Els tres nominats entren al plató. Focus, càmeres, públic, suor. Es miren de reüll, cadascun d’ells convençut de la seva victòria. El nombre 1 avança amb pas ferm cap al jurat, aclamat per la claca fidel que l’acompanyaria fins a l’infern. De sobte, s’atura: qui és aquest president del jurat? Esblanqueït, descobreix que l’home que li havia assegurat el seu èxit no hi és, ha desaparegut. En el seu lloc, un altre que se’l mirà amb cara de “ja veuràs, ja, quina t’espera”.
Mentrestant, el nombre 2 observa, satisfet, els canvis d’expressió del nombre 1. Ja t’està bé, ja, pensa tot content en veure la cara de desolació del seu rival. Aquesta vegada, estava segur, de res li serviria la seva xerrameca entabanadora. Has begut begut oli, company, murmura fluixet amb un mig somriure: sap que té el president del jurat del seu costat. A més, la seva experiència en concursos similars l’avala, només hi faltaria.
Per la seva banda, el nombre 3, amb el cap cot i sense fer massa renou, es col·loca al costat dels altres dos, que l’ignoren per complet, convençuts que només hi és per donar un poc d’ambient a la vetllada. Si sabessin, però, què amaga davall el seu posat innocent! Ni el nombre 1 ni el nombre 2 s’adonen que el president del jurat fa l’ullet, subtilment, a aquell convidat de pedra. Massa preocupats estan els dos amb les seves cabòries per perdre un minut amb aquell home insignificant.
Els tres nominats estan ja situats al mig del plató. La tensió puja per segons. El públic viu el moment amb emoció. Tot és a punt d’acabar. En només uns instants, el jurat deliberarà, valorarà els pros i contres dels tres homes i emetrà el veredicte final. Inapel·lable. De sobte, esclata la veu del president: el nombre 1 i el nombre 2 han d’abandonar la sala. L’escollit ha estat… el nombre tres!
Un crit punyent se sent dins el plató: són els seguidors del nombre 1 que no poden reprimir les mostres de dolor. Plors, llàgrimes i indignació. És injust, s’esgargamellen. Ha estat víctima d’una llegenda urbana (o deu voler dir urbanística?), exclama la presidenta del seu club de fans, amb la boca petita. Tongo, tongo, criden les seves amigues de l’ànima. Ell, però, molt digne, abandona la sala sense dir ni piu.
El nombre 2 està uns segons a reaccionar: això és un malson, no pot ser cert, diu desolat, a la fi, amb llàgrimes als ulls, a la càmera que l’enfoca. De sobte, fora de si, es posa a córrer cap al president del jurat, cridant com un condemnat: mentider, mentider, m’has enganyat, m’havies dit que seria jo qui guanyaria… Aquest, però, l’esquiva hàbilment.
El president només té ulls per al nombre 3. Ara, li diu, t’has de preparar per entrar, juntament amb els altres 349 concursants seleccionats, a la casa dels lleons. Serà una experiència dura però saps que tens la nostra confiança (ves quin remei, murmura). No ens pots decebre. I el nombre 3, sense acabar-se de creure que ell és el guanyador, no pot amagar la satisfacció que sent: a la fi, se li ha fet justícia, pensa.
El casting (el càstig, segons els nombres 1 i 2) s’ha acabat. S’abaixa el teló.
- El pensament ordenat/Opinió
- 2 comentaris
Aquest casting trob que es va fer al carrer de sant Jordi de Maó. Trob… no ho sé cert.
No vegis quin paquet li he fotut a s’inútil d’es nombre 2 per no guanyar es càsting aquest!