En motiu del 150è aniversari de la seva mort, el Consell Insular de Menorca ha declarat l’any 2009 “Any Albertí”. Sens dubte, una decisió molt encertada. Perquè Vicenç Albertí (1786-1859) és una de les figures més importants dins el panorama cultural de la 1a meitat des s.XIX. De sòlida cultura, dominava el llatí, el grec, el francès, el castellà i l’anglès i comptava amb una biblioteca d’uns 500 volums. Destaca, sobretot, com a traductor de Molière, de Metastasio o Goldoni i de l’Alonsíada de Joan Ramis.
Albertí simbolitza la transformació cultural que hi va haver a Menorca arran de la liquidació del món neoclàssic i il·lustrat del XVIII. Per tant, Albertí se situa entre dos pols ben oposats: un de modern i català (que seria el neoclàssic del XVIII) i un de provincià i castellà (que seria el del XIX).
Com ja he dit, Albertí va ser un excel·lent traductor d’autors com Molière o Goldoni. Ara, a banda d’aquestes traduccions podríem dir més importants, Albertí va traduir també uns entremesos dos dels quals van publicar-ser l’any 1997 a la col·lecció “Capcer”. Tota aquesta activitat com a traductor, té un doble objectiu: divertir el públic i contribuir econòmicament a manetnir el teatre de la Misericòrdia de Maó, institució de la qual Albertí va ser el director durant uns anys. L’Albertí administrador municipal i i l’Albertí traductor varen confluir, per tant, a l’escenari del Teatre de Maó.
Així, no podem oblidar que, entre una programació teatral cada vegada amb més presència d’obres castellanes, aquests entremesos era l’únic que entenia el public (només una dada: a finals del XIX, d’índex d’analfabets a Menorca era d’un 90%). Per tant, la figura d’Albertí va ser cabdal ja que va fer arribar obres d’autors importants, com Ramon de la Cruz, al públic menorquí. Aquests entremesos formen, a més, un nucli únic dins el panorama teatral del XIX: temàticament són complexos –sobretot els que són traduccions de Ramón de la Cruz– i, a més, tenen una extraordinària qualitat lingüística.
És possible que qualcú pensi que el fet de ser traductor sigui un punt de desmèrit per a Albertí. Ben al contrari: Albertí no tradueix en sentit estricte de fidelitat a un original sinó que adapta a la realitat illenca tot allò que li és estrany: noms, llocs, costums, menjars… fins al punt que més que traduccions crec que és més precís parlar de re-creacions literàries. Perquè ell torna a crear, de qualque manera, totes aquestes obres i les acosta al públic. És per això que aquestes obres tenen, a més, un valor de document sociològic importantíssim. D’altra banda, vull remarcar un aspectes que ja he esmentat que és el de la qualitat lingüística de les traducions de Vicenç Albertí. Són textos d’una gran coherència ortogràfica i, sobretot, trobam una llengua viva, espontània que no deixa entreveure mai que es tracta de traduccions.
Finalment, m’agradaria que aquest “Any Albertí” servís per donar a conèixer una figura importantíssima dins el context de la cultura catalana, però, també, que servís per demostrar que les seues obres són encara ara ben vigents i ben atractives per a qualsevol lector-espectador actual. Un petit tast:
“Farruella: Escolta un altre cas estupendo. Un senyor i una senyora, casats s’enté, tenien sempre músiques i dificultats sobre la adquisició d’un adreç de diamants i altres alaques, que un dia comparegueren a sa senyora sens que costàs un diner an es seu marit; jo, per evitars els escàndols i discòrdies que solen succeir en semblants casos entre marit i muller, vaig llevar luego d’enmig lo qui era ocasió propícia de los seus disguts, aplicant aquelles pedres a s’obra pia dels meus aliments. Se va sebre, i per esta i altres innocències meues, me han fet sofrir presons, presidis i me han posat es meu miserable cos com una indiana de piquets. Mira si tenc raó de cercar un altre emisferi a ont no sien perseguits sa meua habilitat i es meu bon geni.”
(El Licenciado Farruella, original de Ramón de la Cruz, traducció de Vicenç Albertí i Vidal)