Maite Salord

Escriptora

Arxiu de maig 2012

Final d’una etapa

En el proper ple de l’Ajuntament de Ciutadella, dia 14 de juny, presentaré la meva renúncia com a regidora. Tancaré, així, una etapa de set anys dins la institució, dos d’ells, com a regidora de Cultura i Projecte de Ciutat. La meva voluntat, quan vaig prendre possessió, el setembre de 2005, era completar el temps de dos mandats. Tanmateix, i per motius que, en aquells moments no podia preveure, he decidit avançar la renúncia un any.

Quan vaig encapçalar, de forma inesperada, la llista del Consell Insular de Menorca, vaig posar de condició poder anar de nombre dos a la de l’ajuntament de Ciutadella. El motiu era claríssim per a totes aquelles persones que em coneixen: em sentia responsable del projecte municipal, iniciat el 2007, al costat de Magí Muñoz, Joana Gomila i Pepe Mascaró, i no el volia abandonar.

Tanmateix, aquests darrers mesos, l’evidència que no se’m facilitava poder exercir, amb responsabilitat, els dos càrrecs, i que, fins i tot, se’m retreia la “gosadia” d’haver-me presentat a Consell i Ajuntament, em va fer pensar sobre la conveniència d’avançar la meva retirada municipal. La decisió no ha estat fàcil: som dona de fer feina en equip i el de Ciutadella és extraordinari. D’altra banda, tot i que la feina de regidor és la més dura, per propera a la gent, reconec que han estat uns anys molt enriquidors perquè  la satisfacció de fer feina per al teu poble, no té preu. És cert que la gent t’atura i et critica i et qüestiona decisions però, també, és agraïda. I jo m’he sentit, malgrat tot, respectada sempre.

Supòs que, arribats a aquest punt, toca fer balanç. Dos projectes: rehabilitació del teatre del Born, amb la gestió feta per municipalitzar les llotges privades,  i el complex del Canal Salat, amb les dues sales de cine i un sala polivalent -senzilla, austera-, però que dóna resposta a moltes demandes culturals del poble. I, sobretot, la part humana. Puc dir que la meva relació personal amb tots els regidors d’altres partits amb qui he coincidit durant aquests anys ha estat sempre correcta. Amb alguns d’ells, cordial i amistosa. No negaré la discrepància política, de vegades dura i intensa. Fins i tot, a moments, agra. Mai, però, amb voluntat d’atacar la persona. I si, en algun moment, ha estat així, em sap greu i deman disculpes.

I els meus companys. Primer, en Bosco Gomila, que em va mostrar a navegar entre actes, comissions, precs i preguntes, sense perdre mai el rumb de les conviccions polítiques. I, després, na Joana, en Magí i en Pepe. Érem quatre coneguts quan vam començar i avui som quatre amics, que sabem fer feina junts però també riure -sobretot de nosaltres mateixos-. Un equip, dins i fora del grup municipal. I no pens dir que els enyoraré perquè no es desfaran de mi  fàcilment!

Record que, just fer-se públic que m’incorporava com a regidora del PSM a l’ajuntament de Ciutadella, l’estimat i enyorat Miquel Cardona em va dir: gràcies, gràcies per voler-hi ser. Avui, quan fa poc que ell ens ha deixat, som jo la que vull dir gràcies. Gràcies a totes les persones amb qui, durant aquests set anys, he ajudat a fer créixer el meu poble: ciutadans, polítics, funcionaris i tècnics de la casa, periodistes, companys. I la família tota, de qui sempre he rebut el suport més necessari i vital.

I, finalment, vull acabar amb un nom:  Bep Juaneda. Una persona amb il·lusió, preparada i honesta, que és a punt de començar un camí difícil però gratificant. Té molt a oferir a Ciutadella.  Segurament, molt més del que jo puc oferir en aquests moments. Però hi seré. El grup municipal del PSM a l’ajuntament de Ciutadella continuarà format per quatre regidors… i una espècie de presència a l’ombra per a tot el que em vulguin. Que esper que sigui molt.

És un orgull per al PSM saber que comptam amb persones sempre a punt per dur a terme una renovació constant i necessària. Persones de conviccions menorquinistes, implicades en el projecte “Més per Menorca”, projecte que creix dia a dia.  En qualsevol cas, des del Consell, continuaré fent feina per Ciutadella. Per Menorca. Amb el meu equip -a l’ombra- de luxe. Perquè al PSM renovam sense perdre mai ningú. Sense perdre l’experiència. Moltes gràcies a tots.

Crònica d’un ple (IX): “Vagi amb compte!”

El ple del Consell Insular de Menorca d’avui ha tingut dues parts ben diferenciades, i no només per la pausa de vint minuts: de l’inici tranquil i àgil en què s’han aprovat diverses propostes per unanimitat -entre elles, una del PSM per millorar l’accés a Sa Vinyeta, a través de la ronda nord-, hem passat a una segona part absolutament tensa i desagradable.

Anem a pams. D’entrada, la resposta, per part del conseller Fernando Villalonga, a una moció del PSM més per Menorca en què demanàvem que es continuàs treballant per consolidar la marca “Artesania de Menorca”, ha rebut una resposta cínica i totalment fora de lloc. La moció era conseqüència d’una interpel·lació feta en el plenari del mes passat. Una interpel·lació que, segons el conseller, jo havia “copiat” (una mestra sap què vol dir açò, m’ha dit) d’un registre d’entrada d’una associació d’artesans, el qual no cal dir que no he vist mai.

Començàvem bé! Tanmateix, el pitjor encara havia d’arribar: com que no li he demanat res que suposàs despesa (la gran excusa de sempre!), ha qualificat la meva proposta de pobra. Resulta, però, que li demanava FEINA, que es posàs les piles d’una vegada per agilitzar la gestió de les Cartes d’Artesans; per dur a terme una vinculació efectiva entre les conselleries de Turisme, Economia i Cultura; per cercar fons europeus per promoció, etc, etc. Hi ha votat en contra perquè ha afirmat que “ja ho fa”(!?) i m’he permès d’enviar-lo a les “proves de setembre” perquè, evidentment, s’ha d’esforçar molt més si vol aprovar l’examen de conseller. Açò, una mestra, també ho sap.

I, finalment, ha arribat el torn de preguntes al conseller Huguet sobre la contractació de l’assessor del PTI. Una contractació irregular, per incompatible; fora de lloc, per anar en contra de l’austeritat; i poc oportuna, pel fet de ser un imputat, tot i respectar sempre la pressumpció d’innocència. M’ha acusat d’atemptar contra els drets constitucionals del contractat, d’haver anat a la premsa i, fins i tot, s’ha qüestionat si jo som compatible per fer de professora i política!

Ara bé, el pitjor: “vagi en compte, senyora Salord, vaig amb compte!” Resposta de la senyora Salord: no accept amenaces i continuaré fent la feina d’oposició, rigorosa i constant, que he fet fins ara; demanaré còpia de tots els documents que consideri oportuns i en faré l’ús que em doni la gana, encara que a vostè no li agradi.”

Entre pregunta i pregunta, hi ha tornat a haver protesta ciutadana: “PTI = CITUR?” i “HUGUET DIMISSIÖ”. L’afectat ha demanat que els serveis de seguretat del CIM identificassin les persones que s’han manifestat a la sala de plens, cosa que em sembla que no és legal.  I, després d’unes quantes preguntes més, s’ha aixecat la sessió i jo m’he aixecat de la cadira com si hagués recorregut tot el camí de cavalls al galop!

En fi. Demà, a les 8, a veure els meus estimats alumnes. Adolescents inquiets. Infinitament més respectuosos i amables que altres que duen americana i corbata. C’est la vie!

El Crack del 29, segons Grouxo Marx

La visió, irònica i lúcida, de Grouxo Marx sobre el Crack del 29 és tan actual que em fa pànic.

“Molt aviat, un negoci molt més lucratiu que el teatral va atraure la meva atenció i la de tot el país. Era un assumpte del mercat de valors. El vaig conèixer cap el 1926. Fou agradable per a mi descobrir (…) que tot el que comprava augmentava de valor. No teníem assessor financer: qui el necessitava?. Podies tancar els ulls, recolzar el dit a qualsevol punt de l’enorme taula mural, i l’acció que acabaves de comprar començava immediatament a pujar (…) Semblava absurd vendre una acció a 30 quan se sabia que al cap d’un any hauria duplicat o triplicat el seu valor.

El meu sou era d’uns dos mil, però això era xavalla en comparació amb el que guanyava teòricament a Wall Sreet (…).

El dimecres a la tarda, en Chico va trobar a Broadway un habitual de Wall Street que li digué:

-Chico, ara vinc de Wall Street i allí no es para d’altra cosa que del coure d’Anaconda. L’acció es ven a 138 dòlars i es rumoreja que s’arribarà fins als 500. Compra-les abans que sigui tard. Ho sé de molt bona tinta (…)

El mercat seguia pujant i pujant. Quan érem de gira Max Gordon (el productor teatral) ens trucava cada dia des de Nova York per informar-me només de la cotització del mercat i de les seves prediccions. (…) Sempre “amunt, amunt, amunt”. Fins llavors jo no m’havia imaginat que es podia ser ric sense treballar.

El més sorprenent del mercat, el 1929, era que ningú venia ni una sola acció. La gent comprava sense parar. Un dia, tímidament, vaig parlar al meu agent a Great Neck sobre aquest fenomen especulatiu (…) Per damunt del meu cap mirà una nova víctima que acabava d’entrar en el seu despatx i digué. “Senyor Marx, vostè té molt a aprendre del mercat de valors. El que vostè no sap d’accions serviria per omplir un llibre”.

MARX, Grouxo. Grouxo i jo (dècada de 1930)

Següent »