, ho pots dir. Job és el meu sant preferit.

  6. Mínimo Común Escrit el 14 set. 2008 a les 21:08

    Per molt que la població faci orelles sordes, la realitat acabarà imposant-se. La nostra societat té els seus fonaments construits damunts un líquid negre i espès. A mesura que aquest es vagi esgotant, la casa s’anirà tambalejant.
    Estarem disposats a canviar de “casa” a temps? O podrem superar la caiguda?
    Duran a terme els polítics la gran responsabilitat de proposar un canvi, una revolució (pacífica i ordenada)? Som uns apocalíptics antipàtics amb ganes d’incomodar o uns ciutadans responsables mitjanament (almenys jo) informats i preocupats per una desagradable visió futur a curt plaç? Ens enganyen les matemàtiques?
    Són moltes les preguntes a contestar. Em conform-ho que només ho facis amb la pregunta que et planteja na Victòria.
    Ànim!

  7. cuc de terra Escrit el 14 set. 2008 a les 22:18

    Bon dia,
    D’entrada, donada la complexitat del tema, entenia que aquestes exposicions eren simplement i com tu be dius “En principi et vaig demanar que t’interessares per la qüestió(..)per anar activant un debat social que crec imprescindible”. És que amb un bloc com aquest, i donada la complexitat de la qüestió, no crec que es pugi fer massa cosa més. Ara, després de llegir el teu comentari veig que tu pretenies una altra cosa més que “ activar un debat social”.
    I, no hi ha res que em molesti més, que la gent que les persones que intenten alliçonar , enlloc de fomentar un debat social. Més em molesten encara, les persones que utilitzant els mateixos arguments disfraçats de retòrica banal i palla narrativa per alliçonar els altres..
    Més em molesta aquest cas, quan demanes que “En principi et vaig demanar que t’interessares per la qüestió(..)per anar activant un debat social que crec imprescindible” però també fas un retre: “I es que Maite, ningú et va demanar que parlares del tema. En principi et vaig demanar que t’interessares per la qüestió. I no per posar-te en una cruïlla a tu mateixa, tot el contrari, sinó per anar activant un debat social que crec imprescindible”. Amb anterioritat havies dit “No m’hauria d’haver estranyat tant, però, tenint en compte que es pràctica habitual en els polítics a l’ús haver de parlar de tot el que se´ls s’hi pose per davant” però també dius”
    Com quedam? Com produïm el debat social? Si no escriu, com ho fa en un bloc on la paraula és la principal eina? I el què ja em fa més gràcia, no hi podia faltar el tòpic: “No m’hauria d’haver estranyat tant, però, tenint en compte que es pràctica habitual en els polítics”. Es clar que si!!!! molt bé Victoria!!!. Demanes unes coses i si et contesten, perquè et contesten aquests polítics; si no et contesten,perquè no est contesten ja que es practica habitual també dels politics; si no profunditzen, perquè no ho fan mai els polítics, de fet. perquè es practica habitual també dels politics; si ho intenten, millor que no ho intentin, perquè al cap i a la fi són polítics i tenen el cap buit com es practica habitual també dels politics.
    A més, i sense ànims d’ofendre tampoc, Victoria tot el què aportes en aquest escrit, no diu res de nou ni aporta un mínim de llum més sobre el tema energètic que ha exposat na Maite. Res de nou. En tot cas obres un tema nou de les relacions macro i microèconomiques, tot i que d’una manera absolutament simplista i amb molta poca profunditat. De fet l’únic que has fet ha estat enumerar una sèrie de variables i deixar tota la profunditat del tema a l’aire. De fet crec que has estat més simple exposant el tema econòmic que na Maite amb el tema energètic..
    Aniré per parts:
    Dius “Perquè parlar de la cruïlla en què es troba l’actual sistema energètic suposa que, (i en relació a la primera pregunta), s’ha de qüestionar tot el model de producció i consum de tota classe de bens i serveis, i si no, és que no s’ha entès res del tema”
    Dius exactament el mateix que diu na Maite: “I, per damunt de tot, ens hem de convèncer que les energies provinents de fonts netes haurien d’entrar en tots els camps i àmbits del sistema energètic actual” ( …) “s’ha de voler reduir el consum de productes i béns produïts amb grans quantitats de derivats petrolífers i incentivar productes substitutius dels mateixos”. I ,a ixò, baix el meu parer abarca des de colorant,s pintures, pel•lícules, resines, plàstics, resines a fertilitzants, herbicides, insecticides, productes farmacèutics.
    Des del paràgraf que comença amb “No cal que hom siga massa observador per a adonar-se que la nostra societat satisfà les seves necessitats bàsiques i els seus luxes superflus a base de consumir (pul-lir-se, vaja) ingents quantitats de petroli, gas i carbó, però sobre tot del primer d’aquests elements. Si hom mira al seu voltant es trobarà rodejat de un sensefí de productes fets de petroli que ens fan la vida prou agradable. Però sobre totes, hi ha tres coses principals que actualment es produeixen amb l’inestimable ajuda de l’anomenat or negre: el menjar, l’electricitat, i el transport”.
    De fet pel que he pogut comprovar amb aquest paràgraf i l’aplicació que després en fas de cadascun dels apartats, la veritat és que tot i que dius “ que no cal esser massa observador per…” , crec que no vas desencertada, i jo hi afegiria que “no cal ser, en principi, massa observador , però potser cal tenir bona comprensió de la lectura que un fa”.
    El tema dels productes derivats del petroli ja ho he comentat més a munt i no m’hi estendre. El tema del Transport, crec que el qüestiona na Maite ja al primer article “d’altra banda, algunes d’elles, avui encara, no tenen la capacitat per produir energia per al transport o substituir el petroli en el transport”.
    Dius “Tampoc cal remarcar en excés que les societats que no han pogut accedir al consum d’aquest mineral es troben en una situació de total precarietat, sent impossible el seu desenvolupament”.
    Crec que una altra vegada no aporta re. Na Maite deia, al parlar del sistema, que hauria d’esser “Just des del punt de vista Social”. Crec que això abarca, no només l’ús i abús dels recursos dels països en vies de desenvolupament i rics en recursos no renovables, sinó que parla dels sistemes de poder geopolítics, les guerres en nom de les energies, l’ utilització d’aquest països com a abocadors de residus energètics…..
    Dius, Respecte al menjar, aquest prové en un 90 % de calories aportades pel petroli: fertilitzants, plaguicides i maquinària agrícola serien els principals imputs que intervenen en el procés de “fabricació” d’aliment. És que això no torna a aportar res a la discussió, quan es parla del sistema energètic, tot i que na Maite ho ha simplificat massa, ja es sobreentén que es parla també d’aquesta qüestió. Però és més, diu: “es possible conèixer la distribució sectorial del consum energètic i es pot desglossar per ordre de consum en: transport, serveis, ús residencial, indústria i sector primari” .I, òbviament en la taula d’usos energètic a una explotació, a més de l’ús de gasoil i electricitat per la maquinària, es quantifica l’ús de derivats de petroli en forma de fertilitzants, plaguicides…, com també l’ús d’energia per l’extracció d’aigua, el repartiment de l’adob …. Bàsicament, es per això que interessa conèixer la distribució sectorial del consum d’energia.
    Dius, parlant de l’electricitat, aquesta es produeix a Espanya pràcticament en un 70% en centrals tèrmiques que cremen petroli, gas o carbó, o combinant aquests minerals. De la resta de producció elèctrica, la nuclear aporta de moment, tot i l’obsolet de les nostres centrals nuclears, una bona quantitat (un poc més d’un 20% de l’electricitat). De les renovables, que serien la resta, només és un poc significativa la producció hidroelèctrica. Abanda dels problemes de regularitat, seguretat i fiabilitat en la producció de l’electricitat provinent de les fonts eòlica i solar, el seu rendiment és clarament insuficient, a més de necessitar molts imputs tecnològics i físics associats al petroli per a la seva existència (sense entrar en les qüestions d’impacte medioambiental). De nou, cal insistir en l’altissíssíssima dependència dels aprovisionaments de combustibles fòsils que Espanya aconseguisca fer en els mercats internacionals i a través de les aliances polític-diplomàtiques (per dir-ho de forma elegant) amb països productors.
    Na Maite diu: “Menorca, a dia d’avui, es caracteritza per una dependència energètica lligada a la importació de gairebé el 100% dels vectors energètics, destacant la utilització de combustibles fòssils, dels quals gairebé el 98,5 % provenen de fonts no renovables (petroli, carbó i gas”. I continua “manco d’un 1% de l’energia utilitzada a Menorca prové de fonts d’energia renovable i aquesta majoritàriament és de producció autòctona i insular (eòlica, solar i biomassa”.
    Ara el que em sembla més vergonyós és que puguis afirmar “Sembla un acte criminal dedicar aliments per a fer borinar vehicles motoritzats per seguir passajant-nos alegrement, en un món que té 5000 milions de persones per a les quals alimentar-se correctament és un luxe inassolible”.
    Estic totalment d’acord en la primer part és un acte criminal, ara el que no comparteixo de cap maner és la segona part “un món que té 5000 milions de persones per a les quals alimentar-se!!”. Realment creus que aquest és el problema? Creus realment que no es poden alimentar per això? De fet això és l’argumentació simplista que utilitzen les empreses multinacionals de desenvolupament de les tecnologies transgèniques o enginyeria genètica en l’agricultura. En un món on es produeixen i es tiren més aliments dels que es necessiten? L’accés a l’aliment no depens, a dia d’avui , de la quantitat absoluta de bens produïts sinó a la capacitat de poder-los pagar.. Es a dir, de poder-los pagar. Per què et penses sinó, que tot i que existeixen suficients medicaments desenvolupats per combatre algunes malalties com la malària, el SIDA, etcètera, moltes persones no hi tenen accés. Per què no parles de les patents, de la investigació tecnològica de les empreses, de les, i de la rendibilització dels costos de la investigació a costa de vides humanes.
    De fet, per exemple, Amaryta Sen ( PREMIO NOBEL DE ECONOMIA 1998 ) fa temps que diu que: La fam en el món no es conseqüència de la mancança d’aliments. Es el resultat de la incapacitat i negligència dels governs que han substituït l’aliment per discursos plens de promeses que no s’han complit.
    Posats a ser demagogs, segurament podríem dir que tot aquesta discussió no té sentit ja que tu ni jo formam part d’aquest model “ malbaratant temps i sobretot energia escrivint aquests comentaris”. O com a mínim jo que el meu ordinador funciona amb electricitat la qual es produïda per fonts no renovables.

    Tot i el que he dit fins ara, si que considero que aporta una major comprensió al tema energètic explicar d’una manera més detallada la descripció del Zenit del petroli i el possible augment de l’ús del carbó i el gas. Tot i que, a dia d’avui, i ja ho deixes entreveure, tenim una manca d’informació real per poder detectar el moment exacte, si és produeix???. Que com tu, penso que si.
    Després de tot això, arriba l’apartat de relacions micro i macroeconòmiques i l’efecte de la inflació i l’alça dels preus. I, ara entrem en un nou tema. Ja no parlam de les possibilitats ( que no viabilitat) tècniques, reals i de la capacitat de desenvolupar energies renovables a Menorca i que aquestes satisfacin les demandes de consum, sinó que ho supeditem a la corrent financera. I això, són figues d’un altre paner. Tot i així, considero que són interessant les teves reflexions, són una possibilitat del què pot passar. De totes maneres, crec que és un quadre estàtic i per sort estem en un món dinàmic i en moviment. No sé si en la direcció que toca , però en moviment. De totes maneres, ja durant les crisis energètiques dels anys 70 i que van afectar greument a Europa, ja es parlava d’aquestes conseqüències que tu exposes i ja es deia que la única so0lució possible era baixar la dependència de les energies no renovables, i en aquell cas, sobretot petroli. Trenta anys després aquests mateixos països segueixen amb les mateixes taxes de dependència energètica, o taxes superiors, de fonts d’energia no renovables. I el què es pitjor, amb una sensació d’un major benestar.
    D’altra banda, si repasses alguns llibre d’història econòmica i d’història econòmica de les Illes Balears, podràs veure, amb una certa perspectiva, tots els canvis, en el model econòmic i sectorial, que s’han produït a Menorca al llarg dels anys i el que és més interessants les causes que van incentivar o provocar el canvi. Totes les Cruïlles!!!!
    A la pregunta de si els menorquins volen? Suposo, i esper, que na Maite no sigui la veu dels menorquins. Però si diu una cosa, aquest tema necessita “d’una procés de discussió i participació de la societat menorquina” i “ d’una actitud col•lectiva i d’una actitud individual”..jo crec que ja contesta aquest apartat. No depèn d’ella depèn dels Menorquins.
    Ah, i el tema creixement, que en parleu vàries persones, en podem fer un comentari en un altre moment. Per què, ja sigui en una fases de creixement o decreixement aquest es sustenta, a dia d’avui, bàsicament en consums energètics de fons no renovables.

  8. Maite Salord Escrit el 14 set. 2008 a les 22:27

    “Ningú et va demanar que parlares del tema”. Tens raó, Victòria, tota la raó. Em vaig ficar jo mateixa en el compromís d’escriure aquestes dues entrades. Hi he dedicat temps i esforç però, pel que em dius, no ha estat suficient. Si l’únic que volies era que et contestàs la pregunta que em planteges, haguessis començat per aquí: consider la teoria del zenit dels hidrocarburs seriosa i, dins les meves possibilitats de regidora a l’oposició d’un municipi de 25.000 habitants, important integrar-la dins el meu discurs polític sempre que hi correspongui. Per exemple, en el plenari de dijous, “vam perdre el temps” parlant de mobilitat, de ús de la bicicleta, del fet que la gent s’haurà d’acostumar a deixar el cotxe -bé per gust, bé per força- i vaig començar a fer una pinzellada del tema que tractam aquí. Com que ja tenc ben clar que, faci el que faci, mai et sembla bé, supòs que trobaràs això que t’acab d’explicar ridícul i innocent. És el que hi ha.
    Finalment, vull fer notar que els darrers comentaris són de gent ja convençuda i, per tant, no hem avançat en res, no hem creat el debat que jo volia. La gent que, com jo, som uns ignorants en la matèria (fins i tot després d’haver fet deures a l’estiu), han optat per no deixar comentaris. Em sap greu. Hem perdut una bona oportunitat de parlar d’un tema important. Les formes, però, no han estat, al meu parer, les més adequades. No em vull ni imaginar que m’hauries dit si, després de l’estiu, no hagués complert el meu compromís. Com a mínim, em reconeixes que som una persona responsable i complidora. A més, però, com tu, he hagut de fer de Job el meu sant preferit. Però tot, fins i tot la paciència, arriba al seu zenit i… s’esgota.

  9. victoria jimenez Escrit el 15 set. 2008 a les 1:22

    Estic d’acord amb tu en que les formes no han estat correctes: jo he suportat que en aquest blog se’m qualifique sense més ni més de messiànica, de mirar per damunt les espatlles a la gent (quan ho vaig llegir, vaig pensar que qui ho va escriure a més de tenir acidesa estomacal té complexos de personalitat no tractats) i altres desqualificacions personals (de nou, qui vullga pot rellegir amb ànim objectiu els comentaris).

    No confondre allò ridícul amb allò innocent. No hauriem de perdre mai la innocència. Potser volies dir ridícul i ingenu. No pense, però, que tu sigues ni una cosa ni altra. Gens ingènua, no m’ho sembles, encara que no et conec personalment. Jo no vaig per ahí penjant etiquetes.

    D’altra banda, supose que els lectors d’aquests blog ja es faran una idea de si qui escriu coses al mateix està o no convençut del que escriu. Però bé, si tu els vols avisar per si no se’n han adonat… No sé ben be quin era el debat que tu dius que volies. Estaria bé que el delimitares si de veritat t’interessa.

    Dius: “no em vull ni imaginar que m’hauries dit si, després de l’estiu, no hagués complert el meu compromís”. Per això ho has fet? Et penses que em dedique a perseguir la gent? Creus que vaig a maxacar-te o quelcom així? Tu soleta et poses en aquestes tesitures. Tu soleta…pots sortir. Insisteisc, després de molt rellegir, veig que no t’he dit res que et puga fer anar de víctima o objecte de persecució. No vullgues donar eixa imatge, que es faltar a la veritat.

    Dius: “com a mínim, em reconeixes que som una persona responsable o complidora”. Per a mí la responsabilitat i el compromís es troben en una escala diferent, i no tinc elements sobre el teu grau de aquestes dues qualitats. Simplement et diré que en llegir el teu primer post i una vegada passada l’alegria que em va produïr que de veritat t’interessares pel tema, vaig tenir la impressió que simplement evaquaves un tràmit. Potser no és així, i és només una impressió.

    Per la meva part les formes han estat correctes. Digues millor que no són les meves formes les que no han estat adequades sinó que no t’ha agradat en el fons el que jo et dic.

    Al contrari del que resulta políticament correcte dir, jo sí dic obertament que no està be parlar de les coses que un no sap. Alguna cosa hem lograt si els que tu anomenes ignorants (jo diria que tots ho som en quasi tot, jo al menys així m’ho reconec) deixen de posar baza sobre el que desconeixen. Perquè jo del que no sé procure no rallar, sinó llegir o escoltar. Per respecte als que en saben, per no distorsionar els temes. Les dues som mestres, procuram inculcar aquestes coses a les persones, i no per això s’han d’ofendre. Però ofendre’s massa quan no hi ha motius és, de vegades, una estratègia per sortir del pas.

    Una vegada reconegut el fet preocupant del zenit del petroli, (i de tots els altres zenits, també el de la paciència) les conseqüències del qual són enormes, podem seguir parlant.

    Aquests dies (per manca de temps per fer-ho ara) contestaré el que pense a Cuc de terra del que diu, perquè (a banda de que el seu to sí que es veritablement ofensiu cap a mí, quan diu que res li molesta més que les persones que van alliçonant, que si palla narrativa, distorsionadora…) s’endinsa un poc en el tema energètic, no massa però prou per continuar, i vull tractar d’argumentar-li el que jo pense. Per cert, Cuc de terra, has saltat com si en compte de ser na Maite qui ha escrit els posts “El sistema energètic…(I) i (II) fores tu qui ho haguès fet. Està be suscriure allò que es comparteix i criticar allò que no. És el qu fem tots.

    Salutacions sinceres

  10. Gabriel Tobar Escrit el 15 set. 2008 a les 3:41

    Permítanme unos párrafos, sin perjuicio de la continuidad del debate, por ejemplo de la intervención que promete Victoria. Y sintiendo que esté agotada, Sra. Salord, pero yo también querría aportar mi granito de arena y además hacer alguna propuesta —que será generalista dado lo tierno que está aún el debate y también el poco espacio de estos foros—, pues me he abstenido de hablar hasta ahora esperando ver primero la reacción de la gente (prefería esta vez que fuera al revés de lo habitual en mí en este tema) pero creo que ahora quizás pueda aportar algo. Tómese su tiempo para contestar, aquí todos somos e-Jobes. Precisamente cuando cada respuesta se madura horas, sino días, es cuando más fácilmente puede llegar a resultar una discusión sana y serena.

    En primer lugar no me ha sorprendido el helor en el que por un momento ha entrado el blog, tan animado que estaba. Usted, Sra. Salord, dirá que es por las formas, pero yo vi formas mucho más agresivas y menos respetuosas en otros hilos de esta bitácora, algunas que hasta tuvo que borrar bajo la solicitud de participantes, y precisamente eran extremadamente animados esos hilos; y aquí no se ha llegado a eso de tener que borrar nada, ni de lejos que haya hecho falta (en todo caso la última intervención de Cuc es quizás, digámoslo así, algo irreflexiva). Más bien me parece que las pocas intervenciones por parte de los usuarios habituales (comparado a otros posts) es por la misma razón por la que este mismo debate causa el mismo helor en todos los demás lugares adonde se lleva (o al menos adonde yo lo llevé, que fueron a estas alturas bastantes; y donde lo vi llevar, que fueron aún más lugares): por incomprensión y quizás por algo de pánico (pánico por distinguirlo del miedo que es sano porque alerta, pero que está separado por una línea muy fina del pánico que inmoviliza; lo uno ayuda, lo otro suele ser fatal).

    La postura de Victoria puede resultar desconcertantemente insistente y aparentemente inamovible e irreverente, pero yo comparto el fondo de su mensaje, que trataré de exponer de otra manera, quizás así podamos debatir más distendidamente, que falta nos hace.

    En segundo lugar debo decir que estoy muy contento (y me quedo corto). Sonará cursi, pero esperaba un momento así desde hace bastante: ciudadanos, técnicos y políticos, todos juntos, hablando en un lugar público sobre el cénit de los hidrocarburos.

    Aquí estamos frente a un problema. Y todos comprendemos, no creo que nadie lo esté obviando, que hablamos de políticas locales, que no podemos enviar una representación menorquina a Osetia del Sur a mediar entre Georgia y Rusia, por ejemplo. Nadie disiente en ese aspecto, al contrario de lo que parecía sugerir algún comentario.

    Sin embargo, decía, estamos ante un problema. El simple hecho de reconocer que sí, que estamos ante uno, da a entender que no tiene soluciones fáciles (por definición, si las tuviera no tendríamos un problema).

    De ahí que está claro, Cuc de terra, que Victoria y Maite coinciden en gran parte en su exposición, la del problema en sí: la finitud de los recursos y la escasez que avistamos ahora (y dicho sea de paso escasez que sufren otros hace ya mucho). Tampoco parece que tengamos que perder mucho más tiempo en discutir sobre lo que precisamente resulta de común acuerdo. Pero lo relevante no es, creo yo, en lo que coinciden, sino en lo que precisamente no coinciden (algo apunta usted de eso, a ello voy, aunque se haya centrado en parte en las coincidencias, no sé muy bien por qué, tanto da). Por cierto, me resulta raro tratar de usted a un tal Cuc de terra (también a un tal Mínimo común, no es una cuestión de corporativismo, es que no me acaba de cuadrar lo de Sr. Cuc o Sr. Mínimo… bah, pelillos a la mar).

    Dado que en un debate entre dos posturas, siempre cabrá tener muy en cuenta que por lo menos una de las dos partes está equivocada (lo cual incluye la posibilidad de que incluso ambas posturas lo estén), trataré de sacar a relucir alguna de las diferencias entre las dos posturas que yo alcanzo a distinguir por lo escrito hasta aquí, quizás podamos centrarnos en esos puntos.

    Creo que, aunque ahora mismo no sé si lo han explicitado en estos últimos posts, Victoria, Mínimo, Martí y yo coincidimos (los cuatro nos conocemos personalmente y hemos hablado de esto largo y tendido sobre este tema, me rectifiquen ellos si algo digo que no comparten) en algunas cosas que son la diferencia sustancial con lo que exponen Cuc de Terra y Maite.

    Por ejemplo, Maite dice: «Així, per exemple, s’ha de voler que a part de consumir energia “neta”, aquesta s’hagi produït de manera neta, o s’ha de voler reduir el consum de productes i béns produïts amb grans quantitats de derivats petrolífers i incentivar productes substitutius dels mateixos, produïts amb energia provinent de fonts netes.»

    Pero nosotros creemos que no existen tales fuentes que puedan proveernos de ninguna cantidad que se acerque siquiera a lo que consumimos hoy día. No se trata de reducir el consumo de productos que contengan petróleo en su cadena existencial y cambiarlos por otros que no lo contengan, pues estos últimos no existen. ¿Realmente alguien cree que las líneas aéreas van a dejar al planeta sin turismo teniendo una solución en el cajón con la que continuar acrecentando sus beneficios? Vale, la bromita aquella de “algo se esconden” estaba divertida, pero ya no: no hay nada más allá del petróleo, por ahora.

    Ese por ahora es importante, supongo, porque imagino que será otra de las coincidencias, no de las diferencias entre las dos posturas: todos estaremos de acuerdo en que mañana mismo pueden descubrir algo, por ejemplo el avión que funciona con Zinitione. Pero tardaríamos décadas en sustituir el sistema energético actual, que está que cruje. Tampoco creo que haya desacuerdo en la necesidad de décadas ni en la crujienda del actual sistema (y podríamos matizar quién valora más la escasez, quién el CO2, quién… pero coincidiremos en que la cuadernas de este barco no soportan mucho más). Así que no tenemos esas décadas de margen. No hay nada sustitutivo para los niveles actuales, ni parecidos, y no hay margen de maniobra (eso habría sido en los años 70 que apunta Cuc).

    Y volvemos al principio, si no se reconocen estos dos puntos (no hay nada sustitutivo, no hay margen de tiempo), entonces no hay problema, así que no sé bien qué estaría proponiendo Maite acerca de la «encrucijada» en la que se encuentra el tema energético.

    Y creo que es ésta la queja de Victoria.

    Ahora bien. La noticia de que se haya expuesto en un ayuntamiento, «el fet que la gent s’haurà d’acostumar a deixar el cotxe -bé per gust, bé per força- i vaig començar a fer una pinzellada del tema que tractam aquí» es realmente, a mi entender, un gran paso. Rompería una lanza a favor de ello.

    En este punto creo que sería imprescindible la lectura de este documento. Es el reconocimiento por parte de un ente zonal del hecho que aquí tratamos. Digamos que reconocido el mismo, se acabó la rabia, como cuando se mata al perro: si se lograra que los ayuntamientos en Menorca (¿por qué no empezar por Ciutadella? Alguien tendrá que ser el primero en decir que el traje del Emperador no es tal, si es el caso) firmaran un documento similar, no haría falta discutir este tema ninguna vez más, los consensos deberían llegar de forma más fácil porque estaríamos todos de acuerdo en lo básico. Es lo que necesita ahora mismo Ciutadella. Es lo que necesita, en realidad, cualquier municipio, mancomunidad de ellos, provincia, región, o país; y si se pudiera llegar al reconocimiento por parte de los entes supranacionales, por supuesto mejor. Para lo último organiza AEREN en octubre la séptima conferencia internacional de ASPO, la Association for the Study of Peak Oil, en el WTC de Barcelona, donde se juntarán algunas centenas de científicos que tratan de alertar en sus reuniones periódicas de esta casuística a los gobiernos y a los medios. Hay otras iniciativas parecidas a esos niveles. Pero una cosa no quita la otra, que unos estén trabajando de arriba abajo no quita que nosotros debamos trabajar este tema de abajo arriba, así que en este contexto es donde creo que cobra sentido la propuesta que he enlazado.

    Pero así como digo que el anuncio de que se haya tratado este tema en el ayuntamiento, aunque sea de pasada, es algo positivo, también creo que debo recalcar el hecho de que tanto el PP como UPCM ya están avisados de todo esto, por mí mismo y hace ya algún tiempo. No digo que todos los militantes de ambos partidos sean plenamente conscientes del asunto, pero como mínimo yo (supongo que alguien más también) he hablado con dirigentes de ambos partidos de esto, ya les he comunicado la visión del problema que tendemos a adoptar aquellos que aquí debatimos frente Maite y Cuc. No les tiene que venir de nuevas todo esto, sobre todo al PP, cuyo presidente insular era hasta hace poco el portavoz para asuntos energéticos del PP en el Senado, ahí es nada, donde era encargado de formular a Clos, entonces Ministro de Industria (y del asunto energético, claro), preguntas parecidas (también en cuanto a lo incómodas que desgraciadamente resultan) a las que se formulan aquí.

    En realidad un político debería ser, según la regla de la democracia que impusimos, un representante de las ideas de los que le eligen. Pero la dura realidad es que a la hora de los problemas el ciudadano no suele coger el teléfono y hacer sus recomendaciones a sus electos, sino más bien suele salir a la calle, cacerola en mano (véase Barcelona 2007) a reclamar que los políticos hagan uso de su imaginación para solventar cuanto inconveniente aparezca. Y ahora tenemos uno. Tendremos que atacarlo.

    En realidad desde un ayuntamiento se puede hacer muchísimo respecto a todo esto, bajo mi punto de vista. Pero es tanto que no se puede tratar en un post, menos en una respuesta al mismo. Quizás por esto sea por lo que muchas veces se tacha, a quienes proponemos ir al fondo del asunto energético (y por extensión, de los recursos en general) de presentar problemas y no aportar soluciones.

    Lo de las soluciones tiene su qué, porque por un lado se supone, de nuevo lo mismo de antes, que es el ciudadano el que elije las soluciones que más le agradan (que tampoco tienen que ser las correctas en este caso en particular) y le ordena al político que las lleve a cabo, pero por otro el ciudadano no va a proponer tal cosa porque sí, menos en ese entorno que apuntaba Cuc, donde Don Dinero manda —y educa—, así que debería ser el político el que ordene llevar a cabo las políticas. Supongo que en el fondo a político se apunta (o a proponer políticas nos apuntamos) los más sensibilizados con el entorno (físico y social, ambos o al menos uno), así que tampoco es de extrañar que sea en el ágora política donde se acabe tratando todo esto.

    Dicho todo esto, que espero reconduzca el diálogo hacia algo menos tirante, resumo:
    Propongo que se apruebe una moción en el ayuntamiento de Ciutadella, donde se haga una declaración de intenciones que sirva de base, al reconocer la circunstancia de la crisis energética, para todas las futuras decisiones del mismo ayuntamiento, y para que sirva de ejemplo a nuestros municipios vecinos y a nuestros entes inmediatamente superiores como el Consell Insular o el Govern Balear.

    Hasta puede servir de promoción turística (sic).

    Atentamente, un saludo a todos.

  11. cuc de terra Escrit el 15 set. 2008 a les 13:46

    Bon dia,
    Grabiel Tobar, no diferim massa dels plantejaments, en tot cas diferim de la variable “temps” en el qual es poden, si és que es poden, fer els ajustaments necessaris.
    Comparteixo completament les següents afirmacions:
    “Pero nosotros creemos que no existen tales fuentes que puedan proveernos de ninguna cantidad que se acerque siquiera a lo que consumimos hoy día”.
    Productos: no hay nada más allá del petróleo, por ahora.
    Pero tardaríamos décadas en sustituir el sistema energético actual, que está que cruje.
    Estic completament d’acord, a dia d’avui, amb aquestes afirmacions. Més encara quan, com bé algú comenta, d’un moment a un altre gairebé 500 o 600 milions de persones , les classes mitjanes que es van creant a Xina i la India, desitgin assolir un nivell de benestar, basat en productes i serveis, intensiu amb ús d’energia provinent de fonts no renovables.
    Allà on potser hi tinc més dubtes és en la “variable temps”. Crec que és al lloc on divergim i, possiblement, les soluciona puguin ésser algunes divergents i altres convergents.
    Dius “Así que no tenemos esas décadas de margen. No hay nada sustitutivo para los niveles actuales, ni parecidos, y no hay margen de maniobra”
    Y volvemos al principio, si no se reconocen estos dos puntos (no hay nada sustitutivo, no hay margen de tiempo), entonces no hay problema.
    Baix el meu parer, crec que existeix el problema, i tant que existeix!!!, tot i que la diferència de criteri és amb la magnitud del problema en funció del temps. Jo considero que el marge de temps, tot i que molt breu, pot existir. O més ben dit, més que pot existir, que encara es pot fer alguna cosa.
    Ara, l’anterior que he dit té molt poca consistència, quan la meva preocupació va cap un altre costat:
    Per un costat, la decisió de fer o no aquest canvi, no dependrà únicament de la conscienciació social – que pot ajudar bastant -, sinó d’uns factors que van més enllà. El pes dels lobbys energètics ( que a més, curiosament són holdings d’empreses que controlen els lobbys financers ), de la forma en què aquests prenen les decisions econòmiques, del marge de tempos que necessiten per satisfer la rendibilitat de les inversions – de la taxa de retorn d eles inversions que s’han marcat- i del marc de forces geopolítiques entre estats actuals i futurs. D’altra banda, com a ciutadans, estem disposats , o volem fer, el canvi, el voldrem finançar, voldrem assumir els costos del canvi- tan en termes de consum energètic, com també en termes de benestars -.
    Per altra costat, em preocupa “ que vulguem sacrificar el benestar actual a canvi de llegar a les generacions futures un món , no sé com posar-ho, en condicions i, més o menys sa”.
    Això em preocupa bastant, vist el què estem fent amb els recursos naturals i amb l’abús amb el territori. Més em preocupa, quan en una illa com Menorca, on encara a dia d’avui hi ha molts de menorquins i menorquines que, en nom del progrés, o més ben dit, en nom dels guanys merament econòmics vulguin i defensin un model econòmica encara més agressiu i intensiu amb consum d’energia: més carreteres, més ports, més aeroports, més estacions nàutiques, més turisme nàutic…….. I, després d’aquest estiu, més.
    Molts d’aquestes persones tenen fills, nets i rebe-inets…però creieu que els preocupa massa quina Menorca els hi deixam!! O, quin món els hi deixam!!! En el fons dubto, que les persones siguem capaces de prendre una decisió encertada quan hem de valorar una qüestió que afecte al nostre modus vivendi a curt termini -i que ens afecten a nosaltres -, respecte al modus vivendi que tindran les generacions futures- ells-. Ja ens costa veure les conseqüències de les dedicions que prenen en un món globalitat i amb unes interrelacions molt, molt complicades d’esbrinar i on, la premissa de partida és que : HI HA UNA MANCA DINFORMACIÓ !!!! I, quan hi ha manca d’informació., hi ha dificultat per prendre decisions i , en tot cas, les decisions que es prenen solen ésser equivocades.
    En el fons, una part grossa de la gent, pensa que ja hi trobaran solució i que la tecnologia ho aclarirà, com noltros hem aclarit els nostres.
    Per acabar, dir-te que comparteixo totalment una qüestió: “ se haga una declaración de intenciones que sirva de base, al reconocer la circunstancia de la crisis energética, para todas las futuras decisiones del mismo ayuntamiento y para que sirva de ejemplo a nuestros municipios vecinos y a nuestros entes inmediatamente superiores como el Consell Insular o el Govern Balear”.
    Però no només amb aquest tema sinó que les decisions de l’administració, tot i que tothom s’omple la boca en trasversalitat, haurien de contemplar tres aspectes al menys: energia, recursos naturals i territori – capital natural- i justícia social. Ara, això ho penso jo, però crec que és una postura absolutament minoritària.

  12. cuc de terra Escrit el 15 set. 2008 a les 14:58

    Perdò, però volia recomenar un enllaç sobre una campanya que duu a terme GREENPEACE sobre el ” transport”:

    http://coches.greenpeace.es/home.html

    http://www.greenpeace.org/espana/transporte/informaci-n

    I una pregunta molt interessant: ” ¿ A qué responde la creciente ansia por desplazarnos cada vez más lejos y más rápido? “

  13. Mínimo Común Escrit el 15 set. 2008 a les 17:02

    Una pregunta Cuc de terra , si em permets, sobre el teu darrer post. Comentes :”Baix el meu parer, crec que existeix el problema, i tant que existeix!!!, tot i que la diferència de criteri és amb la magnitud del problema en funció del temps. Jo considero que el marge de temps, tot i que molt breu, pot existir. O més ben dit, més que pot existir, que encara es pot fer alguna cosa.
    Ara, l’anterior que he dit té molt poca consistència, …”
    S’et veu veritablement preocupat pel problema, però dius que divergeixes amb en Gabriel Tobar amb el temps. A continuació dius que aquests raonaments teu tenen poca consistència, supòs perquè no expliques el perquè de la divergència. Tens dades, informacions o és simplement la teua personal impresió i percepció del problema?
    El tema del temps, ningú el sap (2 anys, 5 anys, 10 anys, 20?). Ho sapiguessim actuariem o no en funció de la resposta. Però coincidim en dir que, sigui com sigui, el que queda és molt poc. Evidenment que es pot fer alguna cosa, com dius, però ha de ser més avui que demà.
    Per tant, tots estem d’acord! (L’únic que no he acabat d’entendre és el tema del creixement. Segons na Maite es pot “mantenir l’actual ritme de creixement econòmic o, almanco, perseguir l’objectiu d’un creixement mínim però estable i ben estructurat a llarg termini dins el marc d’un desenvolupament sostenible” , segons tu no ho sé). Sigui com sigui, i vistes que una bona part de les conclusions són idèntiques, què queda per fer?

  14. Bep Joan Escrit el 16 set. 2008 a les 1:04

    Seguesc aprenent, de veritat. Fins i tot Gabriel Tobar ha fet la seua aportació a aquest bloc, i per tant una bona ajuda. Pel que he llegit, el Sr. Tobar, tot i les seues taxatives conclusions, sí creu en la iniciativa política (no ho he interpretat així amb els escrits de Victoria i Mínimo Común) per començar a fer camí, encara que sigui començant per un Ajuntament com el de Ciutadella . Parlar-ne aquí, com feis molts de vosaltres és ja una passa, petita, però passa. Conscianciar-nos, individualment i col·lectiva, comença pel sà diàleg i aquest bloc, pens, que hi ajuda.
    He trobat molt encertat el comentari de Cuc de Terra quan diu: “Més em preocupa, quan en una illa com Menorca, on encara a dia d’avui hi ha molts de menorquins i menorquines que, en nom del progrés, o més ben dit, en nom dels guanys merament econòmics vulguin i defensin un model econòmic encara més agressiu i intensiu amb consum d’energia: més carreteres, més ports, més aeroports, més estacions nàutiques, més turisme nàutic……..”
    Per tant, tot el meu suport a la proposta de Gabriel Tobar en què “se apruebe una moción en el ayuntamiento de Ciutadella, donde se haga una declaración de intenciones que sirva de base, al reconocer la circunstancia de la crisis energética, para todas las futuras decisiones del mismo ayuntamiento”. Sí, “sirva de base (…) para todas las futuras decisiones del mismo ayuntamiento”. O sigui “MENYS carreteres, MENYS ports, MENYS aeroports, MENYS estacions nàutiques, MENYS turisme nàutic……..”
    Que es presentin iniciatives polítiques com la que proposa Tobar i al manco veurem quins polítics són plenament conscients ‘del’ problema.
    Hem de reconèixer que, com a mínim, la ‘polític’ autora d’aquest bloc n’és conscient. És per agrair-li, més que no per qüestionar-la.
    Salutacions a tots.

  15. Mínimo Común Escrit el 16 set. 2008 a les 9:38

    Si no tingués un minim de confiança ètica amb la política (en general) però sobretot en l’escriptora d’aquest bloc en qüestió, no crec que hauria participat mai del mateix.
    Acab de dir, dirigint-me al Sr. Cuc de Terra: “Evidenment que es pot fer alguna cosa, com dius, però ha de ser més avui que demà.” La meua intenció era precissament emprar aquesta “plaça” per donar a conèixer el tema (com molt bé ha fet na Maite i altres que han participat) i entre els ho vegin més pertinent es facin propostes valentes per mirar de trobar algunes solucions. I a poder ser, a partir de la reflexió i el coneixement del tema, que al ser tan complicat, tothom es pot equivocar (evidentment). Seria bò que sortíssin més propostes enriquidores, com ja ho ha fet el Sr. Gabriel Tobar.
    Dius: “Hem de reconèixer que, com a mínim, la ‘polític’ autora d’aquest bloc n’és conscient. És per agrair-li, més que no per qüestionar-la”. No sabia que no es podia qüestionar les opinions dels altres. Agraïr-li ja li vaig agraïr en el primer post del primer missatge sobre la cruïlla energètica.

  16. Bep Joan Escrit el 16 set. 2008 a les 13:56

    Mínimo Común: És evident que es poden qüestionar les opinions. Tanmateix no és en aquest sentit que ho volia explicar, potser no m’hi vaig explicar bé. No discutiré les exposicions que molts de voltros comentau (més bé n’aprendré) però si el tema queda per a uns pocs i per a exposicions pseudocientífiques, és evident que molts altres no gosaran a opinar i més si “… a poder ser, a partir de la reflexió i el coneixement del tema”.
    Na Maite ho deixa clar i cal que s’entengui: ha cercat el debat i l’opinió de tothom i diu que “Finalment, vull fer notar que els darrers comentaris són de gent ja convençuda i, per tant, no hem avançat en res, NO hem creat el debat que jo volia. La gent que, com jo, som uns ignorants en la matèria (fins i tot després d’haver fet deures a l’estiu), han optat per no deixar comentaris. Em sap greu.”
    Per a mi són ben vàlides totes les exposicions que en feis del tema, “I a poder ser, a partir de la reflexió i el coneixement del tema” (a poder ser. No tothom té els vostres coneixements i ho has d’entendre), però també cal que comprenguis el missatge de na Maite. Te’l repetesc: “vull fer notar que els darrers comentaris són de gent ja convençuda i, per tant, no hem avançat en res, no hem creat el debat que jo volia. La gent que, com jo, som uns ignorants en la matèria (…), han optat per no deixar comentaris. Em sap greu.”
    M’ha quedat clar el teu darrer escrit, res a dir amb el teu reconeixement cap a les intencions de na Maite d’estendre el tema a aquesta ‘Plaça’. Rectific el que vaig dir a l’anterior escrit.
    La meua salutació, Mínimo Común.

  17. Maite Salord Escrit el 16 set. 2008 a les 15:48

    Vist que començam a tenir el debat un poc encaminat, em permetreu que, arran dels darrers comentaris, passi a fer-vos unes propostes concretes per mirar d’avançar en el sentit que tots, em sembla, volem, partint del que jo, com a regidora, em puc comprometre a fer:
    1- Em sembla perfecte dur, al plenari de novembre, una moció que, com diu en Gabriel Tobar, sigui “una declaración de intenciones que sirva de base, al reconocer la circunstancia de la crisis energética, para todas las futuras decisiones del mismo ayuntamiento, y para que sirva de ejemplo a nuestros municipios vecinos y a nuestros entes inmediatamente superiores como el Consell Insular o el Govern Balear”.
    2- Estic convençuda que el tema de la crisi energètica es pot introduir en gairebé totes les decisions que pot prendre un equip de govern municipal. A més, un ajuntament potser no pot influir damunt grans projectes però té un aspecte que crec que s’ha de valorar i potenciar molt: és l’administració més pròxima al ciutadà i, per tant, la més adequada per crear consciència social del problema. Aprofitem-la, idò, al màxim.
    3- Des del PSM, va anys que feim “Sopars d’estiu” i “Trobades d’hivern” en les quals es convida una persona que coneix un tema per exposar-lo al públic en general. Aquest estiu, per exemple, hem tingut en Tomàs Molina (canvi climàtic), Joan Febrer (immigració), Esperança Camps (mitjans de comunicació al País Valencià) i Guillem López (economia), amb una mitjana de públic d’unes 75/80 persones. I he pensat que, de cara al nou curs, podríem proposar una “Trobada d’hivern” sobre tema energètic. No sé si en Gabriel Tobar s’animaria a fer-la o si ens vols proposar alguna altra persona. Si et sembla bé, a través del “contacta” trobaràs el meu correu i en podem parlar.
    4- Finalment, vull dir que, des del Consell, ja s’està treballant en un “Pla Energètic Insular” per garantir subministrament i autonomia energètica, conscients que el tema és preocupant i que no es pot defugir.
    Si teniu cap més idea, ja ho sabeu. Per un moment, he estat temptada a proposar-me com a conferenciant experta però, al final, això d’haver-me de repassar les mates de l’EGB m’ha fet molta vessa… és broma, Victòria!

  18. Mínimo Común Escrit el 16 set. 2008 a les 16:53

    Gràcies Maite una altra vegada per, ja no sols mostrar-te preocupada pel tema, sinó per passar-lo a la feina de l’ajuntament (i Consell).
    Em preocupa com ho veuram els altres partits. Sé que en Gabriel Tobar comentava que”…también creo que debo recalcar el hecho de que tanto el PP como UPCM ya están avisados de todo esto, por mí mismo y hace ya algún tiempo.” Pero d’aquí a que estiguin disposats a reconèixer el problema públicament i assumir les decisions tenint-lo en compte, serà difícil. Un bon argument és el vídeo que també comentava en Gabriel sobre l’exposició al parlament, fa uns pocs anys, de Josep Seguí : “el portavoz para asuntos energéticos del PP en el Senado, ahí es nada, donde era encargado de formular a Clos, entonces Ministro de Industria (y del asunto energético, claro), preguntas parecidas (también en cuanto a lo incómodas que desgraciadamente resultan) a las que se formulan aquí.”. Al PSOE no els servirà aquest argument i desconec fins quin punt el coneixen.S’ha de fer una fiena prèvia en aquest sentit? O s’ha de dur a ple directament?
    Lo dels Sopars d’hivern o estiu també ho trob una bona idea. Sempre he defensat que difondre el problema, és estar més aprop de solucionar-lo.
    I quan al tema del “Pla energètic” estaria bé que ara el Consell que l’elabora també contactés amb certs especialistes amb la matèria.
    Desgraciadament, sé que si no es modifica el sistema económic i la conducta social imperant, és impossible lluitar contra l’immens problema energètic. Però tot sigui dit, hem de començar per qualque banda.
    Ànims!
    I, Bep Joan, si has seguit el tema (esperem que més gent sense escriure també ho hagi fet; Àlmax inclòs) i, com dius, has après algunes coses respecte el mateix, ja haurà valgut la pena. (Jo n’he seguit aprenent també).

  19. victoria jiménez Escrit el 21 set. 2008 a les 22:52

    Vull comentar algunes reflexions respecte al comentari de Cuc de Terra de data 14 de setembre.
    Aniré al gra (he refet aquest paràgraf vàries vegades, així que intentaré ser concreta): considere que la distribució sectorial d’usos energètics que vosté fa (un incís: se’m fa estrany dir-li de vosté a algú que es diu cuc de terra, tot i les grans funcions biològiques que aquest animalets aporten) no és encertada. Vosté diu que per ordre de consum es desglossa en: transport, serveis, ús residencial, indústria i sector primari. I jo pense que si volem surtir d’aquest embull, hem de ser més fins i precisos en les classificacions i, ja que sóm nosaltres els que classifiquem les coses –la categorització és una mera abstracció mental, humana) li diré que aquesta que vosté presenta (tot i que és la més habitual) ens resulta inútil. És la que es fa, a més habitualment. Així ens va.

    I torne a defensar la meva. En primer lloc, jo la vaig presentar primer (és broma, encara que potser no li faça gràcia). En serio: és molt més útil la que jo faig, més sencilla, més completa, i sobre tot, no s’interposen els seus elements uns sobre altres com passa amb la seva, a més de que respon millor a l‘objectiu d’abastir el màxim de necessitats humanes.

    Jo vaig dir en el meu escrit que entre els principals usos energètics tenim(digue’m simplista): menjar, electricitat i transport. Ara la complete amb un quart element: matèria primera per a la producció industrial. Per suposat, deixe de fora els serveis, donat que són possibles gràcies a la resta de coses citades. La indústria, el sector primari, el transport estan encaminats, al menys teòricament, a la satisfacció de les nostres necessitats (mai puc distinguir ús residencial o industrial, em resulta impossible, tot és per a les persones) les quals visto lo visto y con la que está cayendo, hem de tornar a redissenyar, a reformular, si és que alguna vegada s’han definit, més bé el que hem fet ha estat seguir (o intentar seguir) els dictats que les empreses ens ha estat fent en els darrers seixanta anys.

    Això que sembla baladí a simple vista, és d’una gran trascendència, doncs suposa baratar els paràmetres sobre els quals treballem. Amb quins paràmetres hem de treballar? Ambs els que jo li dic: Aliment, electricitat, transport, materies primeres.

    És fácil fer-ho? Rotundament, no. I adelant que jo no sé com fer-ho? A mí em sembla tan difícil com a tothom. Només sé que les velles fòrmules ja no serveixen i que haurem de reinventar la forma d’analitzar els recursos disponibles. No en base al que volem, sinó al que podem. I el que podem (i necessitem) és: menjar, una certa producció d’electricitat, un determinat transport i uns determinats béns materials. Una bona planificació a llarg termini (dels curts terminis ja s’encarreguen els capitalistes i els polítics en general i mira com ens va) ha de determinar com volem viure, en base quanta gent sóm, quants pensem ser, quins recursos tenim, i quant volem que duren.

    Tinc jo resposta a tot això? Absolutament no. Qui ha de trobar la resposta? Entre tots, entre els més capacitats amb el suport (i el coneixement del problema) de la resta, que és com funciona la democràcia.

    Vosté ha entrat en la qüestió de la justícia social. Em sembla importantíssim. Però per a que no siguen més que paraules, hem de veure amb quins recursos contem, insisteisc. I, com és molt important (vosté també ho comenta en altre comentari) quant duraran per al que volem fer tots els que volem estar. Des de fa temps que s’està demanant per estudiosos independents dels poders econòmics (veure protocolo de Upsala) auditories i estudis sobre les reserves d’hidrocarburs existents, per example. Cal inventariar!!

    Això em porta al que diu vosté que els 5000 milions de pobres que potser hi han al món són pobres perquè les multinacionals són dolentas. Abanda de que les multinacionals no tenen ànima (ja imagine que vosté no va per ahí), el que està clar és que són pobres perquè no hi ha per a ells el que ens guardem per nosaltres. Vosté diu que és perquè no tenen diners. Clar, doncs li donarem a la maquineta i en farem més. Vaja problema! No és això, cuc de terra, germà, no és això. Per a que hi haja abundància, ha d’haver superabundància, és a dir, s’ha de tirar menjar i tota classe de béns útils i aprofitables que llancem sense escrúpols o amb escrúpols, privant d’ells a altres humans. O no els agradaria a les grans companyies empresarials obrir mercats i seguir creixent sense límit? No és eixe el seu leivmotif (o como se escriba). Els agraden a elles els conflictes, els cracks, les guerres carísimes i destructores, el mediambient destrossat? No ho crec pas. El que crec és que no ens hem sabut marcar el límit que deia dalt: quans volem ser i com volem viure a partir dels recursos que tenim, perquè són coses que no podem deslligar.

    Salutacions

  20. cuc de terra Escrit el 22 set. 2008 a les 11:18

    Bon dia Victòria,
    Ah, abans de res, si es possible, no hem digueu senyor, senyora ni res per l’estil. Si no us fa res prefereix el tuteix.
    Estic d’acord que el sistema tradicional de classificació de consums energètics no és el més adequat ni és el què ens dóna una major informació sobre els consums. Ara, l’altra dia intentava esbrinar el consum energètic real d’una activitat i, la veritat, a no ser que en l’etiqueta ens posin el consum exacte de cada producte, subproducte…la cosa es complicada. Simplement ho podia fer per imputacions indirecte i estimacions, més o menys objectives.
    Així, per exemple, se’m feia difícil calcular exactament quina quantitat d’energies s’havia d’imputar als plàstic de l’envoltori de la matèria primera que comprava, a la producció del producte que hi havia t’intentaré, a tota la cadena de transports..o calcular la quantitat d’energia imputada en la fabricació i reparació d’una maquinària i que després hauria d’imputar, amb un simple fórmula matemàtica, al producte en qüestió. O la càrrega energètic imputada a la màquina i tota la cadena de d’envasament d eles garrafes d’aigua ( extracció, tractament, embotellament,…..) de l’aigua que es consumida pels treballadors, d’una màquina expenedora El que són consum directes i primaris, més o menys, el podia calcular i imputat a través d’un escandall i una comptabilitat de costos ( consums) adients, ara, tota la resta se’m feia difícil.
    De totes maneres, tot i ésser difícil, crec que com a mínim, com bé dius, s’ha de treballar per assolir-la. I, ben segur, que algú deu teniu un model d’imputacions.
    D’altra banda, dir-te que hi ha una cosa que de la que dius que és ben certa i que no hi prestam molta atenció: el gran consum energètic per la alimentació. O dit d’una latra manera, el malbaratament energètic en les societats occidentals sobrealimentades i ocioses. Crec que molts cops no som conscients d’aquest fet.
    D’altra banda, el tema de l’accés a les coses a través del preu no és un frivolitat. És una descripció de la realitat. La desnutrició no és un problema de falta de producció global d’aliments ni de maquineta de fer diners- tot i que ara veiem que fins hi tot els americans han redescobert una figura que tenien a l’ostracisme: keynes i la intervenció en situacions determinades-. Com bé dius, hi ha superabundància, per tant, no és un problema d’aliments i de productes sinó de distribució i redistribució i, malauradament, darrera hi ha els diners.
    Segon, no et preocupis, perquè les multinacionals obriran negocies als llocs adients i en el moment adient, però hauran d’esperar a que hi hagi una classe mitja- amb possibilitat d’adquirir productes- als països en desenvolupament o d’altes en obertura: xina, india… i d’altres països en vies de desenvolupament. Si el problema que planteges és com un país acumula capitals, llavors en podem parlar, però amb la maquineta , segurament no .Bé, mai es sap, que fins hi tot el president de la Confederació d’empresaris espanyols ha dit que és el moment de fer un kit kat en l’economia espanyola i perquè el govern pugui intervenir.

  21. Gabriel Tobar Escrit el 22 set. 2008 a les 17:29

    Permítanme discutir en un par de aspectos, aunque en el fondo no disten las visiones generales, de que algo estamos haciendo mal y de que bien estaría atender a ello más de lo que lo hacemos habitualmente.

    Cuc dice: «I, ben segur, que algú deu teniu un model d’imputacions»

    Y yo me temo que no lo hay. ¿Cómo se contabiliza la energía invertida en el —absolutamente imprescinprescindible— juego de karaoke de la —absolutamente imprescindible—Wii de la hija del —absolutamente imprescindible— profesor de Yoga, a cuyas clases asiste la mujer del técnico polaco que viene a reparar aquella pieza extraña del —absolutamente imprescindible— jet privado de aquel —absolutamente imprescindible— turista rico que viene a pasar unas —absolutamente imprescindibles— vacaciones en el mar, de tres míseros días, desde la otra punta del planeta? Incalculable, así como incalculable es su eficiencia. Bueno, no, la eficiencia en este caso es evidentemente cero patatero, para eso tampoco nos hacen falta muchos modelos, ¿verdad?

    Cuc dice: « La desnutrició no és un problema de falta de producció global d’aliments ni de maquineta de fer diners (…) les multinacionals obriran negocies als llocs adients i en el moment adient, però hauran d’esperar a que hi hagi una classe mitja i, malauradament, darrera hi ha els diners».

    Las dos cosas a la vez no puede ser, si no es un problema de dinero, ni de la máquina que lo hace, no puede ser un problema tras el cual está el dinero faltante (faltante para algunos). Yo apuntaré otra visión, que me cuadra bastante más.

    Como decía, o supongo quería dar a entender Victoria, la abundancia no existe sin la superabundancia, ni existirá. Es imposible disponer de todo sin disponer demasiado de todo. O se va justo o se va sobrado, no se puede ir sobrado yendo justo. Es falaz la pretensión de repartir y que sigamos nadando en la misma cantidad de bienes, y que lo único que cambiará será que no desperdiciaremos nada. Por ejemplo, no puedes grabar CDs sin tirar alguno, no puedes usar una motocicleta sin que se te caiga algo de gasolina al suelo algún día, o la moto entera y se vierta todo el depósito.

    Cuando hablamos de comida, donde tú dices «no és un problema de falta de producció global d’aliments», hay que ver, y me parece de lo más importante, que nosotros ¡no comemos nuestra comida! La importamos, y muchas veces de esos países pobres. Y esa comida está producida, importada y distribuida por nuestras empresas, no las de esos países, por nuestro dinero, no el suyo. Y ese dinero lo logramos produciendo con sus recursos energéticos, no los nuestros. Y lo logramos produciendo en base a sus materias primas, no las nuestras. Y últimamente también con su mano de obra importada, no la nuestra. Si yo fuera ellos, me olería a chamusquina.

    Cuando hablamos de comida y nuestra superabundancia y el desperdicio, tenemos que ver que no puedes tener supermercados llenos de comidas fuera de temporada y que no se desperdicie nada; no es posible una nevera de dos puertas y una despensa de 1 metro cúbico a rebosar, y que luego no sobre nada; ni comprar raciones estandarizadas de comida ya preparada para “ahorrar tiempo y dinero” y poder comer absolutamente de todo sin ningún esfuerzo, pero que luego no vaya media ración a la basura, junto con todos los envoltorios, cuando la persona sólo pesa 45 kg en lugar de 70 y le sobraba media ración que al día siguiente, al abrir la nevera, parecerá un trozo de jabón en lugar de comida. Y no es solamente la comida, no puedes tener un armario lleno de ropa diversa y luego no desperdiciar textiles, no puedes tener 20 gadchets electrónicos y pretender haberlos repartido con el resto de la humanidad. La lista de imposibles es inacabable.

    Llegar a lograr que en el resto del mundo se viva tan bien como en Occidente, sin que éste rebaje su nivel de vida ni un ápice, es pretender que los recursos se multipliquen por 4 o 5, no que se repartan, cuando ya vamos justos con la disponibilidad actual: la media de disponibilidad energética mundial está a una sexta parte de la de un norteamericano medio (unos 12.000 W corrientes por persona en USA contra 2.300 de media mundial), es decir, repartiendo todo lo que hay y se produce, viviríamos con la mitad de lo puesto en el caso del europeo medio (unos 5.000 W corrientes por persona en Europa. Datos BP 2005). Y la cantidad total mundial está estancada sino en inicios de recesión, cosa podremos certificar en las gráficas cuando haya pasado más de una década… y sea aún más tarde para reaccionar de lo que ya es.

    No se puede repartir y seguir teniendo la misma hiperdisponibilidad. Tener menor disponibilidad es decrecer, no crecer. Habrá quizás que romper ciertos tabúes. Decrecer en disponibilidad energética no tiene por qué ser decrecer en calidad humana. Habrá quizás que romper ciertos mitos también, como el del PIB como medida de calidad de vida, hay estudios hoy día que avalan la poca relación entre una cosa y otra.

    En cuanto a la parte de la cita «les multinacionals obriran negocies als llocs adients i en el moment adient, però hauran d’esperar a que hi hagi una classe mitja», quisiera apuntar que eso no se da así, que vivimos en un sistema Fordista, en el que las empresas son las que crean la clase media, “haciendo” trabajar a la gente, pagándoles y dándoles sus productos a consumir a cambio de la devolución de su dinero, ello es, su sudor. En Uganda todo quisqui tiene móvil, Nokia vende productos allí, no necesitó clase media, si hace falta los pondrá a rascar placas de móviles viejos en busca de metales preciosos y les dejará allí sus residuos. En Namibia la J. Reynolds vende su Winston. Y donde pudieron ir a vender, fueron. No es un problema de dinero, es un problema de esclavitud, en una nueva y sutil versión, a la que nos hemos avenido. Y aparte de esta consideración, no es un problema de dinero, detrás no está el dinero, Cuc (se me hace extraño igual sin el Sr.: aunque no reste un ápice de valor a sus argumentos, Cuc sigue siendo un nombre extraño para un interlocutor), está la disponibilidad energética.

    Detrás de la diferencia entre unos y otros no está la falta de disponibilidad de dinero, ni su mal reparto, como no está el mal reparto de comida: está la falta de disponibilidad de energía, antaño en forma de mano de obra, luego en forma de fósiles, para que todos a la vez vivan con tanto o más que el que más tiene. Eso sólo se solucionaría con una fuente infinita, que no tenemos (y que casi sería deseable que no tengamos hasta que el ser humano críe un poco más de inteligencia, porque imagino que así como la inventáramos, así que lo reventaríamos todo en un santiamén).

    En los países con gente depauperada no hay nada de lo que hay aquí, no porque no haya dinero (que como indica Victoria lo hace una máquina, y hoy ni eso, un ratón y son sólo ceros en cuentas), sino porque no hay disponibilidad energética para que la gente de allí pueda también crear una sociedad compleja.

    Si tuvieran una alta disponibilidad, dependería de las políticas de sus propios gobiernos el que se impartiera justicia social y la economía de la zona fuera saludable, como ha dependido en casos tristes como Nigeria o Arabia Saudí, donde riquezas energéticas que han sustentado el crecimiento del planeta durante décadas, no revirtieron en los habitantes nigerianos. Pero no podemos decir que ahora todavía estemos en ese caso, esos tiempos ya pasaron recientemente a la historia de la humanidad: la inmensa mayoría de la producción mundial de fósiles está estancada, la de petróleo en franca recesión, muchos países pasaron ya se cénit y desgraciadamente se les pasó el tren de la occidentalización: simplemente nos lo hemos fundido nosotros.

    La energía que hay hoy, cuya media per cápita mundial se sostiene en los últimos años con malabares que incluyen hacer caer de la cuerda, cada vez más floja, funambulistas infralimentados a razón de 70 millones más anuales (850 el pasado año, 900 largos esta año, según la FAO), toca repartirla. La que hay hoy y la que dispongamos mañana. Un primer intento fue, como indica Victoria, el Protocolo de Rimini o Uppsala; hoy día sí hay teorías sobre cómo deberían implantarse a nivel mundial cuotas personales de emisión de CO2 (que no es más que un eufemismo para cartillas de racionamiento de consumo energético, por ende de consumo en general), aunque el problema es, por un lado lo comentado al principio, la imposible contabilización en un mundo globalizado, y por otro lado ¿hay un problema acaso como para que se le tenga que dar una solución que pasa por estrecharse uno el cinturón? He ahí el problema principal, la falta de reconocimiento de todos estos hechos tangibles. Quizás deberíamos trabajar pues en esa dirección, ante todo lo demás.

    Saludos cordiales.

  22. cuc de terra Escrit el 22 set. 2008 a les 19:56

    Bones tardes,
    Estic d’acord en seguir per on dius. Només uns comentaris:
    1.- Cuc dice: «I, ben segur, que algú deu teniu un model d’imputacions». Gabriel Toabr:Incalculable, así como incalculable es su eficiencia. Bueno, no, la eficiencia en este caso es evidentemente cero patatero, para eso tampoco nos hacen falta muchos modelos, ¿verdad?
    Cuc deia abans d’aquella frases: Ara, l’altra dia intentava esbrinar el consum energètic real d’una activitat i, la veritat, a no ser que en l’etiqueta ens posin el consum exacte de cada producte, subproducte…la cosa es complicada. Simplement ho podia fer per imputacions indirecte i estimacions, més o menys objectives. Així, per exemple, se’m feia difícil calcular exactament quina quantitat d’energies s’havia d’imputar als plàstic de l’envoltori de la matèria primera que comprava..(…) El que són consum directes i primaris, més o menys, el podia calcular i imputat a través d’un escandall i una comptabilitat de costos ( consums) adients, ara, tota la resta se’m feia difícil.
    Així , deia ( cuc de terra) el mateix que dius tu, però potser jo no m’he explicat bé o vostè no ho ha llegit bé. Simplement acabava amb aquella frases per fer referència en el cas de les imputacions en la producció d’un determinat bé si pots conèixer de primer mà el consums energètic en la producció dels diferents elements utilitzats com imputs, matèries primeres o subproductes i pugessis conèixer el consum energètic en la producció de l’energia primària i secundària. En definitiva, per arribar a tenir una informació sobre, per exemple, imputacions del consum energètic per caloria d’un producte alimentari. És això simplement que em referia. Era l’establiment d’un sistema, un model i una metodologia que intenta objectivitzar un fet en un moment, amb el biaix corresponent. I, en segons quins productes, estic segur que es pot fer. De fet, per exemple, com tu ben be dius, he vist models d’imputacions d’emissions i retencions de CO2.
    Del tema, de les interrelacions en un món globalitzat, causes i efectes, crec que ja va quedar clar en el primer escrit de na Maite ( Doncs molt senzill, perquè parlar del sistema energètic vol dir parlar d’un sistema absolutament globalitzat i on molts cops és difícil esbrinar causes i conseqüències en un context temporal (Quan?) i territorial (On?)). Com que hi estic d’acord, per tant, un ja l’assumeix de començament.

    2.- Cuc dice: « La desnutrició no és un problema de falta de producció global d’aliments ni de maquineta de fer diners (…) les multinacionals obriran negocies als llocs adients i en el moment adient, però hauran d’esperar a que hi hagi una classe mitja i, malauradament, darrera hi ha els diners».Las dos cosas a la vez no puede ser, si no es un problema de dinero, ni de la máquina que lo hace, no puede ser un problema tras el cual está el dinero faltante (faltante para algunos)
    Jo( cuc de terra) no diu això. El tema de la desnutrició, a dia d’avui i escrit en present, dic que no és de falta de producció d’aliments. A més, estic més que d’acord amb el tema que “Como decía, o supongo quería dar a entender Victoria, la abundancia no existe sin la superabundancia”. D’altra banda, comentant el tema de les multinacionals dic, i en termes de futur, potser immediat, les multinacionals obriran negocies als llocs adients i en el moment adient, però hauran d’esperar a que hi hagi una classe mitja. Per tant,estem parlant d’un futurible. Òbviament idò, les dues coses no són a la vegada. D’altra banda, tot i això, en un determinat moment i en un determinat país o regió poden cohabitar alhora l’excés, per exemple, d’accés a l’alinet, amb la desnutrició més absoluta. De fet, hi ha una corba, bastant popular per seva senzillesa, La corba de Lorenz, que intenta explicar els desequilibris interns en un país. Pe tant, és possible i ho veim diàriament que en un mateix moment pot existir en una regió el luxe, i la misèria, l’abundància i la mancança….el problema és l’accés.
    És més en el cas anterior he posat com exemple la India i xina, per què l’accés d’una classe mitjana que no existeix, molt a poc a poc, i a costos molt alts, s’està produint. Com va passar a Espanya a entre mitjans 70 i finals dels 80.
    D’altra banda, per exemple, ja en la publicació de “l’estat del món del 1999” i que va seguir amb un capítol especial en “ l’estat del món del 2000”,del World watch institute, que ara està tan de moda, deia: Actualment vivim en un món dividit pel que fa ala nutrició, en què alguns mengen massa i d’altres massa poc. L’una i l’altra son fenòmens de nutrició deficient” (..)”Arreu del món , probablement, suma 600 milions la població que pateix excés de pes”. (..)” A mesura que el món cada dia es va integrant més econòmicament, va canviant el rostre de la fam. Si bé en una altra època la fam es definia geogràficament per les collites pobres, avui es defineix econòmicament per la baixa productivitat i els ingressos. La trobem entre els qui són es una terra i no són capaços de produir prou aliments i també entre els qui viuen enuna ciutat i no tenen suficient per poder comprar-los” Després, en el següent parla dels canvis en les dietes, en els gustos….
    Estic d’acord en què “O se va justo o se va sobrado, no se puede ir sobrado yendo justo” quan es fa referència a un individu, però en desacord quan parlam d’un col•lectiu divers i amb una multitud de situacions.
    3.- Grabiel diu “Es falaz la pretensión de repartir y que sigamos nadando en la misma cantidad de bienes, y que lo único que cambiará será que no desperdiciaremos nada”. És clar que sí. Aquesta era una altra premisa de partida. Només imagina un moment si, hipotèticament, els 2500 milions habitants Xinesos i Indis vulguèssin assolir el mateix consum energètic per càpita que els Amercians, suposades les limitacions del model energètic.
    Dius, “Llegar a lograr que en el resto del mundo se viva tan bien como en Occidente, sin que éste rebaje su nivel de vida ni un ápice, es pretender que los recursos se multipliquen por 4 o 5, no que se repartan, cuando ya vamos justos con la disponibilidad actual”. Es clar que sí, ningú pretén que vivim tots amb els nivells occidentals. Estic d’acord, a dia d’avui, és insostenible. La meva preocupació, com ja vaig exposar, és que estiguem disposats a renunciar necessàriament a algunes cotes de benestar , comoditat o digue-lio com vulguis. En un anterior comentari ja deia: “ D’altra banda, com a ciutadans, estem disposats , o volem fer, el canvi, el voldrem finançar, voldrem assumir els costos del canvi- tan en termes de consum energètic, com també en termes de benestars -.
    Per altra costat, em preocupa “ que vulguem sacrificar el benestar actual a canvi de llegar a les generacions futures un món , no sé com posar-ho, en condicions i, més o menys sa”.
    Això em preocupa bastant, vist el què estem fent amb els recursos naturals i amb l’abús amb el territori Més em preocupa, quan en una illa com Menorca, on encara a dia d’avui hi ha molts de menorquins i menorquines que, en nom del progrés, o més ben dit, en nom dels guanys merament econòmics vulguin i defensin un model econòmica encara més agressiu i intensiu amb consum d’energia: més carreteres, més ports, més aeroports, més estacions nàutiques, més turisme nàutic……..”
    4.- Gabriel em dius: “Detrás de la diferencia entre unos y otros no está la falta de disponibilidad de dinero, ni su mal reparto, como no está el mal reparto de comida: está la falta de disponibilidad de energía, antaño en forma de mano de obra, luego en forma de fósiles, …. crear una sociedad compleja”.
    òbviament, com tu dius “Si tuvieran una alta disponibilidad, dependería de las políticas de sus propios gobiernos el que se impartiera justicia social y la economía de la zona fuera saludable, como ha dependido en casos tristes como Nigeria o Arabia Saudí, donde riquezas energéticas que han sustentado el crecimiento del planeta durante décadas, no revirtieron en los habitantes nigerianos. Pero no podemos decir que ahora todavía estemos en ese caso, esos tiempos ya pasaron recientemente a la historia de la humanidad”
    En algunes coses estic d’acord, en d’altres no tant. De fet no estic segur que “ya pasaron recientemente a la historia de la humanidad “.
    D’altra banda, si som capaços de traslladar energia- o vectors energètics per a la transformació- d’una racó a un altre del planeta, si som capaços d’explotar minerals en les regions més subdesenvolupades i pobres del món, com es possible que no en poden tenir accés per formar una societat complexes? Segurament es deu dur, també, a d’altres factors? Per què, Com bé dius, una societat com l’espanyol té una dependència energètica bestial, a dia d’avui, ha estat capaç, a costa de tot els adjectius que li vulguis posar, de tenir un procés de creixement i una suposada entrada a l’estat del benestar. Per tant, la societat i les polítiques redistributives d’un estat propi, on hi ha governs democràtics en lloc de tirans, i on es produeix un procés d’acumulació de capitals i la creació d’excedents, amb greus limitacions energètiques, són, en molts casos, determinats. La falta de disponibilitat d’energia, com bé dius, és el factor limitant. No obstant, no és l’explicació en què una mateixa regió convisquin persones absolutament riques i persones absolutament pobres. O, baix el meu parer, no és l’explicació de perquè una regió s’ha desenvolupat extraordinàriament, amb recursos energètics, i una altra, amb recursos energètics similars, estigui immersa en el subdesenvolupament.
    Acabes dient: aunque el problema es, por un lado lo comentado al principio, la imposible contabilización en un mundo globalizado, y por otro lado ¿hay un problema acaso como para que se le tenga que dar una solución que pasa por estrecharse uno el cinturón? He ahí el problema principal, la falta de reconocimiento de todos estos hechos tangibles.
    Estic d’acord des del primer moment. Rellegint alguns dels comentaris també crec que aquest és el bessó de la qüestió. Deia “que vulguem sacrificar el benestar actual a canvi de llegar a les generacions futures un món , no sé com posar-ho, en condicions i, més o menys sa”.
    Això em preocupa bastant (…)Molts d’aquestes persones tenen fills, nets i rebe-inets…però creieu que els preocupa massa quina Menorca els hi deixam!! O, quin món els hi deixam!!! En el fons dubto, que les persones siguem capaces de prendre una decisió encertada quan hem de valorar una qüestió que afecte al nostre modus vivendi a curt termini -i que ens afecten a nosaltres -, respecte al modus vivendi que tindran les generacions futures- ells-. Ja ens costa veure les conseqüències de les dedicions que prenen en un món globalitat i amb unes interrelacions molt, molt complicades d’esbrinar i on, la premissa de partida és que : HI HA UNA MANCA DINFORMACIÓ.

Adreça per fer retroenllaços | RSS dels comentaris

Escriu un comentari