Maite Salord

Escriptora

Arxiu de març 2009

Any Albertí

En motiu del 150è aniversari de la seva mort, el Consell Insular de Menorca ha declarat l’any 2009 “Any Albertí”. Sens dubte, una decisió molt encertada. Perquè Vicenç Albertí (1786-1859) és una de les figures més importants dins el panorama cultural de la 1a meitat des s.XIX. De sòlida cultura, dominava el llatí, el grec, el francès, el castellà i l’alberti.JPGanglès i comptava amb una biblioteca d’uns 500 volums. Destaca, sobretot, com a traductor de Molière, de Metastasio o Goldoni i de l’Alonsíada de Joan Ramis.

Albertí simbolitza la transformació cultural que hi va haver a Menorca arran de la liquidació del món neoclàssic i il·lustrat del XVIII. Per tant, Albertí se situa entre dos pols ben oposats: un de modern i català (que seria el neoclàssic del XVIII) i un de provincià i castellà (que seria el del XIX).

Com ja he dit, Albertí va ser un excel·lent traductor d’autors com Molière o Goldoni. Ara, a banda d’aquestes traduccions podríem dir més importants, Albertí va traduir també uns entremesos dos dels quals van publicar-ser l’any 1997 a la col·lecció “Capcer”. Tota aquesta activitat com a traductor, té un doble objectiu:  divertir el públic i contribuir econòmicament a manetnir el teatre de la Misericòrdia de Maó, institució de la qual Albertí va ser el director durant uns anys. L’Albertí administrador municipal i i l’Albertí traductor varen confluir, per tant, a l’escenari del Teatre de Maó.

Així, no podem oblidar que, entre una programació teatral cada vegada amb més presència d’obres castellanes, aquests entremesos era l’únic que entenia el public (només una dada: a finals del XIX, d’índex d’analfabets a Menorca era d’un 90%). Per tant, la figura d’Albertí va ser cabdal ja que va fer arribar obres d’autors importants, com Ramon de la Cruz, al públic menorquí. Aquests entremesos  formen, a més, un nucli únic dins el panorama teatral del XIX: temàticament són complexos –sobretot els que són traduccions de Ramón de la Cruz– i, a més, tenen una extraordinària qualitat lingüística.

És possible que qualcú  pensi que el fet de ser traductor sigui un punt de desmèrit per a Albertí. Ben al contrari: Albertí no tradueix en sentit estricte de fidelitat a un original sinó que adapta a la realitat illenca tot allò que li és estrany: noms, llocs, costums, menjars… fins al punt que més que traduccions crec que és més precís parlar de re-creacions literàries. Perquè ell torna a crear, de qualque manera, totes aquestes obres i les acosta al públic. És per això que aquestes obres tenen, a més, un valor de document sociològic importantíssim. D’altra banda, vull remarcar un aspectes que ja he esmentat que és el de la qualitat lingüística de les traducions de Vicenç Albertí. Són textos d’una gran coherència ortogràfica i, sobretot, trobam una llengua viva, espontània que no deixa entreveure mai que es tracta de traduccions.

Finalment, m’agradaria que aquest “Any Albertí” servís per donar a conèixer una figura importantíssima dins el context de la cultura catalana, però, també, que servís per demostrar que les seues obres són encara ara ben vigents i ben atractives per a qualsevol lector-espectador actual. Un petit tast:

Farruella: Escolta un altre cas estupendo. Un senyor i una senyora, casats s’enté, tenien sempre    músiques i dificultats sobre la adquisició d’un adreç de diamants i altres alaques, que un dia comparegueren a sa senyora sens que costàs un diner an es seu marit; jo, per evitars els escàndols i discòrdies que solen succeir en semblants casos entre marit i muller, vaig llevar luego d’enmig lo qui era ocasió propícia de los seus disguts, aplicant aquelles pedres a s’obra pia dels meus aliments. Se va sebre, i per esta i altres innocències meues, me han fet sofrir presons, presidis i me han posat es meu miserable cos com una indiana de piquets. Mira si tenc raó de cercar un altre emisferi a ont no sien perseguits sa meua habilitat i es meu bon geni.”

(El Licenciado Farruella, original de Ramón de la Cruz, traducció de Vicenç Albertí i Vidal)

I no ha passat a Ciutadella

M’heu de permetre que, avui, us expliqui una notícia que vaig llegir al diari. Veureu, a Cardedeu, una població a 37 km de Barcelona i 16.000 habitants, l’únic regidor del PP al consistori va registrar, fa uns dies, una moció a favor de l’autodeteminació. Sembla que el text demanava adhesions a la iniciativa legislativa popular (no del PP!)  promoguda pels 10.000 a Brussel·les.

Ja us podeu imaginar la reacció de la resta de regidors en veure aquesta proposta del PP. Una proposta que, evidentment, va rebre el suport de ERC, CIU i la CUP i les abstencions de PSC i ICV. El regidor del PP -per acabar d’arrodonir l’escena-, amb l’excusa d’un refredat, va plegar del plenari abans que es votàs la seva moció. Una moció que, finalment, va tenir 11 vots a favor i 5 abstencions.

El PP català es va assabentar tard de tot plegat. La seva representant comarcal va arribar al plenari quan el seu company de files -encara- havia hagut de marxar atacat pel virus del refredat. Amb tot, el partit va emetre un comunicat en el qual deia que “el text signat per tots els grups en favor de l’autodeterminació no respon a les tesis defensades pel PP”. Una tranquil·litat!

Quan vaig arribar a casa, vaig trobar el diari obert per on hi havia la notícia en qüestió: això no ha passat a Ciutadella, em vaig haver de sentir a dir, en to irònic. Tanmateix, com més hi pens, més clar tenc que hauríem de proposar un agermanament entre Ciutadella i Cardedeu. Bé, entre el PP de Ciutadella i el de Cardedeu. Perquè, al cap i a la fi, ben mirat, què han fet els “mistos” si no exercir el seu dret d’autodeterminació? En fi, si és que de “separatistes”, n’hi ha per tot arreu. No sé, però, si això serà un consol per al PP de Ciutadella.

Carme Riera

Carme Riera va irrompre amb força en el món literari català amb dos reculls de narracions: Et deix, amor, la mar com a penyora (1975) i, dos anys després, amb Jo pos per testimoni les gavines, dues obres que destaquen per la seva prosa suggerent, carregada de sensualitat, i per uns personatges que dibuixen la seva vida amb absoluta llibertat. Em sembla que no és carme_riera.jpganecdòtic destacar que, en algunes d’aquestes narracions, na Carme Riera aborda, a meitat dels anys setanta, un tema tan esquiu en literatura, encara ara, com és el de la relació, l’amor, entre dones, la qual cosa posava ja en evidència que ens trobàvem davant una narradora oberta a tota la complexitat de la vida, que és, també i sobretot , la complexitat de la literatura.

Amb Epitelis tendríssims (1981), continua amb el gènere del relat amb uns textos que recorren, amb més força que mai, el camí de l’erotisme amb un autèntic domini del llenguatge. El mateix any publica la novel•la Una primavera per a Domenico Guarini, premi Prudenci Bertrana 1980, un autèntic exercici lingüístic sobre el difícil repte de la transformació humana, i el 1989 l’obra Jocs de miralls, amb la qual va obtenir el premi Ramon Llull, i que planteja un tema apassionant, i sempre d’actualitat, com és el de la realitat i les falses aparences.

A partir d’aquest moment, entre moltes altres propostes, Carme Riera s’endinsarà dins el gènere de la novel•la històrica amb dues obres que han rebut els reconeixements unànimes de crítica i públic. M’estic referint, en primer lloc, a Dins el darrer blau, que va guanyar els premis Josep Pla del 1994, el premi Joan Crexells, el premi Lletra d’Or i el Premi Nacional de Narrativa, aquests darrers de l’any 1995. Dins el darrer  blau és, sens dubte, aquella novel•la que reclamava Llorenç Villalonga en les seves falses memòries quan deia que “la vertadera història d’aquesta casta, tan intel•ligent i sensible, dels xuetes o jueus conversos, està per escriure”. Perquè, efectivament, l’obra recrea, d’una manera brillant, el tema dels processos, amb ajusticiament, que patiren els jueus a Mallorca durant el segle XVII. Com la mateixa autora ha manifestat, ”és la història d’una marginació i probablement l’he escrit perquè he estat dona, ja que com a dona em puc haver sentit marginada”. L’any 2000, aquesta novel•la va rebre el premi Elio Vittorini que concedeix el Departament de Turisme de Siracusa al millor autor estranger -en aquest cas autora- traduït a l’italià. L’altra novel•la històrica a què em referia més amunt és Cap al cel obert, publicada l’any 2000 i que fou guardonada amb el premi “Crítica Serra d’Or”, ambientada a l’Havana del segle XIX i que fa referència, també, als jueus conversos mallorquins. Una novel•la que ha estat definida per Xulio Ricardo Trigo com “una novel•la clàssica des del llenguatge i les perspectives de la modernitat”.

Després de rebre, l’any 2001, el Premi Nacional de Cultura, el 2003, Carme Riera guanya el premi “Sant Jordi” amb  La meitat de l’ànima, una novel•la en la qual, a través d’una veu narrativa que cerca la seva identitat, ens dibuixa el món dramàtic de la postguerra espanyola per posar-nos en evidència la necessitat de no caure en l’oblit, en un oblit imposat i, en el fons, impossible. Si, com deia Mercè Rodoreda, “una novel•la són paraules”, les de La meitat de l’anima són un autèntic clam a la memòria. Dibuixant les vides d’aquells que només formen part de la petita història, d’aquella que mai no s’explica, per convertir-los en els autèntics protagonistes de la veritat, iniciam  l’únic camí possible per aconseguir saber, tal i com pretén la protagonista de la novel•la, quina és la nostra autèntica identitat. Perquè el record i la memòria són la nostra meitat de l’ànima.

Finalment, dins aquesta trajectòria tan sòlida, Carme Riera escriu L’estiu de l’anglès , un text diferent, una novel•la que ella mateixa ha definit com un “divertimento”. Unes pàgines iròniques i divertides que, tanmateix, presenten una tècnica narrativa no tan diferent a la de La meitat de l’anima: una primera persona que involucra el lector en la història des de la primera pàgina fins a la darrera. Si a La meitat de l’ànima, la narradora és incapaç de construir amb certesa la figura de la seva mare (una lluitadora antifranquista o una agent doble a favor de Franco), deixant, així, un interrogant obert als lectors, un interrogant que, segons Àlex Broch, es pot fer extensiu a tota una generació, la que va viure el franquisme, a L’estiu de l’anglès, el lector es queda també amb un interrogant final, amb una història que també permet lectures diferents des del moment que ens és explicada per un únic punt de vista.

Per tant, una mateixa tècnica narrativa, això sí, al servei d’un objectiu ben diferent. Si a La meitat de l’ànima el que es revisava era un dels períodes més foscos i cruels de la nostra història, L’estiu de l’anglès fixa la seva mirada en l’actualitat, amb els atemptats del juliol del 2005 a Londres com a rerefons, i es tracta d’una mirada, la de la narradora, irònica, crítica. Divertida. Podem dir, per tant, que ens trobam davant una novel•la que ens farà passar una bona estona. Una novel•la que vol entretenir però no a qualsevol preu: és una novel•la de Carme Riera i, encara que això que acab de dir pot semblar una obvietat, en aquest cas, és la seva millor carta de presentació.

Esperam la pròxima.

Següent »